dimecres, 29 de juliol del 2009

Confrontació


Com la vida mateixa.
No es podia saber ben ve que passava. Si era un problema de mal veïnatge, una qüestió amorosa, de gelosia, de la propietat d'un cubell d'escombraries, de si jo soc mes valent que tu.....de que si naps, que si cols......
El cas es que aquests dos felins, estaven encarats de mala manera.
Amb una mena d'udols amenaçadors i continuats, mirant.se cara a cara i sense que cap dels dos, reculès ni un centímetre.
No varen cedir ni un pam de terreny a l'enemic, cap dels dos enfurismats gats.
I nosaltres ens varem quedar una estona per mirar d'esbrinar que es deien.
De que anava la baralla?.
Hi hauria sang?.
Es pactaria una treva fins que sortís la lluna?.
Era una discussió puntual o eren enemics irreconciliables?.
Que es deien?.
Qui cediria abans?.
Res. No hi va haver manera de saber com va acabar aquest peculiar "duel al sol".
Això passava el passat dimecres cap a les dues del migdia en un carrer de l'Espluga de Francolí.
Algú va presenciar el final?......S'agrairà informació.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Priorat



Vinyes verdes vora el mar

(Josep Maria de Sagarra - Lluís Llach)

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!


Hem visitat el Priorat. Preciosa terra!. En un altre post, potser explicaré sensacions, vivències, colors i olors d'aquest viatge.
Ara no.
Ara deixo que siguin Josep Maria de Segarra i Lluís Llach els que ens transportin a les "vinyes verdes vora el mar"......
Si no coneixeu aquest poema de Segarra musicat per Llach, no us el perdeu.
Es d'una bellesa impressionant.

diumenge, 12 de juliol del 2009

El poni


Aquest post va per la meva neta gran.
Està a punt de fer els dos anys i es un riure constant la convivència amb ella.
Te una retentiva formidable. es espavilada, desperta i riallera.
I els animals la tenen fascinada. Gossos, gats, ocells, insectes, peixos, tortugues, cavalls.....
Tota mena de fauna.
Prop de casa seva hi han unes quadres de cavalls i se senten els renills del matí al vespre. Quan els sent, ja crida: "callall" i imita els renills a la seva manera i mira cap al camí on solen passar, entusiasmada i expectant.
I aquests dies els hem pogut veure diverses vegades, amb els seus genets a sobre les selles i seguint l'un darrera l'altre amb un trot elegant.
Un dia a la tarda, varem sortir a passejar vora el mar.
De sobte, apareix un poni de color canyella, amb una menuda sobre el llom, molt a prop d'on érem nosaltres.
A la nostre neta, els ulls l'hi fan estrelletes.
Un "callall petit", crida entusiasmada i s'arrenca a córrer cap a ell.
El senyor que porta el petit poni de les regnes, convida la petita a acariciar la crinera del cavallet.
I ella, amb la seva maneta petita, acaricia el coll del cavall amb emoció i delicadesa. Ens mira de cua d'ull al seu avi i a mi i riu feliç.
El senyor es dirigeix a mi i em diu que si la nena vol pujar una estona.
-Xènia, vols pujar?- L'hi pregunto.
Siiiii....
Tant d'entusiasme es sospitós.
La pujo al llom del poni i ella continua rient......
El cavallet que fins aquell moment estava tant quiet que semblava de joguina, es posa a caminar!.
"Llalla"!....crida la meva neta.
_A coll, a coll!!.
L'agafo, l'amanyago, l'hi explico que el cavallet la volia portar a passeig....i ella m'agafa fort el coll i somriu.
-Vols tornar a pujar?- pregunto.
Nooooo.....
I es que penso que nosaltres veiem un cavall nan, ella però, segur que ha vist un cavall gran amb una alçada enorme!.
Qüestió de perspectiva.
Ni mes, ni menys!.

diumenge, 5 de juliol del 2009

La Nyoca.


A casa meva, de sempre, havia sentit nomenar nyoca a les famoses "postres de músic", o sia, fruits secs variats.

Ara, m'assabento que segons el Diccionari de la llengua Catalana, la definició de nyoca, es la següent:

Ametlles, avellanes,pinyons, panses, etc., que es donen per el bateig d'una criatura
.

Com que "cada terra fa sa guerra", això d'anomenar "nyoca" o "postres de músic" a la varietat de fruits secs que se solen menjar per postres amb o sense gotet de vi dolç, deu ser propi d'un lloc concret. En el meu cas, ho he sentit anomenar així a la comarca d'Osona.

I al Baix Camp?

Aquesta propera setmana miraré d'esbrinar-ho. Dedueixo però que no perquè la meva estimada Luthien, (alter ego de l'Andrea), em fa un comentari al respecte preguntant.me: que es nyoca?.

Espero haver-ho aclarit.

Per tots els que els agrada menjar les ametlles del Priorat, els pinyons del Montseny i les excel·lents avellanes de Reus.

Que vagi de gust!.

