dijous, 13 d’agost de 2009

Un "Cinc estrelles"...no gràcies.


Els hotels no m'acaben de convèncer. Ves per on. Conec molta gent que "es pirra" per fer vacances a un hotel de luxe, que es el que més s'apropa a la idea que tenen del paradís terrenal.

Jo no.

Ho sento per la gent del gremi. Un meu oncle, va ser una persona molt reconeguda i de molta vàlua en el mon dels hotels de renom del nostre país. Em sap greu però jo soc una mica "anti-hotel".

Segurament per axó, he optat per la "caseta dels cargols" altrament dita autocaravana, per els meus viatges i les meves vacances.

Es que els trobo tan impersonals els hotels!.

Fan olor d'altra gent. Encara que estiguin impecable-ment nets, fan aquesta mena d'olor a cosos aliens. Al menys jo la percebo.

I com que acabo d'arribar de fer una sortida amb la "caseta dels cargols" i ens ho hem passat d'allò mes be, torno a recordar la meva estada durant unes vacances a un "cinc estrelles" de renom.

Va ser un obsequi del meu marit. A ell l'hi feia il.lusió anar a aquest hotel i va aprofitar la setmana del meu sant per donar-me la sorpresa:

- Anem a passar vuit dies a l'hotel "X". Estàs contenta?.

I jo:

-Si, es clar que si, però no serà excessiu?. Es molt car i per aquest preu podríem fer un viatge ben maco!.

No. Ja estava decidit, encarregat i la paga i senyal donada.....doncs apa!, cap a l'hotel s'ha dit.

Només arribar, ja ens ensenyen un heliport que tenen al costat i que els pertany. Jo miro el meu marit amb cara de: "Ja ho sabia que ens deixàvem alguna cosa...l'helicòpter!!.

Anam a recepció i fem els tràmits pertinents.

Em sento a dir "senyora" unes dotzenes de vegades i amb uns cinc o sis accents diferents. Fa una calor de mil dimonis, i els empleats van rigorosament uniformats, encorbatats, , elles amb mitges i vestit jaqueta.....

Ei!. Que som a l'estiu i a fora cau foc!.

Anem a l'habitació. Graaaaannnnnnn......eco, eco!!!.

Perquè volem tants metres?. Ah, ja ho se. Cobren a "tant el m2". Per axó es tan card aquest hotel.

La nevera no funciona. Primer fracàs. Escalfa en comptes de refredar.

Vaig a recepció i ho dic a un noi que sembla un maniquí. Te un posat impertorbable i un aspecte com d'acabat de planxar, (em sembla que no sap somriure).

-.La nevera no funciona.-dic.

I mirant-me amb condescendència em respon:-.Se refiere usted al "minibar"?.

Ostres!.

Quina vergonya!!. Ho memoritzo...."minibar", "minibar", "minibar".....

Estic a punt de demanar-li perdó i tot.

Anem a la piscina.

Ens hi acompanyen amb un cotxe elèctric (un bugui)com els dels camps de golf. Jo dic que hi podem anar a peu i....m'han mirat com si fos d'un altre planeta!.

Apa!. A la piscina en cotxe.

Unes tombones fantàstiques amb unes tovalloles impecable-ment posades, esperen els nostres cosos molls. Ara si!. Començo a pensar que m'agradarà l'experiència!.
No es pot cantar victòria tan aviat.

CADA VEGADA, si, si, he dit CADA VEGADA que vaig a l'aigua....em posa'n una tovallola eixuta, neta, impecable-ment estirada sobra la meva tombona!. I jo soc de les que entro i surto cinquanta vegades de la piscina. No prenc mai el sol.

Demano al noi que, per favor, deixi la meva tovallola tranquil·la. Que la vull molla. Que el que està fent, es ecològicament insostenible i bla, bla, bla.
No hi ha manera. No em fa cas i finalment i davant la seva incomoditat (que no la meva), opto per emportar-me la tovallola molla amb mi i estirar-mi quan surto de l'aigua.

Per una estada de vuit dies, jo he portat dos banyadors (els que tinc, vaja) i constato que al menys, n'hauria d'haver portat cinc o sis.....com a mínim!.
I arriba l'hora de sopar del primer dia.

Ens vestim. Vull dir que "ens empolainem" amb les nostres millors gales. Nets, perfumats, mudats, clenxinats, tal i com manen les bones costums.

El primer plat es un "self-service".

S'ens acosta el "maitre" a demanar que voldrem de segon i jo demano lluç.

.-Lo siento señora, se ha terminado la merluza.

.-Pues....traigame lenguado.

(Compungit).-Tampoco queda lenguado.

