Aquest post, va una mica dedicat especialment a tu, Agnès.
Per si no has llegit mai el meu blog sencer (cosa que entenc), et faré cinc cèntims del em refereixo quan parlo dels temibles tentacles que , (aviat farà set anys), em varen mossegar la carn i l'ànima.
No soc sola a dir que he patit un càncer....tant de bo!.
Cada vegada que conec alguna altre persona que s'ha d'enfrontar amb aquest enemic silenciós, em produeix el mateix efecte:
En un primer moment, un dolor i una llàstima molt íntims....se'm desperten una colla de records i vivències molt dolorosos. De seguida, peró, el que m'agafa es una ràbia infinita!.
La hi tinc jurada a aquest maleit mal!.
Ja son massa vegades les que s'ha presentat com ho fa sempre, de manera soterrada, silenciosa, sense misericòrdia, a massa persones que estimo, que aprecio o que potser tan sols conec de vista o de referències.........però son persones!. Éssers humans que estimen i tenen qui els estima. Que tenen il·lusions, projectes, ganes de viure....
I un bon dia, tot s'estronca. La terra es belluga sota els teus peus i busques a que et pots agafar per mantenir-te dret.
I trobes els teus particulars bastons per no caure: La FAMILIA, els AMICS, els METGES i els seus coneixements que sortosament creixen dia a dia, els FÀRMACS (que a la vegada que et curen, et destrossa'n, com un bombardeig que no pot ser tant selectiu com voldríem), la FE , la de cadascú, la fe en un poder superior, la fe en un mateix, la fe en els metges......
I la LLUITA personal. Que solitària que es la malaltia!. I el CORATGE que no sabem que tenim, fins que toca treure'l d'on sigui. I últimament, n'he vist molt en persones que estimo i n'he vist, en persones que he estimat i que varen perdre la seva lluita particular.
A mi, el tumor em va afectar la part dreta de la cara i (com m'agrada dir amb un xic d'ironia), em va “canviar” el somriure. Moltes vegades, ric, parlo i petonejo “de costat”, je,je. A poder triar, m'hauria agradat mes ser “d'esquerres”, però el meu tumor, posats a ser antipàtic, va escollir ser de “dretes”.
Una cosa que no puc fer de cap manera: Xiular!.
Em sap greu, si mai et veig en la distància, no et podré fer girar amb un fiu, fiu, sonor.....
Et cridaré per el teu nom (que també es un dels meus segons noms que em varen posar el dia del bateig).
I et faré un bon peto....de tort o de dret, tan se val. Serà sentit de cor.
Deixo dues fotos mes:
Una, tot just a les 24 hores de l'intervenc ió quirúrgica, i l'altre, la d'un casament on vaig anar fa dos anys i que gràcies al bon ofici del fotògraf, (i les miraculoses mans del meu cirurgià) no se'm veu que tinc la mandíbula ensorrada. Una cosa tinc molt clara: No m'he fet ni em faré cap cirurgia estètica.
Puc somriure, puc parlar, puc fer petons.... i visc!.
Que mes puc desitjar?.
I per acabar de ser feliç, vaig sumant amics i amigues “bloguers” o no, i aquest es el meu gran tresor.
Una abraçada que de moment ha de ser virtual.
