dimarts, 30 de desembre de 2008

A punt d,arribar la cigonya!.


Últim dia de l,any.

Esperem l,arribada de la cigonya d,un moment a l,altre.

I es clar: Passem les nits en vetlla. La futura mare per les naturals molèsties d,un embaràs que ja està en la recta final, i la iaia (que soc jo), perquè tinc una barreja d,emocions acumulada que no hem deixen agafar el son.

Tinc tantes ganes de veure aquesta petitona!.

La meva segona neta!.

Quin muscle més extraordinari el cor!. Quan més el fas treballar carregant-lo de bons sentiments, mes i mes va creixent.

Esperarem.

Veurem si la petita Aina vol ser de les últimes del 2008, o de les mes matineres del 2009.

Tant se val. Només es una xifra. L,hi deixem que triï ella el que l.hi agradi mes.
A totes les mares i a tots els pares del mon: Bon any!.

I a totes les avies i els avis. I als fills i filles. Nets i netes……a tothom, vaja!.

Que tingueu un any ple de salut!!.

dilluns, 29 de desembre de 2008

MARE, EXPLICA'M


La meva filla m,ha regalat un llibre.

Que he d,escriure jo.

Amb els meus records.

“L,Àlbum de records de la teva vida”
MARE, EXPLICA’M

I l,autora de la idea, va posant una sèrie d,apartats que van des de la infància, la família, l,escola, l,adolescència, les vacances, l,edat adulta, l’embaràs, el tenir fills, els teus records, els teus punts de vista sobre la vida, de les coses que representen molt per tu, de com eres i de com ets avui…..

Em vaig entusiasmar amb la idea. I ara que ella serà mare per primera vegada, tampoc l,hi vull negar cap desig.

I m’he posat a la feina.

I Deu ni do!.

El cas, es, que s,em acumulen els records. Hem venen com torrentades d,imatges a la memòria i estic gaudint moltíssim.

I passant-hi moltes hores.

Sort que aquets darrers temps tinc insomni. Es una bona manera de fer les nits mes curtes i mes productives.

Ja he acabat l,infància.

Entro de ple en l,adolescència.

L,hi ho explicaré tot?. I tant que si. A ella si. A ella i al meu fill.
.
Ah!.

Ja tinc encarregat un altre exemplar per el seu germà.

Doble feina a escriure (que no a recordar), i es que una mare, es una mare i no fa diferències.

Fill: tremola que també tindràs un llibre amb els meus records!!.

divendres, 26 de desembre de 2008

Bones Festes!!.


Molt Bones Festes a tots!!.
Encara que sigui impossible que tothom sigui feliç.
Encara que sigui impossible que no hi hagi tanta gent sola.
Encara que sigui impossible eradicar les malalties.
Encara que sigui impossible eradicar l’odi.
Encara que sigui impossible que milions d’essers humans morin de fam.
Encara que……..
Tantes i tantes coses que fan de la raça humana, el pitjor de la Creació……i el millor!!.
Perquè si.
Perquè aquets dies i sempre hi ha gent amb molta generositat.
Hi ha gent amb altruisme.
Hi ha gent amb molt d’amor per donar.
Hi ha gent que viu ajudant als altres.
Hi ha gent, que fa que aquest mon, sigui una mica millor.
Hi vosaltres!.
Els que conec i els que no conec peró sé que hi sou.
Persones de bon cor. De bona llei. Bones persones.
Feu molta falta!.
Vosaltres sou l,autèntic regal de Nadal.
El meu desig: Que creixin els sentiments altruistes i la generositat fins a ofegar les “males herbes” dels camps dels cors.
Sigueu feliços!!.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Ens ha tocat la Grossa!!.


Ens ha tocat la Grossa!!.

Es el que voldríem cridar tots el dia 22.

Però, no podrà ser. Serà per alguns es clar. Per els demés il·lusionats mortals, que hem comprat “Loteria de Navidad”, ens tocarà el recurs de parlar del topic de la salut….

I es que aquets dies no es parla d’altre cosa al carrer.

I amb la crisi a sobre, (aquesta si que toca a tothom), l’esperança en un premi milionari, s’estén com una taca d’oli en l’imaginari de la gent.

I veta-ho aquí que:

La meva germana Eulàlia, diu que una companya de feina, ha sentit per la ràdio (no sap quina), que “la Grossa” aquest any acaba amb 7 i que tocarà a Vic.

Ja les tens, mobilitzant la família per que els comprem ( i ens comprem) un dècim acabat amb 7. “Ho ha dit un futuròleg molt bo”, (diu la companya de l’Eulàlia), ell n’ha comprat de tant segur com està de que la seva predicció es certa.

El que no diu, (punyeter), es quins son els altres números del bitllet i en quin ordre van!.

Una amiga meva de Mollet del Vallès, hem telefona per veure si podem quedar per prendre un cafè a la magnífica Plaça Major de Vic.

Ve amb la seva mare que vol comprar loteria de la Ciutat dels Sants….”como siempre toca”, diu amb el seu accent malagueny que no ha perdut amb tants anys de ser a Catalunya.

Aquesta nit (i ja es la enèsima vegada que dormo malament aquets últims temps), jo també he somiat “la Grossa” d’aquest any!.

Acabarà amb 1.

Si, si, segur. Ha estat tant clar el meu somni!.....

Es clar (visca la “redundància”), que no se quins eren els altres números. No els he vist. Axó si, segur, segur, que acaba amb 1.

De tota manera, no estic gaire convençuda de la “fiabilitat” d’aquest missatge oníric, perquè dintre el mateix somni, i a part de conduir un enorme autobús ple de gent, per uns carrers estrets i atapeïts, de ves a saber quina ciutat del mon, he trobat un “diari” de l’època adolescent del meu fill, i quan he intentat llegir-lo……els fulls, eren de salmó fumat!!.

Hem sembla, que axó, resta credibilitat a les meves dots “oníric-endevinatòries”.

Que hi farem.

Si mes no, la dea “Fortuna” ho ha intentat i m’ha enviat el seu missatge subliminal a través dels somnis.

Haurà volgut dir-me que rebré tal quantitat de diners que hauré de portar tots els meus amics amb autobús a celebrar-ho?.

M’està dient que val més que hem consoli de la decepció (un any més), de no haver fet ni les paus amb la “pedrea”, menjant salmó fumat que sap que m’agrada moltísssssim?.

Ah.

Qui ho sap?.

