divendres, 11 d’abril de 2008

MARE


Ja fá once anys que (anava a dir "vas deixar.nos" ). No es cert.

La teva preséncia és tan viva encara !, i ho será mentre els que t'hem estimat, i has estimat tant, visquem .

Per els que t'hem gaudit, per els que no han tingut la sort de coneixet, en memória del teu record:


Perquè, mare estimada, tu eres tantes coses!

Un món maravellós, que mai no oblidarem.

Vas deixar tants records d'un munt de coses bones,

estoig ple de tresors, joiell de l'or més ferm.


Tu vares ser el far, enmig de la tempesta;

el prat de gespa verda, una tarda d'estiu;

l'ombra de l'olivera, el càntir d'aigua fresca;

el cant suau i tendre, que ens adreçava al niu.


Eras la pell suau, la bona olor de menta;

les sabatilles tèbies, sempre al costat del llit;

les mantes a l'hivern i la foguera a terra

foragitant fantasmes, en arribar la nit.


Ens contaves rondalles, explicaves llegendes

d'aquest nostre país, que t'estimares tant;

i dins dels nostres cors, petits, encara tendres,

cavalls, de foc la crina, deixaves galopant.


Tu eres l'equilibri constant de la balança,

eres paraula justa, eres savi consell,

quan semblava llunyana la llum de l'esperança

i la por s'ens ficava a dintre de la pell.


Sempre al nostre costat, discreta saviesa,

eres la fortalesa que mai ningú no abat,

eres bàlsam suau que allunya la tristesa

i, en els llargs silencis, prudent complicitat.


És tan viu el record, que de tu l'anyorança

dintre del nostre pit colpeja constantment;

però ens queda el consol, ens queda l'esperança,

que un dia estarem junts, reunits eternament.





3 comentaris:

Luthien ha dit...

Un text realment bonic...

Xepe71 ha dit...

Tots hem perdut gent propera... i és quan no hi són que t'adones de lo gran que és el buit que ja no omplen. :-(

Ximo ha dit...

No hem de patir, abans d'anar-se'n va deixar un bon plançó perquè seguís la seva comesa...