dimarts, 28 de juliol de 2015

VOLS UN MOJITO ?



A la terrassa del pis de dalt, en un racó de la taulada aquest estiu hi tenim un niu d'orenetes. A sota, tres torratxes on hi vaig plantar pipes de gira-sol i ja han sortit les flors grogues, enormes, amb unes llaaaaargues tiges que es dobleguen amb el pes dels Sols que, espero, d'aquí a poc, estaran quallats de pipes que podré recol·lectar, torrar i menjar ....????


Millor dit.
No totes les torratxes tenen la flor del Gira-sol. En una hi he plantat menta. Per poder fer Mojitos que es una de les millors maneres de passar una agradable vetllada amb els amics que venen de tant en tant a casa.
Voleu un Mojito ?
Normalment el SI es unànime. Al vespre a la fresca, es posa millor que una cervesa. Es mes llaminer, està fresc i (no ens enganyem), te mes glamur ...

I aquest capvespre, veien anar i venir  les orenetes alimentant els petits, no me'n he pogut estar i els hi he cridat:
Ei precioses : Voleu un Mojito ?

dimecres, 22 d’agost de 2012

Nines de porcellana


He llegit el post de l’Agnès Setrill sobre una nina de porcellana que li varen regalar.

I m’ha fet recordar un viatge a França l’Agost del 2010. Vàrem visitar un poble molt petit, prop de Nevers, a la riba del riu Allier. Un poble molt curiós, on totes les cases son propietat del senyor del castell i tothom que hi viu, paga lloguer i no es poden comprar.

Tot plegat, tenia l’encant dels pobles francesos que guarden un regust a temps passats, i una convivència forçosa amb la modernitat. 

Un poble, on un gat negre d’argila, foragitaba des d’una teulada, l’esperit no desitjat d’un altre gat trapella que va morir dintre aquelles parets.

Un poble, on encara recorden els antics pescadors de riu i les seves supersticions, ara que, malauradament, el riu ja no porta prou cabal per continuar guanyant-se la vida amb la pesca.

A l’entrada del Castell, un rètol que avisa de que allò es una propietat privada.

I a les finestres del que varem imaginar  que era la casa del guarda; les nines!.



Tenien un “no se que” inquietant. Eren boniques però .....misterioses. Ens miraven  fixament, sense parpellejar, l’una al costat de l’altre, unes en una finestra, d’altres en una altre. Totes silencioses i immòbils.

Aquella nit, les vaig somiar.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Taps de plàstic per la Jèssica


Fa molt de temps que no escric en el blog.

No ho sé.....potser es que de sobte, em va semblar que no tenia res a dir o potser, que tinc masses coses i estic una mica “saturada”.

Ara es una ocasió especial. Val la pena que hi dediqui una estona per fer.vos “cinc cèntims” de què va aquesta campanya de recollida de taps de plàstic.

Ho simplificaré;

Hem d’aconseguir que la Jèssica hi pugui sentir!.


No em vull estendre explicant qui es la Jèssica , quin aparell necessita per la seva sordesa, el coratge que te i la fe en que aconseguirà les tones de taps que necessita ....

Entreu a la web de l’Ajuntament de Vilafant i en sabreu tot el que us cal per comprovar que no es una “ensarronada”.

La Jèssica ha engegat aquesta lluita titànica amb l’ajuda principalment de la seva mare, una altre dona amb coratge, fe en els altres i un immens amor a la seva filla.

Per favor;

Si veieu alguna caixeta semblant a les que veieu en aquest post, penseu que, els taps de plàstic que llenceu, son vitals per una noia jove, bonica i vital que no pot rebre cap so si no és amb l’implant d’aquests caríssims aparells.

Ens ajudareu?

Moltíssimes gràcies !!.

dimecres, 16 de març de 2011

Tinc tantes preguntes......


En primer lloc, deixeu me dir que desgraciadament i una vegada mes, la Natura ens ha demostrat el seu immens potencial destructiu. Ella es qui mana a pesar de tot i les seves lleis son inqüestionables i la seva força terrible.

I ara, amb el desastre televisat, moltes vegades a temps real, s’aixequen les veus dels que auguren terribles hecatombes i com que son mes cridaners que els que tenen els coneixements i el seny i son molt mes mediàtics, doncs apa, a deixar.los dir el que vulguin sense parpellejar.