La solució…….dilluns 22 .



divendres, 19 de desembre de 2008

Dualitat




Dimecres al vespre, TV3, va emetre un reportatge sobre bessons univitel·lins,
I quina casualitat:
La meva “bessona univitel·lina” i jo, sopàvem juntes a casa per escanejar un munt de fotografies que la Montse vol incloure en un àlbum que està fent.
Jo, que estic passant uns dies complicats, havia rebut una noticia plena d’esperança.
I hem vaig relaxar.
I feia molts, molts dies que no reia.
I gràcies al reportatge del “Sense Embuts” de la setmana, dedicat al mon de les persones que hem vingut a aquesta mar de llàgrimes en parella, o sia: “repes” com els cromos, hem vaig fer (ens varem fer) un tip de riure.
Tant, que ploràvem a llàgrima viva.
Tant, que ens feia mal la panxa.
Tant, que l’endemà, teníem segurament, unes quantes noves arrugues al costat dels ulls.
I que?.
Beneit riure.
Beneïda teràpia.
Divertidíssimes anècdotes que ens varen ser molt familiars.
La Mon i jo, n,hem passat de tots colors juntes, i per separat.
I mai, mai, ens hem barallat. Ni una sola vegada. Hi hem tingut motius….i tant!.
Peró:
Es la meva “bessona”.
Som com un “alter ego” l’una de l’altre.
Som el Ying i el Yang.
Som “absolutament diferents” i “absolutament complementàries”.
Ho deixo aquí: No diré qui es qui. Els que ens coneixen, ja ho saben prou bé.
Una es el seny i l’altre la rauxa.
Una es la tempesta i l’altre la calma.
I totes dues tenim coses bones (jo moltes) i coses dolentes (d’aquestes, en te més la Mon) ja,ja,ja.
I hem pasat estones boníssimes, sempre, hem rigut moltíssim, hem plorat juntes mes d’un cop, i sempre, sempre, ens hem tingut l’una a l’altre en els pitjors moments.
Una “fraternal abraçada” germana.
Fins sempre Mon.
Ah!. I recorda que varem pactar (unilateralment, es clar), que seràs la primera de marxar i que en el teu record, organitzaré una enorme Festassa!!.
Varem quedar així oi ?????.
Peró molt i molt tard, quan siguem molt i molt velletes d’acord?.....Apa, siau.

dilluns, 15 de desembre de 2008

I love you Messi !.


Tot forma part de l’espectacle.
Abans de sortir al camp, petons i abraçades, copets a l’esquena i encaixades de mans….
Ah, peró. Una vegada al camp, patacada va i patacada ve…..i no precisament a la pilota.
I empentes, i trompades, cops de colze, cops de geni i “cops d’efecte”….
Patacades i “entrades” molt poc (gens ) esportives.
I que?.
No s’hi val tot en la guerra?.
Doncs au, a repartir llenya s,ha dit!.
I la cridòria de sempre, i els comentaris de sempre, i els records a les mares com sempre.
I es que es així.
Es un clàssic.
I el bar amb la pantalla gegant….i que malament que es veuen aquestes pantalles XXL!.
Ple de fum de cigarrets i puros havans.
Ple de copes ara plenes, ara buides i novament plenes….
Ple de soroll.
Ple de gent que gaudim de l’espectacle.
El del “clàssic” d’aquest any.
Oficiada la “misse an scène” per uns homes/nens de pantalon curt i comptes corrents llaaaaaargs, que tothom venera com a deus moderns.
Perquè tenen poder.
I quin?. Doncs…..
En el millor dels casos, humiliar “l,enemic” amb una victòria que es de tots. “Els hem guanyat companys” (nosaltres, es clar).
En el pitjor, deixar-nos l,esperança per el proper partit.
I sempre, sempre, fer-nos fer una descàrrega d,adrenalina fantàstica i …..donar-nos tema de conversa (que no va malament), durant dies i dies i dies……
“I love you” Lionel Messi, for ever!.

dimarts, 9 de desembre de 2008

El Pessebre....i.. EL CAGANER !.


He fet el Pessebre.
Seguint amb les tradicions que en aquestes dates que s’apropen, es barregen amb el consumisme desaforat (aquest any potser menys, per la crisis), he fet el Pessebre.
Feia molts anys que no feia un Pessebre tradicional.
Des que els meus fills eren petits.
Varem acabar nomes amb un Naixement: la Sagrada Família, el bou, la mula i l’Àngel.
Peró aquest any, recupero la resta de les figures.

“Figures eternes, de vida senzilla,
Que eixiu de la llum
Que enmig del cel brilla,
Vosaltres al mon, porteu resplendor,
Oh fràgils figures de Nostre Senyor”…..


Encara recordo els versos d’un poema de Nadal que vaig memoritzar als deu anys. Varem fer un Pessebre vivent a l’escola i varem assajar una vegada, i una altre, i una altre…..
Per axó el recordo encara!.

El fet de tornar al tradicional Pessebre, es per les nostres netes.
Perquè gaudeixin del llums, la molsa, el rierol, les gallines, els ànecs, les ovelles, els pastors……i EL CAGANER!.

I aquí volia arribar.
A la figura escatològica de l’home defecant ( apa!. Renoi la frase!.)

Al pagès que en un lloc mes o menys discret, deixa que la naturalesa faci el que ha de fer….caca!.

I reivindico el simbolisme del caganer, perquè es vital:

Es un símbol d’abundància. L’home senzill que abona el camp per poder tenir una bona anyada. Perquè hi hagi una bona collita. I ho fa prop del pessebre. Mentre els pastors porten els seus presents al nen Jesús, i els Reis Mags, guiats per l’estel, venen d’Orient per retre homenatge al Rei de Reis…….el nostre pagès va per feina!.
Que la vida del camp es molt dura i no val a badar.
Abonem, la terra si volem bones collites.
Amics i amigues.
Per un any pròsper……a “cagar” s’ha dit!!.

dissabte, 6 de desembre de 2008

He de fer la carta als Reis d'Orient


Aviat m’he de posar a fer la carta als Reis.
Aquest any, els regals que els demano, son de bon tros, els més importants dels que els he demanat mai.
Desitjo de tot cor, que Ses Majestats siguin especialment generosos amb mi.
Es egoista, ja ho se, peró no me’n puc estar d’insistir aquest any mes que cap altre, que , per favor, hem portin el que els demano.
I com que la carta als Reis Mags, s’envia directament a través dels seus patges vinguts expressament per fer aquesta monumental tasca (pensem que son milions les cartes a recollir) , el seu contingut no cal que el sàpiga ningú mes que els propis Reis i que Melcior, Gaspar i Baltasar, decideixin si en soc mereixedora.
Algú sap si els Reis d’Orient tenen correu electrònic?.
Potser no els cal.
Potser ni tan sols els calen els milions de cartes que els infants i els grans, ens entestem a escriure’ls-hi, perquè, com a mags que son, només fa falta demanar-ho amb el pensament i ells ja reben el missatge.
No ho se.
Per si de cas, faré la carta.

Estimats Reis Mags d’Orient:

Us vull demanar dos regals molt importants……..son per tota la família senyors Reis.
Només demano aquets dos regals…..
No es massa oi?.
Fins sempre…..i moltes gràcies!.

dijous, 4 de desembre de 2008

Cuina de Nadal


Curset de cuina de Nadal amb Thermomix.
Com cada any puntual a la seva cita, les presentadores (i amigues) Maria i Dolors, ens han convidat al curset de cuina de Nadal.
Sempre es divertit i interessant. Al menys per mi i per la Mireia que ara m’acompanya perquè per el seu 30é aniverssari, l’hi vaig regalar la “supermegamàquina”. Suposo que es evident que en soc una “fan”.
Aquest any:
Crema de crancs de riu.
Lluç al vapor amb verduretes, bolets i crema d’ametlles (boníssim).
Torró de dues xocolates amb fruits secs .
Tronc de Nadal.
“San Francisco” (com a aperitiu).

