cosesdelanima

Taps de plàstic per la Jèssica

2011-10-22T13:14:00.000-07:00

Fa molt de temps que no escric en el blog.

No ho sé.....potser es que de sobte, em va semblar que no tenia res a dir o potser, que tinc masses coses i estic una mica “saturada”.

Ara es una ocasió especial. Val la pena que hi dediqui una estona per fer.vos “cinc cèntims” de què va aquesta campanya de recollida de taps de plàstic.

Ho simplificaré;

Hem d’aconseguir que la Jèssica hi pugui sentir!.

No em vull estendre explicant qui es la Jèssica , quin aparell necessita per la seva sordesa, el coratge que te i la fe en que aconseguirà les tones de taps que necessita ....

Entreu a la web de l’Ajuntament de Vilafant i en sabreu tot el que us cal per comprovar que no es una “ensarronada”.

La Jèssica ha engegat aquesta lluita titànica amb l’ajuda principalment de la seva mare, una altre dona amb coratge, fe en els altres i un immens amor a la seva filla.

Per favor;

Si veieu alguna caixeta semblant a les que veieu en aquest post, penseu que, els taps de plàstic que llenceu, son vitals per una noia jove, bonica i vital que no pot rebre cap so si no és amb l’implant d’aquests caríssims aparells.

Ens ajudareu?

Moltíssimes gràcies !!.

Tinc tantes preguntes......

2011-03-16T00:01:00.000-07:00

En primer lloc, deixeu me dir que desgraciadament i una vegada mes, la Natura ens ha demostrat el seu immens potencial destructiu. Ella es qui mana a pesar de tot i les seves lleis son inqüestionables i la seva força terrible.

I ara, amb el desastre televisat, moltes vegades a temps real, s’aixequen les veus dels que auguren terribles hecatombes i com que son mes cridaners que els que tenen els coneixements i el seny i son molt mes mediàtics, doncs apa, a deixar.los dir el que vulguin sense parpellejar.

Doncs no senyor!.

Per tenir opinió, s’ha de tenir informació. I la informació, la hem de demanar de les persones que estan veritablement autoritzades per els seus coneixements, els seus estudis i el seu treball, a informar degudament i amb rigor.

No vull que em cridin que s’han de tancar les Centrals Nuclears a corre cuita.

M’estimo molt mes escoltar els que, en comptes de perdre el temps amb manifestacions acolorides i inútils, el dediquen a estudiar i treballar per fer un mon mes just, mes sostenible mes segur i millor.

Risc zero?.

Impossible!.

Minimitzar.los tant com sigui possible, això si.

I ara, un munt de preguntes a les que voldria tenir resposta tant aviat com sigui possible i que TOTS hem d’exigir als que ens governen :

Perquè no es dediquen tants recursos com sigui possible a desenvolupar l’Energia Nuclear de Fusió?

Perquè no expliquen que gràcies a l’energia nuclear tenim aparells de radioteràpia que salven diàriament milers de vides?. I la quantitat de feina de recerca que es fa directament lligada a l’energia Nuclear i que repercuteix directament en benefici de tots?.

I la Medicina Nuclear?.

Perquè no ens diuen com seria la nostra societat si prescindíssim de cop i volta de tota l’energia que proporcionen les Centrals Nuclears?.

Que seria de tota la Industria?.

Seriem capaços de renunciar a l’estat de benestar del que gaudim?.

Sortiran els japonesos reforçats d’aquesta tragèdia monumental d’aquí uns anys i seran capaços de tornar a ser un dels països mes rics del mon gràcies a que disposen d’energia Nuclear, gràcies a que son un poble disciplinat, treballador i savi?.

En quin estat es troba Haití anys després del tsunami que recordem també varen patir, i que va deixar un país en la mes absoluta misèria?.

Aquesta pregunta ja la contesto jo: No s’han recuperat. Estan pitjor que abans del tsunami i no es recuperaran perquè no tenen cap recurs. No disposen d’energia Nuclear ni de cap altre mena. Estan condemnats a una vida que a nosaltres, la gent del “primer mon”, se’ns faria insuportable.

Mes preguntes:

I les Energies Alternatives?

Dissortadament no n’hi ha CAP que pugui garantir el subministrament d’energia que proporciona una Central Nuclear.

Quan hi ha mes demanda pot fallar el vent, el Sol...

Recursos hidràulics?. Senzillament no en tenim. Som un país pobre en cabals d’aigua.

I moltes mes preguntes que em venen al cap una rere l’altre i a les que demano respostes concretes a persones que sàpiguen de que parlen , que argumentin amb coneixements contrastats i raonaments fruit de l’estudi rigorós i el treball científic.

Que la por no ens faci perdre la perspectiva.

No es possible viure amb “risc zero”.....tant de bo!

Però si que es possible aprendre a minimitzar. los al màxim.

El meu cor i la meva admiració mes profunda son al Japó.

Egipte

2011-02-12T07:27:00.001-08:00

He anat a passejar amb les meves goses al bosc que hi ha prop de casa.

Tenim el privilegi de viure en plena natura i ja es comença a intuir el canvi de temps que ens portarà la Primavera.

He vist un munt de camps nets de males herbes, amb les vores socarrades, sense ni un bri de malesa, sense ni una mata de bardisses.

I m’ha vingut al cap Egipte.

Aquest poble admirable, acaba de tallar les “males herbes” que els han ofegat durant generacions. I ara cal plantar de nou, noves llavors, fructíferes sements.....

Comença una feina de titans, per una gent que porta sang de faraons. Que és hereva dels constructors de piràmides colossals.

Tant de bo, totes les deïtats dels seus avantpassats, es posin a treballar amb ells, colze a colze, perquè la tasca es gegantina!.

Bones Festes de diàri.......

2011-01-09T05:29:00.000-08:00

Encetem nou any.

De fet, només es un canvi de números en un calendari. De vegades penso que es una mica absurd “compartimentar” una vida en aquestes caselles que anomenem dies, setmanes, mesos, anys.....

Ja ho se. Es impossible viure sense mesurar.ho absolutament tot. Tot te el seu temps marcat i remarcable.

La música es temps, el cicle de les estacions es temps, la gestació d’una vida nova es temps, els batecs del cor son temps......

Hi ha el temps viscut i el que ens queda per viure....??

Potser m’hauria de mirar l’altre cara de la moneda. Crec que hauré de veure “el got mig ple” a partir d’ara:

Celebraré quan el cos m’ho demani i en la mes estricta intimitat, que ja tinc cinquanta vuit anys, tres mesos i vuit dies de vida. Que estic en el meu cinquanta-novè any segons el calendari Xinès.

Buscaré (a Internet, es clar), un calendari llunar per saber quantes “llunes” em toca celebrar. Si son bones o males llunes, ho deixo en punts suspensius...Normalment i sortosament soc una persona amb “bona lluna”.

A veure que mes se’m acut per celebrar relacionat amb el temps?....

Ah si!. Celebraré CADA DIA que em desperti !. Amb una bona tassa de cafè amb llet, brindaré davant el meu forn microones (que també programo amb el temps que necessita per escalfar.me la tonificant beguda matutina), el fet de poder “sumar” un dia mes en el meu calendari particular.

I que sigui per molts anys!.

I brindaré per tots vosaltres. Perquè aneu afegint dies , mesos i anys en els vostres contes particulars.

Demanaré un desig cada dia, i a mb el vostre permís, pregaré que es faci extensiu també per a tots :

Que veiem créixer el nostre “actiu de temps” amb:
Experiència, paciència, tolerància, estimació, constància, perseverança......arrugues (ho sento, no es poden obviar. Van en el mateix paquet).

I......que ens sigui concedit.......Amen.

Brindo per tots!!.

"VACANEVERA"

2010-12-16T07:02:00.000-08:00

Plantar un arbre; tenir un fill; escriure un llibre........

Aquestes son les coses que (segons diuen), una persona ha d’haver pogut fer abans d’acomiadar-se d’aquest mon per sempre.

Jo estic contenta: Marxaré amb els deures fets:

He plantat mes d’un arbre.....

He tingut dos fills......

He escrit un llibre (petit, això si) de poemes.......

I.........

He munyit UNA NEVERA!.

Si, si. No m’he begut l’enteniment, no us ho penséssiu pas!. He tret llet de la nevera de casa meva prement amb les mans la seva “panxa”.

Intentaré explicar aquest fenomen paranormal el millor possible:

Fa pocs dies. Entro a la cuina i veig (tal com ho escric), que de la nostre nevera, surt un rajolí de llet.....

Obro la porta immediatament i el que em cau al damunt, es un bon raig del líquid blanc. Quedo mes o menys com la Cleòpatra després d’un bany dels que diuen que acostumava a donar se amb llet de burra (en el seu cas). En el meu, per la etiqueta de l’ampolla accidentada, va ser amb llet de vaca . Freda, això si, molt molt freda. I jo em quedo “glaçada” davant l’espectacle d’una ampolla de litre i mig de llet, que vessa sense control.

Ja us podeu imaginar la resta:

Uf!. Ja està la nevera neta de nou , el terra fregat i tot en ordre......

Ja,ja....no senyor!.

Surt mes llet de la porta de la nevera!. Surt cada vegada que la premo amb els dits i no para de sortir!.

Per on coi s’ha filtrat?. .... Ah; misteri!.

El cas es que, per la goma que envolta la porta de la “vacanevera”, surt i surt i surt un raig de llet que sembla no tenir fi.

Ressegueixo amb els dits tot el contorn de la porta i “em regala” un bon got de llet recent “munyida” de la meva “vacanevera”.

Espero uns minuts i repeteixo l’operació:

Aquesta vegada ja es una mica menys d’un got.....

A continuació una tassa....mes tard una tasseta de cafè, i dues i tres, i....

Uf!. Fa molta estona que nomes surten gotes. S’haurà acabat la producció lletera de la “vacanevera”?.

Espero l’endemà.

Encara ha sortit un altre rajolí molt petit quan he intentat “munyir” de nou.

I han hagut de passar dos dies sencers perquè s’acabés del tot el degoteig de llet.

En el fons (molt en el fons), em fa una certa tendresa mirar-me aquest electrodomèstic que (crec), que no te vida pròpia, però que un bon dia, va ser capaç de convertir se per unes hores en una “vacanevera” i es va deixar munyir.

Viure per veure!....

Tattoo

2010-09-18T11:20:00.000-07:00

Aquest estiu m’ha vingut de gust donar-me un “capritxet” que feia temps que em voltava per el cap.

Primer em vaig informar degudament:

!.- es pot treure amb lasser

2.-Puc continuar sent donant de sang

3.- Anar a un centre on tinguin el corresponent permis i on utilitzin material degudament esterilitzat i d’un sol us.

I, un cop sopesats els “pros” i els “contres”......

Ja tinc el meu tattoo !.

En deixo constància gràfica.

Es bonic oi?.

Detractors.......abstenir-se de fer comentaris.

Es broma. S’accepten tota classe de crítiques. No faltaría més !.

Vacances en "le Petit Palais"

2010-08-30T06:49:00.000-07:00

Aquest mes d'Agost ha portat novetats significatives a la meva percepció personal de les coses que m'envolten i de les coses de les que gaudeixo juntament amb gent que estimo.

He fet un viatge meravellós per la vall del Loire junt amb el meu marit i la meva germana Mon.

El viatge tenia un doble objectiu:
Anar primer prop de Nevers, concretament a Le Bec d'Alier, on el nostre oncle Damià juntament amb la seva dona la Chantal, tenen una antiga casa de pescadors de riu que varen comprar ja fa mes de trenta anys i que es una meravella.
A veure com descric en poques paraules els dos dies que varem passar amb ells?......

Entranyables, emotius i enriquidors. Damià i Chantal; gracies per dos dies inoblidables.

El Damià es el germà petit de la meva mare i l'únic que viu dels quatre que eren. La mare tenia per ell una especial predilecció i........

Be. No venen al cas les histories familiars. Seria llarg d'explicar però es pot resumir una mica en que es un home d'una notable intel·ligència i una gran cultura, cosa que fa que les vetllades al seu costat siguin memorables.

El Damià s'ha fet gran. Egoistament, no deixaré d'aprofitar els anys que em quedin per gaudir de la seva companyia. Ja planejo un nou viatge a Nevers o a Paris.

La Chantal, la seva esposa, es una delícia de persona. Tan sols te un any mes que jo, doncs amb el meu oncle, es porten vint i un anys de diferencia. Es varen conèixer a la Sorbona on eren companys de carrera. Es varen enamorar, es varen casar i.....fins ara!.

Com diu el Damià, ell va quedar subjugat per aquella “cara de nina” i a la Chantal, la va enlluernar aquell home de 41 anys, tant senzill i tant savi i amb aquell accent tant peculiar que no ha perdut a pesar de que com ell diu:”Ja penso i somio en francès”.

Una “peculiaritat” del Damià:

Parla i escriu correctament sis idiomes. Català, castellà, italià, alemany, francès i greg. Però NO parla anglès!!.
Cosa que, en els seus viatges a terres anglosaxones, fa que se'l mirin amb una certa desconfiança i recel, la qual cosa, el diverteix enormement.

Com he dit: Dos dies magnífics i en la millor companyìa.

I allà va ser on, la Chantal, després de “visitar” la nostre auto-caravana que jo tenia batejada amb el nom de “la caseta dels cargols”, va exclamar:

C'est tres jolie!. C'est une “Petit Palais”!!.

I....amics i amigues, us faig saber que, a partir d'aquell moment, la “caseta dels cargols”, va ser rebatejada (per sempre mes) com a “PETIT PALAIS”

No puc pas decebre les expectatives d'una ciutadana d'un país que te com a ressenya la Llibertat la Igualtat i la Fraternitat oi que no?.

Queda dit doncs.

La segona part del nostre viatge, va ser per la Vall del Loire.

Varem visitar:

El Castell de Valençay, el de Cheverny, el de Chambord, la ciutat de Blois i el seu Castell, el de Chaumont-Sur-Loire, la ciutat d'Amboise i el seu Chateau Royal, el castell de Villandry, el de Azay-Le-Rideau i finalment, la ciutat de Samur i el seu Castell.

Ens en queden per visitar........uns 50 tan sols!!.

Tornarem.

Oi tant que tornarem. Si res no ens fa la guitza, tenim viatges planejats fins l'any.........

El mes impactant de tots però: Chambord. Com diuen les guies turístiques; “Le Château Absolut”

El va fer construir el rei Francesc I i durant els seus 32 anys de regnat, nomes el va habitar 72 dies !!.

Ai la reialesa!.

Tenen cada cosa!!........

Be. Ja som de nou a casa i fins el proper viatge, somiarem en contes de Prínceps i Princeses, Castells encantats, dracs i fantasmes.

Somiarem......

Aclariment

2010-07-22T06:34:00.000-07:00

Aquest post, va una mica dedicat especialment a tu, Agnès.

Per si no has llegit mai el meu blog sencer (cosa que entenc), et faré cinc cèntims del em refereixo quan parlo dels temibles tentacles que , (aviat farà set anys), em varen mossegar la carn i l'ànima.

No soc sola a dir que he patit un càncer....tant de bo!.

Cada vegada que conec alguna altre persona que s'ha d'enfrontar amb aquest enemic silenciós, em produeix el mateix efecte:

En un primer moment, un dolor i una llàstima molt íntims....se'm desperten una colla de records i vivències molt dolorosos. De seguida, peró, el que m'agafa es una ràbia infinita!.

La hi tinc jurada a aquest maleit mal!.

Ja son massa vegades les que s'ha presentat com ho fa sempre, de manera soterrada, silenciosa, sense misericòrdia, a massa persones que estimo, que aprecio o que potser tan sols conec de vista o de referències.........però son persones!. Éssers humans que estimen i tenen qui els estima. Que tenen il·lusions, projectes, ganes de viure....

I un bon dia, tot s'estronca. La terra es belluga sota els teus peus i busques a que et pots agafar per mantenir-te dret.

I trobes els teus particulars bastons per no caure: La FAMILIA, els AMICS, els METGES i els seus coneixements que sortosament creixen dia a dia, els FÀRMACS (que a la vegada que et curen, et destrossa'n, com un bombardeig que no pot ser tant selectiu com voldríem), la FE , la de cadascú, la fe en un poder superior, la fe en un mateix, la fe en els metges......

I la LLUITA personal. Que solitària que es la malaltia!. I el CORATGE que no sabem que tenim, fins que toca treure'l d'on sigui. I últimament, n'he vist molt en persones que estimo i n'he vist, en persones que he estimat i que varen perdre la seva lluita particular.

A mi, el tumor em va afectar la part dreta de la cara i (com m'agrada dir amb un xic d'ironia), em va “canviar” el somriure. Moltes vegades, ric, parlo i petonejo “de costat”, je,je. A poder triar, m'hauria agradat mes ser “d'esquerres”, però el meu tumor, posats a ser antipàtic, va escollir ser de “dretes”.

Una cosa que no puc fer de cap manera: Xiular!.

Em sap greu, si mai et veig en la distància, no et podré fer girar amb un fiu, fiu, sonor.....

Et cridaré per el teu nom (que també es un dels meus segons noms que em varen posar el dia del bateig).

I et faré un bon peto....de tort o de dret, tan se val. Serà sentit de cor.

Deixo dues fotos mes:

Una, tot just a les 24 hores de l'intervenc ió quirúrgica, i l'altre, la d'un casament on vaig anar fa dos anys i que gràcies al bon ofici del fotògraf, (i les miraculoses mans del meu cirurgià) no se'm veu que tinc la mandíbula ensorrada. Una cosa tinc molt clara: No m'he fet ni em faré cap cirurgia estètica.

Puc somriure, puc parlar, puc fer petons.... i visc!.

Que mes puc desitjar?.

I per acabar de ser feliç, vaig sumant amics i amigues “bloguers” o no, i aquest es el meu gran tresor.

Una abraçada que de moment ha de ser virtual.

Bon estiu !!

2010-07-21T07:34:00.001-07:00

M'ha vingut de gust un canvi d'imatge.

El meu “ego” i jo, en deixem mostra gràfica.

Nota aclaridora:

El cabell es pot tallar, deixar.lo créixer, tenyir de colors diversos......

El somriure es genuïnament meu i amb “marca de fàbrica” desprès de passar per les mans del meu estimat doctor Basas que va fer amb la meva mandíbula, el que calia i era absolutament necessari fer.

Bon estiu!.

Meduses

2010-07-21T06:41:00.001-07:00

Un mes d'Agost de fa set anys (com passa el temps!),en una platja de Menorca, em va “picar” una medusa.

Va ser un dolor intens i els seus tentacles em varen quedar “tatuats” al pit durant unes quantes setmanes. El dolor se'm va “tatuar” al cervell per sempre mes.

Peró vaig aprendre dues coses importants

1ª- Que els fiblons mes dolorosos em vindrien uns mesos mes tard, també sense avisar, també deixant-me una marca indeleble de per vida al rostre i a l'anima.

2ª- Que no podem nedar ni viure sense riscos.

I que tot, absolutament tot, es un “aprenentatge vital”.

I ara la meva pregunta:

Naturisme o vestit de neoprè?........Per “nedar” vull dir!.

"GROG" : segons el diccionari de la Llengua Catalana.

2010-05-23T01:53:00.000-07:00

I em pregunto; en que deuria estar pensant quan vaig escriure el post del "grog" ?.

Dono paraula de que els licors i jo no som compatibles. No gaire, millor dit. Abans un bon vi que un bon licor.

Però vet aquí que, com que no quedo convençuda del perquè vaig escriure "grog" en comptes de "groc", m'he decidit (en soc molt de decidida, dit sia de pas), a consultar el Diccionari de la Llengua Catalana, que per això el tenim, per fer-lo servir quan calgui.