Ijo.-Pues rape.

I ell amb cara de circumstàncies:.-Tampoco nos queda señora, lo siento!.

I jo al veurel tant tris pobret, l'hi dic:

.-Traigame lo que tengan, me da igual, no hay problema.

Respira alleugerit i marxa.

Torna amb un plat amb peix (no se exactament que es) i em diu:

.-Señora quiero felicitarla.

.-No es mi santo ni mi cumpleaños.- l'hi dic.

.-No, no, ya lo se. Quiero felicitarla por su comprensión y su paciencia...

I davant la meva estranyesa, conclou:

.-En este hotel, señora, el cliente exige, JAMÁS DA FACILIDADES.

Caram!!. Una altre cosa atenir en compte la propera vegada.

M'ho apunto. A saber: per ser client d'un hotel de cinc estrelles, cal ser:

MANDRÓS.
EXIGENT.
UNA MICA "GILIP..." AMB EL PERSONAL.
PREPOTENT.

Venen manuals?. Ho miraré......o no.

Per favor:

Vull anar per lliureeeee!!!!!

Vull sopar am la claror de la lluna. Vull poder riure fort sense por de molestar ningú. Vull "xuclar" els caps de les gambes. Vull fer una partida de Rumi. Vull gaudir de l'aire lliure!!!!.

Hotels de cinc estrelles?.

No, gracies.

6 comentaris:

Luthien ha dit...

Bufff...
em semblo que de totes totes em quedo amb una caseta dels cargols, sense horaris i amb bona companyia.

Mon ha dit...

Conec ben be el que expliques fins fa uns dies jo treballava en d'aquests hotels d'encarregat des fa bufff bastants anys. M'han acomiadat (ja se sap la crisis) i ara sento una llibertat...malgrat la logica preocupaciò per la situaciò actual. Però em sento mes lliure que mai.
salutacions

Ana Gallardo ha dit...

La caravana no es mi forma de alojamiento favorito pero el hotel de lujo tampoco. Mis experiencoas en hoteles de lujo se cuentan con los dedos de una mano (y sobran tres dedos... jajaja) y no tengo realmente ganas de repetir. Pero si me apunto a la fórmula del "hotel con encanto". Esos hoteles pequeños pero coquetos, con alguna singularidad (algún procer que estuvo alojado, habitaciones de colores o un viejo molino restaurado...) que son gestionados por personal que sabe que cada cliente es un reto, que por estar fuera de los circuitos comerciales al uso hay que conseguir que sea el huésped quien haga la publicidad.

He tenido la suerte de alojarme en pequeños hoteles rurales (Pedraza, La Alberca, Brión) o en coquetos hoteles urbanos (Venecia, París, Losboa, Córdoba) y siempre la experiencia nos dejó un delicioso sabor de boca. Quizá el verdadero lujo es poder decir que NO a un hotel de lujo.

Agnès S. ha dit...

D'acord amb el que dius,
i em passa igual amb els restaurants, no soporto veure com un cambrer ens mira constantment, i se'ns pregunta cada moment: -tot va bé? Els cal alguna cosa?...-
Jo sempre penso "Si ens cal alguna cosa ja li demanarem eeehhhhh????"
El pitjor és que hi ha gent que li encanta que li llepin el cul d'aquesta manera, com el que deies de les tovalloles. BBrrr! No està fet per mi aquest món.

Trencanous ha dit...

Ostres, tinc els ulls plens de llàgrimes de tan de riure!. He començat llegint el post en veu alta perquè el sentís la Di i a la fi estàvem tota la família rient com ximples.
Jo no he anat mai a un hotel de luxe i tampoc tinc ganes de fer-ho. Ni abans de llegir aquest post ni ara, tot i que per un moment he pensat que estaria bé fer la bona obra de convertir-se en un client amable, amabilíssim, per donar descans a aquests pobres cambrers, cambreres, ...
És igual com anem de vacances, em refereixo si a hotel, si a acampament, si a pensió...l'important és no deixar a casa la bona educació, el respecte pels altres, l'empatia, també l'assertivitat. Anem pel món, ens enriquirà. Però trepitgem amb cura, escoltem, aprenguem. D'Atiles, malauradament, ja n'hi ha masses.

Cris ha dit...

Mare meva, en Sunset i la Utnoa (blocaires coneguts) explicaven la seva experiència en una pensió, tot al contrari que tu.... jajajajjaa, és ben veritat que mai plou a gust de tothom!! Un bon apunt autobiogràfic el teu, m'has fet riure amb les "tovalloles" i la sostenibilitat, jajajajaa :) Salutacions cordials!