El millor: El tronc de Nadal
Ens hem divertit decorant-lo. Tothom hi ha dit la seva i ha esdevingut de nou, una reunió d’amigues, amants de la cuina (i de la bona taula). Esperarem la cita de l’any que ve…..i ningú, ningú, en mig de tantes rialles….ha parlat de la crisis!!.

Lola







Hi ha persones que passen per la vida de puntetes, amb silenci, amb una enorme discreció, com si mai haguessin triat ser visibles, i moltes, moltes vegades, no les sabem veure al nostre voltant.
Son com els trocets d’or que l’aigua empeny tan barrejats amb la sorra, que s’ha d’agafar un sedàs finíssim per poder fer la tria i descobrir el preciós metall.
La Lola era una d’aquestes persones.
Es la meva apreciació personal després de conèixer-la una mica (massa poc), i de parlar ahir amb el seu fill.
El seu plor era un homenatge a la seva mare. Absolutament sincer, absolutament sentit, i absolutament encomanadís.
Hem va dir:
-La meva mare, hem recorda la teva.
I si, es cert. Tan diferents i l’una recorda l’altre.
Per la seva discreció.
Per el seu amor a la natura.
Per la seva afició i traça en les labors de ganxet.
Per el seu enorme cor.
Per escriure poemes i vivències que ens deixen com a llegat i que son trocets d’elles mateixes.
Per ser dues valuoses joies, enmig de tanta sorra!.
Adéu Lola.
Fins sempre. Potser no vas triar com viure, peró vas triar com morir.
Vas dir adéu a les persones que estimaves per adormir-te després per sempre.
Fes una abraçada a la mare i guardeu-nos un lloc amb vosaltres allà on sigueu.
En els nostres cors, hi sou per sempre!.

diumenge, 30 de novembre de 2008

MANDALA I DANSES DE PAU UNIVERSAL







Aquest matí de diumenge, a la Plaça Major de Vic, s’ha fet un Mandala per la pau i en contra de tot tipus de violència.
També s’han ballat dues danses de Pau Universal.
Entre mig i per tots els que ho han volgut, un got de Xocolata i un tall de coca.
Ha estat esplèndid!.
Bonic, emotiu, colorista, reivindicatiu, participatiu……
Una festa complerta.
La plaça plena de gent de totes edats i de tota la comarca d’Osona i també de fora de la comarca.
M’ha fet feliç!.
Penjo en aquest post, una petita explicació dels Mandales i de les danses de Pau Universal que ens han donat les organitzadores.
Es interessant.

MANDALA

Literalment cercle o rodona en sànscrit, és un dibuix o pintura amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central fins a formar una figura circular o concèntrica, de manera que tot el dibuix està subordinat i equidistant respecte d’aquest punt central.

Simbolitza l’univers i representa un tot i una unitat alhora.

El seu objectiu és servir d’instrument de contemplació i de concentració.
Té una funció unificadora.

Moltes de les figures que composen la vida són circulars o esfèriques: la terra, les flors, un cargol, les cèl·lules, els planetes, el sistema solar, les galàxies… són mandales.

D’altra banda, la majoria de les tradicions tenen configuracions mandàliques com podem observar en l’art sagrat Hindú i Budista, la màndorla de l’art Cristià medieval, els rosetons en les esglésies gòtiques, els diagrames dels indígenes de Nord Amèrica i d’altres.


DANSES DE PAU UNIVERSAL

Veritable moviment d’energia destinat a irradiar pau al voltant de la terra, les Danses de Pau Universal (Danses of Universal Peace), actualment conegudes i dansades en molts països arreu del món, van ser donades en el seu origen per Samuel Lewis als anys 60.

Jardiner i mestre sufí, aquest home de cor va rebre la inspiració de crear, a partir de diferents tradicions espirituals del món, unes danses en cercle cantades pels propis participants, establint així un pont per damunt de les nostres diferències culturals i religioses.

El seu credo era: Dansant, menjant i resant junts podem crear la pau al món.

Aquestes danses són una forma activa de meditació i faciliten l’obertura del cor.

L’objectiu és unificar cos, psique i esperit dins d’un mateix, i també sentir-se unificat amb el grup i amb l’univers sencer.

Les Danses de Pau Universal són una celebració de la vida i aporten amor, èxtasi, intimitat, alegria, compartir… oferint-nos una manera joiosa d’entrar en contacte amb la pròpia essència espiritual i la dels demés.

divendres, 28 de novembre de 2008

El blau i el grog


Soc amb tu.
Sempre i per sempre.
T’estimo.
Tant que nomes ho pots saber ara que ets pare.
Se que comptes amb mi.
Se que compto amb tu.
Ja hem perdonaràs si a soles ploro.
Ja hem coneixes, soc de llàgrima fàcil (beneïdes llàgrimes).
Mai t’he sentit tant proper.
Conec molt be el camí que comences. Ja ho saps, l’he fet abans.
Arribarem a bon port, segur!.
Una cosa mes:
He vist poques vegades uns ulls mes bonics.
Saps que m’agraden molt els seus ulls….perquè parlen el que ella calla!.
Digues-li que l’estimo.
Ara mes que mai.

dijous, 27 de novembre de 2008

NO als covards.


Dia mundial contra la violència de gènere?
Si, es veu que un cop a l’any, ens recordaran que milions de persones son víctimes de la violència que exerceixen sobre elles els seus companys, pares, germans, superiors i ves a saber qui mes pot ser un maltractador o maltractadora (de tot hi ha dissortadament).
Ens recordaran els milions de persones que reben vexacions, humiliacions, descrèdit…..
Tortura psicològica, tortura física, tortura de qualsevol índole.
I les excelses cadenes de televisió, estatals o no, es posaran “les botes” perquè ja tenen el tema del dia.
Això si, tots els presentadors i presentadores lluiran en les seves solapes, en els seus pits de forma ben notòria, els solidaris llaços morats!.
Ah!.
Si algú de nosaltres, sap, coneix, sospita, que algú proper es víctima d’aquesta execrable conducta d’un esser humà en contra d’un altre, NO VAL MIRAR CAP UN ALTRE CANTO!.
Nomes amb valentia, es pot fer front a la violència d’un covard!.
En tinc una experiència familiar que hem permetreu que no reveli.
Només puc dir, que estic orgullosa de la decisió que vaig prendre fa ja onze anys i que vaig comptar (gràcies company) amb l’ajuda inestimable d’en Josep.
Avui una dona que estimo viu lliure del seu calvari.
Igualtat i respecte mutu….no hi ha cap mes fórmula.
Pengem-nos un llaç morat cada dia!.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Estimats Reis Mags d'Orient.....


