dijous, 22 de juliol del 2010

Aclariment



Aquest post, va una mica dedicat especialment a tu, Agnès.

Per si no has llegit mai el meu blog sencer (cosa que entenc), et faré cinc cèntims del em refereixo quan parlo dels temibles tentacles que , (aviat farà set anys), em varen mossegar la carn i l'ànima.

No soc sola a dir que he patit un càncer....tant de bo!.

Cada vegada que conec alguna altre persona que s'ha d'enfrontar amb aquest enemic silenciós, em produeix el mateix efecte:

En un primer moment, un dolor i una llàstima molt íntims....se'm desperten una colla de records i vivències molt dolorosos. De seguida, peró, el que m'agafa es una ràbia infinita!.

La hi tinc jurada a aquest maleit mal!.

Ja son massa vegades les que s'ha presentat com ho fa sempre, de manera soterrada, silenciosa, sense misericòrdia, a massa persones que estimo, que aprecio o que potser tan sols conec de vista o de referències.........però son persones!. Éssers humans que estimen i tenen qui els estima. Que tenen il·lusions, projectes, ganes de viure....

I un bon dia, tot s'estronca. La terra es belluga sota els teus peus i busques a que et pots agafar per mantenir-te dret.

I trobes els teus particulars bastons per no caure: La FAMILIA, els AMICS, els METGES i els seus coneixements que sortosament creixen dia a dia, els FÀRMACS (que a la vegada que et curen, et destrossa'n, com un bombardeig que no pot ser tant selectiu com voldríem), la FE , la de cadascú, la fe en un poder superior, la fe en un mateix, la fe en els metges......

I la LLUITA personal. Que solitària que es la malaltia!. I el CORATGE que no sabem que tenim, fins que toca treure'l d'on sigui. I últimament, n'he vist molt en persones que estimo i n'he vist, en persones que he estimat i que varen perdre la seva lluita particular.

A mi, el tumor em va afectar la part dreta de la cara i (com m'agrada dir amb un xic d'ironia), em va “canviar” el somriure. Moltes vegades, ric, parlo i petonejo “de costat”, je,je. A poder triar, m'hauria agradat mes ser “d'esquerres”, però el meu tumor, posats a ser antipàtic, va escollir ser de “dretes”.

Una cosa que no puc fer de cap manera: Xiular!.

Em sap greu, si mai et veig en la distància, no et podré fer girar amb un fiu, fiu, sonor.....

Et cridaré per el teu nom (que també es un dels meus segons noms que em varen posar el dia del bateig).

I et faré un bon peto....de tort o de dret, tan se val. Serà sentit de cor.

Deixo dues fotos mes:

Una, tot just a les 24 hores de l'intervenc ió quirúrgica, i l'altre, la d'un casament on vaig anar fa dos anys i que gràcies al bon ofici del fotògraf, (i les miraculoses mans del meu cirurgià) no se'm veu que tinc la mandíbula ensorrada. Una cosa tinc molt clara: No m'he fet ni em faré cap cirurgia estètica.

Puc somriure, puc parlar, puc fer petons.... i visc!.

Que mes puc desitjar?.

I per acabar de ser feliç, vaig sumant amics i amigues “bloguers” o no, i aquest es el meu gran tresor.

Una abraçada que de moment ha de ser virtual.

6 comentaris:

Garbí24 ha dit...

I a més a més...VALENTA!!!!! una abraçada i mirar sempre endavant.

Agnès Setrill. ha dit...

No ho sabia, T'agraeixo molt que m'ho hagis explicat, que en facis un post i així compartir-ho (de nou).

Si avans et trobava encantadora, ara encara t'aprecio més.

Tots els sentiments dels quals parles cap al que et va passar, cap al que sentim quan als demés... t' en podria dir mil coses...

M'han vingut unes ganes de fer-te una abraçada de les de debó!

Celebro que ens ho expliquis, (m'ho expliquis!)., les persones com tu, ompliu d'esperança, generositat, compartint el que us ha tocat passar.

Gràcies.
:-)

Segueixo dient, que estas maquíssima!

Agnès Setrill. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Agnès Setrill. ha dit...

Vaig per finals del 2008, m'agrada molt el teu blog, ja ho saps.
;-)

Si algun cop vinc per Taradell, o aprop, t'ho faré saber.

Solsolet ha dit...

VALENTA!!
Saps? no en tenia ni idea que exactament et passes això.
Però el fet d'explicar-ho i compartir-ho fa d'admirar.

petons energètics!
E.

Ana Gallardo ha dit...

Querida Arda, hacía tiempo que no pasaba por aqui, hago inmediato propósito de enmienda.

Gracias por tu valentía y por compartirla, eres de esas personas que hacen mejorar a los que la rodean.

Un fuerte abrazo