I ara n'és una d'aquestes ocasions en que cal consultar l'Oracle dels que en saben mes que jo.

GROG:

BEGUDA FETA AMB AIGUA GENERALMENT CALENTA A LA QUAL S'AFEGEIX UN LICOR FORT, NORMALMENT ROM, I LLIMONA.

Vet-ho aquí.

I de passada, constato que: Del GROC (el color s'entén), en deriven; groGor, groGuenc, groGuesa, groGuinós, etc.

Apa, "siau"!.

Els nous dinosaures

2010-05-23T01:31:00.000-07:00

Formen part de molts dels nostres paisatges.

Feres despietades, destructores, invencibles.....

Monstres d'acer al servei del mes gran depredador del Planeta Terra: L'home.

Destruir per construir.

Cada vegada mes, utilitzant els recursos al nostre favor obviant les necessitats de la nostra flora i fauna tan malmeses.

Es el progrés, es el "peatge" a pagar per avançar en la nostre societat, la dels homes.

De veritat estem convençuts que CONSTRUÏM?.

De vegades no teniu la sensació contrària?.

I que consti que, egoistament, les grans infraestructures, son fantàstiques i milloren molt i molt, els desplaçaments fent-los mes còmodes, ràpids i segurs.

Però no em puc desfer d'aquesta sensació de gran depredador i no puc apartar la vista cada vegada que (recomano la ruta Vic-Ripoll), m'he creuat amb un d'aquests enormes dinosaures d'acer.

XIMO DIXIT

2010-05-22T11:52:00.000-07:00

Ximo es "l'alter ego" del meu estimat fill gran.

I sol tenir raó; no sempre, es clar, però força vegades quan "esmena la plana" a una servidora te tots els arguments del mon mundial al seu favor.

No cal que us recordi que en soc la progenitora oi?.

Per tant; una part del mèrit de que el Ximo, sigui com es, me'l apunto. Si mes no, per allò de que soc la mare que el va parir!.

I....torna a tenir raó, ca-sum l'olla!.

GROC es amb C final i no amb G.....si ja ho deia jo, que aquest corrector de català de vegades està a la inòpia!.

O sia:

El post anterior, feu-me el favor de rellegir-lo amb C final.

Moltes gràcies.

Aprofito l'avinentesa, per penjar encapçalant aquest post, una foto del Ximo, que fa un temps, va fer un viatge al Pakistan, per ensenyar-los (entre moltes altres coses), que GROC, s'escriu amb C final....coi!!.

Un mon en grog

2010-05-21T06:17:00.000-07:00

Ara si.

Ara, espero que per molt de temps, el meu mon es del color que mes m'agrada.

El grog m'omple d'energia positiva!. I ara, en aquests moments, em sento amb les "piles" carregades per una bona temporada.

Conscient dels problemes i amb ànims per fer-los front.

Ara el meu mon es grog.

Si algú me'l despinta......soc capaç de mossegar!.

Malintencionats; abstenir-se!.

BARÇA, BARÇA, BAAAAAAAARÇA !!.

2010-05-16T07:31:00.001-07:00

Estic nerviosa. Estic contenta i soc optimista!.

Tinc al meu costat un altre que està molt mes nerviós que jo, que està eufòric i atemorit alhora i que va "guarnit" de dalt a baix de blau-grana.

Estem com es diu "en capella" des de l'hora de dinar i aviat ens "concentrarem" al bar de sempre amb una colla de "culés" amics amb ganes de celebrar la lliga fins a les tantes...

El cava es en fresc, els ànims alts i els nervis....també.

Força Barça!!.

Demà en parlem eh?....... Uff.

"Pipí de camioner"

2010-05-07T06:14:00.000-07:00

Imaginativa aquesta pràctica dels nostres camioners.

En Xavier, te poc mes de trenta anys i porta un camió grandiós. Transporta gasoil i a part de que necessita una "cuba" d'unes dimensions descomunals, també crida l'atenció com llueix el seu camió. El porta impecable. No es estrany doncs, que moltes vegades, camí de Barcelona a primera hora del matí, ens creuem amb ell que torna cap a casa.
En aquestes ocasions, solem dir a l'uníson:- Mira, el Xavier!.

Un dia parlàvem de la duresa de la seva feina i els inconvenients que te circular amb una "bestia" de camió com el seu.

.-Com t'ho fas si has de fer pipí?.- Ah, la pregunta del milió!.

I llavors, ens va aclarir el que per mi (digueu-me ignorant si voleu), era un misteri.

Que hi fan a les voreres de les carreteres, aquelles ampolles d'aigua plenes d'un liquid grog, que es veu clarament que no es aigua.

Podria ser cervesa?

Vi blanc de garrafa?.

Cava sense etiquetar?.

Doncs no. Es "pipí de camioner" collita del 2009-2010.....Suposo que el MOPU, s'encarrega de que les collites no vagin gaire mes enredera i en retira els estocs.

I avui, camí de Barcelona he vist una cosa molt curiosa; Un pilot d'ampolles de les que generosament recullen les miccions dels nostres camioners.

M'agradaria que abans de llençar-les al voral, les etiquetessin i així sabríem la procedència dels esforçats homes de la carretera. Es podria portar una estadística:

-Mes de Maig:.- 56 italians (16 de Nàpols, 21 Romans i la resta de la Regió de Calàbria). 103 romanesos (regió de procedència, sense especificar). 47 francesos (11 de la Bretanya, 26 de la Normandia i 10 del Rosselló). 208 espanyols (200 de El Ejido i 8 de l'Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma)......etc. etc.

No crec que prosperi la meva proposta.

"Pijos"...

2010-05-05T12:57:00.000-07:00

Es mouen en estol.

S'assemblen en el vestir, en el caminar, en el parlar..... son "clons" els uns dels altres.

Han desat els esquis i es preparen per treure les nàutiques, els jerseis del cocodril, del cavallet, de la corona de llor....

Emigren de la muntanya al mar i del mar a la muntanya en els seus esportius, en els seus tot-terrenys, darrera de les ulleres de sol de marca (les ulleres).

No m'agraden. No m'agraden gens. Jo que soc (perdoneu l'immodestia), una persona tolerant, no els suporto!.

I menys, quan els sento parlar en castellà, a ells, que han nascut, crescut (es un dir), i viuen a Catalunya.

Detesto a qui es creu per sobre dels demès, detesto a qui fa ostentació de poder econòmic, detesto la prepotència i detesto a qui no s'estima la terra que l'ha vist néixer.

O sea.......sabes?....

ESPRIU

2010-04-27T05:39:00.000-07:00

........

Peró no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car soc també molt covard i salvatge

i estimo a mes amb un desesperat dolor

aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria......

El meu marit i l'aspiradora......un "amor" impossible.

2010-04-24T00:54:00.000-07:00

El meu estimat marit, va tenir la sort de poder-se pre-jubilar als cinquanta set anys, el Febrer de l'any passat.

O sigui:

Fa uns mica mes d'un any, que l'aspiradora i jo, el perseguim, l'assetgem, l'hem arribat a "acorralar" literalment, jo l'hi he demanat per activa i per passiva que col·laborés amb mi, en aquesta tasca quotidiana.

.-La feina de casa s'ha de compartir (li dic absolutament convençuda de que les coses han de fer-se conjuntament).

I finalment....HO HA ENTÈS !!. No m'ho puc creure!. Ha costat tot un any però finalment està disposat a col.laborar.

Trec l'aspiradora de l'armari...... ei, on va?...s'escaqueja una altre vegada?....no,no. Diu que ja torna de seguida....esperem que sigui veritat i compleixi el que ha promès.

Tarda tan sols deu minuts!.

Ve eufòric i feliç i em fa saber que "m'ha comprat" un regal. El tindré dilluns a la tarda.

.-Estàs contenta?, em diu.

.-Si, molt, (contesto no massa convençuda de que el regal sigui només per mi).

Miro la meva estimada aspiradora. Penso en els anys i anys que fa que nosaltres dues si que hem col.laborat a tenir la casa el mes neta possible, m'emociono, deixo caure un llagrimeig (sobre l'aspiradora, es clar), i l'hi faig saber que ella, també te dret a la prejubilació....

Em sembla que m'ha somrigut.....imaginacions meves, es clar!.

Llibres i roses - Sant Jordi

2010-04-24T00:14:00.000-07:00

El meu llibreter "de sempre", es diu Jordi. La llibreria es a la Plaça Major de Vic, un lloc preciós amb l'encant especial que tenen tants racons de Catalunya.

I cada any, quan s'acosta la diada de sant Jordi, vaig a veure que em recomana. De fet, el vaig a veure sovint, xafardejo, pregunto, m'informa i parlem de llibres.

M'agrada acostar-me de tant en tant i solo comprar el llibre que ell em recomana. Perquè?: Doncs, perquè fins ara, mai m'ha decebut ans al contrari, he descobert gràcies al seu coneixement literari, llibres magnífics, autors que m'eren desconeguts i dels que ara en tinc mes d'una de les seves obres.

Aquest any he regalat "El mejor amigo del oso" (no està editat en català) de Arto Paasilinna. Me'l va recomanar la meva amiga Lina que es una lectora empedreïda i els seus consells paga la pena tenir-los en compte.

A mi m'han regalat (jo no em conformo nomes amb la rosa, je,je) "El que el dia deu a la nit" de Yasmina Khadra, pseudònim de Mohamed Moulessehoul, ex comandant de l'exèrcit algerià i actual director del Centre Cultural algerià a França.

Es un dels llibres recomanats per en Jordi. M'agradaria que el poguéssiu sentir parlar de llibres. El seu entusiasme es encomanadís. Coneix i estima la seva feina i es, sens dubte, un enamorat de la lectura.

Vull felicitar a tots els Jordis i Jordinas i de manera molt especial a en Jordi de la llibreria de la Plaça Major de Vic.

També una felicitació a tots els catalans i catalanes en el dia del nostre Patró i a tots els lectors i lectores, amants de la bona literatura.

Bona jornada del "llibre i la rosa" a tots!.

ABDOMINALS

2010-04-18T05:56:00.000-07:00

El cap de setmana al càmping, sol ser una festa. Sobretot si hi ha l'Ignasi. Es una d'aquestes persones que et fa riure sense voler, o que sense voler, fa riure.

Nosaltres anem sempre "per lliure" amb l'autocaravana, però de tant en tant, ens agrada visitar els amics campistes i passar un parell de dies amb ells.

Dissabte ens varem retrobar per primer cop aquesta temporada i inevitablement, va sortir el tema de lo be que ens ha provat l'hivern.....

Com sempre hi ha qui està en plena "operació biquini", qui es mentè mes o menys dintre del seu pes i qui ha guanyat uns quilos de mes.

I vinga parlar de l'edat, del molt que costa perdre uns miserables grams, de que s'han de fer molts sacrificis i t'has d'estar de moltes coses que t'agraden si vols conservar la línia, etc. etc.

L'Ignasi, anava escoltant la seva dona, la seva cunyada, les seves amigues i veïnes del càmping, sense perdre's ni una coma de la conversa i amb cara d'estar-so passant la mar de be. Ell, que llueix amb orgull, una generosa "tripa cervecera".

I com que algú menciona el seu estomac prominent, ell, es posa seriós de cop i diu molt convençut:

.-Ai coi de dones!. Esteu entusiasmades amb els que porten la "rajola de xocolata" a l'estomac i a mi, em critiqueu perquè hi guardo la "capsa dels bombons"!!.

Rialla general i fi de la tediosa conversa. Be per l'Ignasi!.

Estiguem mes prims o mes grassos quan arribi l'estiu; L'important es, que arribi!.

Curset de cuina amb Thermomix

2010-04-15T11:07:00.000-07:00

Aquesta màquina i jo, estem entrant en una relació de ple enamorament (jo estic enamorada de la màquina; ella de mi....no ho puc saber).

La Maria, la meva "assessora" i amiga, n'està molt orgullosa de la meva creixent admiració i o dependència de la màquina que ho cuina TOT!.

A part del tortell de Reis que surt fantàstic, la coca de Sant Joan extraordinària, els canelons, les cremes, el caramel·litzat de pebrots amb formatge Philadelphia i un llarg etcètera, avui hem vist fer i hem tastat:

Crema de pebrots del "Piquillo"

Fideuà

Pollastre amb escabetx i tonyina amb escabetx.

Truita de patates.

Crema blanca amb taronja i maduixes.

Coca de forner.

I una sangria!.....hips!!...quina sangria.....que bona, hips!!.....molt, molt, hips, bona......HIPS !!!!!!

Voleu la recepta de la sangria?.

Demaneu-mela. Us la penjaré al blog, quan aquest coi d'ordinador s'estigui quiet!. Hips...

Il periccolo numero uno

2010-04-14T04:10:00.000-07:00

M'agradava quan desprès d'un dur hivern, els senyors publicitaris del Corte Inglès, ens feien saber que ja era Primavera!.

Encara em va agradar mes, una temporada en que em podia mirar al mirall cada matí (de Primavera, es clar), i creure'm que era "La inspiración del Corte Inglés"!.

Peró.....em nego en rodó, a ser "Il periccolo numero uno"!.

Jo diria (i sense por a equivocar'me gaire), que moltes vegades, aquest perill número u, es.....

La Publicitat!!!.

UN HOME DE SENY

2010-04-11T00:12:00.000-07:00

El meu estimat i admirat pare, sempre te tendència a catalogar les persones per les seves qualitats mes destacables.

Tinc l'orgull de dir, que poques, molt poques vegades, l'hem sentit criticar ningú. Jo penso que el que mes practica en la seva vida diària, el meu pare, es el respecte envers els altres.

Als seus envejables 84 anys, es un gran conversador, de ment clara , de bon criteri i capacitat d'anàlisi. Es un goig compartir una vetllada amb ell.

En la seva vida professional, que va durar fins els 75 anys, el meu pare va dirigir una empresa on hi va deixar tota una vida de treball, sacrifici, dedicació, responsabilitat, i un sens fi de preocupacions, maldecaps i angoixes.

En aquest camí, va tenir una companya i una còmplice immillorable; la meva mare.

Amb tot això, vull dir, que veig moltes similituds amb el "tarannà" del meu pare i el d'en Pep Guardiola. He escoltat les declaracions del "mister" novament (ja les vaig sentir ahir desprès del partit), i no se'm acut res mes que dir que es un HOME DE SENY !.

Com segur que diria el meu pare. Sense mes adjectius qualificatius.

ES UN HOME DE SENY...(com també ho es el meu pare).

Humor negre

2010-04-10T13:00:00.000-07:00

Rebo una trucada al mòbil, a les onze del matí, mentre estic triant unes torratxes per el jardí de casa, en una botiga de la Bisbal d'Empordà.
Es la Mon, la meva germana bessona.
.-On ets?- Em diu
.-A la Bisbal d'Empordà, comprant torratxes.-L'hi contesto.
I ella:
.-Encarrega una placa de ceràmica per mi, ja que hi ets, aprofita el viatge.
I jo que l'hi dic en to de broma, es clar:
.-Una làpida t'encarregaré!.
Es posa a riure i em diu:
.- D'acord, però hi vull aquesta inscripció:

"Rip, Rip,Rip.....HURRA!!.

I ara, la que ric amb ganes, soc jo. M'ha fet gràcia l'ocurrència de la Mon. De tant en tant, te bones "sortides" aquesta germana meva.

Ei Mon; et prometo que ho tindré en compte en un futur molt, molt i molt llunyà....

MESSI

2010-04-07T07:36:00.000-07:00

Aquest home ha fet el miracle!.

Aquest home ho ha aconseguit!.

Aquest home es un mag!.

No tinc paraules!.

En Messi ha fet que JO parli de futbol!!!!.

Salou......i la "mala llet".

2010-04-07T06:49:00.000-07:00

Si senyor. Mala llet es el que m'agafa cada vegada que veig i sento les noticies del que està passant a Salou.

Que conegui i estimi la Costa Daurada per qüestions sentimentals, no hi te res a veure o molt poc. El que si que puc dir que m'encén la sang, es veure com es permet a uns energúmens, aquest comportament incívic, insolidari, bestia (amb perdó de les besties que son molt mes respectuoses), descervellat, imbecil, destructiu i autodestructiu ....no acabaria mai us ho prometo, de buscar adjectius per aquests impresentables i la seva conducta.

Soc dona de pau....però que no em trepitgin l'ull de poll!.

Us asseguro que si fos veïna de Salou, proposaria a tots els meus convilatans, fer un boicot a l'Ajuntament, la Guàrdia local, els Mossos d'Esquadra locals i a totes les autoritats (desautoritzades per els energúmens i el seu comportament), i no pagaria ni un euro dels impostos municipals.

Si no vetllen per el benestar dels veïns, tampoc es mereixen ni els càrrecs que tenen, ni els diners que en treuen.

Se'm posa una "mala llet", una "mala baba", una ràbia que us asseguro que em faria actuar amb la política del "dent per dent".

Se'm estan acudint una quantitat de maneres, de fer que els passi la borratxera de cop.....

No hi ha dret coi!. I son universitaris!!. Es a dir; persones amb una formació (se suposa).

Que Deu ens empari, el dia que vinguin en estol (o en "manades"), els considerats "la púrria" del país. Del que sigui. Tan se val, anglesos, francesos, alemanys, italians o del nostre propi país.

Davant la passivitat i la inoperància de les nostres autoritats i l'impotencia dels ciutadans.....

Que els Deus ens ajudin !!!!!!.

El meu germà Esteve.

2010-04-05T13:45:00.000-07:00

Llegint un post d'en garbi24 en que juga amb les "frases fetes" i amb els "jocs de paraules",d'una manera subtil i divertida, m'ha vingut a la memòria el meu germà petit i les seves particulars reflexions sobre la nostre llengua.

Ara ja te mes de quaranta anys i la seva fina ironia, la seva agilitat a l'hora de "treure punta" a qualsevol cosa que es digui, la seva manera de fer acudits de qualsevol situació, de desdramatitzar, de (en definitiva)de fer-nos riure fins a plorar i demanar-li clemència per les nostres pobres i desencaixades mandíbules, es va aguditzant amb l'edat. Dono fe però, que aquesta seva manera de ser, ja ve de lluny. De quan tan sols era un nen petit.

Esteve; vols que et peli una taronja?. I ell contestava seriós:
.- Ja ho està de pelada. Despelala!. (em sembla que aquesta paraula no figura al diccionari).

Si dèiem que el papa portava el volant del cotxe, ell contestava:
.- Es diu "guiant"!. Els "volants" son d'els avions home!.

De les vacances, en deia "vagant-ces" doncs es tractava de "fer el vago" oi?.

Si ens sentia dir: "fa fred" també ens contradeia.
.-El fred no es fa, el fred es te!.

I com aquestes.....tantes i tantes que ens feien riure i ell no entenia perquè rèiem tant, l'abraçàvem i dèiem: Ai senyor!.

I es que a mes a mes, es el petit de quatre germans i l'únic nen.

El mimat, es clar!.

Va per tu Esteve. No canviïs mai, m'ho promets?.

La Mona de Pasqua.

2010-04-05T12:35:00.000-07:00

Com a tantes llars Catalanes, de Ses Illes i del Llevant Espanyol, avui hem menjat la "Mona".

De fet, avui hem menjat la tercera Mona d'aquestes vacances. Això ja no es el que era!.

Si volem trobar-nos Padrins i Fillols per complir amb aquesta dolça tradició, resulta que ens veiem "obligats" per un problema d'agendes, a avançar el regal de la Mona de Pasqua a el dissabte Sant, a el diumenge de Resurrecció, o fins i tot a la nit del divendres.