La primera carta als Reis Mags d’Orient de la nostre primera neta.
La primera joguina que portaran ses Majestats.
Una cuineta de la Hello Kitty de color rosa (la de la foto).
Una joguina de nena?.
No ho se segur. Pot ser que en Ferrà Adrià ja de petit jugues a les cuinetes.
Jo , les meves dues germanes, i un veí nostre de la mateixa edat, jugàvem a “fer dinars” amb una meravellosa cuina de fusta amb cassoles i pots petitons que eren una copia exacta dels de les nostres mares peró en miniatura.
I (ara veig que avançades varem ser) tant cuinàvem les nenes com el nostre amiguet.
Teníem verdures, peixos, carns i embotits de plàstics de colors per posar a la cassola i de la cassola al plat.
El que mes ens agradava, però, era que les mares ens deixessin macarrons, mongetes, cigrons, llenties i trocets de formatge etc. tot “de veritat”, perquè així, el joc es feia molt mes divertit i ens sentíem mes importants de cuinar com ho feien les mares.
Es un dels joguets que vaig tenir de nena que hem porta mes bons records. Aquesta cuineta i una escola també de fusta amb unes nines diminutes vestides d’uniforme, la mestra (una monja amb el seu hàbit i tot), pupitres, pissarra etc.
Les nenes, tenien totes la mateixa cara i portaven un llacet al cap idèntic totes. Les galtes calorejades de rosa i amb les cametes i els bracets articulats per poder-les asseure als seus respectius pupitres.
Tant de bo s’haguessin conservat aquets joguets.
Que se’n devia fer?.
Ves a saber quin va ser el seu final….el que si es ben cert, es que mentre varen estar amb nosaltres ens varen fer molt i molt feliços i varem passar estones màgiques en la seva companyia.
I no tenien piles ni bateries!!.
No “anaven sols”.!!.
Eren…..fantàsticament creatius.
La meva particular carta als Reis d’Orient:
Recuperar una mica l’esperit de les joguines en les que els verdaders protagonistes, siguin els nens!!!.

dissabte, 22 de novembre de 2008

El meu marit, jo i "ella".


Som tres!!.
No m’ho hauria pensat mai…peró som tres en el meu matrimoni!.
Si senyors…..tinc una rival!.
El meu marit la te sempre amb ell.
Esmorza, dina i sopa amb ella.
Viatja amb ella.
La porta a tot arreu on ell va!.
No estan mai lluny l’un de l’altre.
Constantment l’acaricia, hi juga, l’i fa confidències i l’hi confia secrets.
Ella sap sempre on es ell. Sap que fa avui, el que farà demà i fins i tot l’any que ve.
Coneix tots els seus amics i parents.
La seva música preferida.
Les imatges que mes l’hi agraden.
La informació que mes l’hi interessa……
Ho sap TOT.
El complau en TOT.
Es llesta i bonica…..
Es una rival difícil de vèncer….es massa perfecta…..
Coi de maquineta del dimoni!!.

divendres, 14 de novembre de 2008

Carmita


Ahir varem dinar juntes. Feia molts dies que no ens veiem i que no parlàvem peró es igual. La Carme ( la Carmita per la família i per mi), es la meva amiga.
Amb majúscules. AMIGA de veritat, incondicional.
Se que puc comptar amb ella per el que calgui. M’ho ha demostrat en escreix.
Ens hem divertit moltíssim en un passat recent jugant a golf.
Era del tot impossible que jo progresses en aquest esport si sortíem al camp i tot era riure i fer broma…..Ara ja no jugo. Ja fa temps que en Josep i jo, varem canviar els pals de golf per les excursions amb l’autocaravana.
La Carmita si que juga. Oi tant que juga!. De fet no fa altre cosa (je,je).
Jo crec que en el Muntanyà, es la jugadora que mes hores passa al camp. Llàstima que jo ja no en sigui socia. Proposaria una taxa extra per la Carmita de “desgaste por uso y disfrute excesivo del campo”.
Aquest paràgraf l,he escrit en castellà perquè es una “taxa” i……
Ahir a casa la Carmita , varem parlar dels blocs.
Hi varem entrar i va començar a descobrir aquest mon immens.
Benvinguda al mon dels “blocaires” amiga!.
Espero que de tant en tant, em facis una visita i t’entretinguis (entre “put” i “put” ), a llegir el meu bloc. Pensa que ara venen els mesos d’hivern i mooooolts dies no podràs jugar perquè el camp estarà glaçat o nevat o emboirat o moll.
Tindràs algun dia per dedicar-me’l a mi desprès?.
Hem d’anar al cinema, ja fa temps que no hi anem.
Hem de prendre un “capuchino” amb la seva nata i la seva xocolata, sense presses i parlant ( tu i jo en sabem molt d’axó).
Carmita: Gràcies per tot el que has fet per mi. En tots els mals moments t’he tingut al costat i en moltíssim de bons també.
Ne perdis mai la teva vitalitat, l’alegria de viure i la teva encantadora “mala llet”.
Una forta abraçada amiga!.

dimecres, 12 de novembre de 2008

El Petit Príncep


I ja van…..
No se quants n’he regalat, peró pel cap baix, deuen ser uns deu o dotze. I en penso seguir regalant!.
I es que m’entusiasma “El Petit Príncep”.
N’he regalat als meus fills, a la meva neta, als meus nebots, als fills de les meves amigues….Ui, segur que quedo curta amb els dotze exemplars ( o no, no ho se). Algun dia faré el recompte per pura curiositat.
Es un regal barat quan el compres i que augmenta de valor dia a dia quan el llegeixes.
Es un tresor literari.
I avui, posant ordre a la biblioteca de casa, he fet una descoberta curiosa.
El meu “Petit Príncep” que tinc des de fa….una pila d’anys, està subratllat amb llapis, i al costat dels subratllats, hi veig la lletra inconfusible del meu fill Quim.
Va posar una mena de titulars en cada ù dels textos.
Probablement va ser un treball a l’escola, no ho recordo, peró transcriure els textos amb el seu titular.
Rellegir trocets del “Petit Príncep”, sempre es un plaer.

AUTORITAT:

Perquè el rei volia essencialment que la seva autoritat fos respectada. No tolerava la desobediència de cap de les maneres. Era un monarca absolut.

DOMINI:

-Senyor, on és que regneu vós?
-Per tot, respongué el rei amb gran senzillesa.

PODER:

-I els estels us obeeixen?
-Naturalment, digué el rei. Obeeixen tot seguit. No la tolero pas la indisciplina.


RAONABLE:

-Exacte. Cal exigir de cadascú el que cadascú pot donar, observà encara el rei. L’autoritat reposa primer de tot sobre la raó. Si manes el teu poble de tirar-se al mar, farà la revolució. Jo tinc el dret d’exigir l’obediència perquè les meves ordres són raonables.

I encara hi ha mes textos subratllats i titulats. Un altre dia continuaré. De tota manera avui ja hi ha prou material per una reflexió i……si no l’heu llegit mai (cosa que dubto), compreu-vos aquesta petita gran joia de la literatura.
Descobrireu tantes coses!.
S’apropen festes. Pot ser un bon regal també.
Feliç lectura a tots!.

dilluns, 10 de novembre de 2008

el ball de la paperina


M’ha fet gràcia.

El meu germà Esteve hem telefona i al contestar jo al telèfon, va ell i hem diu:

Que tal jove?.
I ric perquè hem ve al cap una mena de vers que la mare ens recitava quan érem petits.

Jo que començo recitant el que recordo:

Jove d’amunt
(i l’Esteve contesta)
Jove d’avall
(i tots dos)
Voleu venir per aquí en avall?.
No, que tinc massa feineta!.
Quina feineta teniu?.
Rentar els plats i la bugadeta!.
On teniu el marit?.
A la plana de Vic.
Que us portarà?.
L’esmorzar.
Vos jove m’heu robat un gall!.
I vos una gallina!.
Ballarem el ball de la paperina
Ballarem el ball de la paperina….


