dimarts, 9 de juliol del 2019




Dia a dia, cada dia, hem anat construint una vida ben plena, i ara, aquest corc maleit

que em perfora les entranyes amenaça d´esfondrar-ho tot.

Morir-se és una anécdota, són coses que passen a la vida....

Quina putada !

Les coses que no veuràs....Les coses que no farem....Que injust !

Et ploro. I què ? Si les llàgrimes només em netegen per dins i intenten escombrar la tristor,

però hi ha tants racons perquè s'hi amagui.....

Et parlo, per rutina, per costum de compartir, per necessitat de mantenir-te a prop.....

M'he de duplicar per poder fer una cara amable i alhora afrontar aquesta buidor que

m'esgarrapa per dins, m'he de multiplicar per donar a cada emoció el que em reclama,

coses tan dispars que podrien desequilibrar-me però que, paradoxalment, em restableixen

aquesta mena d'ordre interior entre el caos que plana sobre meu.

Em fa mal, aquí al fons, al centre del meu mon, on abans hi havia la nostra vida i ara hi ha

un potent forat negre egoista i despietat que pretén xuclar-ho tot tan àvidament......

que no !

No li ho permetré !

No ens ho mereixem. Ningú. Ni tu, ni jo, ni els nostres.

Soc prou capaç de sentir-ho tot, i l'Absència, aquesta perversa absència, per més que 

vulgui arrabassar-me les il-lusions, no aconseguirá esborrar-te.

Mai.

Perquè tu ja ets amb mi. Per sempre. I si t'imagino allà on siguis, mirant-me,

acompanyant-me des del nostre centre, vull que em vegis el somriure i que me'l

corresponguis.

Ningú no ha dit que sigui fàcil, però ès que si ho fos, no ho valoraria tot com ho faig.

Dia a dia, cada dia, mantindré el que hem construït, reparant-ne les esquerdes, 

reforçant-ne els fonaments, ampliant-ho quan convingui, decorant-ne les parets.

I serà així com seràs amb mi, encara que no et vegi, perquè arre on miri, 

t'hi trobaré.