No crec que sigui cap "sacrilegi". Manen les vacances de cadascú i la impossibilitat geogràfica i numèrica, de reunir-nos tots d'una sola "tongada".

La d'avui ha sigut la de casa el meu pare Esteve. Ell es el Padrí del Pau, el mes petit dels seus nets i acostuma a convidar-nos a tots.

Hi havia un enorme ou de xocolata per en Pau i un de petit per cadascú de nosaltres. La "tortada" era bonìssima, molt suau i que no ens ha "enfarfegat" gens.
Un bon cava i una bona conversa de sobretaula amb rialles i bon humor. Que mes es pot demanar?.

Res mes. Oi que no?.

Bona Pasqua a tots!.

ANIVERSARIS

2010-04-04T11:02:00.000-07:00

Aniversaris.

Tothom te els seus dies especials per un o altre efemèride en la vida de cadascú. Son aquests dies en que ens ha passat quelcom important.

Avui es un d'aquests dies marcats per sempre en el meu calendari particular per un doble motiu; un de feliç i un de trist.

Ironies de la vida. Un quatre d'Abril, vaig viure l'experiència mes gran que tenim la sort de experimentar les dones: la maternitat.

Al cap de vint anys, un altre quatre d'Abril, em va tocar passar el tràngol de veure morir la meva mare.

Recordo molt be aquell dia. Recordo mol be les hores prèvies a el final que ja es veia imminent de la meva mare. L'angoixa, la tristesa de veure com s'ens en va una persona puntal en la nostra vida. Avui fa tretze anys i encara l'enyoro.

Havien estat dies i dies de lluita contra la malaltia que al final ens va guanyar la partida i que ens havien deixat a tots atordits, cansats i desconsolats.

Peró era l'aniversari del meu fill!. I a demès eren els seus vint anys. Tothom recorda segurament l'important que es entrar en una nova dècada. Vint anys!. Un home amb totes les de la llei!!.

I, recordo, que vaig sortir del tanatori sense saber ben be on anava. Volia trobar un regal per el meu fill. No podia deixar passar el dia sense fer-li saber que a pesar de tot, era el seu dia.

I cada any, cada quatre d'Abril, parlo de nou amb el record de la meva mare i se que ella m'entén quan li dic:
.-Avui es l'aniversari d'en Quim mama. Oi que me'l vetllaràs i també a la seva germana i les meves netes?. (ja se sap, es llei de vida, cada any l'hi encomano mes feina).

I tinc la certesa que ella m'escolta.

He trobat una de les poques fotografies en que estan tots dos sols. La iaia Montserrat, te el Quim en braços i es veu el seu reflex en una làmpara.
Per mi, particularment, es una foto molt emotiva. Per això la incloc en el post.

Avui es l'aniversari del meu fill gran. Avui en Quim fa trenta-tres esplèndids anys.

Moltes felicitats fill!!.

Avis i iaies....."xafarranxo" de combat !!.

2010-04-01T14:55:00.000-07:00

Atenció avis i iaies.

Ja tenim aquí les vacances de Setmana Santa.....o sigui: Batallons, a formar!!.

Ha arribat l'hora de l'acció!.

Ens hem d'Organitzar, Sindicar o Federar.

Hem de reivindicar cursets per tal de saber:

A).Plegar i desplegar cotxets en temps rècord.

B).Muntar i desmuntar les cadiretes del cotxe (aquests estris endimoniats).

C).Lligar i deslligar les criatures sense perdre la meitat de les ungles i treure els petits del cotxe sense que perillin els seus caparrons.

D).Aprendre a fer "slalom" sortejant obstacles, pujar i baixar voreres i fer equilibris sobre quatre rodes quan aquestes (les voreres) son quasi-ve inexistents.

E).Fer una "posta a punt" dels nostres genolls, braços, esquenes, cervicals i demès parts del cos, susceptibles a patir lesions per un sobre esforç puntual.

F).Un "mini-curset" de com menjar en temps rècord i amb un nadó a la falda que intenta fer que quelcom tant rutinari, sembli una odissea.

G).Resistir al xantatge emocional dels "morrets" i les llàgrimes.

H).Repassar els contes i les cançons infantils que teníem tant ben sabudes fa uns anys.

I).Recordar que un petó i un "sana, sana, culito de rana....", curen la major part de les ferides dels menuts.

J).Memoritzar el següent: "Seguiré les instruccions donades per els seus pares i no prendré decisions sense consultar".

K).Com prendre un cafè o dos per mantenir-se despert, sense tornar a caure en l'addicció a la cafeïna que el metge ens ha prohibit des de la menopausa (a les iaies, es clar).

L).Aprendre (re-aprendre, mes aviat) a reaccionar amb celeritat, davant la irresistible atracció que senten els nostres nets, per els llocs alts, els objectes punxants, les coses que tallen, les que cremen etc.

I el mes important de tot:

Suplir amb molt d'amor i molta paciència, la falta de l'energia que teníem quan érem mes joves i tan sols érem pares i mares.

Avis i iaies.....

Endavant i ànims que tornaran els dies d'escola i guarderies i llavors nosaltres....farem vacances !!!.

Fulles....milers i milers de fulles seques!.

2010-03-28T09:36:00.000-07:00

Avui ha fet un dia esplèndid (tot i ser diumenge). M'ha vingut de gust recollir les fulles i branquillons secs que la nevada va deixar sota la tanca vegetal del jardí de casa.

Hi he passat una llarga estona i em semblava que hi havia algun fullet juganer amagat entre el follam.

Quantes mes en treia, mes en veia a terra!.

Ho he provat de totes les maneres possibles per intentar que m'acompanyes l'èxit i deixar de sentir com les sargantanes, els ocells, els ratolins de bosc i alguna serp (en dono fe que n'hi han, doncs les he vist), es passegen amunt i avall per sota de la tanca que comença a estar farcida de brots nous.

Finalment m'he desdit. He tret dos carretons plens a vessar i encara en queden un bon munt.

Un altre dia serà. De tota manera ha estat divertit i també es una manera de fer exercici físic que bona falta fa. Es un "ara m'ajupo", "ara m'aixeco" que dintre d'un gimnàs, em costaria una pila de "cales" i estaria tancada entre quatre parets.

Qui no es consola, es perquè no vol.

Penjo una foto que poc te a veure amb les meves fulles i es mes de Tardor que de Primavera però son fulles a terra, al cap i a la fi.

Ah!. I sort que no pesen!. Estaria mes "baldada" del que estic.

Juan Diego Flórez - "Ah mes amis"

2010-03-26T15:32:00.000-07:00

Ahir vaig tenir el plaer d'escoltar per segona vegada el Tenor Líric Juan Diego Flórez al Gran Teatre del Liceu.

El teatre es va rendir quan Flórez va cantar l'ària de l'opera de Donizetti "La fille du Regiment", coneguda com l'ària dels nou "do de pit".

Ho va fer amb una precisió insolent. Com va dir Plácido Domingo: Molts pocs tenors s'atreveixen amb aquesta peça tant exigent.

Va estar sublim!. Jutgeu vosaltres mateixos i gaudiu d'una veu excepcional.

L'excel-lència d'un Còctel

2010-03-24T06:48:00.000-07:00

Un còctel per ser excel-lent, ha de portar els ingredients en la seva justa mesura i no s'en pot estalviar cap.

No val posar-se a "fer invents" sobre el que ja ha estat inventat, provat, mesurat, tastat i adquirit la categoria d'excel·lència.

Si de cas, el que si es lícit es crear-ne un de nou. Perquè estem parlant de malmetre un elixir dels deus fent barreges matusseres i això es intolerable.

Moltes vegades tardem anys i anys en aconseguir aquesta "beguda personal", aquest "còctel" del que només nosaltres coneixem tots els ingredients, sabem com s'han de barrejar, com s'han de servir, com s'han de pedalejar.

I vet aquí que un bon dia perdem la fórmula!.

I recorrem a la memòria (a la desmemòria, mes aviat diria jo).

Fem la barreja.

Agitem delicadament la coctelera.

Ens posem a la boca el beuratge que recordem deliciós i......

No es aquest el gust que recordàvem. El que ens donava tants moments de plaer. Alguna cosa ha fallat.... on ens hem equivocat?.

La veritat es que no està gens malament. Continua sent un bon còctel però ha perdut l'excel-lència!.

Queda un llarg camí per intentar recuperar el que s'ha perdut. Potser durarà la resta de la vida o potser mai mes tornarà a ser igual.

Tenim tot el temps del mon i ens hem de posar a la feina.

A veure, com era?......

Mig vas de comprensió , unes gotes de saviesa, un raig d'estimació, un polsim d'optimisme, unes cullerades de complicitat, uns centilitres d'il·lusió.....

Estimats Rostres Pàl-lids...

2010-03-15T13:43:00.000-07:00

Estimats Rostres Pàl·lids:

Per les meves venes corre sang índia!.

Ja se que costa de creure donat que soc blanca, blanca com la llet (sense cafè, es clar)i que tinc els ulls clars (no tant com la llet eh?).

El cas es que des d'aquesta mateixa tarda, crec haver tingut una revelació que m'ha fet veure, que algun dels meus avantpassats llunyans, va ser com a mínim, un guerrer caçador de búfals a les planes de l'Amèrica del Nord, quan no era ni tan sols Amèrica.

Es clar que també podria ser que fos el pare dels meus fills el que portes sang índia.
Ben mirat, ell es morè, de pell i ulls foscos.....

No, no.

Oi que el blog es el meu blog i el post l'escric jo?. Doncs.....tornem al començament, si us plau.

Deia que crec que per les meves venes corre sang pellroja.

La revelació m'ha estat feta aquesta mateixa tarda. Parlant amb la meva neta gran per telèfon.

.-Quan vas al Zoo amb el cole?.- He preguntat jo.

I la resposta ha sigut:

.-QUAN HAGIN PASSAT MOLTES LLUNES.

Vet aquí!. La mostra palpable dels meus (i seus) orígens Lakotas (o Siux), o potser Apaches, Arapahoes, Navajos, Menomines o........

I pensaré i ho preguntaré al meu pare...per Manitú!.

TENIR O PERDRE

2010-03-15T08:21:00.000-07:00

Dos verbs antagònics (o no). Depèn de que, de qui, de com.....

Tenir mes moltes vegades, vol dir perdre mes.

Perdre, moltes vegades vol dir guanyar mes.

M'explicaré:

Les coses no son com semblen moltes vegades. El blanc i el negre es fonen i es confonen en el gris.

La riquesa, en algunes ocasions, ve acompanyada d'una pobresa extrema.

Algú pot dir que el mesquí es feliç?.

Algú pensa que els diners compren el son, l'amistat (la lleial i incondicional), l'amor (el de debò, no el mercenari), la salud, la joventut, l'alegria de viure?.

De cap manera!.

Es dorm plàcidament quan un s'en va al llit en pau en si mateix i amb els altres.

Una amistat comprada, es una amistat forçada. Amics en majúscules, es veuen en els moments difícils. En el camí planer no n'hi ha d'amics i ha companys en el millor dels casos i oportunistes i aprofitats la majoria de les vegades.

I l'amor?....ai l'amor!. Aquest menys que cap altre sentiment s'acosta a la persona mesquina que nomes pot aspirar a un amor mercenari, a un amor interessat o a una estona d'amor comprat.

La salud no es patrimoni dels rics sortosament. La salud es el be mes preuat que tenim i....que fàcil que es de perdre!.

La joventut. S'en va inexorablement amb el pas del temps. Tant se val apedaçar el que no te pedaç possible. I si mes no: Es pot "disfressar" la façana i deixar en estat precari els interiors.

L'alegria de viure?. Aquesta ens la donen les persones que ens estimen i estimem.

Aquesta es i no cap altre, l'autèntica riquesa.

I no m'ho discutiu!. Mireu al vostre voltant i dieu-me si m'equivoco.

Se que no m'equivoco i en tic la certesa per molts motius i experiències personals.

Aquesta seria una altre història......

MARE EXPLICA'M

2010-03-12T07:11:00.000-08:00

No sóc l'Arda. Sóc la seva filla però li he demanat permís per robar-li una petita part del seu mon personal, perquè vull compartir amb vosaltres la meva sort i el meu orgull.
Sempre s'ha dit que la família no es tria i et toca la que et toca. A mi m'ha tocat la loteria dos cops a la vida (no tothom ho pot dir això eh?).
Primer amb els pares i el meu germà. Per mi han sigut els meus puntals sempre i el mirall en el qual m'intento reflexar moltes vegades.
Després amb el marit i la filla que tinc.
Fa poc temps la meva mare m'ha fet el millor regal del mon. Un llibre que es titula: "Mare explica'm". És com una espècie de diari que recull tota la seva infantesa, adolescència, primers amors, feines, pares, amics...També hi ha una part, on explica com era jo de petita, d'adolescent, els sentiments que li despertava el fet de ser mare. Tot això acompanyat de fotos de totes les èpoques viscudes per ella. He pogut descobrir una part dels meus pares que m'era desconeguda, que encara fa que mels estimi més (si és possible)i que m'ajudarà en el meu nou paper de mare.
Aquest tresor el guardaré tota la vida i, si puc, en faré un per la meva filla.
Sempre he cregut que les millors coses del mon no es poden comprar amb diners i aquest és el més clar exemple. L'amor incondicional que he tingut a casa, no ho canvio per res.
La gent que llegiu aquest blog i coneixeu una mica a l'Arda, sabeu del que us parlo, però tot i així us quedeu curts si intenteu imaginar-vos la sort que he tingut amb la meva mare.
Gràcies per deixar-me compartir això amb vosaltres.

Recuperar records

2010-02-23T11:37:00.000-08:00

M'ha sorprès i m'afalaga que una persona com en Carles llegeixi el meu blog.

M'agrada que hi digui la seva. Oi tant que m'agrada!. Perquè en Carles que jo recordo, te unes dots mes que notables a l'hora de escriure.

Llàstima que la vida (vull dir, nosaltres i les nostres circumstàncies), varen fer que perdéssim el contacte durant anys i anys. Peró encara recordo i m'agradaria saber que s'en va fer, d'una carta que em va enviar l'estiu del 1969. Us asseguro que pagava la pena llegir-la una vegada i una altre i fer-se un tip de riure amb la seva ironia intel·ligent i un pel macabra.

L'estiu del 69, va morir ofegada dins el maleter del cotxe del llavors Senador Edward Kennedy, la seva col·laboradora Mary Jo Kopechne. Varen patir l'accident mentre anaven a una festa a Chappaquiddick per celebrar l'èxit de la campanya electoral del Senador.

La dissortada Mary Jo, va morir mentre Ted Kennedy va resultar indemne, però l'escàndol de tot l'afer, l'hi va fer perdre qualsevol possibilitat d'accedir a la Casa Blanca i va fer córrer rius de tinta a la premsa sensacionalista.

Doncs be. Ara que ja us he posat en situació:

En aquells mateixos dies, els meus pares i els pares d'en Carles, varen fer una de les seves excursions per les terres pàtries. Varen anar a "espetegar" ves a saber on (no recordo el lloc), i es veu que feien uns formatges boníssims i "contundents" d'aroma i sabor.

Naturalment, varen comprar-ne per portar-nos-en als fills que ens havíem quedat a casa.

I això passava un calorós estiu del 1969!!. El cotxe sense aire condicionat i uns centenars de kilòmetres per endavant!.

Varen arribar primer a Alfarràs on vivien en Carles i els seus pares, per continuar desprès viatge cap a Aiguafreda on vivíem els meus pares i germans.

I aquí entra en escena la carta d'en Carles.

Va fer un "símil" de l'obertura del maleter del Senador Kennedy, i el maleter del cotxe del meu pare.....genial!.

Dels formatges i de la dissortada Mary Jo Kopechne....sensacional!.

No era en absolut una carta ofensiva per el record de la pobre noia. Era irreverent amb el poder establert. Era irònica, molt descriptiva, punyent, divertida.

Quina llàstima!. No puc recordar que s'en va fer. La vaig guardar anys i anys i cada vegada que la rellegia, em feia somriure de nou.

Benvolgut Carles. Segurament no recordaràs haver escrit aquesta carta, però jo si que ho recordaré sempre. Admiro la gent, que com tu, teniu aquesta capacitat envejable, aquest do amb l'escriptura.

Una abraçada virtual per tu. Fins aviat!.

Disfresses.....

2010-02-16T05:01:00.000-08:00

Tothom es disfressa!.

Es molt curiós veure com va disfressada la gent aquests dies en que es celebra el Carnaval a moltes de les nostres poblacions.

A mi, particularment, no m'ha agradat mai disfressar-me. Ja vaig comentar en un post anterior, que l'únic Carnaval al que m'agradaria molt assistir i amb una de les seves magnífiques disfresses, seria el Carnaval de Venècia. Per mi, un punt i apart en les festes de Carnaval.

Diumenge passat, varen fer la festa de disfresses dels mes petits del meu poble, preludi de la rua de Carnaval que es farà aquest diumenge vinent.

Hi va haver ball, amenitzat per un grup de pallassos que varen fer les delícies dels mes petits i varen fer que pares, mares, avis i iaies, saltéssim, balléssim i ens ho passéssim d'allò mes be amb els nostres petits.

La meva neta "apunta maneres" de balladora. S'assemblarà a la seva mare que te una gràcia especial per el ball. Jo crec que aquestes dots son innates, i la meva filla les te, sens dubte (i no es passió de mare). En poden donar fe, tots els que venien a la Festa Major d'estiu de la Molina. La meva petita (llavors), era l'atracció i el grup de músics que venia, la pujaven a l'escenari i ballava al so de les seves cançons amb molta gràcia......fins que va entrar a l'edat de la vergonya i....es va acabar l'espectacle!.

Ara la seva nena de tretze mesos, fa el que sa mare feia llavors i a mi m'emociona veure com s'hi assembla.

Coses de iaies, es clar!.

Tornant a la festa de Carnestoltes, hi havia disfresses per tots els gustos. I com sempre, els mes petits de tots, eren els que feien mes gràcia. Granotes, pollets, vaquetes, marietes, conillets.....tot el "bestiari"!.

Graciosos de veritat.

I es que aquest binomi "criatura-animalet", es entendridor!. O no ?.

Ser dona amb dignitat. Grácies Esther!.

2010-02-12T06:35:00.000-08:00

Dels blogs que cadascú de nosaltres seguim, sempre en podem aprendre.

Sempre podem descobrir maneres de veure la vida, reflexions, experiències, vivències....No seran les mateixes les meves, que les d'una dona mes jove que jo. Tampoc la manera en que jo puc veure les coses, s'ha d'assemblar a com ho veu un dels homes que llegeixo, etc.

De vegades, però, hi ha una absoluta afinitat. De vegades penso: "M'hauria agradat a mi escriure aquest post".

I per aquest motiu, em permeto subscriure tot el que diu l'Esther en la seva darrera entrada i que titula "Pretty Woman".

Llegiu-lo si us plau.

7deviure.blogspot. com

Golfas!!.

2010-02-08T06:16:00.000-08:00

Espero que ningú es quedi amb la foto i l'encapçalament.....tots dos tenen trampa!.

No se perquè m'ha vingut a la memòria aquesta anècdota de ja fa uns quants anys però la recordaré tota la vida de tant que em va fer riure.

Ens havíem comprat una casa i des del primer moment, ens varem proposar que quan poguéssim, faríem una escala d'accés ben feta (no volíem una escala plegable) per on poder accedir a un "estudi" que estava per obrar i que un cop varem poder fer la escala en qüestió, va resultat ser un espai magnífic on els nostres fills podien jugar, estudiar, escoltar música etc.