I ja està. Això es el que l’Esteve i jo recordem d’aquesta “cançoneta” (ara en diríem un RAP) de la nostre infància.

No sabem si era ben be així, peró així l’hem cantada tots dos a una sola veu.

I riu que riuràs. I sempre s’acaben igual les converses amb l’Esteve. Rient. Rient i agafant records d’aquí i d’allà. Molts bons records!.
Un petonàs germanet.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Oscar Pistorius


Un altre “colós” en el meu univers particular.
L’atleta sud-africà Oscar Pistorius.
El coratge i la lluita d’un esser humà davant una minusvalia física .
Una lluita que varen començar primer els seus pares en el moment de néixer l’Oscar amb una greu malformació de les seves dues cames i que els va portar a la duríssima decisió d’autoritzar la seva amputació.
Quantes persones excepcionals, han tingut pares i mares també excepcionals!.
Avui he seguit un reportatge sobre l’Oscar.
Sobre el seu naixement, la seva infància i adolescència. Sobre la seva família, en especial la seva mare. Una dona d’un coratge admirable. Dissortadament va morir sobtadament quan l’Oscar tenia quinze anys, i no ha pogut gaudir del èxit esportiu del seu fill.
Tothom que coneix l’Oscar Pistorius, coincideix en dir d’ell que és excepcional.
Una persona fora del comú.
Un colós!.
Un heroi amb cames de fibra de carboni.
Una persona d’un valor (i amb uns valors) extraordinaris.
La meva sincera admiració per ell.

Randy Pausch


Dels meus blocs recomanats, en el “7 de viure”, trobareu un post sobre Randy Pausch.
No cal que jo afegeixi res mes.
Entreu-hi si us plau.
Es admirable i deixa sense paraules.
Gràcies Esther .

divendres, 7 de novembre de 2008

Benvingut Mister Obama!.


Llegint notes biogràfiques del fins ara president dels Estats Units, George Bush i llegint també les del president electa Barack Obama, la sensació que hem queda es:
Alegria per la fi de l’era Bush. Nefasta en tots els sentits.
L’era del genocidi del poble Iraquià.
El mes flagrant menyspreu per la salut del planeta.
La indecent política econòmica.
La prepotència d’un home (i d’un equip), amb ínfules de deïtats modernes. Axó de creure’s totpoderosos els ha fet creure’s deus.
No hi ha hagut projecte social.
No hi ha hagut el mes mínim respecte mediambiental.
No hi ha hagut respecte a la sobirania d’altres nacions que no combreguessin amb la doctrina Bush.
No hi ha hagut res mes que prepotència, egocentrisme, ànsia il·limitada de poder, inoperància davant catàstrofes naturals (tenint axó si, la millor tecnologia existent per detectar-les i els millors recursos per pal·liar els efectes del desastre).
Però, perquè gastar-se milions de dòlars en un estat de majoria negra i pobresa endèmica?.
Han implantat la política del terror.
Amb aquesta cortina negra, han tapat la seva inoperància en altres qüestions vitals per tots.
La por al terrorisme, quan ells han estat els terroristes i genocides en una guerra absolutament injusta.
Com diu la frase en aquets casos: La Historia els jutjarà.
Benvingut mister Obama.
Que importa el color de la pell?.
Quina importància te el seu somriure i l’atractiu del la seva imatge?.
Nomes mediàtic.
L’important es el seu discurs polític.
La seva preparació acadèmica .
La seva qualitat humana.
Tant de bo compleixi les expectatives que milions de persones de tot el planeta hem dipositat en ell.
El meu vot per Barack Obama.
Un home que ha insistit reiteradament en el valor de la família. La seva adoració per la seva àvia materna, la seva mare, la seva esposa i les seves filles.
Una promesa de canvi que esperem es torni una realitat.
Necessitarà la força d’un colós……
Necessitarà tota l’ajuda dels Deus!.

diumenge, 2 de novembre de 2008

l'Esparver


Com que plou i plou i plou tot el sant dia, m’he dedicat a repassar fotografies familiars de les moltes que tinc escanejades .
He fet una altre “troballa” una vegada mes. Un dels animals que la meva mare recollia, cuidava i deixava en llibertat, una vegada els havia ajudat a guarir-se de les ferides, a refer-se del fred o ves a saber de quines penúries que els havien portat a buscar aixopluc al pati de casa.
Com que vivíem a les afores del poble i a tocar del bosc, no era estrany que de tant en tant, algun dels nostres petits veïns, s’acostés buscant ajuda.
He arribat a pensar que alguna cosa els dirigia cap a la mama.
Es curiós, peró no recordo cap d’aquestes bestioles que no es deixes agafar per ella sense provar de mossegar-la , esgarrapar-la o clavar-li el bec.
Estic convençuda que tenía un do especial .
I els animals sabien que no els faría cap mal.
Penjo aquesta fotografia d’un esparver que va estar un temps amb nosaltres. Just el necessari per refer-se i poder tornar al bosc.
El meu germà Esteve, l’aguanta mentre el pare fa la foto.
L’Esteve també ha heretat aquest incondicional amor per els animals.
Una fantàstica herència segons el meu parer.
Una abraçada mare…..siguis on siguis!.

Víctors
















No he trobat el “Víctor” peró he trobat els seus amics.
El Víctor, es el “peluix-xumet-antiestrès” de la meva neta.
En te dos de “Víctors”.
El de casa i el de la guarderia….per si de cas.
Sense el seu ninotet, suau i dolç, no sabria dormir. Seria un petit drama que no tinguéssim els Víctors a l’abast a l’hora de les migdiades o a les nits.
I per el que he llegit als “fòrums” de pares/mares a Internet, molts nadons tenen una “dependència” tipus xumet, per els seus ninotets predilectes.
Ah!.
No es diuen “peluixos”…no,no.
He descobert que son Dudús!.
Si algú hem sap dir que significa aquesta paraula, li ho agrairé (per alló d’estar degudament informada). Jo no ho he sabut esbrinar tot i consultar-ho amb l’oracle del Google.
En fi. Aquí teniu uns Dudús com el Víctor.
Son tendres oi?.
Que bonics que son………

divendres, 31 d’octubre de 2008

L'esquirol


He fet una sortida amb la “caseta dels cargols”.
Una sola nit.
No ha parat de ploure i ploure.
De fet, no ha parat des de fa tres dies.
El sol se’ns fa fugisser…que hi farem.
Però avui al matí, just abans de sortir novament de camí cap a casa:
Un esquirol!.
Si,si. Un esquirolet preciós de pel rogenc i una llarguíssima cua, ha tret el cap per sobre l’autocaravana!.
He fet un OH!!.
I ha baixat llest com una centella. Ha mirat enrere com per assegurar-se que no l’empaitava i ha fugit.
Cap els pins.
Cap a buscar la seguretat dels arbres.
Pot ser que busques aixopluc?.
Potser es que es una bestiola curiosa i un pel xafardera.
Però si.
Aquest matí hi havia un bonic esquirol al sostre de la “caseta dels cargols”….





El tigre dents de sabre!.


