La Xènia ja camina sola.

La petita Xènia s’ha arrencat a caminar!.
Perquè ho havia de fer abans?. Si gatejant amb la 1ª marxa posada, s’arriba a tot arreu!.
Peró es clar, s’hi arriba a un pam del terra i axó no té massa atractiu. Es veuen les coses tan enlaire!.
El millor: intentar fer-ho com els grans.
Ells be que caminen drets, sense que ningú no els doni la ma i be que en surten sense caure.
No pot ser tan difícil.
Ho prova amb les sabatilles noves que l’hi va comprar la mare i que tenen un elefant pintat.
Son “sabatilles per caminar”. Tenen sola de sabata de veritat, ara ja no valen excuses….apa!. A posar-hi una mica d’esforç i algun cop de cul a terra i a caminar sola s’ha dit.
Com es que els grans no es protegeixen el cul amb un bolquer tovet com els nens petits?.
(Axó pensa la Xènia quan queda asseguda al terra del passadís per enèsima vegada).
Semblen mes llestos que no pas nosaltres i ves per on, una cosa tan fàcil i tan lògica en cas de caure i no s’ho posen. Fan coses ben estranyes la gent gran!.
I torna a fer unes passes mes amb els seus peuets menuts i molsudets, enfundats en les sabatilles noves amb un cap d’elefant.
Apa petitona!. Endavant sense por.
Ara fa quatre passes…ara sis…i set, vuit, nou…..uf!.
Es para un moment, gira el caparró i veu els pares a l,altre punta del passadís que la miren embabaiats i orgullosos.
Ella els somriu, tomba la carona al front i….camina , camina , camina….