Les obres ens les varen fer uns paletes, els únics que no es varen "acovardir" d'haver de portar el material des del garatge fins a la tercera planta, a pes de braços.

Pobres!. Era un mes de Juny i feia una calor de mil dimonis. Ells feien viatges amunt i avall amb el ciment, i jo els feia amb ampolles d'aigua fresca.

Un d'aquests paletes es deia Badillo (el recordaré sempre aquest nom), i per fer-se un "sobresou", els caps de setmana feia alguna petita (o gran) obra per el seu compte.

Un dilluns, arriba a casa i l'hi diu al meu marit:

.- Quiero contarle una cosa, pero que no nos oiga su mujer.

I jo que el sento, vaig i l'hi dic que, sigui el que sigui, o vull sentir...oi tant!.
Soc dona i soc "curiosa" i mes quan d'entrada ja es pretén amagar-me quelcom.

L'home visiblement violent, accedeix a explicar el que portava al cap des del dissabte i que no volia que jo sentís per no "escandalitzar-me".

.- Es que sabe, señor José - comença.

.-Yo, los fines de semana estoy trabajando por mi cuenta con un compañero que hace poco ha llegado a Cataluña. Yo llevo ya mas de 30 años aqui, pero él......
El es de Alcalá de Henares y no sabe nada de catalán, claro, ni siquiera lo entiende.
La cuestión es que me preguntó donde trabajaba yo entre semana.
Y yo le explico: Estoy haciéndole a un cliente, una escalera para subir a las golfas.

El se queda callado y al cabo de un momento me pregunta:

.- Oiga Badillo, este señor está casado?.

.-Si.

.- Y usted, ha visto a su mujer?. La conoce?. Ella sabe que hace usted esta escalera para subir a "las golfas"?.

.-Pues claro que lo sabe!. No lo va a saber?. Vive en esta casa!!.

El noi queda estorat, calla i continua treballat sense dir res en tot el matí. Està com pensatiu.

A el senyor Badillo l'hi estranya aquest canvi d'actitud del noi, però no es fins al cap d'un parell de dies que no "lliga caps". Llavors, el primer que fa en retrobar-se amb el seu company de feina (el d'Alcalá de Henares), es mirar d'aclarir el "malentès".

.-Oye chaval. Que te crees que son unas "golfas"?.

I el pobre noi, sorprès del to de veu del "veterà", l'hi contesta:

.-Pes eso: "Golfas", o sea, mujerzuelas....

El senyor Badillo es posa a riure i l'hi explica que a Catalunya, anomenem "golfas" a la "buhardilla" castellana.
Que com que ell fa tants anys que es a casa nostre, ja diu moltes "catalanades" i d'aquí el malentès.

Riuen tots dos i el dilluns següent, al arribar a la feina es quan pretén explicar-li al meu marit l'anècdota. Davant la meva insistència, ens l'explica a tots dos amb la gràcia que tenen la gent del sud i ens fem un tip de riure. Com podeu suposar, aquell lloc, per nosaltres (fins i tot després de vendre'ns la casa per canviar de lloc de residència), va ser l'estudi si parlàvem seriosament, i "les golfas" si teníem ganes de conya.

Com molt be deien els de La Trinca: Coses de l'idioma!.

Un llibre: El millor regal!.

2010-02-01T05:55:00.000-08:00

Això ho saben els meus amics i amigues, i tinc la sort de que amb alguns d'ells compartim aquesta passió per la lectura.
La Lina es amiga meva des de fa molts anys.
Parlaria d'ella abastament per l'estimació i l'admiració que l'hi tinc però se que a ella això no l'hi agradaria gens.
Ella te el do de la discreció i de la senzillesa.
La Lina es tan gran per dins, que no l'hi cal demostrar res per fora.
Es, com jo l'hi he dit moltes vegades: "Una dona de closca dura". La closca nomes, perquè l'interior es d'una fragilitat i d'una humanitat extraordinàries!.
La vida de la Lina no ha sigut un regal. De cap manera!.
Ha sigut una lluita dura i de vegades molt dura.
Ara es quan, el destí l'hi concedeix una treva.
Molt merescuda, us ho puc assegurar. Mes que merescuda, guanyada amb escreix.
Ens coneixem molt.
Hem parlat molt.
Hem tingut la sort que els nostres homes, han congeniat be i això ens permet gaudir a tots quatre d'un racó del Somontano on ells hi tenen una casa.
Els nostres homes van "a la seva" i nosaltres "garlem" com dues mallerengues i passem moltes hores llegint o be a l'ombra fora el jardí, o be al costat de la llar de foc, depenent de l'època de l'any en que ens trobem.
I, de tant en tant, la Lina es presenta a casa meva amb un llibre.
Sempre sembla que se'l ha trobat "per casualitat".
Que: Passava per davant la llibreria i.....he pensat.- "Aquest llibre l'hi agradarà a la Mari Carmen"
Es curiós:
Ens varem conèixer als 19 anys treballant al mateix lloc. Jo quan vaig entrar a formar part de la plantilla, ja hi havien dues "Carmes" i per evitar confusions, em varen adjudicar el Maricarmen amb el que em vaig quedar per tota la gent de l'empresa.
I la Lina ha estat incapaç de "catalanitzar-me" el nom!.
Tant se val.
Te la seva gràcia que, per tot-hom soc la Carme menys per ella. Que em digui com vulgui, no hi tinc cap inconvenient i se'm faria estrany sentir que em diu d'una altre manera.
I be:
M'ha vingut a veure i m'ha portat un llibre:
ASTRID Y VERONIKA de la Linda Olsson.
Amb aroma de maduixes de bosc.
Amb colors d'aurores boreals.
Amb el relat intimista de l'amistat casual entre dues dones, una de jove i una de vella.
Una petita joia, us ho asseguro!.
L'he llegit en un sospir i m'ha emocionat de veritat.
Si passeu per una llibreria, us agrada llegir i busqueu quelcom diferent, "Astrid y Veronika" es el vostre llibre.
No es un "best-seller"
No es un "boom" editorial.
Es...... un bocí de bosc farcit de maduixes!.

Passejada de dilluns a la tarda.

2010-01-19T07:25:00.000-08:00

Fa uns dies d'hivern....es clar: SOM a l'hivern!.
De tant en tant, però, s'ens regala una mena de treva meteorològica i cal aprofitar-la.
Això va passar ahir a la tarda a Taradell, el meu poble d'adopció des de fa cinc anys.
Remarco l'o del "meu poble d'adopció",. per deixar constància de que desconec encara molts dels seus atractius paisatgístics i que vaig descobrint i admirant cada vegada mes.
He caigut en l'error aquests passats anys, de fer les passejades per descobrir llocs nous, paisatges nous, varals desconeguts, durant la Primavera, la Tardor o fins i tot durant l'Estiu.
M'equivocava!.
També l'Hivern te dies meravellosos. Paisatges idíl·lics i colors i olors especials.
Aquesta tarda de dilluns, ha sortit una estona el sol.
Feia dies que teníem (i tenim avui també), aquest cel mig ennuvolat, aquesta boira que enteranyina el paisatge i dona aquest toc de malenconia, de ganes de quedar-se a casa, de no sortir si no es precís i encara menys, de passejar per plaer.
Ahir a la tarda, però, el temps convidava a sortir i vaig agafar les dues gosses, les claus i el mòbil i..... a l'aventura!.
No me'n vaig penedir ni un moment.
Varem anar muntanya amunt i varem anar seguint la carena durant una hora mes o menys. Quan mes caminàvem, mes m'engrescava a continuar.
El terra es humit i l'olor del bosc, es una barreja de olor a farigola, a pi a fred....
Varem trobar petjades de persones, peülles de cavalls, rastres de potes de gossos, de (potser) porcs senglars o guineus o ves a saber quina mena d'animals que son els nostres veïns.
Varem veure una munió d'ocells que cridaven i s'amagaven entre el brancatge.
Un esquirol... I ja de tornada cap a casa, en una casa de pagès que no coneixia i ara ja sabré per anar-hi amb les netes. Hi havia xais de totes mides, cabres i cabridets, ànecs, gallines, gossos i una mestressa molt i molt amable que es va oferir a deixar-me veure els animals el dia que hi vagi amb les petites.
Quina tarda mes ben aprofitada!.
Que felices varem ser totes tres, (la Juca, la Xal i jo).
Nomes espero que faci una mica de bo per tornar-hi.
Que bonica es la nostre Catalunya!.

Un univers de xocolata.

2010-01-16T12:52:00.000-08:00

Hi ha dues coses que m'apassionen.....de menjar, vull dir.
Els formatges i la xocolata !.
Dels formatges, en parlaré un altre dia. Avui, encara amb el gust de xocolata negra, potent i un xic amarga a la boca, vull parlar d'una experiència personal altament satisfactòria relacionada amb aquesta delícia dels Deus que es el cacau.
La meva filla em va fer aquest exquisit regal.
Una capsa de bombons salats!.
Una capsa petita, coquetament decorada, molt delicada, com si et preparés per el que vindria al obrir-la.
No eren mes de sis o vuit bombons (no recordo la quantitat), però eren una delícia a la vista i al paladar.
Al primer moment ja impactava l'aroma: Patates xips?, coriandre?, pebre?, nou moscada?... Tot això i més.
Primer calia familiaritzar-se amb l'olor del cacau i les espècies....
Un cop passada aquesta primera etapa, calia mentalitzar-se que el que anaves a paladejar, poc o res tenia a veure amb uns bombons tradicionals i molt menys, amb la dolçor tan llaminera amb que la nostra ment i el nostre paladar els associen.
Res de res.
Absolutament diferents i absolutament exquisits !.
Ei. Torno a dir que aquesta es la meva opinió molt personal.
Sobre gustos, no hi ha res escrit oi?.
Continuo:
Vaig asseurem al sofà còmodament.
Vaig abaixar el so del televisor.
Vaig deixar poca llum.
I.....vaig gaudir d'una experiència sensorial apassionant.
Que la xocolata es el substitutiu del sexe?.....Oi tant !.
Que d'aquesta feta em podeu "acusar" de buscar el plaer en solitari?....Doncs si !.
Que no va quedar ni un bombó per l'endemà?.... També !.
I que us pensàveu?.
Com podia esperar tota una nit per descobrir què s'amagava en la següent porció de cacau negre brillant amb tros-ets de colors minúsculs per sobre?.
Que bons!!!.
Si mai us en regalen o si mai us en compreu, recordeu-vos de mi una mica i seguiu el meu consell...
música suau, poca llum, descalceu-vos i poseu-vos còmodes......mmmmmmmm!!.
Ja m'ho direu.
Ah!.
Amics dels gustos tradicionals; amants del dolç empallegós i covards: Abstenir-se.

AVATAR

2010-01-10T13:24:00.000-08:00

Acabo de tornar del cinema. He anat a veure Avatar.
Normalment, solo escollir les pel·lícules que vaig a veure, en funció del gènere, el director i els actors.
Aquesta vegada hi he anat quasi ve exclusivament per el gènere, doncs les de ciència-ficció, son unes de les meves preferides.
I no m'ha decebut.....m'ha entusiasmat!!.
He arribat a casa i somio en un univers blau.
Quina "peli" mes sensacional!.
Suposo que hi haurà gent a qui no agradi (?)però jo us asseguro que:
a).-la vull tornar a veure aviat.
b).-la vull tenir a la meva particular "cinemateca".
c).-la recomanaré a tot-hom.
d).-desprès dels Barrufets, els habitants de Pandora, son els éssers de color blau que mes m'han enamorat.
e).-He descobert que hi ha algun "marine" bo.
f).-Hem declaro des d'ara: "avatarista". (Potser hauria de dir; fan d'Avatar?).
I un últim apunt:
He anat a veure-la als multicines El Sucre, de Vic i vull deixar constància de dues coses:
1.- La gent d'Osona es una gent educada i que en el cinema, te un comportament absolutament cívic. Normalment, (sempre hi pot haver el "carallot" de torn) la gent es comporta com hauria de ser sempre i a tot arreu. Respectant els demès, cosa que, dissortadament no es pot dir de tots els públics. Hi ha llocs, on anar al cinema, vol dir, aguantar comentaris grollers , crits, sorolls i diverses formes d'in-civisme i mala educació.
2.- Aquest es el "pro". El "contra", es que voldria saber per que caram no es recullen les bosses de crispetes, els envoltoris de caramels i les bosses de "xuxes".
No costa tant!. A veure si som una mica mes polits coi!.
Resumint:
No us perdeu Avatar.
Em donareu les gràcies pel consell!!.

Diada de Reis.

2010-01-06T05:46:00.000-08:00

Ahir va ser de nou, una nit màgica a casa nostre.
De fet, no ho ha deixat de ser mai perquè la Mireia (la meva filla petita), conserva una part de nena que segur no perdrà mai. Te ànima de Peter Pan la Mireia!.
Potser per això, el seu regal de Reis de l'any passat, va ser una nina de carn i ossos que ara ja camina d'aquella manera maldestre en que hem començat tots a fer les primeres passes.
Cada any (i ja en son mes de trenta), la Mireia i en Quim han fet de la nit de Reis, una nit màgica.
Ara ells (els meus fills), ja son pares i amb les tres petites que sumen entre tots dos, tornem a encetar un cicle de somnis, il·lusions i fe en els miracles.
La meva convicció Republicana, queda "aparcada" per una sola nit: la nit de Reis.
De tota manera, jo reivindico els personatges de Melcior, Gaspar i Baltasar, com a astròlegs, no pas com a monarques de cap regne terrenal.
Tres astròlegs que varen seguir el rastre d'un estel i els seus camins es varen creuar precisament per aquesta ànsia comuna de l'estudi de l'univers.
Tres savis.
Un de vell, un de jove i un de color.
La saviesa, la impaciència i l'exotisme.
Tres.....o molts mes. De fet, es diu que eren més d'una vintena!.
Tant se val. Els tres Mags d'Orient, han arribat fidel i puntualment a la seva cita amb els nostres infants.
De nou, la màgia dels somnis.
De nou, la fe en els miracles.
De nou, la il·lusió en aquestes carones dels mes petits.
Deixem que somiïn. Amb seny per part dels grans. No cal que tinguin "milers" de paquets. Es important també, que els somnis tinguin mesura!.
No els farem mes feliços si els omplim de paquets la sala de casa la nit de Reis.
Els farem mes feliços, si els ensenyem el valor del "SER" i l'inutilitat moltes vegades del "TENIR".
I a mi?. Voleu saber que m'han portat els Reis?.
La salud de les persones que mes estimo.
Tan sols demano que duri molt i molt de temps, tant com sigui possible. Pot ser per sempre, Ses Majestats?.....
Milions de gràcies per el regal!!.

Els meus millors desitjos!!.

2010-01-01T13:54:00.000-08:00

Sempre!.
Ja ho se; Acabem d'estrenar un nou any, i se suposa que toca felicitar tot-hom i desitjar-los el millor per aquests 365 dies nous de trinca.
A mi, m'agradaria (es una utopia, es clar), que la felicitat fos per a tot-hom i sense data de caducitat.
Però no pot ser.
La vida no es això. No es un "camí de roses". Es mes aviat, un camí amb pujades i baixades, costerut de vegades i de vegades planer.
De tota manera, com que somiar no costa gaire, a tots ens agrada pensar que l'any que tot just estrenem, sigui millor que l'anterior.
Tant de bo sigui així.
I em proposo posar de la meva part, tot el que calgui per ajudar la deessa Fortuna.
No esperaré que la felicitat vingui a trucar la meva porta.
Aniré a buscar-la.
On sigui que s'amagui.
En les carones de les meves netes.
En la bondat de cor de les persones senzilles.
En una abraçada, en un petó, en una carícia.
En la música (beneïda música).
En els llibres pendents de llegir fa tant de temps.
En la companyia i les converses amb el meu pare.
En la complicitat amb els meus fills.
En els silencis tant eloqüents de vegades.
En el contacte amb el que dorm al meu costat i que sento que es amb mi.
En els meus germans que, amb els anys, han esdevingut els meus amics.
En el record de la meva mare.
En els jocs de les meves gosses.
En un got d'aigua fresca quan estigui assedegada.
En el caliu d'una ma amiga.
En una mirada.
En un paisatge.
En els meus somnis, que son molts....
En milers i milers de coses petites, que em facin sentir viva.
En no deixar de tenir esperança.
En posar el cap al coixí, sabent que no he fet mal a ningú.
En fer feliços als que tinc al costat.
En VIURE!!.
Sigueu tant feliços com sigui possible. D'acord?.

Pastis de pastanaga

2009-12-19T13:21:00.000-08:00

Ingredients per 6 persones.

300 g. d'ametlles

200 g. de sucre

La pell d'una llimona (només la part groga)

300 g. de pastanagues pelades

4 ous

80 g. de farina

1 sobre de llevat Royal

Un pessic de sal

mantega i farina per el motlle

Sucre glass

Preparació:

Ratllar les ametlles fins a deixar-les ben fines.
Ratllar les pastanagues.
Es tamisa la farina i la barregem amb el llevat, a continuació, afegim l'ametlla i la pastanaga.
Es baten els ous amb el sucre, s'hi afegeix la pell de la llimona ratllada i el polsim de sal.
Ho triturem tot amb la batedora.
Untem un motlle amb mantega i l'enfarinem, fent saltar el sobrant de farina, només que quedi "nevat".
Escalfem el forn a 180º
Posem la barreja en el motlle i l'enfornem uns 40 o 45 minuts.
El "punxem" per veure si ja es cuit i després de desmot-llar-lo, l'empolvorem amb el sucre glass.

Aquesta es la manera com jo el faig, però mirant a Internet, he vist que hi ha qui hi posa una cobertura de xocolata, altres coco, altres nous etc.

A gust de cadascú. Es faci com es faci, surt molt bo. Prove-ho i bon profit!.

Agnès, aquesta recepta, va dedicada a tu especialment. Per quan tornis a trobar una pastanaga especial que mereixi una "mort dolça".

Jet lag

2009-12-17T12:56:00.001-08:00

En qüestió de menys de 24 hores. Escassament en 16 o 17. Tant se val. El cas es que, el "jetlag" del que habitualment es parla, es correspon als símptomes que produeix en el nostre organisme, quan fem un viatge llarg, en el que es creuen diferents franges horàries.
De fet, el seu nom científic, es - "síndrome del canvi de franges horàries".
El nostre organisme, està programat per viure el dia i la nit.
L'acció de la llum del sol, sobretot la melanina, travessa els neurotransmissors. Molts processos corporals, es regeixen segons aquest "rellotge fisiològic" de 24 hores.
Aquest cicle d'activitat cada 24 hores, s'anomena "ritma circadià".
Si viatgem a una altre franja horària, es distorsiona el ritma circadià lo que pot provocar transtorns físics aguditzats per el propi cansament que produeix un viatge d'aquestes característiques.
I jo em pregunto:
Com es deu dir el trastorn que produeixen els canvis sobtats de temperatura?.
No, no.
No es val dir ni febre, ni grip, ni constipat, ni calfreds ni....res de tot això tant vulgar.
El que jo vull, es un nom científic o en el seu defecte, un nom al menys tan sonor i "pijo" com el de Jetlag!.
Un nom que estigui en consonància amb haver volat de Bankok a Helsinki i de Helsinki a Barcelona, passant dels 36º als -30º i als 8º.
Que no hi ha cos que ho aguanti senyores i senyors!!.
De tota manera:- Benvingut a casa fill!.

Cansada!!.