El tigre dents de sabre!.
Una fera descomunal, ferotge i despietada.
Un malson.
Unes urpes clavades al cor, a les entranyes.
Una mossegada cruenta que talla l’alè.
Un malson.
Una sensació de terror.
Unes ganes de lluitar, de no deixar-nos vèncer.
Un malson.
No podrà, aquesta fera no podrà.
Juro que l’hi plantarem cara.
Juro que serem molts a lluitar.
Un malson.
S’acaba, s’acaba…..
La fera es extingida.
Ho sabeu?.
La fera no existeix.
El malson s’acaba, s’acaba……

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Neva!.


Està nevant!.
Uns flocs gruixuts, que cauen lentament. La neu sempre cau a “càmera lenta”.
No quallarà, suposo que no, perquè ha estat plovent tota la nit i tot el matí. Però el cas, es que neva.
Per poca estona, però neva.
No s’enganxa, però neva.
I tan sols som a finals d’Octubre.
Es la primera “postal” del hivern!.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Caminades


Ahir, vaig fer una caminada preciosa. La Juca i jo, varem anar de Calldetenes a Taradell a peu.
Quina comarca mes bonica que tenim!.
Tot el nostre país es una meravella. I desprès de tantes pluges, està atapeït de plantes, de flors, de bones i males herbes, de teles d’aranya que van d’un extrem a l’altre dels camins com subtils “llançadores” fent un teixit letal per els pobres insectes.
I bassals d’aigua de pluja, marrons i fangosos. La Juca s’ho va passar la mar de be, bevent aigua, mullant-se les potes i rebolcant-se .
Quan la porti a rentar, hem tornaran a dir que aquesta gossa la deixo embrutar massa….peró la fa tant feliç córrer per el bosc!.
Hem passat per masies precioses i francament, molt cuidades. Llàstima que vaig deixar la màquina de retratar a casa.
A la propera sortida (ja tinc engrescada la Pilar per fer-la), m’he l’emportaré segur.
M’han quedat, un munt de noms al cap:
La Gatonera, Cal Cistellaire, Cal Marró, Ca la Natàlia, La Torre dels Frares, La Serra…..
De Calldetenes fins a Santa Eugènia, tot es planer. Desprès, fins a Taradell, es sempre “muntanya amunt” i aquesta nit, m’ha costat agafar el son de tant mal que hem feien les cames. Axó vol dir que he de fer mes caminades com aquesta.
Varem caminar (la Juca i jo), dues hores i mitja amb una parada de cinc minuts abans de començar el tros mes costerut.
Ah!.
I avui, amb la Pilar, hem fet Taradell-Seva!.
Aquesta vegada anada i tornada. De les nou del matí, fins prop de la una, (amb una parada a Seva per fer un “tallat” ).
He arribat el que es diu “sense piles” però molt, molt feliç.
La propera setmana:
Taradell-Aiguafreda.
La Pilar es una bona guia i una bona amiga.
Avui si. Avui he portat la màquina de fotos. Llimacs, bolets, molsa, salts d’aigua, gatets, ocells, cavalls, ovelles i vaques….
Preciós, paraula!.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Fantasmes al jardí


Una nit de misteris.
Son les quatre tocades i encara no he dormit gens.
No hem preocupa aquest insomni recurrent. Tinc molts recursos per combatre’l.
La majoria de les vegades, llegeixo fins que hem ve la son. Altres cops, poso la “tele”, el canal “Viajar” i axó sense posar el so per no despertar en Josep, viatjo per la Toscana, per les cataractes d’Iguazú, faig centenars de kilòmetres còmodament amb l’Orient Express o visito el Taj Mahal.
Avui no.
Avui, uns esperits entremaliats i jo, juguem a la “cuit amagar” a veure qui acaba abans la paciència.
Ha marxat la llum a quarts de dues.
L,alarma ha començat a fer un sorollet, com un finíssim xiulet i no hi havìa manera de parar-ho…fins que ha deixat de sonar.
Torna momentàniament la llum, per poca estona.
Es torna a apagar…tot a les fosques, com una gola de llop…..tot?.No!. La llum de la piscina està encesta!.
Ai l’as!.
Si nomes hi ha dues maneres d’encendre’l aquest llum!. Des de la “caseta” de la maquinària, (filtre, motor, etc.), o des de casa amb un comandament a distància, i ni l’una ni l’altre s’ha fet servir aquesta nit.
Provo d’apagar el focus de la piscina amb el comandament a distància i….res, no s’apaga.
Surto al jardí i fa força fred. Decideixo que ja el tancaré demà amb claror de dia .
Aquesta es la meva decisió, no pas la dels entremaliats fantasmes o esperits juganers. Ens quedem de nou sense llum, aquesta vegada nomes uns curts minuts i…..oh sorpresa!.
Ja no crema el focus de la piscina!.
L’aigua torna a ser del color de la nit.
No es veu un borrall.
Misteri!.
Son dos quarts de cinc i sembla que ha tornat la normalitat…..si es que les nits anteriors i sense que nosaltres pobres mortals ho sapiguem, els esperits de la nit, venen a encendre el llum de la piscina i fan les seves particulars olimpíades….
Avui ja no dormo, segur!.

Una garsa al jardí


Una garsa grossa i descarada, s’ha instal·lat al meu jardí.
Millor dit:
S’instal·la cada dia al capvespre sobre el baixant de la teulada. Es col·loca al punt mes alt, just sobre el baixant de les aigües de la pluja en el punt on fa una corba que l’hi va d’allò mes be per passar-hi la nit.
He dit que es descarada, perquè els primers dies fugia ràpida al veure’m. Ara no. Ara es queda quieta, mirant-me i espera que sigui jo la que marxi!.
On s’ha vist?.
“Hostes vingueren que de casa ens tragueren”
El cas peró, es que no m’hi fa cap nosa. M’agrada veure-la estarrufada i tranqui-la.
Nomes te un inconvenient tenir-la d’okupa:
Es “caga” al baixant i al camí de l’entrada.
Hem toca netejar-ho cada dia!.
Que hi puc fer?. No la vull fer fora perquè m’agrada tenir-la a casa, i la bestiola, desprès de tot el dia d’anar “endrapant” cargols, cucs i demès suculents menjars propis d’una garsa, doncs…..arriba a casa i….a cagar s’ha dit!.
Bona nit senyora garsa.
Demà treurè les cagarades d’avui, avui he tret les d’ahir……..
I quina entrada mes neta que tinc fa una temporada!!!.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