Doncs no senyor!.

Per tenir opinió, s’ha de tenir informació. I la informació, la hem de demanar de les persones que estan veritablement autoritzades per els seus coneixements, els seus estudis i el seu treball, a informar degudament i amb rigor.

No vull que em cridin que s’han de tancar les Centrals Nuclears a corre cuita.

M’estimo molt mes escoltar els que, en comptes de perdre el temps amb manifestacions acolorides i inútils, el dediquen a estudiar i treballar per fer un mon mes just, mes sostenible mes segur i millor.

Risc zero?.

Impossible!.

Minimitzar.los tant com sigui possible, això si.

I ara, un munt de preguntes a les que voldria tenir resposta tant aviat com sigui possible i que TOTS hem d’exigir als que ens governen :

Perquè no es dediquen tants recursos com sigui possible a desenvolupar l’Energia Nuclear de Fusió?

Perquè no expliquen que gràcies a l’energia nuclear tenim aparells de radioteràpia que salven diàriament milers de vides?. I la quantitat de feina de recerca que es fa directament lligada a l’energia Nuclear i que repercuteix directament en benefici de tots?.

I la Medicina Nuclear?.

Perquè no ens diuen com seria la nostra societat si prescindíssim de cop i volta de tota l’energia que proporcionen les Centrals Nuclears?.

Que seria de tota la Industria?.

Seriem capaços de renunciar a l’estat de benestar del que gaudim?.

Sortiran els japonesos reforçats d’aquesta tragèdia monumental d’aquí uns anys i seran capaços de tornar a ser un dels països mes rics del mon gràcies a que disposen d’energia Nuclear, gràcies a que son un poble disciplinat, treballador i savi?.

En quin estat es troba Haití anys després del tsunami que recordem també varen patir, i que va deixar un país en la mes absoluta misèria?.

Aquesta pregunta ja la contesto jo: No s’han recuperat. Estan pitjor que abans del tsunami i no es recuperaran perquè no tenen cap recurs. No disposen d’energia Nuclear ni de cap altre mena. Estan condemnats a una vida que a nosaltres, la gent del “primer mon”, se’ns faria insuportable.

Mes preguntes:

I les Energies Alternatives?

Dissortadament no n’hi ha CAP que pugui garantir el subministrament d’energia que proporciona una Central Nuclear.

Quan hi ha mes demanda pot fallar el vent, el Sol...

Recursos hidràulics?. Senzillament no en tenim. Som un país pobre en cabals d’aigua.

I moltes mes preguntes que em venen al cap una rere l’altre i a les que demano respostes concretes a persones que sàpiguen de que parlen , que argumentin amb coneixements contrastats i raonaments fruit de l’estudi rigorós i el treball científic.


Que la por no ens faci perdre la perspectiva.

No es possible viure amb “risc zero”.....tant de bo!

Però si que es possible aprendre a minimitzar. los al màxim.


El meu cor i la meva admiració mes profunda son al Japó.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Egipte


He anat a passejar amb les meves goses al bosc que hi ha prop de casa.

Tenim el privilegi de viure en plena natura i ja es comença a intuir el canvi de temps que ens portarà la Primavera.

He vist un munt de camps nets de males herbes, amb les vores socarrades, sense ni un bri de malesa, sense ni una mata de bardisses.

I m’ha vingut al cap Egipte.

Aquest poble admirable, acaba de tallar les “males herbes” que els han ofegat durant generacions. I ara cal plantar de nou, noves llavors, fructíferes sements.....

Comença una feina de titans, per una gent que porta sang de faraons. Que és hereva dels constructors de piràmides colossals.

Tant de bo, totes les deïtats dels seus avantpassats, es posin a treballar amb ells, colze a colze, perquè la tasca es gegantina!.

diumenge, 9 de gener de 2011

Bones Festes de diàri.......


Encetem nou any.

De fet, només es un canvi de números en un calendari. De vegades penso que es una mica absurd “compartimentar” una vida en aquestes caselles que anomenem dies, setmanes, mesos, anys.....

Ja ho se. Es impossible viure sense mesurar.ho absolutament tot. Tot te el seu temps marcat i remarcable.

La música es temps, el cicle de les estacions es temps, la gestació d’una vida nova es temps, els batecs del cor son temps......