2009-12-11T13:44:00.000-08:00

Me'n vaig a dormir!!.
Estic molt cansada. Molt.
Potser no us ho creureu, però he fet vuit trasllats de casa i he ajudat als meus fills en un parell dels seus i ara a la Mon i....
M'esgoten!.
M'esgoten però m'agrada ser al mig del "merder".
Omplir caixes i mes caixes.
Precintar-les amb la cinta que porta el "logo" de l'empresa de mudances.
Escriure el contingut de cadascuna i on s'han de deixar.
Embolicar les coses fràgils una per una.
Fer capses i mes capses amb la vaixella, la coberteria, la cristalleria, llibres i mes llibres, embalatjar quadres, productes de neteja, cassoles, olles, paelles, roba de taula, roba de llit, roba de bany, roba de "vestir", roba de .....
Buidar i descongelar la nevera. Rentadora, assecadora, ordinador, planxa, aspiradora.....
Les torratxes!. No ens descuidem les torratxes amb les seves flors i una petita olivera que va plantar el meu nebot Àngel i que està creixent de meravella.
I que me'n dieu dels "pongos"?.
Aquestes desenes d'objectes absolutament inútils que hi ha a totes les cases.
Ja pots "fer neteja" ja, que s'entesten en venir amb vosaltres a la nova llar!.
L'un, perquè ens el va portar la sogra d'un viatge a Galicia.
L'altre, perquè es un record d'un altre viatge una mica mes llunyà, que varem fer amb la parella.
Un tercer, que la veïna ens va obsequiar perquè l'hi varem regar les flors durant les seves vacances.
I el dels cunyats, i el de ves a saber qui, i el de no hi ha manera d'e recordar-me qui em va regalar una cosa tan horrorosa, i aquest altre i.....
En fi.
Ara potser us cansaré a vosaltres i tot.
El que he dit abans. Me'n vaig al llit. Em fan malt les cames, els braços, la ronyonada, la cintura, els peus.....i estic contenta. Per la Mon i la seva nova llar.
Encara queda molt per fer. Demà hi tornem.
Bona nit!.

La Mon canvia de casa!!.

2009-12-10T17:13:00.000-08:00

La Mon es la meva germana bessona.
Jo soc la germana bessona de la Mon.
Ho deixo així, perquè cadascú esculli, qui es la bessona de qui. O sia:
Decidiu qui es l'original i qui es la còpia.
No us vull pressionar, però.....oi que seguiu el meu blog?. Doncs au, a mullar-vos!.
De fet, no te cap importància saber qui va ser la primera, ni quina es la gran, ni quina es la dominant, ni que si naps, que si cols.....
El que ara importa (en aquest moment,vull dir), es que son les dues tocades de la matinada, que no tinc ni mica de son i que a les set, em passa a buscar la Mon perquè demà (avui), es canvia de casa.
I jo vaig a ajudar-la.
Perquè hi ha molta feina a fer i desfer.
Perquè de passada, la "fem petar" com dues mallerengues.
Perquè ens divertim molt i riem molt quan estem juntes.
Perquè tenim una complicitat molt especial.
Perquè som tant diferents i tant iguales a l'hora.
Perquè es una dona vital.
Perquè l'estimo molt.
........
intentaré dormir les escasses quatre hores que em queden. Demà (avui), ens espera un "curro" important.
Ei!.
Sta. Mª. de Corcó, QUE VE LA MON !!!!!!

Cambrils

2009-12-07T12:40:00.000-08:00

He conegut una altre cara de Cambrils.
Diferent de la de l'estiu quan els seus carrers "bullen" de vida.
Força diferent.
Estem en plena tardor, acostant-nos a l'hivern i Cambrils no ho sap. Al menys a mi no em sembla que el fred es vulgui instal·lar en aquest racó de la Costa Daurada que estic aprenent a estimar tant.
Es curiós.
Durant els primers anys de casats, a el meu marit i a mi, ens agradava anar a celebrar el seu Sant (Sant Josep), a Cambrils. Com que llavors era festiu, passàvem el dia fent un munt de kilòmetres (vivíem a Manresa i després a Granollers), tan sols, per anar a gaudir del sol, de l'olor de mar, d'una primavera avançada en uns paratges de clima mes suau i (com no), d'una cuina excel·lent!.
I ara, el destí ha volgut que el meu cor estigui repartit entre Taradell i Cambrils. Cambrils i Taradell.
I m'agrada.
M'agrada aquest "mar i muntanya" meu particular.
M'estimo el verd i el blau.
L'olor del bosc i l'olor del salnitre.
I durant l'any, aniré (aixi ho espero), intercalant el "naltros" amb el "nosaltres", el vent fort amb algun dia de boira, les matinades gebrades amb les nits temperades....
Fins aviat Cambrils....fins aviat!.

Una caseta per les gosses

2009-11-19T09:44:00.000-08:00

Densa que tenim dues gosses a casa i una encara es un cadell, hi ha uns problemes de logística que ha calgut solucionar.
Hem comprat una segona menjadora. Cadascuna de les gosses, te la seva amb el seu nom. L'aigua no. L'aigua es compartida. No crec que hi tinguin cap objecció en beure del mateix recipient, en tot cas, no es queixen pas.
Hi ha dos sacs de pinso diferents. La Juca ja es adulta i la Xal encara es un cadell, per tant, a cada una, l'hi correspon un menjar adequat a l'edat que te.
I ara ve el problema logístic que mes maldecaps ens porta: La caseta!.
Els hi hem posat una caseta al jardí per mor de que s'hi puguin aixoplugar quan plogui, quan faci massa fred o massa calor...
No els agrada!.
No s'hi fiquen, no hi entren, no se la miren!. I ha costat una "pasta" renoi!.
El de la botiga (que entén amb gossos i amb casetes de gossos), ens diu que paciència, que tots fan igual al principi, que ho veuen com una cosa estranya i es malfien però que tots hi acaben entrant i quedant unes bones estones.
Tant de bo no s'equivoqui.
El meu temor, es que (llestes com son), no hagin entrat a Internet i hagin vist un altre model de casa que els hagi semblat mes adient.
Els hem comprat "una caseta" i elles potser somiaven en un "xalet per a gossos" amb tots els "ets" i "uts".....
Ens les estimem molt, però tot te un límit senyores i senyors!.

Reencarnació

2009-10-25T07:06:00.000-07:00

Acabo de decidir en que m'agradaria reencarnar-me.

I ho he decidit sense que,(en cap moment), tingués ni el mes mínim dubte sobre la mena de persona que vull ser en la propera vida.

Les opcions que fins el dia d'avui tenien més números en el meu "ranking" particular, eren:

Una "Primma Donna" hereva de la veu de Maria Callas.

Una actriu de teatre com la Sara Bernard.

Una ballarina com la Pavlova.

Una pintora com la Frida Kahlo

Una escriptora com l'Agatha Christie.

Una científica com la Marie Curie.

Per posar alguns exemples i donar-li al Destí, una serie de "pistes" sobre com voldria ser la propera vegada que em toqui tornar a venir a aquest coi de mon, i suposant que m'hagi merescut "repetir" com a persona, i el que em tinguin preparat, no sigui reencarnar-me en un rat penat, en una serp d'aigua o en una rata de claveguera (axó, seria el pitjor del pitjor. No suporto les clavegueres!!).

Ara però, l'hi ho facilitaré enormement al encarregat/ada , de repartir sobre el mapamundi, les ànimes, amb els seus corresponents cossos, que "gaudiran" d'una nova vida.

Vull ser la segona Mary Poppins!!.

Si us plau, si us plau, si us plau......

Concediu-me aquest favor que us demano de cor!. No es un caprici, no, no. Es una necessitat!.

Vull ser com "ELLA".

Necessito els seus poders!.

Tinc TRES NETES !!!!!!.

Ho entén ara senyor amo del Destí?. Vull fer felices aquestes tres princeses i he de ser una "Supercalifragilistiespialidosa-iaia"!!.

Tampoc es demanar tant! (dic jo).....

L'Aina i l'equip del Barça

2009-10-18T07:05:00.000-07:00

Diuen que hi ha passa de gastroenteritis. Segurament es veritat, perquè aquesta setmana a la meva família n'hi ha hagut bastants d'episodis de vòmits i "cagarrines"...
La petita Aina amb nomes 9 mesos, ha pagat el "peatge" de la llar d'infants i ha portat a casa els maleits microbis amb els conseqüents "efectes" tant desagradables.
Ara ja està molt millor, però feia molta llàstima, tant petita veure-la sense forces i sense humor, ella que es tant riallera.
El primer dia, ens va agafar a tots per sorpresa i com que jo la vaig anar a buscar a la llar d'infants, no tenia a casa cap recanvi per posar-l'hi (cosa que no tornarà a passar; paraula de iaia escarmentada).
Vomita una primera vegada i ella i jo, quedem plenes de...
La despullo, em despullo i totes dues cap a la banyera.
Poso la roba a rentar i em refio de tenir-la neta i eixuta en poca estona gràcies a la secadora. Mentrestant, la tinc embolicada en una manta i penso que sort que encara no fa gaire fred.
Peró torna a vomitar......
I una altre vegada.....
Fins a sis cops en poc mes de dues hores.
Fa tanta llàstima pobra petita!.
I ja estic acabant els recursos de la roba. Estem soles, els seus pares treballen i l'avi Josep es a recuperació de la seva intervenció de genoll.
I llavors me'n recordo. Tinc un equip del Barça !!.
Es per una criatura de dos anys, però una emergència, es una emergència.
Al menys, els mitjons, son llargs i l'hi taparan fins i tot les cuixes.
I si, fa molt riure perquè l'hi va molt gran. La camiseta l'hi queda enorme i sembla un vestit i les mitges l'hi arriben fins el cul. Es igual, fan la feina que han de fer, que es "vestir" el millor possible la petita.
I me'n alegro de, (tot i tenir tres netes), haver comprat l'equipament del Barça.
"blau grana al vent, un crit valent......."

Barak Obama, premi Nobel de la Pau.

2009-10-09T06:54:00.000-07:00

S'en parlarà abastament. Es clar que si. Es el President dels EEUU, te carisma i la premsa, s'en farà l'oportú ressò.
No em toca a mi, escriure i descriure les virtuts de Mr. Obama. Ja ho faran (i molt millor), els professionals del periodisme.
El meu "granet de sorra" als rius de tinta de lloances, als editorials dels diaris, els informatius de televisió, fins i tor, als programes del cor, es una fotografia.
Aquesta que veieu.
La d'una mare amb el seu fill de pocs anys.
I perquè?.....Doncs, perquè aquí (i abans segurament), varen començar les lliçons que l'han fet ser com es.
De petit. De ben petit.
No es pot esperar res de l'arbre que no es rega amb amor, que no es poda, que no s'he l'hi treuen les males herbes.
I si, del que s'en te cura dia a dia, veient com creix, com s'adreça, com dona fruits.
Amb amor i disciplina.
Amb valors.
Axí es fan els grans homes i les grans dones.
Aquest es el tipus de persona que necessitem per dirigent.
No ens calen prepotents bocamolls i immorals de cabells tintats i verb groller.
No ens fan cap falta.
L'enhorabona, mister Obama.

Un cafè amb llet.....si us plau!.

2009-10-06T13:15:00.000-07:00

Estic fent cua a la cafeteria d'una Clínica de Barcelona on està ingressat el meu marit, recent operat del genoll.

La cafeteria en qüestió, es del tipus "self service", o sigui que el cambrer nomes ha de servir els cafès amb llet i cobrar el que cadascú porta a la seva safata: entrepà de pernil, de formatge o de truita, ensaïmada, croissant, "donut", torradetes amb mantega i melmelada (de préssec, de maduixa, de pruna etc).

Peró se l'hi gira una feina "acollonant" amb els cafès amb llet.

Si mai teniu ocasió, fixeu.vos en la quantitat de variants que te aquesta barreja tant popular i quotidiana en els nostres esmorzars.

Jo he arribat a la conclusió, que hi ha tantes maneres de fer el cafè amb llet, com persones que en beuen.

.- Un cafè amb llet curt de cafè, si us plau.....

.- Un cafè amb llet descremada....

.- Un cafè amb llet molt calenta i got de vidre.....

.- Un cafè amb llet, amb llet de soja, natural i sacarina....(aquest es el meu).

.- Un cafè amb llet freda i sacarina....

.- Un cafè amb llet descremada i.... no, no, no el vull amb sacarina, el vull amb sucre...

.- Un cafè amb llet, llarg de cafè.....

.- Un cafè amb llet freda.... si, si, directament de la nevera, si us plau....(la llet calenta fa venir "cagarrines")...

.- Un cafè amb llet!.

I...res mes?, diu el cambrer com si no s'ho acabés de creure: Algú que demana simplement: "Un cafè amb llet"!!.

Però ha estat un miratge!.

El client recula i demana: Dos sucres !.

Ai senyor!. Tan senzill que fora que tothom sortís de casa havent-se pres el cafè amb llet a la mida del seu gust.

Recordaré per molt de temps, la cara malhumorada del cambrer mirant cadascú dels clients que fèiem cua davant la màquina endimoniada dels cafès, amb una expressió de desafiament i un deix un xic impertinent.....

.- i vostè, com el vol el seu cafè amb llet?. Curt, llarg, calent, natural, fred, amb sucre integral, sucre blanc, sacarina, llet de soja, descremada, sencera, calenta, que cremi, freda de nevera, amb glaçons, amb tassa, got de vidre, per emportar, ??????????

Abduccions

2009-08-30T12:41:00.000-07:00

Sempre m'ha interessat el tema de la vida extraterrestre.

Soc una ferma convençuda de que hi ha altres mons lluny del nostre, que estan habitats.

Com va dir una vegada un reconegut científic, no recordo si va ser Karl Sagan o Steven Hopkins;

-Si som els únics habitants de l'Univers; quin malbaratament d'espai!!.

I crec, com moltes altres persones, que no estem sols. Segur que no.

I ara en tinc una prova tangible. HE ESTAT ABDUÏDA!.

No es broma, no. Un ésser petit, que parla un llenguatge que s'assembla al meu però que no es ben be igual, m'ha abduït completament. Fa de mi el que vol. M'ha deixat sens voluntat pròpia.

Se que m'observa, analitza el meu comportament, imita els meus gestos, atrau la meva atenció constantment....

Estic a les seves mans!.

Sort del meu estimat fill, que m'he n'ha fet adonar. L'hi dec agraïment etern.

-Mare: estàs abduïda per aquesta petita extraterrestre!.

I si. Es del tot cert.

Aquest petit ésser que em te absolutament a la seva mercer, tan sols te dos anys i es diu Xènia!.

Foto

2009-08-25T08:46:00.000-07:00

El meu fill, l'hi envia a el seu pare, una fotografia seva.

-"A veure si saps on soc?"

Renoi. Es complicat. Me la ensenya, la comentem i arribem a la conclusió que sí, que es una imatge que no ens es del tot desconeguda.

Fem memòria:

-Jo crec que això ja ho hem vist abans- diu el pare del meu fill.

- A mi també em resulta familiar, ves per on, però no l'ubico noi!.- dic jo (la mare del fill en qüestió)

Pensem, rumiem, reflexionem, fem memòria......

Ens connectem a Internet per consultar l'oracle de Google, i......

Eureka!!!.

Hem trobat la mateixa foto (be, quasi la mateixa), amb un noi molt eixerit també.

No es ta guapo com el nostre fill, però fa un posat simpàtic i a mes a mes (capteu?),
dona la casualitat, que s'ha fet l'instantània, al mateix lloc i amb les mateixes copes que el nostre nen.

Quines coses oi?.

Viure per veure!.

La Xal

2009-08-19T05:09:00.000-07:00

Per fi tenim la Xal a casa.

La varem anar a buscar fa nomes tres dies. De moment estem en la fase d'adaptació però som optimistes.

La primera nit, va plorar força fins que a les cinc de la matinada, en Josep es va llevar i s'en va anar a la sala amb ella. Llavors va callar.

Aquesta nit passada, ja ha dormit fins les vuit del matí i tan sols va estar plorant una estona abans d'adormir se.

Aquest matí han jugat ella i la Juca una bona estona, perseguint-se la una a l'altre i movent les cues alegrament.

M'han comentat quer el període d'adaptació, sol ser d'una setmana i crec que "progressem adequadament".

Ara, mentre escric, la tinc a la falda. Son dos kilograms de bestiola que fan de bon suportar. Es molt bonica i eixerida. Seran amigues amb la Juca, sens dubte.

Es qüestió de temps. No gaire, em penso....ja ho veurem.

Un "Cinc estrelles"...no gràcies.

2009-08-13T06:15:00.000-07:00

Els hotels no m'acaben de convèncer. Ves per on. Conec molta gent que "es pirra" per fer vacances a un hotel de luxe, que es el que més s'apropa a la idea que tenen del paradís terrenal.

Jo no.

Ho sento per la gent del gremi. Un meu oncle, va ser una persona molt reconeguda i de molta vàlua en el mon dels hotels de renom del nostre país. Em sap greu però jo soc una mica "anti-hotel".

Segurament per axó, he optat per la "caseta dels cargols" altrament dita autocaravana, per els meus viatges i les meves vacances.

Es que els trobo tan impersonals els hotels!.

Fan olor d'altra gent. Encara que estiguin impecable-ment nets, fan aquesta mena d'olor a cosos aliens. Al menys jo la percebo.

I com que acabo d'arribar de fer una sortida amb la "caseta dels cargols" i ens ho hem passat d'allò mes be, torno a recordar la meva estada durant unes vacances a un "cinc estrelles" de renom.

Va ser un obsequi del meu marit. A ell l'hi feia il.lusió anar a aquest hotel i va aprofitar la setmana del meu sant per donar-me la sorpresa:

- Anem a passar vuit dies a l'hotel "X". Estàs contenta?.

I jo:

-Si, es clar que si, però no serà excessiu?. Es molt car i per aquest preu podríem fer un viatge ben maco!.

No. Ja estava decidit, encarregat i la paga i senyal donada.....doncs apa!, cap a l'hotel s'ha dit.

Només arribar, ja ens ensenyen un heliport que tenen al costat i que els pertany. Jo miro el meu marit amb cara de: "Ja ho sabia que ens deixàvem alguna cosa...l'helicòpter!!.

Anam a recepció i fem els tràmits pertinents.

Em sento a dir "senyora" unes dotzenes de vegades i amb uns cinc o sis accents diferents. Fa una calor de mil dimonis, i els empleats van rigorosament uniformats, encorbatats, , elles amb mitges i vestit jaqueta.....

Ei!. Que som a l'estiu i a fora cau foc!.

Anem a l'habitació. Graaaaannnnnnn......eco, eco!!!.

Perquè volem tants metres?. Ah, ja ho se. Cobren a "tant el m2". Per axó es tan card aquest hotel.

La nevera no funciona. Primer fracàs. Escalfa en comptes de refredar.

Vaig a recepció i ho dic a un noi que sembla un maniquí. Te un posat impertorbable i un aspecte com d'acabat de planxar, (em sembla que no sap somriure).

-.La nevera no funciona.-dic.

I mirant-me amb condescendència em respon:-.Se refiere usted al "minibar"?.

Ostres!.

Quina vergonya!!. Ho memoritzo...."minibar", "minibar", "minibar".....

Estic a punt de demanar-li perdó i tot.

Anem a la piscina.

Ens hi acompanyen amb un cotxe elèctric (un bugui)com els dels camps de golf. Jo dic que hi podem anar a peu i....m'han mirat com si fos d'un altre planeta!.

Apa!. A la piscina en cotxe.

Unes tombones fantàstiques amb unes tovalloles impecable-ment posades, esperen els nostres cosos molls. Ara si!. Començo a pensar que m'agradarà l'experiència!.
No es pot cantar victòria tan aviat.