La meva experiència vital


Demà farà cinc anys de l,operació quirúrgica que va canviar-me el somriure i la vida.
Sembla impossible que ja hagin passat cinc anys des del dia en que varen donar-me el diagnòstic: “Es un tumor cancerós”.
S’ha d’operar el mes ràpid possible. Avança depressa. Es operable. Lluitarem, no t,angoixis. Serà dur peró d,aquí uns mesos, ja no recordaràs el mal tràngol…….
I si:
En poc mes d,una setmana, varen operar-me.( Doctor. Basses gràcies per una feina excel·lent). El post operatori, i comença el tractament de radioteràpia.
Dur, molt dur…..no vull enganyar ningú dient el contrari, peró va valer la pena, oi tant!.
Si hem torna a tocar…a passar-ho s,ha dit!.
No es un camí per a valents. Es UN SOL CAMÍ per r aconseguir curar-te.
No pots triar.
El maleït càncer no et permet triar.
I tot s,acaba, inclòs el patiment. I ha valgut la pena, ho repeteixo.
La família ha estat el mes important. I els amics (menys dels que hem pensava i mes dels que tenia conceptuats com a tals).
I el temps…..No, no es cert que oblidis el que has viscut peró els mals moments s,envolten d,una boirina que els fa llunyans….
I ara es el present.
I el meu present te tants al·licients per seguir lluitant!.
I soc realment feliç de poder dir que fa cinc anys vaig patir un càncer .
El destí hem va escollir per emmalaltir i també hem va donar l,oportunitat de curar-me.
No tothom te la mateixa sort.
Un record a la memòria de l,Enric, la Marta, la Reies…..la seva lluita no va tenir un final amb victòria. Perquè jo si i ells no?.
Es dur, molt dur acceptar aquesta “loteria” que reparteix sort i dissort d,una manera inexplicablement injusta.
L,Enric només tenia trenta i pocs anys.
La Marta hem va venir a donar ànims i hem va regalar un llibre preciós que guardaré amb afecte. Ha nascut la seva primera neta que ella no ha pogut conèixer.
La Reies era vital als seus seixanta un anys .
I ara lluiten la Joana, la Nuri i……..milions de persones mes contra aquest temible enemic.
Coratge a tots!.
Coratge, esperança, confiança i ….molta sort!!.

Classes d,àrab a Taradell


Ahir va ser el segon dissabte de les classes d,àrab per nens i nenes provinents del Marroc , que hem engegat des del Som Dones de Taradell.
Tenim 29 criatures de 6 a 12 anys.
Axó ens obliga a replantejar-nos el curs de la següent manera:
En comptes de fer una sola classe d,una hora i mitja de durada, hem decidit fer dues classes d,una hora cada una i partir el grup.
Un 1er. grup, amb nens i nenes de 9 a 12 anys i un 2on grup amb la resta de 6 a 8 anys.
L,experiència es enriquidora i alliçonadora.
Després de dues setmanes faig el meu balanç molt personal:
Les nenes, hem tenen absolutament fascinada!.
Son llestes, intuïtives , respectuoses i molt treballadores. Sembla que et prenguin com a referent i volen ser com nosaltres en un futur. Moltes diuen que volen ser mestres i ensenyar (estimen l,estudi i tenen set de coneixements). Jo tinc moltes esperances en aquestes menudes. Tant de bo no m,equivoqui.
Els nens, al contrari, son moguts, trapelles i barroers.
Sembla que tenen molt assumit que la seva condició de “mascles” ja els garanteix un futur per el cal esforçar-se el mínim (pobrets).
Han de canviar tantes coses en aquesta cultura!.
I canviaran, segur que si.
Elles seran el canvi.
Potser no en aquesta generació, no ho se, peró s,ha obert la ment d,aquestes nenes a la cultura i l,estudi i les seves m,ares en son còmplices. Elles també participen en aquesta lluita a la seva manera.
El coneixement i la cultura son la clau de volta d,un futur millor.
Endavant dones!.

dijous, 9 d’octubre de 2008

La gallina dels ous d'or



I ara……a matar la gallina s’ha dit!.
El problema,es que han alimentat tan i tan l’au dels ous d’or, que no ha quedat prou blat per alimentar la resta del galliner.
S’ha inflat la gallina ponedora dels ous d’or, fins a provocar-li un “empatx” monumental.
A la resta, a les humils gallinetes ponedores d’ous de rovells grocs, (això si), però no pas del vil metall com la favorita, se les ha deixat en el mes absolut règim de cucs i trocets d’enciam podrit.
I ara, es lamenten!.
La il·lustre ponedora, la “number one” de tots els galliners del mon, ha quedat amb el cul sec.
Ha quedat estèril.
Ha fet el “crac”.
Ja no pon ous senyores i senyors!. Ja es una gallina vella, prima, trista, desnodrida…..
I les altres?.
Ponen uns ous “de misèria”. Es clar, amb la dieta tan magra que els hi han donat durant anys i panys….que volen: ous d’estruç?.
No hi ha mes que una solució.
S’ha d’alimentar a tot el galliner.
Que no hi ha prou blat?...Doncs a plantar-ne s’ha dit, i ràpid que les gallinetes tenen fam!.
A deixar les poltrones dels despatxos i ajupir l’esquena en els camps.
Ara toca “suar la cansalada”. Per no haver-ho previst abans. Per ser una colla d’ineptes , egoistes i curts de gambals.
Que la gallina dels ous d’or havia de viure sempre?.
I doncs: Que hi ha res d’etern en aquest mon de mones?.
Si això ho sap un nen de primària!.
Ai,ai,ai……posarem una mica de seny d’una “punyetera” vegada?.
I els ous d’or mentrestant…on son?.
Ah, heus aquì el misteri!.
Desapareguts, fosos, ……..La gallina ha dit que no!. Visca la Revolució!!.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

56 "tacos".......ostres!!.


Avui es el meu aniversari.
Segons el nostre calendari, compleixo 56 anys.
Segons el calendari Xinès, avui entro en el meu 57é. any de vida.
Segons el nostre horòscop, soc balança.
Segons l’horòscop xinès, soc un drac d’aigua (serè la Nessie i jo sense saber-ho?).
Segons el meu particular calendari i el meu horòscop particular, avui començo un nou any de la meva vida.
Espero sumar-ne molts i molts mes.
I el meu horòscop personal, m’agradaria que digués que soc una bona persona.
Voldria que hem tinguessin per una bona esposa, una bona mare, una bona filla i germana i una MAGNIFICA IAIA!!.
I es que desprès d’haver estrenat aquest títol de “iaia”, no en vull d’altre .
El d’esposa hem va fer molt feliç i encara m’hi fa….amb les pinzellades en blanc i negre de la convivència.
El de mare, va ser i es la plenitud com a dona.
El de filla i germana son circumstancials per arribar a els altres títols. S’ha de “progressar adequadament” per assolir la llicenciatura dels anys.
I el de iaia?.
Ah!. Aquest es la culminació.
El final del trajecte.
La maduresa.
La felicitat que ve mitjançant un cosset menut, menut. Uns plors que son una cançó de bressol. Unes rialles que son el millor bàlsam per el cor.
Una tendresa infinita!.
Avui brindaré per això:
Per la neta que tinc, per la neta que està en camí i per el net/a que també vindrà una mica mes endavant i que ja es una meravellosa i diminuta realitat.
I per a tots vosaltres, gent que estimo i que m’estimeu…..faré dringar les copes desitjant-vos i desitjant-me:
Felicitat!!.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

AAAAATTTTTXISSSS !!!


Ja hi som, ja el tenim aquí, el primer mega-refredat de la temporada!.
Mocs, tos, esternuts, calfreds, caparra….aaaatttttxis!.
I es que no som res davant un simple refredat.
Demà es el meu “cumple”….i estaré amb el nas vermell com un pallasso per les fotos!.
Cagumdena!.
Ostres noi, potser una copeta de cava m’ajudarà a “suar el refredat”….
Com ho puc cel.lebrar?.
Propostes:

Una sopeta de farigola, un tallet de lluç bullit i una tisana ben calentona amb mel?.

Una sopa de peix “de roca”, un llenguado a la “menieur” i un tros de Sacher?.

Uns canelons o un pollastre a l’ast de la botiga de menjars per emportar?.

