Una caseta per les gosses

Densa que tenim dues gosses a casa i una encara es un cadell, hi ha uns problemes de logística que ha calgut solucionar.
Hem comprat una segona menjadora. Cadascuna de les gosses, te la seva amb el seu nom. L'aigua no. L'aigua es compartida. No crec que hi tinguin cap objecció en beure del mateix recipient, en tot cas, no es queixen pas.
Hi ha dos sacs de pinso diferents. La Juca ja es adulta i la Xal encara es un cadell, per tant, a cada una, l'hi correspon un menjar adequat a l'edat que te.
I ara ve el problema logístic que mes maldecaps ens porta: La caseta!.
Els hi hem posat una caseta al jardí per mor de que s'hi puguin aixoplugar quan plogui, quan faci massa fred o massa calor...
No els agrada!.
No s'hi fiquen, no hi entren, no se la miren!. I ha costat una "pasta" renoi!.
El de la botiga (que entén amb gossos i amb casetes de gossos), ens diu que paciència, que tots fan igual al principi, que ho veuen com una cosa estranya i es malfien però que tots hi acaben entrant i quedant unes bones estones.
Tant de bo no s'equivoqui.
El meu temor, es que (llestes com son), no hagin entrat a Internet i hagin vist un altre model de casa que els hagi semblat mes adient.
Els hem comprat "una caseta" i elles potser somiaven en un "xalet per a gossos" amb tots els "ets" i "uts".....
Ens les estimem molt, però tot te un límit senyores i senyors!.

Reencarnació

Acabo de decidir en que m'agradaria reencarnar-me.

I ho he decidit sense que,(en cap moment), tingués ni el mes mínim dubte sobre la mena de persona que vull ser en la propera vida.

Les opcions que fins el dia d'avui tenien més números en el meu "ranking" particular, eren:

Una "Primma Donna" hereva de la veu de Maria Callas.

Una actriu de teatre com la Sara Bernard.

Una ballarina com la Pavlova.

Una pintora com la Frida Kahlo

Una escriptora com l'Agatha Christie.

Una científica com la Marie Curie.

Per posar alguns exemples i donar-li al Destí, una serie de "pistes" sobre com voldria ser la propera vegada que em toqui tornar a venir a aquest coi de mon, i suposant que m'hagi merescut "repetir" com a persona, i el que em tinguin preparat, no sigui reencarnar-me en un rat penat, en una serp d'aigua o en una rata de claveguera (axó, seria el pitjor del pitjor. No suporto les clavegueres!!).

Ara però, l'hi ho facilitaré enormement al encarregat/ada , de repartir sobre el mapamundi, les ànimes, amb els seus corresponents cossos, que "gaudiran" d'una nova vida.

Vull ser la segona Mary Poppins!!.

Si us plau, si us plau, si us plau......

Concediu-me aquest favor que us demano de cor!. No es un caprici, no, no. Es una necessitat!.

Vull ser com "ELLA".

Necessito els seus poders!.

Tinc TRES NETES !!!!!!.

Ho entén ara senyor amo del Destí?. Vull fer felices aquestes tres princeses i he de ser una "Supercalifragilistiespialidosa-iaia"!!.

Tampoc es demanar tant! (dic jo).....

L'Aina i l'equip del Barça

Diuen que hi ha passa de gastroenteritis. Segurament es veritat, perquè aquesta setmana a la meva família n'hi ha hagut bastants d'episodis de vòmits i "cagarrines"...
La petita Aina amb nomes 9 mesos, ha pagat el "peatge" de la llar d'infants i ha portat a casa els maleits microbis amb els conseqüents "efectes" tant desagradables.
Ara ja està molt millor, però feia molta llàstima, tant petita veure-la sense forces i sense humor, ella que es tant riallera.
El primer dia, ens va agafar a tots per sorpresa i com que jo la vaig anar a buscar a la llar d'infants, no tenia a casa cap recanvi per posar-l'hi (cosa que no tornarà a passar; paraula de iaia escarmentada).
Vomita una primera vegada i ella i jo, quedem plenes de...
La despullo, em despullo i totes dues cap a la banyera.
Poso la roba a rentar i em refio de tenir-la neta i eixuta en poca estona gràcies a la secadora. Mentrestant, la tinc embolicada en una manta i penso que sort que encara no fa gaire fred.
Peró torna a vomitar......
I una altre vegada.....
Fins a sis cops en poc mes de dues hores.
Fa tanta llàstima pobra petita!.
I ja estic acabant els recursos de la roba. Estem soles, els seus pares treballen i l'avi Josep es a recuperació de la seva intervenció de genoll.
I llavors me'n recordo. Tinc un equip del Barça !!.
Es per una criatura de dos anys, però una emergència, es una emergència.
Al menys, els mitjons, son llargs i l'hi taparan fins i tot les cuixes.
I si, fa molt riure perquè l'hi va molt gran. La camiseta l'hi queda enorme i sembla un vestit i les mitges l'hi arriben fins el cul. Es igual, fan la feina que han de fer, que es "vestir" el millor possible la petita.
I me'n alegro de, (tot i tenir tres netes), haver comprat l'equipament del Barça.
"blau grana al vent, un crit valent......."

Barak Obama, premi Nobel de la Pau.