Hi ha el temps viscut i el que ens queda per viure....??

Potser m’hauria de mirar l’altre cara de la moneda. Crec que hauré de veure “el got mig ple” a partir d’ara:

Celebraré quan el cos m’ho demani i en la mes estricta intimitat, que ja tinc cinquanta vuit anys, tres mesos i vuit dies de vida. Que estic en el meu cinquanta-novè any segons el calendari Xinès.

Buscaré (a Internet, es clar), un calendari llunar per saber quantes “llunes” em toca celebrar. Si son bones o males llunes, ho deixo en punts suspensius...Normalment i sortosament soc una persona amb “bona lluna”.

A veure que mes se’m acut per celebrar relacionat amb el temps?....

Ah si!. Celebraré CADA DIA que em desperti !. Amb una bona tassa de cafè amb llet, brindaré davant el meu forn microones (que també programo amb el temps que necessita per escalfar.me la tonificant beguda matutina), el fet de poder “sumar” un dia mes en el meu calendari particular.

I que sigui per molts anys!.

I brindaré per tots vosaltres. Perquè aneu afegint dies , mesos i anys en els vostres contes particulars.

Demanaré un desig cada dia, i a mb el vostre permís, pregaré que es faci extensiu també per a tots :

Que veiem créixer el nostre “actiu de temps” amb:
Experiència, paciència, tolerància, estimació, constància, perseverança......arrugues (ho sento, no es poden obviar. Van en el mateix paquet).

I......que ens sigui concedit.......Amen.

Brindo per tots!!.

dijous, 16 de desembre de 2010

"VACANEVERA"


Plantar un arbre; tenir un fill; escriure un llibre........

Aquestes son les coses que (segons diuen), una persona ha d’haver pogut fer abans d’acomiadar-se d’aquest mon per sempre.

Jo estic contenta: Marxaré amb els deures fets:

He plantat mes d’un arbre.....

He tingut dos fills......

He escrit un llibre (petit, això si) de poemes.......

I.........

He munyit UNA NEVERA!.

Si, si. No m’he begut l’enteniment, no us ho penséssiu pas!. He tret llet de la nevera de casa meva prement amb les mans la seva “panxa”.

Intentaré explicar aquest fenomen paranormal el millor possible:

Fa pocs dies. Entro a la cuina i veig (tal com ho escric), que de la nostre nevera, surt un rajolí de llet.....

Obro la porta immediatament i el que em cau al damunt, es un bon raig del líquid blanc. Quedo mes o menys com la Cleòpatra després d’un bany dels que diuen que acostumava a donar se amb llet de burra (en el seu cas). En el meu, per la etiqueta de l’ampolla accidentada, va ser amb llet de vaca . Freda, això si, molt molt freda. I jo em quedo “glaçada” davant l’espectacle d’una ampolla de litre i mig de llet, que vessa sense control.

Ja us podeu imaginar la resta:

Uf!. Ja està la nevera neta de nou , el terra fregat i tot en ordre......

Ja,ja....no senyor!.

Surt mes llet de la porta de la nevera!. Surt cada vegada que la premo amb els dits i no para de sortir!.

Per on coi s’ha filtrat?. .... Ah; misteri!.

El cas es que, per la goma que envolta la porta de la “vacanevera”, surt i surt i surt un raig de llet que sembla no tenir fi.

Ressegueixo amb els dits tot el contorn de la porta i “em regala” un bon got de llet recent “munyida” de la meva “vacanevera”.

Espero uns minuts i repeteixo l’operació:

Aquesta vegada ja es una mica menys d’un got.....

A continuació una tassa....mes tard una tasseta de cafè, i dues i tres, i....

Uf!. Fa molta estona que nomes surten gotes. S’haurà acabat la producció lletera de la “vacanevera”?.

Espero l’endemà.

Encara ha sortit un altre rajolí molt petit quan he intentat “munyir” de nou.

I han hagut de passar dos dies sencers perquè s’acabés del tot el degoteig de llet.

En el fons (molt en el fons), em fa una certa tendresa mirar-me aquest electrodomèstic que (crec), que no te vida pròpia, però que un bon dia, va ser capaç de convertir se per unes hores en una “vacanevera” i es va deixar munyir.

Viure per veure!....