Al restaurant encarregant-los un pastís d.aniverssari (amb????espelmes) i que els de les altres taules aplaudeixin i hem felicitin com si ens coneguéssim de tota la vida?.

Al llit amb una “Aspirina Complex” entre pit i esquena?.

Tinc temps fins demà per decidir-me….

Aaaaaaatttchumm!!!!….

divendres, 3 d’octubre de 2008

dijous, 2 d’octubre de 2008

Monument en record d'Alfonsina Storni


DIENTES DE FLORES, COFIA DE ROCÍO...
Último poema antes de suicidarse.
Dientes de flores, cofia de rocío,manos de hierbas, tú, nodriza fina,tenme prestas las sábanas terrosas y el edredón de musgos escardados.Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.Ponme una lámpara en la cabecera;una constelación, la que te guste;todas son buenas, bájala un poquito.Déjame sola; oyes romper los brotes...te acuna un pie celeste desde arriba y un pájaro te traza unos compases para que olvides... Gracias... Ah, un encargo:si él llama nuevamente por teléfono le dices que no insista, que he salido.


Escoltant la cançó “Alfonsina y el mar” vaig interessar-me per aquesta poeta Argentina. La cançó que li varen fer en record seu i en el del seu tràgic final, per mi, es d’una bellesa colpidora.
Per axó he volgut conèixer la seva obra.
No m’ha decebut.
Al contrari.
La seva poesia i la seva vida son una mateixa cosa.
Em sembla que mai sem havia fet tant evident el lligam entre poesia i vivències.
El 1918, va publicar “El dulce daño”. En aquest llibre, es troba un poema que estava destinat a canviar la manera masclista de veure a les dones durant aquells anys.
Es tracta del memorable “Tu me quieres blanca” que parla de la injusta obligació de les dones, de romandre pures, verges, mentre els homes socialment no hi estaven obligats.
Amb la seva obra, Alfonsina Storni, aconseguirà contribuir a desenredar el rol de la dona en aquesta época.
“El feminismo es el ejercicio del pensamiento de la mujer, en cualquier campo de la actividad”

Després que l’hi diagnostiquessin un càncer de mama, la varen operar amb èxit, però va deixar el tractament de radioteràpia perquè l.hi resultava massa dolorós.
Es va suïcidar, ofegant-se al mar.
Va deixar un llegat de poesies meravelloses.............
Adéu Alfonsina!.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Alfonsina y el mar


Alfonsina y el mar
(Félix Luna - Ariel Ramírez)
Por la blanda arena que lame el mar
su pequeña huella no vuelve más,
un sendero solo de pena y silencio llegó
hasta el agua profunda.
Un sendero solo de penas mudas llegó
hasta la espuma.
Sabe Dios qué angustia te acompañó
qué dolores viejos calló tu voz
para recostarte arrullada en el canto
de las caracolas marinas.
La canción que canta en el fondo oscuro del mar
la caracola.
Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.
Cinco sirenitas te llevarán
por caminos de algas y de coral
y fosforescentes caballos marinos harán
una ronda a tu lado.
Y los habitantes del agua van a jugar
pronto a tu lado.
Bájame la lámpara un poco más,
déjame que duerma nodriza en paz
y si llama él no le digas que estoy
dile que Alfonsina no vuelve.
Y si llama él no le digas nunca que estoy,
di que me he ido.

ALFONSINA STORNI


Alfonsina Storni
Alfonsina Storni (1892-1938), esta escritora argentina nació en Suiza en 1892, en la región de habla italiana. Vivió en Rosario, estudió Magisterio en la Escuela Normal y fue profesora de arte dramático, hizo alguna incursión en el teatro, pero lo más conocido de su obra son sus libros de poemas.
Comenzó su carrera literaria en 1916 con La inquietud del rosal, que recoge las sugestiones intimistas y sentimentales de un post-romanticismo, y publicó El dulce daño (1918), Irremediablemente (1919) y Languidez (1920).
Después realizó viajes a Europa, en 1930 y 1934, que influenciaron en su obra, se sumó a este cambio, su azarosa vida amorosa y su lucha por el papel de la mujer en la sociedad de la época, además de manejar el tema de la sinceridad erótica. Publicó en esta etapa Mundo de siete pozos (1934) y Mascarilla y trébol (1938). Escribe con menos cánones, y con expresión libre y desprejuiciada.
Se suicidó en 1938 en Mar del Plata, sintiendo la impotencia ante el dolor producido por el cáncer. La noche anterior a que se internara en el mar desde la playa La Perla, escribió un poema, que envió al diario argentino La nación, y que fue publicado con su necrológica: “Voy a dormir”, y que se cree estaba dirigida a su hijo.

dijous, 25 de setembre de 2008

La Lluna i les sabates

No em puc estar de penjar aquesta fotografia en el bloc.
La Lluna, de petita, tenia una veritable obsessió per les sabates.
Les seves no (massa petites), les dels grans!.
Venia a casa i no t’avies d’amoïnar per res. Axó si, els armaris de les sabates, tancats amb pany i forrellat.
“Batetas”, “batetas”!!. Cridava i s’enfadava si no es podia posar els “sabatots” del pare, del tiet, del cosí….o sigui, preferentment sabates d’home.
I aquí la teniu, fa uns quanta anys (no massa), amb les sabates del tiet Josep.
Petita princesa que preferies sabatots negres a les sabatetes de cristall.
Un petó estimada Lluna.
Posted by Picasa

dimecres, 24 de setembre de 2008

La Xènia ja camina sola.


La petita Xènia s’ha arrencat a caminar!.
Perquè ho havia de fer abans?. Si gatejant amb la 1ª marxa posada, s’arriba a tot arreu!.
Peró es clar, s’hi arriba a un pam del terra i axó no té massa atractiu. Es veuen les coses tan enlaire!.
El millor: intentar fer-ho com els grans.
Ells be que caminen drets, sense que ningú no els doni la ma i be que en surten sense caure.
No pot ser tan difícil.
Ho prova amb les sabatilles noves que l’hi va comprar la mare i que tenen un elefant pintat.
Son “sabatilles per caminar”. Tenen sola de sabata de veritat, ara ja no valen excuses….apa!. A posar-hi una mica d’esforç i algun cop de cul a terra i a caminar sola s’ha dit.
Com es que els grans no es protegeixen el cul amb un bolquer tovet com els nens petits?.
(Axó pensa la Xènia quan queda asseguda al terra del passadís per enèsima vegada).
Semblen mes llestos que no pas nosaltres i ves per on, una cosa tan fàcil i tan lògica en cas de caure i no s’ho posen. Fan coses ben estranyes la gent gran!.
I torna a fer unes passes mes amb els seus peuets menuts i molsudets, enfundats en les sabatilles noves amb un cap d’elefant.
Apa petitona!. Endavant sense por.
Ara fa quatre passes…ara sis…i set, vuit, nou…..uf!.
Es para un moment, gira el caparró i veu els pares a l,altre punta del passadís que la miren embabaiats i orgullosos.
Ella els somriu, tomba la carona al front i….camina , camina , camina….

El clarinet del mestre.


Vaig córrer massa en criticar el mestre i s’ha venjat de mi.
Volia dir CLARINET i no saxo….
En que estaria jo pensant?.
Rectifico Sr. Allen
Ho podem deixar en “empat tècnic”?.