CADA VEGADA, si, si, he dit CADA VEGADA que vaig a l'aigua....em posa'n una tovallola eixuta, neta, impecable-ment estirada sobra la meva tombona!. I jo soc de les que entro i surto cinquanta vegades de la piscina. No prenc mai el sol.

Demano al noi que, per favor, deixi la meva tovallola tranquil·la. Que la vull molla. Que el que està fent, es ecològicament insostenible i bla, bla, bla.
No hi ha manera. No em fa cas i finalment i davant la seva incomoditat (que no la meva), opto per emportar-me la tovallola molla amb mi i estirar-mi quan surto de l'aigua.

Per una estada de vuit dies, jo he portat dos banyadors (els que tinc, vaja) i constato que al menys, n'hauria d'haver portat cinc o sis.....com a mínim!.
I arriba l'hora de sopar del primer dia.

Ens vestim. Vull dir que "ens empolainem" amb les nostres millors gales. Nets, perfumats, mudats, clenxinats, tal i com manen les bones costums.

El primer plat es un "self-service".

S'ens acosta el "maitre" a demanar que voldrem de segon i jo demano lluç.

.-Lo siento señora, se ha terminado la merluza.

.-Pues....traigame lenguado.

(Compungit).-Tampoco queda lenguado.

Ijo.-Pues rape.

I ell amb cara de circumstàncies:.-Tampoco nos queda señora, lo siento!.

I jo al veurel tant tris pobret, l'hi dic:

.-Traigame lo que tengan, me da igual, no hay problema.

Respira alleugerit i marxa.

Torna amb un plat amb peix (no se exactament que es) i em diu:

.-Señora quiero felicitarla.

.-No es mi santo ni mi cumpleaños.- l'hi dic.

.-No, no, ya lo se. Quiero felicitarla por su comprensión y su paciencia...

I davant la meva estranyesa, conclou:

.-En este hotel, señora, el cliente exige, JAMÁS DA FACILIDADES.

Caram!!. Una altre cosa atenir en compte la propera vegada.

M'ho apunto. A saber: per ser client d'un hotel de cinc estrelles, cal ser:

MANDRÓS.
EXIGENT.
UNA MICA "GILIP..." AMB EL PERSONAL.
PREPOTENT.

Venen manuals?. Ho miraré......o no.

Per favor:

Vull anar per lliureeeee!!!!!

Vull sopar am la claror de la lluna. Vull poder riure fort sense por de molestar ningú. Vull "xuclar" els caps de les gambes. Vull fer una partida de Rumi. Vull gaudir de l'aire lliure!!!!.

Hotels de cinc estrelles?.

No, gracies.

Confrontació

2009-07-29T13:21:00.000-07:00

Com la vida mateixa.
No es podia saber ben ve que passava. Si era un problema de mal veïnatge, una qüestió amorosa, de gelosia, de la propietat d'un cubell d'escombraries, de si jo soc mes valent que tu.....de que si naps, que si cols......
El cas es que aquests dos felins, estaven encarats de mala manera.
Amb una mena d'udols amenaçadors i continuats, mirant.se cara a cara i sense que cap dels dos, reculès ni un centímetre.
No varen cedir ni un pam de terreny a l'enemic, cap dels dos enfurismats gats.
I nosaltres ens varem quedar una estona per mirar d'esbrinar que es deien.
De que anava la baralla?.
Hi hauria sang?.
Es pactaria una treva fins que sortís la lluna?.
Era una discussió puntual o eren enemics irreconciliables?.
Que es deien?.
Qui cediria abans?.
Res. No hi va haver manera de saber com va acabar aquest peculiar "duel al sol".
Això passava el passat dimecres cap a les dues del migdia en un carrer de l'Espluga de Francolí.
Algú va presenciar el final?......S'agrairà informació.

Priorat

2009-07-28T06:00:00.000-07:00

Vinyes verdes vora el mar

(Josep Maria de Sagarra - Lluís Llach)

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Hem visitat el Priorat. Preciosa terra!. En un altre post, potser explicaré sensacions, vivències, colors i olors d'aquest viatge.
Ara no.
Ara deixo que siguin Josep Maria de Segarra i Lluís Llach els que ens transportin a les "vinyes verdes vora el mar"......
Si no coneixeu aquest poema de Segarra musicat per Llach, no us el perdeu.
Es d'una bellesa impressionant.

El poni

2009-07-12T06:03:00.000-07:00

Aquest post va per la meva neta gran.
Està a punt de fer els dos anys i es un riure constant la convivència amb ella.
Te una retentiva formidable. es espavilada, desperta i riallera.
I els animals la tenen fascinada. Gossos, gats, ocells, insectes, peixos, tortugues, cavalls.....
Tota mena de fauna.
Prop de casa seva hi han unes quadres de cavalls i se senten els renills del matí al vespre. Quan els sent, ja crida: "callall" i imita els renills a la seva manera i mira cap al camí on solen passar, entusiasmada i expectant.
I aquests dies els hem pogut veure diverses vegades, amb els seus genets a sobre les selles i seguint l'un darrera l'altre amb un trot elegant.
Un dia a la tarda, varem sortir a passejar vora el mar.
De sobte, apareix un poni de color canyella, amb una menuda sobre el llom, molt a prop d'on érem nosaltres.
A la nostre neta, els ulls l'hi fan estrelletes.
Un "callall petit", crida entusiasmada i s'arrenca a córrer cap a ell.
El senyor que porta el petit poni de les regnes, convida la petita a acariciar la crinera del cavallet.
I ella, amb la seva maneta petita, acaricia el coll del cavall amb emoció i delicadesa. Ens mira de cua d'ull al seu avi i a mi i riu feliç.
El senyor es dirigeix a mi i em diu que si la nena vol pujar una estona.
-Xènia, vols pujar?- L'hi pregunto.
Siiiii....
Tant d'entusiasme es sospitós.
La pujo al llom del poni i ella continua rient......
El cavallet que fins aquell moment estava tant quiet que semblava de joguina, es posa a caminar!.
"Llalla"!....crida la meva neta.
_A coll, a coll!!.
L'agafo, l'amanyago, l'hi explico que el cavallet la volia portar a passeig....i ella m'agafa fort el coll i somriu.
-Vols tornar a pujar?- pregunto.
Nooooo.....
I es que penso que nosaltres veiem un cavall nan, ella però, segur que ha vist un cavall gran amb una alçada enorme!.
Qüestió de perspectiva.
Ni mes, ni menys!.

La Nyoca.

2009-07-05T10:51:00.000-07:00

A casa meva, de sempre, havia sentit nomenar nyoca a les famoses "postres de músic", o sia, fruits secs variats.

Ara, m'assabento que segons el Diccionari de la llengua Catalana, la definició de nyoca, es la següent:

Ametlles, avellanes,pinyons, panses, etc., que es donen per el bateig d'una criatura.

Com que "cada terra fa sa guerra", això d'anomenar "nyoca" o "postres de músic" a la varietat de fruits secs que se solen menjar per postres amb o sense gotet de vi dolç, deu ser propi d'un lloc concret. En el meu cas, ho he sentit anomenar així a la comarca d'Osona.

I al Baix Camp?

Aquesta propera setmana miraré d'esbrinar-ho. Dedueixo però que no perquè la meva estimada Luthien, (alter ego de l'Andrea), em fa un comentari al respecte preguntant.me: que es nyoca?.

Espero haver-ho aclarit.

Per tots els que els agrada menjar les ametlles del Priorat, els pinyons del Montseny i les excel·lents avellanes de Reus.

Que vagi de gust!.

"febre" de la nit de dissabte.

2009-07-05T05:56:00.000-07:00

Vaig dir que ho explicaria i el que es promet es deute.

Nit de dissabte:

Els nostres marits es queden en un pati d'una casa particular, amb una ingent quantitat de cargols "a la llauna", cerveses, embotits varis, pa, vi i nyoca.

Nosaltres les dones, fem cap al Viena, ja se sap: menjar ràpid al cap i a la fi, però millor que qualsevol McDonald's, això sens dubte.

Després dels entrepans a demanda, anem al centre de la ciutat, al passeig a fer un gelat....els homes al pati.

A continuació, a la Plaça Major on hi ha un concert dels Gossos. Aquests manresans son la canya!.....i els homes al pati.

Després, ens acostem a la zona del "Sucre", on hi ha l'arribada del Ralli Osona.
Veiem arribar els cotxes, els pilots, parlem amb dos dels mecànics que son germans de dues de les companyes d'aquesta nit.
Ha quedat primer en Xevi Pons i l'Albert Orriols ha fet el tercer lloc, (dos osonencs que conec personalment). Be per els pilots de casa!......els homes continuen al pati amb els cargols.

Ja son prop de les (?) de la nit i decidim que ens entornem cap a casa.

Passem per davant del pati per si els nostres "cargolaires" encara hi son.
I si, hi son i ens esperen.
Entrem i fem una estona mes de tertúlia.

S'ho han passat be, sens dubte, però.....no han sortit del pati.

Han planejat un sopar a casa d'en Miquel per fer un xai a la brasa, aquesta vegada amb les dones. "Ens agradarà que vingueu", ens diuen.

Es que ens han trobat a faltar entre cargol i cargol?. Es que han vist que quan ells es queden "al pati", nosaltres busquem espais oberts?. Es que fa una mandra terrible haver de recollir closques, ampolles, plats i gots bruts, tasses de cafè amb un cul de sucre enganxat, ampolles de vi i de licor enganxoses i demés restes de la cargolada al pati?.

Els hem dit que si, que vindrem a la festa del xai.

Ens han mirat i tots a una han dit.......beeeeeeeee,beeeeeee,beeeeeee!!.

No vull ser amiga de la reina.

2009-07-04T06:11:00.000-07:00

No vull ser amiga de la reina. De quina?. De cap!.
Es que avui tindré la ocasió de fer noves amiga's.
Els marits respectius, molt amants dels "cargols a la llauna" tots ells, han organitzat una "cargolada" d'homes sols.
Ja ho tenen això els homes.
Quan es tracta de vetllades gormandes, prescindeixen de les abnegades companyes, esposes, mares dels seus fills, per deixar.se endur per el plaer solitari de xuclar amb delit una (dotzenes segurament) closca de cargol a la llauna.
I nosaltres (sacrificades com som), ens en anem al "Viena" recentment inaugurat a Vic.
Desplegarem la Maggie Simpson que portem dins.
Reivindicarem el nostre paper imprescindible de mares, esposes i dones alliberades.
Ens direm les unes a les altres que que farien sense nosaltres "pobres".
Cadascuna dirà que el seu home, en el fons, es un tros de pa beneit.
Parlarem dels fills, dels nets, de nosaltres.
Riurem.
Sempre em sorprèn la capacitat que tenim les dones per riure tant inclús sense coneixens.
Només conec la Pilar i es un encant de persona.
Les demès son amigues seves i per tant, estic segura que també m'agradaràn.
Son dones sencilles.
De poble.
De les que mai convidaria a prendre el té la reina d'Anglaterra.
Son sens dubte "Maggies" en potència.
I per això em fa il·lusió aquesta sortida de dissabte amb elles.
Ja us ho explicaré.

la por

2009-07-01T06:23:00.000-07:00

La meva petita neta de dos anys, està incorporant cada dia, paraules noves en el seu vocabulari, cosa per altre banda no gens extraordinària ja que es el que toca en una criatura que va descobrint el mon que l'envolta.
El mes interessant però, es que les paraules no son mes que els vehicles per definir conceptes, sensacions i vivències.
I experimenta les primeres pors.
Les que l'hi pertoquen a la seva edat:
Por a la foscor, a les onades, als sorolls, als insectes, a.......totes aquelles coses que poden fer por a una nena de tan sols dos anys.
I es molt tendra poder-la abraçar i protegir de les seves pors infantils.
Ara es tendra.....
Com serà quan ella creixi i no la pugui consolar de les seves pors de persona adulta?.
Qui la protegirà de la por a la violència gratuïta?
Qui de la por a les injustícies?
Com superarà la por a les decepcions?, a les infidelitats?, a les traïcions?.
A l'odi, a les guerres, a la fam, a les malalties......
Ho farà!.
Perquè tindrà les armes per fer-ho.
Confio en els seus pares, en els mestres que pugui tenir, en les persones de be que es pugui trobar.
I confio a demés, que trobi bons amics, lleials i nobles.
Es el millor bagatge per fer aquest camí costerut del viure sense por.

Papa

2009-06-29T05:45:00.000-07:00

Avui es l'aniversari del meu pare.

El meu pare compleix 84 esplèndids anys.

I durant el matí, m'han vingut a la memòria moltes vivències relacionades amb ell. De la seva "manera de ser", de la seva enorme personalitat, de la seva fina ironia que tant m'agrada, de la seva capacitat d'emocionar-se, d'estimar, de comprendre....

Els primers records, son de quan era molt petita i tornàvem d'alguna excursió amb cotxe (com podíem cabre tots en aquell minúscul Seat 600?). Arribàvem a casa dormint apilonades al darrera les tres germanes i el pare ens anava traient d'una en una a pes de braços fins a deixar-nos suaument sobre el llit. Feia (i fa encara), tant bona olor el meu pare, que moltes vegades fingia dormir per mor de que em portes en braços i sentir que no em podia passar res de dolent.

Un altre dels records que tinc mes vius, es el de les llargues, íntimes i profitoses converses que manteníem durant el trajecte de casa a la feina mentre no vaig tenir cotxe i ell m'acompanyava cada dia. Converses dic?...no exactament. Mes aviat eren monòlegs que jo escoltava atentament i se'm anaven ficant a l'ànima com ho fa la pluja fina, fina, que va cala'n dins de la pell.

El pare es als seus esplèndids 84 anys, un home vital, actiu, d'una lucidesa envejable, d'una mentalitat oberta, un home "actual" que navega per Internet, llegeix, escolta música, fa gimnàstica, i porta una vida sana que el manté en bona forma física.

Que no te cap "si no fos"?...oi tant que en te!. Una mica de dolor (o molt, depenen del temps), una visita al cardiòleg de tant en tant, un "repas" a la carrosseria, una estada a la Clínica Sant Josep on les monges l'atenen i el mimen tant que sembla que vagi a un hotel de cinc estrelles, una baixada de pressió, un......menudeses, ja us ho dic jo!.

I es un goig discutir amb ell. Es un conversador nat. Es un home d'arguments i apassionat en les seves conviccions, però alhora, respectuós amb les dels altres. Te una memòria prodigiosa per recordar llocs i vivències i es un bon comunicador.

Es fa estimar. Molt. Ara més que mai, perquè s'ha convertit en un pare mes proper. Lluny de les obligacions de la feina que l'absorbia tant i a la que va dedicar anys i esforços, molts mes dels que els fills ens podrem imaginar mai, ara el seu temps es mes nostre.

En vida de la mare, ella era la nostre còmplice, la nostra consellera i amiga.

Ara, després de dotze anys d'ençà de la seva mort, es el pare el que de mica en mica, ha anat agafant el relleu d'aquesta part emocional i afectiva dels fills.
El pare i la Ramona, la nostre nova mare.
Ho dic sense embuts, es una vertadera "segona mare" per tots nosaltres. No podies haver triat millor papa. Ho saps i ho sabem!.

I avui que es el teu aniversari, he dedicat el dia a pensar en tu. En com lluny d'anar "minvant", ha anat creixent la meva admiració i el meu amor vers tu. Ets un valor en alça estimat pare. Gràcies per tantes coses!.

Tant de bo, els teus fills, nets, "sobrevinguts" i besnéts (de moment en son sis), poguem gaudir de tu durant molt de temps.

Perquè t'estimem i ens fas molta falta.

Que tinguis un aniversari molt feliç papa!.

Trencaclosques

2009-06-15T13:49:00.000-07:00

La vida es com un immens trencaclosques on voldries que encaixessin totes les peces perfectament i no hi ha manera. No es possible.
Sempre falta alguna peça i sempre n'hi ha que no encaixen, com si les haguessin tretes d'algun altre trencaclosques que no es el que t'ha tocat a tu.
Es desesperant!.
Peró es clar; la ironia està en que tots volem el mateix model:
El de la salud garantida.
El de l'amor correspost.
El del benestar econòmic.
Senyor venedor dels trencaclosques de la vida....no en te mes d'aquells que fan viure sense sobresalts?.
Ah!. Que ja no en queden?...
Perdoni, no l'havia entès. El que m'està dient es que d'aquest model no n'ha tingut mai cap?. Que no existeix?.
Llàstima. Seria tot un èxit, no l'in càpiga dubte Senyor.
En fi.
No tinc altre remei que continuar amb el que m'ha tocat....a veure?...aquesta peça va aquí...aquella es d'allà dalt....aquesta sembla que em sobra....aquesta no encaixa enlloc....
Uf!.
I es cas es que tinc el deure vital de completar el meu trencaclosques.
Fins que encaixin totes les peces!.

CARLOS, en majúscules.

2009-06-13T02:23:00.000-07:00

Carlos ha mort.

Una mort física. espiritualment, serà amb mi per sempre. Amb mi,i amb la gent que l'ha conegut, com jo, a través del seu blog.

No he pogut veure el seu somriure, la seva mirada, escoltar la seva veu, no conec cap dels seus gestos, ni el só de les seves rialles, però Carlos ens ha fet el regal de la seva ànima.

Preciosa ànima!.

Un regal etern. El mes valuós de tots els regals que un ésser humà pot fer als altres.

Ha compartit amb tots els que l'hem estat seguin,l'esperança, el dolor, el fred, la ràbia, el desconcert, la felicitat, l'amor...

Va embarcar-nos a tots en una nau de vida i d'esperança. De coratge i de lluita. Un vaixell que finalment ha arribat a port.

I ell n'ha estat el Capità. Per tant, ell sabia on volia arribar i nosaltres estarem amb ell allà on vagi. Incondicionalment.

No qüestionarem el final del viatge.

Ens deixa tant d'enyor!.

Peró no ens deixa pas orfes. De cap manera!. Ha delegat en la seva estimada Capitana el comandament de la nau. I als seus pares. I els seus germans. I els seus amics que ara som legió!.

Carlos es una d'aquestes persones que deixa'n empremta. Si no heu seguit el seu blog, no podeu saber del que parlo amb tot el que comporta aquesta paraula "empremta".

Us convido a llegir-lo. Us recomano de tot cor que el llegiu. Descobrireu un ésser humà d'una vàlua impressionant. Un home jove, amb la vida recent estrenada, amb tantes il·lusions i projectes com qualsevol persona de la seva edat. I sincerament, no crec, que en Carlos no les vegi mai complertes.

Ha tingut uns companys i companyes en el seu curt viatge, que moltes persones que arribaran a velles, no hauran somiat poder gaudir mai.

Carlos no ha estat vençut per una greu malaltia. A Carlos no el venceran mai ni les pitjors onades, ni els mars mes embravits, ni les pitjors tempestes, ni els vents huracanats.....ara no. Mai!.

Perquè te tants cors rema'n al seu costat!.

Capità: Estàs embolcallat per el blau del teu oceà. I ens tens amb tu. Ensenye'ns el rumb si et plau.

Ensenye'ns el rumb......

El regal d'en Carlos: enisticblogspot.com

Ha nascut la Xal

2009-06-11T14:46:00.000-07:00

Ha nascut la Xal.

Només te tres dies i es una gosseta schnauzer miniatura color sal i pebre.

Serà la companya de jocs, de viatges, de vivències de la Juca, la nostra gossa schnauzer miniatura color plata.

Volíem fer criar la Juca però es massa petita de tamany i el veterinari ho desaconsella. Hauríem de trobar un mascle tan perit que no es possible. Per aquesta raó, el criador que ens la va vendre, no se la va voler quedar. Perquè no es bona per tenir cadells.