"febre" de la nit de dissabte.


Vaig dir que ho explicaria i el que es promet es deute.

Nit de dissabte:

Els nostres marits es queden en un pati d'una casa particular, amb una ingent quantitat de cargols "a la llauna", cerveses, embotits varis, pa, vi i nyoca.

Nosaltres les dones, fem cap al Viena, ja se sap: menjar ràpid al cap i a la fi, però millor que qualsevol McDonald's, això sens dubte.

Després dels entrepans a demanda, anem al centre de la ciutat, al passeig a fer un gelat....els homes al pati.

A continuació, a la Plaça Major on hi ha un concert dels Gossos. Aquests manresans son la canya!.....i els homes al pati.

Després, ens acostem a la zona del "Sucre", on hi ha l'arribada del Ralli Osona.
Veiem arribar els cotxes, els pilots, parlem amb dos dels mecànics que son germans de dues de les companyes d'aquesta nit.
Ha quedat primer en Xevi Pons i l'Albert Orriols ha fet el tercer lloc, (dos osonencs que conec personalment). Be per els pilots de casa!......els homes continuen al pati amb els cargols.

Ja son prop de les (?) de la nit i decidim que ens entornem cap a casa.

Passem per davant del pati per si els nostres "cargolaires" encara hi son.
I si, hi son i ens esperen.
Entrem i fem una estona mes de tertúlia.

S'ho han passat be, sens dubte, però.....no han sortit del pati.

Han planejat un sopar a casa d'en Miquel per fer un xai a la brasa, aquesta vegada amb les dones. "Ens agradarà que vingueu", ens diuen.

Es que ens han trobat a faltar entre cargol i cargol?. Es que han vist que quan ells es queden "al pati", nosaltres busquem espais oberts?. Es que fa una mandra terrible haver de recollir closques, ampolles, plats i gots bruts, tasses de cafè amb un cul de sucre enganxat, ampolles de vi i de licor enganxoses i demés restes de la cargolada al pati?.

Els hem dit que si, que vindrem a la festa del xai.

Ens han mirat i tots a una han dit.......beeeeeeeee,beeeeeee,beeeeeee!!.

dissabte, 4 de juliol del 2009

No vull ser amiga de la reina.


No vull ser amiga de la reina. De quina?. De cap!.
Es que avui tindré la ocasió de fer noves amiga's.
Els marits respectius, molt amants dels "cargols a la llauna" tots ells, han organitzat una "cargolada" d'homes sols.
Ja ho tenen això els homes.
Quan es tracta de vetllades gormandes, prescindeixen de les abnegades companyes, esposes, mares dels seus fills, per deixar.se endur per el plaer solitari de xuclar amb delit una (dotzenes segurament) closca de cargol a la llauna.
I nosaltres (sacrificades com som), ens en anem al "Viena" recentment inaugurat a Vic.
Desplegarem la Maggie Simpson que portem dins.
Reivindicarem el nostre paper imprescindible de mares, esposes i dones alliberades.
Ens direm les unes a les altres que que farien sense nosaltres "pobres".
Cadascuna dirà que el seu home, en el fons, es un tros de pa beneit.
Parlarem dels fills, dels nets, de nosaltres.
Riurem.
Sempre em sorprèn la capacitat que tenim les dones per riure tant inclús sense coneixens.
Només conec la Pilar i es un encant de persona.
Les demès son amigues seves i per tant, estic segura que també m'agradaràn.
Son dones sencilles.
De poble.
De les que mai convidaria a prendre el té la reina d'Anglaterra.
Son sens dubte "Maggies" en potència.
I per això em fa il·lusió aquesta sortida de dissabte amb elles.
Ja us ho explicaré.

dimecres, 1 de juliol del 2009

la por


La meva petita neta de dos anys, està incorporant cada dia, paraules noves en el seu vocabulari, cosa per altre banda no gens extraordinària ja que es el que toca en una criatura que va descobrint el mon que l'envolta.
El mes interessant però, es que les paraules no son mes que els vehicles per definir conceptes, sensacions i vivències.
I experimenta les primeres pors.
Les que l'hi pertoquen a la seva edat:
Por a la foscor, a les onades, als sorolls, als insectes, a.......totes aquelles coses que poden fer por a una nena de tan sols dos anys.
I es molt tendra poder-la abraçar i protegir de les seves pors infantils.
Ara es tendra.....
Com serà quan ella creixi i no la pugui consolar de les seves pors de persona adulta?.
Qui la protegirà de la por a la violència gratuïta?
Qui de la por a les injustícies?
Com superarà la por a les decepcions?, a les infidelitats?, a les traïcions?.
A l'odi, a les guerres, a la fam, a les malalties......
Ho farà!.
Perquè tindrà les armes per fer-ho.
Confio en els seus pares, en els mestres que pugui tenir, en les persones de be que es pugui trobar.
I confio a demés, que trobi bons amics, lleials i nobles.
Es el millor bagatge per fer aquest camí costerut del viure sense por.