S'en parlarà abastament. Es clar que si. Es el President dels EEUU, te carisma i la premsa, s'en farà l'oportú ressò.
No em toca a mi, escriure i descriure les virtuts de Mr. Obama. Ja ho faran (i molt millor), els professionals del periodisme.
El meu "granet de sorra" als rius de tinta de lloances, als editorials dels diaris, els informatius de televisió, fins i tor, als programes del cor, es una fotografia.
Aquesta que veieu.
La d'una mare amb el seu fill de pocs anys.
I perquè?.....Doncs, perquè aquí (i abans segurament), varen començar les lliçons que l'han fet ser com es.
De petit. De ben petit.
No es pot esperar res de l'arbre que no es rega amb amor, que no es poda, que no s'he l'hi treuen les males herbes.
I si, del que s'en te cura dia a dia, veient com creix, com s'adreça, com dona fruits.
Amb amor i disciplina.
Amb valors.
Axí es fan els grans homes i les grans dones.
Aquest es el tipus de persona que necessitem per dirigent.
No ens calen prepotents bocamolls i immorals de cabells tintats i verb groller.
No ens fan cap falta.
L'enhorabona, mister Obama.

Un cafè amb llet.....si us plau!.

Estic fent cua a la cafeteria d'una Clínica de Barcelona on està ingressat el meu marit, recent operat del genoll.

La cafeteria en qüestió, es del tipus "self service", o sigui que el cambrer nomes ha de servir els cafès amb llet i cobrar el que cadascú porta a la seva safata: entrepà de pernil, de formatge o de truita, ensaïmada, croissant, "donut", torradetes amb mantega i melmelada (de préssec, de maduixa, de pruna etc).

Peró se l'hi gira una feina "acollonant" amb els cafès amb llet.

Si mai teniu ocasió, fixeu.vos en la quantitat de variants que te aquesta barreja tant popular i quotidiana en els nostres esmorzars.

Jo he arribat a la conclusió, que hi ha tantes maneres de fer el cafè amb llet, com persones que en beuen.

.- Un cafè amb llet curt de cafè, si us plau.....

.- Un cafè amb llet descremada....

.- Un cafè amb llet molt calenta i got de vidre.....

.- Un cafè amb llet, amb llet de soja, natural i sacarina....(aquest es el meu).

.- Un cafè amb llet freda i sacarina....

.- Un cafè amb llet descremada i.... no, no, no el vull amb sacarina, el vull amb sucre...

.- Un cafè amb llet, llarg de cafè.....

.- Un cafè amb llet freda.... si, si, directament de la nevera, si us plau....(la llet calenta fa venir "cagarrines")...

.- Un cafè amb llet!.

I...res mes?, diu el cambrer com si no s'ho acabés de creure: Algú que demana simplement: "Un cafè amb llet"!!.

Però ha estat un miratge!.

El client recula i demana: Dos sucres !.

Ai senyor!. Tan senzill que fora que tothom sortís de casa havent-se pres el cafè amb llet a la mida del seu gust.

Recordaré per molt de temps, la cara malhumorada del cambrer mirant cadascú dels clients que fèiem cua davant la màquina endimoniada dels cafès, amb una expressió de desafiament i un deix un xic impertinent.....

.- i vostè, com el vol el seu cafè amb llet?. Curt, llarg, calent, natural, fred, amb sucre integral, sucre blanc, sacarina, llet de soja, descremada, sencera, calenta, que cremi, freda de nevera, amb glaçons, amb tassa, got de vidre, per emportar, ??????????

Abduccions

Sempre m'ha interessat el tema de la vida extraterrestre.

Soc una ferma convençuda de que hi ha altres mons lluny del nostre, que estan habitats.

Com va dir una vegada un reconegut científic, no recordo si va ser Karl Sagan o Steven Hopkins;

-Si som els únics habitants de l'Univers; quin malbaratament d'espai!!.


I crec, com moltes altres persones, que no estem sols. Segur que no.

I ara en tinc una prova tangible. HE ESTAT ABDUÏDA!.

No es broma, no. Un ésser petit, que parla un llenguatge que s'assembla al meu però que no es ben be igual, m'ha abduït completament. Fa de mi el que vol. M'ha deixat sens voluntat pròpia.

Se que m'observa, analitza el meu comportament, imita els meus gestos, atrau la meva atenció constantment....

Estic a les seves mans!.

Sort del meu estimat fill, que m'he n'ha fet adonar. L'hi dec agraïment etern.

-Mare: estàs abduïda per aquesta petita extraterrestre!.

I si. Es del tot cert.

Aquest petit ésser que em te absolutament a la seva mercer, tan sols te dos anys i es diu Xènia!.

Foto

El meu fill, l'hi envia a el seu pare, una fotografia seva.

-"A veure si saps on soc?"

Renoi. Es complicat. Me la ensenya, la comentem i arribem a la conclusió que sí, que es una imatge que no ens es del tot desconeguda.

Fem memòria:

-Jo crec que això ja ho hem vist abans- diu el pare del meu fill.

- A mi també em resulta familiar, ves per on, però no l'ubico noi!.- dic jo (la mare del fill en qüestió)

Pensem, rumiem, reflexionem, fem memòria......

Ens connectem a Internet per consultar l'oracle de Google, i......


Eureka!!!.

Hem trobat la mateixa foto (be, quasi la mateixa), amb un noi molt eixerit també.

No es ta guapo com el nostre fill, però fa un posat simpàtic i a mes a mes (capteu?),
dona la casualitat, que s'ha fet l'instantània, al mateix lloc i amb les mateixes copes que el nostre nen.

Quines coses oi?.

Viure per veure!.