Tan se val. Hem decidit que tingui una companya.

Volem que no estigui sola, que tingui amb qui jugar, amb qui compartir viatges, carícies, divertiments i pinso.

D'aquí a quinze dies, la podrem anar a veure. Ara es massa petita, es cob el "ratolí" de l'ordinador.

Farem fotos perquè encara no ens la podrem emportar a casa fins d'aquí dos mesos.

Ei petites!. Arriba un nou membre a la família i en honor vostre, porta les vostres tres inicials per nom: XAL

Vacances a la Molina

2009-06-09T13:34:00.000-07:00

Ja fa uns quants anys....no masses eh?.

Suposo que te'n recordes.

M'ha vingut a la memòria i no he resistit la temptació de "penjar-la".

Trencanous "l'alter ego" de l'Esteve

2009-06-09T13:06:00.000-07:00

Ni en el teu blog ni en el meu.
Ha sigut en un altre lloc d'aquest univers fascinant, intimista, exasperant, subtil, simpàtic, immens, dels internautes lectors-escriptors.
He llegit el millor text que has escrit mai!.
Se que t'ha arribat al fons de l'ànima la dura travessia del nostre admirat Capità.
I se (et conec prou be), que has plorat.
I val la pena, molt, plorar, emocionar-se per les coses que ens arriben a l'ànima d'aquesta manera tant viva.
No deixis el vaixell, si et plau.
Se que no ho faràs. Tu no ets dels que "abandonen" els companys a la seva sort.
Saps que t'estimo germà....
Molt!.

Eleccions

2009-06-07T05:04:00.000-07:00

Que si he anat a votar?......doncs si.

Que si no estic desenganyada de la classe política?.....també.

Que m.he esgarrifat en veure la quantitat de paperetes?.....oi tant!.

Que perquè hi he anat doncs?.

Perquè m'esgarrifa pensar en qui pot dirigir en un futur el destí d'Europa.

I la única manera que conec per evitar-ho, es anant a votar la gent que crec "menys dolenta".

No em quedaré a casa decebuda, desencisada, enfadada i tots els "adas" possibles i sense moure un dit.

El meu vot, es a les urnes. A partir d'ara, tinc dret a criticar la feina dels que han escollit representar-me. Jo no els he pas triat a ells. Son ells els que per idealisme, per altruisme, per orgull, per patriotisme, per oportunisme, per egoisme i per tots els "ismes" posibles, es posen en aquest merder de la política.

I em pregunto: Hi haurà un sol home bo i honest entre tanta porqueria?.

Ai els primers amors!!.

2009-06-01T09:16:00.000-07:00

Aquells que es recorden tota la vida. Son com el primer cigarret, la primera sortida de nit, el primer cotxe (de segona mà i gràcies), la primera bicicleta "de dues rodes", la primera copa, el primer vestit de nit, la primera revetlla, el primer ball....

Jo crec recordar el meu primer amor prop dels deu anys.

I ara tinc un dilema:

La meva neta de 22 mesos, no en te un, no, no, en te al menys tres (que jo sàpiga), i l'hi vull fer un regal, relacionat amb un d'aquests amors incondicionals que sent ara mateix, a una edat tant i tant tendra!.

M'agradaria que algú m'ajudes.

Que l'hi compro?.....

El Mickey Mouse?

El Winnie the Pooh?

La Hello Kitty?

Tots tres?.

Ep!, que ja m'ho deia la mama, "tres son multitud".....

Ho consultaré amb el coixí.

Dones del mon

2009-05-31T00:58:00.000-07:00

De tant en tant, la meva filla i jo, ens "escapem" per dinar juntes, parlar de les nostres coses i gaudir de la mútua companyia.
Ens agrada un restaurant xinés que coneixem molt. El menú?. Molt poc original, sens dubte, però com que ens agrada molt, solem repetir els mateixos plats: amanida xinesa, rollo primavera (quines salses!) i fideus tres delícies, arros tres delícies, porc agredolç o pollastre amb verdures.
Divendres va ser un d'aquests "dies d'escapada mare-filla-neta" (la peque s'ha afegit al grup).
Aquest restaurant, sempre es ple. Es en un barri obrer de la ciutat amb molta immigració i això fa que sigui d'allò més colorista i es un altre dels seus atractius.
Avui hi havia una taula llarga amb una colla de dones que celebraven alguna cosa.
La celebració era el de menys, perquè el que cridava l'atenció, era la diversitat de vestuaris, colors de pell, accents i actituds. S'ho passaven d'allò mes be, rient i gaudint de la seva festa particular.
Hi havien dones africanes, sud-americanes, asiàtiques, marroquines, catalanes....
Un preciós ram de flors de tots colors!.
A mi, particularment i també a la meva filla, ens fa felices aquesta comunió entre les dones vingudes de llocs tant diferents i que ara son convilatanes nostres.
Totes som mares. Tenim les mateixes pors, les mateixes inquietuds i el mateix patiment per els nostres fills. Son mes, moltes mes, les coses que ens apropen que les que ens separen.
Benvingudes!!.
Serem nosaltres, les dones, que farem un mon mes just i menys desigual.
Paraula de dona!!.

Costa Brava

2009-05-24T14:10:00.000-07:00

Avui he fet un tros del camí de ronda que va de La Fosca a Cap Roig.
La família s,han quedat a la platja i jo he preferit fer una excursió pel meu compte.
Com que encara no hi ha massa gent, ha sigut molt bonic i relaxant. I una vegada més, m'he enamorat de la Costa Brava.
La dels penya-segats.
La de les ones batent contra les roques.
La dels vents tramuntanals.
La dels pins a tocar de l'aigua.
Cada racó m'ha donat un motiu per parar i admirar el paisatge. He trobat gent que feia el mateix camí que jo, no massa per sort (encara no som a l'època de les aglomeracions a la costa), i m'he adonat que anàvem tots com en una processó on imperava un silenci respectuós i un posat reverent.
Perquè la Mare Natura, ha estat generosa amb aquest racó de la nostra terra i ha esdevingut un santuari per la pau de l'ànima i el goig dels sentits.
Que bonica que es la Costa Brava!.
La que es pot gaudir des dels camins de ronda!.

Som a la ONU !!.

2009-05-22T15:31:00.000-07:00

Passem uns dies vora el mar en la nostra caseta de quatre rodes.
El primer dia, estem sols. Pernoctem sols. Estem absolutament sols en un tros de costa privilegiat.
A les set del matí (i abans inclús), comencen a passar per el passeig que segueix la línia de la costa, gent amb bicicleta, caminant a pas lleuger o corrent.
Després s'hi afegiran els patinadors, els jubilats, els que van a la feina i els que passegen el gos.
I nosaltres, ens mirem l'espectacle de la vida en moviment, des de la "caseta dels cargols", davant el primer cafè amb llet del mati.
I el mar, imponentment blau.
Els dies següents, la cosa s'anima.
Primer, arriba una parella d'autocaravanistes que ens saluden i els saludem....en francès. Ell es d'origen japonès i ella holandesa. Ens entenem "xampurrejant" la llengua gala, amb signes, en castellà i en català. Una mena d'aiguabarreig la mar de divertit.
La següent autocaravana, porta una família anglesa.
També ens saludem....i ens intercanviem somriures cada vegada que ens creuem.
Durant els dies següents, hem tingut com a veïns ocasionals, una parella cubana (ell de pell blanca i ella molt fosca), amb un petit mulato preciós.
Una altre família d'algun país de l'est d'Europa (o això ens va semblar).
I....el que dic; la ONU !.
Una petita "volta al mon", sense moure'ns de Cambrils.

Una "dita" popular.

2009-05-13T06:18:00.000-07:00

M'ha trucat un amic per felicitar.me per el naixement de la meva tercera neta.
Tot nenes!.
Espero que algú, estigui fent nens....o ho tenim malparat.
De tota manera, el que m'ha fet gràcia, ha sigut la "dita" popular que ha afegit a la seva felicitació i que jo, fins avui, desconeixia.

A la casa que Deu l'hi vol be,
porta la nena primer.

I jo afegeixo, que com que sempre ens agrada "escombrar cap a casa" (oi que si?), doncs que ja m'està be la dita.
Me la apunto i la subscric.
Per alguna cosa soc avia de tres princeses.
La iaia Carme "dixit".

Un "mojito" a la teva memória Claudina.

2009-05-12T13:04:00.000-07:00

Sentia nostàlgia de la seva estimada Cuba, molta nostàlgia.
Peró tenia les filles aquí, al Vell Continent. I la neta, i per tant, el cor!.
Peró l'ànima no.
L'ànima de la Claudina es va quedar a Cuba.
Amb l'escalfor del seu sol que tant enyorava.
La Claudina era una mulata amb la pell cremada i seca. Amb una mirada d'ulls entel.lats per unes incipients cataractes.
La Claudina buscava (i trobava) l'escalfor, el caliu de la gent.
I a les portes de l'estiu, ha volgut marxar.
Siguis on siguis Claudina, no tinguis cap dubte que recordarem per sempre la musicalitat de les teves paraules i aquella frase que repeties i que et feia ser tant tendra:
>Por favor: no me olviden.
I no.
No t'oblidarem Claudina. Sempre mes seràs la cubana que enyorava tant la calor del sol, que als hiverns (durs hiverns) de casa nostre, semblaves un ocell desvalgut, de pell fosca i arrugada però eres una ànima d'au tropical acolorida i cantaire.
Feliç vol Claudina.
Segur, ben segur, que hores d'ara, t'estàs apropant al sol.

Les "bestioles" de la mama.

2009-05-09T13:20:00.000-07:00

Recopilo una serie de fotografies familiars en les que hi surten "els animalons" de la mama.
El que la meva mare sentia per tota classe de criatures vivents, era una autèntica passió.
Tan era que fossin bestioles reptadores, saltadores, amb pel, amb escates, amb ploma...era exactament igual!.
La mare els recollia a tots. Ja en vaig parlar en un post anterior, però, es que com que vaig trobant noves fotografies, penso fer un recopila tori que anomenaré així: "Els animalons de la mama".
Gossos, gats, tortugues, conillets d'índies, ànecs, conills de bosc, papallones, caderneres, un esparver, una rateta blanca, una oreneta, un porc espí, pardals, garses, cucs de seda, serps (si, si, també una serp que va retornar al bosc)....
granotes reineta, gripaus, i tota classe d'animals que es trobés o arribessin casualment al pati de casa.
No era massa estrany doncs vivíem a tocar del bosc en una colònia tèxtil, apartada del poble.
Avui penjo una imatge de la "Queca", la nostre rateta blanca.
Els meus germans i jo, varem passar molt bones estones amb ella.
Les millors joguines que em tingut, sens dubte: Els animalons de la mama!.

L'igualtat es lluny encara....

2009-04-27T13:04:00.000-07:00

Avui un altre exemple de l'estupidesa dels programes de televisió. Al menys de molts (que pocs s'en escapen)!.
Es veu que visiten el nostre país, el matrimoni Sarkozy.
Els amfitrions, naturalment, els reis i els prínceps d'Astúries.
I els periodistes s'han entestat en comparar les mides de la Letizia i la Carla, de la Carla i la Letizia ,que per el cas, l'ordre no altera la banalitat del resultat.
I jo pregunto (ingènuament, es clar): Que coi importen uns centímetres mes o menys d'altura?. O de pit?. O de cintura?. O de malucs?.
Importa la persona!.
Perquè les dones permetem que s'ens tracti com a "objectes de consum"?.
Si no protestem, ningú no ho farà per nosaltres.
Doncs jo protesto!.
Volem ser valorades per el que som i no com som!.
Ja n'hi ha prou d'aquest color!.
Ah!.
Si algú no hi està d'acord (cosa que es possible), l'hi vull demanar un favor:
M'agradarìa si no es molta molèstia, saber les "mides" de Felip de Borbó i de monsieur Sarkozy.
Es per allò de la comparativa....sabeu?.

Vull un cervell 90-60-90

2009-04-20T13:20:00.000-07:00

Jo vull ser com la Lisa Simpson!.
No m'escolto (no els vull escoltar), els anuncis de cremes, cereals, iogurts, aparells de gimnàstica, clíniques d'estètica, xampús miraculosos etc.
Em nego a netejar la piscina amb vestit de nit i talons d'agulla.
No vestiré pantalons amb la "cintura" a nivell dels malucs.
Ja he fet tard per ensenyar el llombrígol.
No em posaré un pírcing a la comissura del llavi inferior, la llengua, la cella, el nas o.....
Si la mama fa una "barbacoa", no em penso passar cap dia "compensant".
I em nego en rodó que el Corte Inglés s'entesti a dir-me cada any, com m'he de vestir a la primavera.
No i no.
Jo vull ser com la Lisa Simpson!.
Ella es el meu referent. Ho he decidit i ho anuncio als quatre punts cardinals.
Que perquè?.
Perquè la Lisa Simpson te un cervell 90-60-90 !.
I segur, segur, arribarà a ser la Presidenta dels EEUU.
Ho dubteu?. Temps al temps....o es que algú hauria dit que el despatx oval estaria ocupat per un home de color?.
En aquest mon de bojos....tot es possible!.

Gràcies Ana

2009-04-19T13:35:00.000-07:00

"SOY VOTANTE SOCIALISTA DESDE 1982. SIN EMBARGO ESTOY EN CONTRA DEL ABORTO. Si estoy en contra de la pena de muerte, en contra de que la sociedad mate a sangre fria a un ser humano por culpable que sea, ¿como voy a estar a favor de que se mate a sangre fria a un ser humano que, además, es inocente? Mientras la ciencia no se defina de manera inequívoca y contundente y me convenza de que un feto de 22, 14 ó 6 semanas no es un ser humano, no puedo estar a favor de despenalizar el aborto. Si un óvulo fecundado e implantado, lo que ya se considera un embarazo, en condiciones razonablemente normales de protección evoluciona hasta convertirse en un bebé ¿con qué criterio decidimos en que momento pasa de no ser humano a serlo? Y si esa frontera la ponemos en un punto, el que sea, ¿que derecho creemos tener para interrumpir el proceso que lleva de un lado a otro de esa frontera?. ¿No debería una sociedad evolucionada esforzarse en proteger a sus hijos desde el mismo momento de la concepción? Al fin y al cabo ¿no lo hacemos así? ¿No protegemos especialmente a la madre y al feto en todas las circunstancias en que necesitan esa protección? ¿No protegemos al neonato prematuro con todos los medios tecnológicos disponibles? ¿No protegemos incluso a los hijos nacidos, de sus propios padres cuando creemos que éstos no ejercen sus deberes adecuadamente? ¿Y qué deber mayor puede tener una madre que la de dar a luz a su hijo en las mejores condiciones a su alcance?

No, la despenalización del aborto no es un logro para nosotras. Al final, los problemas (muchos o pocos) siguen siendo nuestros porque el embarazo problemático o no deseado sigue siendo nuestra carga. Y encima cargamos con el coste moral de matar a un inocente. No, las mujeres solo seremos verdaderas dueñas de nuestra sexualidad y de nuestro cuerpo cuando podamos decidir embarazo si o no en el 100% de nuestros encuentros sexuales. El problema es que actualmente para muchas mujeres el porcentaje es muy inferior. Y no por culpa de los métodos anticonceptivos sino por culpa de la ignorancia, la falta de información y formación y por un estado de opinión generalizado que hace el aborto moralmente equivalente al preservativo. Que buena parte de la culpa de esta equivalencia mental la tenga la Iglesia Católica no le quita responsabilidad a los políticos y legisladores para los que es más fácil despenalizar un lucrativo negocio que invertir en educación moral y afectiva además de en promoción sexual. No, la sociedad se engaña si asocia aborto a progresismo y peor, engaña a las mujeres de las generaciones futuras. Las mujeres reivindicamos nuestro derecho a no quedarnos embarazadas si no queremos, a que el legislador nos asegure ese derecho, que nuestros compañeros aprendan a no coaccionarnos, que no nos violen, que si nos violan no se nos culpabilice por ello y dispongamos de apoyo físico, psicológico y tecnológico para que el embarazo no se llegue a producir. Las mujeres debemos reivindicar que somos responsables, que nos tomamos en serio nuestra responsabilidad y exigimos que la sociedad se corresponsabilice con nosotras, no para deshacerse del problema sino para evitar que se produzca. Y que en aquellos casos en los que inevitablemente haya que tomar la dolorosa decisión de interrumpir un embarazo, la medicina primero y la justicia después, nos den las garantías suficientes de que la decisión era inevitable y, por lo tanto, no punible. Las leyes y los jueces estan para garantizar que cuando se contraponen dos derechos fundamentales (dos vidas por ejemplo) la decisión final es proporcionada. Hoy por hoy, sean cuales sean las graves consecuencias que pueda sufrir una mujer embarazada, pocas veces estará en proporción con disponer de la vida de un inocente. En todo caso, para eso están los jueces.

He dicho al principio que siempre voto al Partido Socialista. En 1996 voté de nuevo porque el Partido Popular no llevó en su programa derogar la Ley de despenalización del aborto. Hoy entiendo que mis convicciones morales se ponen a prueba. Un gobierno que en la misma legislatura se plantea regular que una menor NO pueda decidir sin la autorización de sus padres someterse a ciertas operaciones de cirugía plástica pero SI pueda abortar sin dicho consentimiento, adolece de valores morales cuando menos confusos. Como madre y por tanto educadora me sublevo. Si en las próximas elecciones el Partido Popular propone derogar, al menos, la ampliación que pueda aprobarse ahora, no me quedará más remedio que replantearme el voto. En todo caso tal despropósito no se aporbará en mi nombre.

Ana Gallardo"

Enviado a:

www.leirepajin.com como comentario
www.laslinces.blogspot.com como comentario
laslinces@gmail.com un email
infopsoe@psoe.es un email
https://www.mujeresenred.net/spip.php?page=contact un email
http://pzerolo.blogspot.com/2009/04/laicismo-es-libertad.html como comentario
pulidoruiz@gmail.com un email
http://derechoavivir.org/contacto/ un email
participa@prisacom.com un email
redaccion@elpais.es un email
http://blogs.rtve.es/asuntospropios/posts un email en "contacto"
http://blogs.rtve.es/endiascomohoy/posts un email

Llegiu atentament aquest post si us plau. Voldria haver-lo escrit jo però no ho hauria sabut fer tant be. I com que subscric cada una de les seves paraules, el penjo en el meu blog perquè val la pena que el conegueu. L'Ana es un DONA amb majúscules. Gràcies pel teu post tant valent Ana.

Venècia

2009-04-16T06:13:00.000-07:00

Aquest es el primer quadre a l'oli que vaig pintar: Venècia.
Aquesta ciutat em va enamorar. Des del primer moment. Varem anar-hi per celebrar els 25 anys de casats.
Era a primers de setembre del 2000. Tot son bons records. La ciutat estava neta, els canals també, feia una temperatura molt agradable i varem poder gaudir de l'espectacle de les góndoles antigues amb la "Regatta Stórica" que es celebra cada any el dia 8.
Un viatge preciós.
I es clar, tocava pintar el Gran Canal i l'església de Nostra Senyora de la Salutte.
Així a part de les fotografies, ens queda quelcom mes personal com a record del viatge de les nostres "bodes d'argent".

Feliç aniversari filla !.

2009-04-15T06:31:00.000-07:00

Avui es l'aniversari de la meva filla. Me la miro amb la seva petita als braços i no m'ho puc creure.
Si tan sols fa dos dies (exactament 31 anys), ella era així de menuda. I ara es mare i la seva filleta la recorda molt.
M'he fet un tip de fer fotos, millor dit, em faig un tip de fer fotos de les meves netes, dels meus fills....de tot i tots els que s'hem posen al davant. Aviso: Soc una "fotoadicte" i el que avisa no és traïdor. Qualsevol que sigui al·lèrgic a la càmera fotogràfica, si em veu apropar-me ja es pot amagar ràpidament.
I es que per mi, es un dels millors records, la fotografia.
I avui he repassat els àlbums familiars i m'ho he passat molt be veient i recordant.
Ho faig sovint.
I es molt curiós, tot i sabent de memòria cada una de les imatges (les he mirat dotzenes de vegades), sempre descobreixo quelcom de nou.
I em fan feliç!.

Pluja

2009-04-12T12:32:00.000-07:00

Em ve a la memòria una cançó que sentia fa uns anys endarrere. No la se tota, no se qui la cantava ni de qui era, però aquests dies i d'una manera recurrent, una petita estrofa em ve una vagada i una altre a la memòria. Perquè serà?.
El petit tros de cançó que recordo diu:

Plou, plora el cel llàgrimes celestials.

Que trist que està el cel aquests dies!. No deixa de ploure. Malgrat que els pobres mortals estem de mini vacances de Setmana Santa i tenim ganes de sol. Malgrat que ja sabem que la Primavera te aquestes coses, ens volíem estalviar tanta mullena.

Avui he sentit cantar les Caramelles al meu poble. A pesar de la persistent pluja i el temps desavinent, cal no perdre una tradició tant nostre. I no, no la perdrem. Encara que el cel s'entesti a plorar i plorar.

l'estupidessa d'en Berlusconi

2009-04-09T06:41:00.000-07:00

Cap país es mereix un personatge com aquest com a principal mandatari.
Se suposa que hauria de ser una persona altament qualificada, amb una formació sòlida, amb una humanitat i sentit del deure envers els seus compatriotes mes sòlid encara.
Peró no es així. Dissortadament no es aquesta la realitat.
El senyor Berlusconi (senyor es un dir), els diu al les pobres persones que han patit una tragèdia que no oblidaran mai, que s'imaginin que estan de camping!.
I jo em permeto esmenar-li la plana al primer mandatari italià.
Sap que vol dir estar en un camping senyor meu?. Jo que he sigut junt amb la meva família, usuària d'aquests espais de convivència, companyonia i camaraderia que vostè desconeix, l'in farè cinc céntims:
Estar de camping vol dir:
Viure i gaudir de l'aire lliure, d'una sensació plena de llibertad. Vol dir, conviure amb altres persones amb absolut respecte mútu (salvant algunes excepcions). Vol dir vida sana, esports, excursions, platja o montanya. Vol dir jocs, bon humor, rialles, ambient distés i dies feliços.
L'hi sembla que aixó s'assembla ni de lluny amb el que estàn vivint els disortats compatriotes seus?.
Senyor Berlusconi:
Potser convindría que per una temporada deixes els hotels de cinc estrelles i es donés un bany de realitat. Veuría el mon des d'una altre perspectiva l'hi ho asseguro.
Ah!. No cal que s'en vagi de camping. Hem temo que no es l'ambient en el que vosté se sentiría mes a gust....i nosaltres tampoc volem aquesta mena de persones compartint dies de lleure i relax.
Vosté que te tant poder....creu que sería possible fer.se amb una "sobredosi" d'humanitat?.
No es cara, no pateixi.

dones escriptores

2009-04-05T07:03:00.000-07:00

Estic acabant una col·lecció que vaig començar fa uns mesos. No soc gaire amant de les coses "per entregues" però aquesta em va interessar particularment i no em penedeixo d'haver.la començat i la vull acabar. Ja falta molt poc.
Es tracta de 37 volums, de literatura escrita per dones i prologada per altres dones (totes escriptores consagrades, es clar) .
I perquè aquesta col.lecció i no qualsevol altre?.
Perquè no comprar els llibres que m'interessin fent jo mateixa la selecció segons els meus gustos?.
Doncs, perquè aquesta concretament, inclou una serie d'escriptores que m'agraden i m'interessen, d'altres que no conec i espero anar descobrint, i perquè es literatura feta per dones i prologada per dones.
No vull menysprear els escriptors masculins, de cap manera!. Ni ha molts que m'agraden, m'interessen, m'emocionen, em meravellen, m'atrauen i em subjuguen.
Els meus llibres preferits, han estat escrits per homes.
Peró....ara em ve de gust una "sobredosi" de sentiments eminentment femenins.
Perquè una dona te una perspectiva diferent a l'hora de veure el mon.
Perquè els seus sentiments, s'acosten mes als meus.
Perquè conec les seves inquietuds, les seves pors, els seus amors i desamors.
Perquè m'emociona veure la vida a traves dels seus ulls, mes semblants als meus ulls.
Deu ser el tant anomenat "etern femení"?. Segurament.
En deixo un petit extracte a tall d'exemple:
Aquestes son algunes de les dones escriptores que ara mateix tenen un lloc preeminent en les lleixes de la biblioteca de casa meva.

JANE AUSTEN prologada per ROSA REGÀS
FRANÇOISE SAGAN " SOLEDAD PUERTOLAS
ELIZABETH GARKELL " ANA BECCIU
ANA MARÍA MATUTE " CARME RIERA
AGATHA CHRISTIE " CLARA USÓN
CARMEN LAFORET " NURIA AMAT
VIRGINIA WOOLF " MARTA PESSARRODONA
PEARL S. BUCK " MARUJA TORRES
CHARLOTTE BRONTË " NORA CATELLI

I axi fins a 37 dones, escriptores i .......dones. Llegint els prólegs i les biografíes, es constata que no els ha sigut fàcil el reconeixament a la seva feina.
I son unes excel'lents escriptores.
Per aixó les vull llegir ( o rellegir, en alguns casos).
Tinc per endevant tot un univers per gaudir!.

matrimoni feliç

2009-04-03T01:22:00.000-07:00

Qui diu que el matrimoni es el final de l'amor?.
Jo ho nego categòricament.
I si no, vegeu quin matrimoni mes feliç!.
Serrat-Sabina .... o Sabina-Serrat.
Un bon casament de dues àguiles imperials.
Una unió perfecte i perpètua.
I amb ells he volat alt, molt alt, fins als cims de l'amor a la música i a la poesia. De denúncia, d'esgarrada, de barri baix, de baixes passions i d'amors absoluts, de fina ironia, de versos robats i de versos prestats.
Gràcies mestres!.

Cuina casolana

2009-04-02T12:50:00.000-07:00

Avui després de fer un munt de kilòmetres de bon matí, (Andorra, el Vilar d'Urtx, Berga....) volíem ser a casa a l'hora de dinar per allò de menjar be i barat.
Peró estàvem cansats de tant cotxe, amb ganes d'estirar les cames i amb gana de posar-nos alguna cosa a l'estómac.
I ens hem proposat fer un dinar econòmic, per sortir del pas vaja. Qualsevol cosa ens anava be.
Hem parat a Bagà.
A l'atzar.
Hem vist un bar i com que plovia a bots i barrals i estava pràcticament davant d'on havíem aparcat, no ens ho hem pensat dues vegades i tampoc teníem massa on triar.
Tenien menú.
Tres primers, tres segons i....uns sis o set postres diferents.
Senzill i net, inclosos els lavabos (cosa d'agrair i dissortadament no gaire freqüent).
I el dinar?.
Fantàstic!. I per 7,-euros!.
Aquella cuina de les nostres avies. Sana, abundant i ben elaborada.
Un pa dels d'abans. Un vi negre de la casa (amb ampolla de vidre i tap de gasosa) amb un punt dolç molt llaminer.
Tomàquet amb gust de tomàquet (no es un acudit, no us ho penseu).
Mongetes del ganxet amb cloïsses.
I....be, no us vull fer venir salivera enumerant els plats, però estava ple de gom a gom i ens ha semblat que tenien una clientela assídua.
Hem dinat com uns reis!. I per catorze euros!!.
No hem busqueu mai al Bulli.....no hi seré.

Risoteràpia

2009-03-31T15:00:00.000-07:00

El col·lectiu Som Dones de Taradell, farem un curs de Risoteràpia o Teràpia del Riure. Començarà el 22 d'Abril i tindrà una freqüència d'una hora setmanal, durant 8 setmanes.
Si te èxit, potser mirarem de fer.ne un altre mes endavant. La monitora, ens demana un màxim de 20 a 25 persones per poder garantir la bona qualitat de les sessions.
Jo soc una entusiasta del riure!.
Sortosament, tinc facilitat per riure molt i moltes vegades. Soc de les que ploren de riure.
Em cauen unes llàgrimes com taronges. No em costa gens ni mica. Si en alguna ocasió m'ha costat o no ho he aconseguit, ha sigut perquè en aquell moment, tenia problemes de salud, familiars o de la mena que fossin, però normalment, ric amb molta facilitat.
I es veu que està científicament comprovat els múltiples beneficis del riure.
Rejoveneix, elimina estrès, tensions, ansietat, depressió, colesterol, aprima, combat l'insomni i el dolor, els problemes cardiovasculars i respiratoris.
Ens aporta: Acceptació, comprensió, alegria, relaxació, obre els nostres sentits, ens ajuda a transformar les nostres pautes mentals.
Mentre riem, alliberem gran quantitat d'endorfines, responsables en gran part de la sensació de benestar.
Després d'una sessió de risoteràpia, es inevitable sentir.se alegre, vital, optimista, enèrgic, i un munt de sentiments positius.
Sembla mentida com un mètode tant senzill com el riure, pot aportar.nos tant.
El riure es Màgia, es Alquímia, es.....la millor medicina !.

mestressa de casa

2009-03-30T14:23:00.000-07:00

La meva filla (de baixa maternal), està fent de mestressa de casa a jornada completa. Es la primera vegada que l'hi toca aquest engrescador, tediós, exasperant, repetitiu, i ineludible rol en la seva vida.
De l'època d'estudiant, va passar a l'etapa professional i un cop casada, com la immensa majoria de les noies de la seva generació, ha de compaginar les tasques de la llar amb la feina fora de casa.
Ara però, teòricament te "tot el temps del mon" per ella, la casa i la menuda.
I es dona compte de la complexitat de fer "de maruja".
Del de pressa que passen les hores quan s'han de tocar tots els instruments de l'orquestra i a sobre, també se la ha de dirigir!.
-No s'acaba mai mare.- Rento la roba, estenc i planxo i tot seguit el cossi es ple de nou!. Exasperant!.
-Programo els àpats, faig la compra, cuino i......Com es possible que la nevera i el rebost es buidin tant de pressa?.
-Passo l'aspiradora, la fregona i trec la pols. I al cap d'unes hores, si han vingut visites, si ha plogut o si (tant es el que sigui que passi), ja hi haig de tornar. No dura gens!.
El llit, els banys, els vidres, la pols, la planxa, la cuina, la compra, les gestions (tintorería, pediatre, ITV del cotxe, correus, modista, perruqueria, massatge, esteticista, ordinador.....).
No tinc temps de res!.
Sembla mentida però la feina de les mestresses de casa, es de les mes absorbents.
I jo, que vaig deixar la meva professió per fer de "maruja", amb el pas dels anys (més de 30), faig el meu particular balanç.
Moltes vegades he enyorat treballar fora de casa. Peró tal i com han anat les coses, no hauria estat possible en el meu cas. Nens, avis i freqüents canvis de població.
I no m'he penedit mai de ser una "mestressa de casa" perquè he tingut satisfaccions en escreix!.
I entre fregones, fogons i draps, també hi ha d'haver temps per els llibres, la música, la pintura, la poesia i qualsevol cosa que ens alimenti l'ànima.
Només cal trobar-lo!.

Ens acostem a la igualtat per fi?.....

2009-03-26T14:43:00.000-07:00

M'ha cridat l'atenció i per axó ho explico.
Es la primera vegada que em passa quelcom semblant.
M'agradaria saber de qui va ser la idea.
Que es una bona idea?. No ho se, que cadascú opini lliurament. A mi, si mes no, m'ha fet il·lusió constatar que algú pensa en nosaltres les dones.
I en un lloc tan íntim.
Que voleu que us digui?.
No es el mateix fer les teves necessitats de cara a una pared de rajoles brutes i escantonades, o de cara a una porta guixada amb un munt de noms, frases i exabruptes desagradables i impossible d'abstreure's a la seva lectura.
No senyor, no es el mateix.
Avui he esmorzat a un bar d'un polígon industrial on hi van diàriament moltes persones a les que els agrada "l'esmorzar de forquilla i ganivet".
Homes i dones (molts mes homes), treballadors, que comença'n la jornada omplint el pap amb generositat, per allò de que s'ha d'anar ben alimentat per encarar la feina.
Hi he esmorzat jo també.
Hi he anat al lavabo.
I he estat contenta de no haver de llegir noms enllaçats per cors travessats per fletxes de Cupido, ni paraules grolleres escrites a la porta.
He fet el "pipí" molt de gust.
Davant d'un exemplar masculí de primera divisió vestit (desvestit seria mes exacte) de llenyataire.
Ei noies!.....alguna de vosaltres vol l'adreça?.....

Die Meistersinger von Nürnberg.....6 hores d'ópera!.

2009-03-25T06:59:00.000-07:00

"Ara he acabat la composició de Die Meistersinger von Nürnberg: la tela està tota cosida, fins i tot els darrers nusos. És la meva "obra mestra", que comparteix amb "nosaltres" una naturalesa especial. Ho he vist ara clarament i vull fer-ho tan evident al món que els ulls es vegin obligats a fixar-s'hi"
Richard Wagner Carta a Lluís II de Baviera (Tribschen, 7 de Març de 1867).

I si. Realment es una obra mestra. Peró es tan excessivament llarga que (amb tot el dolor del meu cor i dels meus glutis, malucs i zones adjacents), no vaig poder acabar d'escoltar-la tota sencera.

I en la meva ignorància pregunto: No es podria representar en dos dies?.

La obertura es magnífica. Realment una obra mestra i la vaig gaudir molt. La primera part va ser un plaer per els sentits.

La segona part, (hem sap molt de greu), vaig "trencar un son" i va consolar.me que els meus companys de llotja, fessin el mateix.

Veient que no aguantaríem fins al final, varem optar per anar a fer un "refrigeri" al mateix Liceu i després varem, marxar.

I pregunto: Hi ha algú que hagi vist aquesta òpera tota sencera i el mateix dia?.

Ah Wagner!.

Una òpera que te sens dubte un text i unes notes d'una lliçó magistral !!.

tota sencera?.

Ja es Primavera !....

2009-03-19T07:48:00.000-07:00

I apa!. Els del Corte Inglés, tan llestos ells, tan oportunistes ells, tan espavilats a l'hora de fer eslògans publicitaris, doncs va i s'apropien de la senyoreta Primavera com si fos d'us exclusiu de la seva marca.

Doncs no.
La senyoreta Primavera, es dels soferts i sofertes al·lèrgics a les diferents maniferstacions de la mare Natura en forma de minúscul polsim que es l'encarregat de la polinització del regne vegetal tan esplèndid en aquesta época.

Els boscos estàn que petan de verdor.

Els jardins, comencen a estar florits i va en augment la quantitat i varietat de flors de tots colors.

Les vores dels rius també son un esclat de vida.
I els nassos dels pobres humans susceptibles de respirar polen i mes polen, també "floreixan" amb la primavera.

Ulls i nassos vermells i plorosos.

Que hi farem!. Es el "peatge" a pagar per tanta abundància.

I jo hem vull queixar: No a l'eslogan del "Corte Inglés". No a l'us de la Primavera com a marca de fàbrica.
Jo anyoro l'eslogan en majúscules.
El que m'ha fet mes il.lusió de tots els haguts i per haber.
El del "Corte Inglés" dépoques passades........
El que ens deia:

"Tu eres la inspiración del Corte Inglés"

Ah!. Quins temps!.

Per favor senyors publicitaris......vull tornar a ser un cop més....

"La inspiración del Corte Inglés"!!.

A dormir.....

2009-03-17T14:40:00.000-07:00

Estic llegint un llibre o millor dit, un manual del doctor Estivill (el mag de la son).
I em pregunto: On era " l'oracle de Morfeo" quan els meus fills eren petits?.
El cert es, que m'estic qüestionant moltes coses respecta a com afrontar la falta de son dels mes menuts.
O millor dit, el "no saber dormir" d'una tirada tota una nit sencera.
I veig que en el seu moment vaig cometre molts errors segons l'insigne doctor.
I que els continuo cometen amb les meves netes.
No es poden agombolar els infants.
Han de dormir absolutament a les fosques.
Res de braços ni posar.los al llit dels pares.
........
Ei!. Confesso que, a pesar d'haver estat una mare que ha perdut infinitat d'hores de son fent el que el doctor Estivill diu que no s'ha de fer mai, actualment soc una àvia en ple procés de reconversió.
Acabaré de llegir aviat aquest "llibret-manual" del bon dormir i subratllaré tot una sèrie de recomanacions i consells que m'han semblat d'allò mes encertades i lògiques.
Com no s'hem varen ocórrer en el seu moment?. Si son "de calaix".
En fi, veurem si les recomanacions del doctor Estivill, a la pràctica, son tan efectives com sembla.
Bona nit.
Tinc ssssooooonnnnnn.....

Hortènsies

2009-03-15T10:22:00.000-07:00

Tinc tres mates d'hortènsia plantades al jardí des de fa ja quatre temporades. I han anat creixent d'una manera espectacular fins a fer.se enormes com es fa aquest tipus de planta, i les flors son grosses com plats, o millor, com uns globus d'un color rosa fort. Crec que en el mon vegetal, les hortènsies, deuen ser com en el mon humà aquestes matrones grosses, rodones i amb les galtes rosades i els llavis vermells.
Perquè tenen una presencia majestuosa i imponent. De "matrones florals".
Ara encara no. De moment, només en els llargs troncs, comencen a sortir tímidament uns petits poms de fulles verdes.
Peró es el preludi. Com un concert, apunten les primeres notes de la partitura i a mesura que avancin els dies i el sol sigui mes càlid i les nits i les matinades siguin mes suaus, el concert anirà arribant al seu punt àlgid i llavors les hortènsies del meu jardí, faran el seu particular "allegro" amb tota la plenitud.
Per alegria de la munió de cargols que vindran a tastar les seves tendres fulles.

Taradell no vol ....... volar!.

2009-03-12T07:07:00.000-07:00

Quina llàstima.
Els meus convilatans, han dit NO majoritàriament al aeroport corporatiu que es vol construir en algun indret de Catalunya i que sembla que la plana de Vic reuneix unes condicions òptimes en els termes de Taradell, Mont-rodon, Centelles.....
No pretenc entrar en discussió sobre la conveniència o no del aeroport al municipi de Taradell.
Ni discutir.ne l'impacte ambiental.
Ni els llocs de treball que es deixaran de crear ara que fa tanta falta.
Ni el que deixarà de percebre l'ajuntament per l'aterratge de les naus.
Ni el soroll.
Ni...... res de tot això.
Ja s'ha parlat, discutit i polemitzat abastament!.
No.
Jo només vull dir que personalment em sap greu.
Perquè m'agrada el mon de l'aviació. M'agrada volar. M'agrada veure'ls enlairar.se i aterrar. M'agraden molt mes que els cotxes que: potser no fan soroll?, potser no contaminen?, potser les carreteres no tenen impacte mediambiental?, potser no son perillosos?.
I ningú no els qüestiona, de cap manera!. Formen part del progrés..... només faltaria!.
Doncs jo soc una convençuda de que el futur de les comunicacions, passa per el cel.
Agradi o no agradi.
I a més, m'agraden molt els avions.....molt mes que els cotxes!.