Golfas!!.

Espero que ningú es quedi amb la foto i l'encapçalament.....tots dos tenen trampa!.

No se perquè m'ha vingut a la memòria aquesta anècdota de ja fa uns quants anys però la recordaré tota la vida de tant que em va fer riure.

Ens havíem comprat una casa i des del primer moment, ens varem proposar que quan poguéssim, faríem una escala d'accés ben feta (no volíem una escala plegable) per on poder accedir a un "estudi" que estava per obrar i que un cop varem poder fer la escala en qüestió, va resultat ser un espai magnífic on els nostres fills podien jugar, estudiar, escoltar música etc.

Les obres ens les varen fer uns paletes, els únics que no es varen "acovardir" d'haver de portar el material des del garatge fins a la tercera planta, a pes de braços.

Pobres!. Era un mes de Juny i feia una calor de mil dimonis. Ells feien viatges amunt i avall amb el ciment, i jo els feia amb ampolles d'aigua fresca.

Un d'aquests paletes es deia Badillo (el recordaré sempre aquest nom), i per fer-se un "sobresou", els caps de setmana feia alguna petita (o gran) obra per el seu compte.

Un dilluns, arriba a casa i l'hi diu al meu marit:

.- Quiero contarle una cosa, pero que no nos oiga su mujer.

I jo que el sento, vaig i l'hi dic que, sigui el que sigui, o vull sentir...oi tant!.
Soc dona i soc "curiosa" i mes quan d'entrada ja es pretén amagar-me quelcom.

L'home visiblement violent, accedeix a explicar el que portava al cap des del dissabte i que no volia que jo sentís per no "escandalitzar-me".

.- Es que sabe, señor José - comença.

.-Yo, los fines de semana estoy trabajando por mi cuenta con un compañero que hace poco ha llegado a Cataluña. Yo llevo ya mas de 30 años aqui, pero él......
El es de Alcalá de Henares y no sabe nada de catalán, claro, ni siquiera lo entiende.
La cuestión es que me preguntó donde trabajaba yo entre semana.
Y yo le explico: Estoy haciéndole a un cliente, una escalera para subir a las golfas.

El se queda callado y al cabo de un momento me pregunta:

.- Oiga Badillo, este señor está casado?.

.-Si.

.- Y usted, ha visto a su mujer?. La conoce?. Ella sabe que hace usted esta escalera para subir a "las golfas"?.

.-Pues claro que lo sabe!. No lo va a saber?. Vive en esta casa!!.

El noi queda estorat, calla i continua treballat sense dir res en tot el matí. Està com pensatiu.

A el senyor Badillo l'hi estranya aquest canvi d'actitud del noi, però no es fins al cap d'un parell de dies que no "lliga caps". Llavors, el primer que fa en retrobar-se amb el seu company de feina (el d'Alcalá de Henares), es mirar d'aclarir el "malentès".

.-Oye chaval. Que te crees que son unas "golfas"?.

I el pobre noi, sorprès del to de veu del "veterà", l'hi contesta:

.-Pes eso: "Golfas", o sea, mujerzuelas....

El senyor Badillo es posa a riure i l'hi explica que a Catalunya, anomenem "golfas" a la "buhardilla" castellana.
Que com que ell fa tants anys que es a casa nostre, ja diu moltes "catalanades" i d'aquí el malentès.

Riuen tots dos i el dilluns següent, al arribar a la feina es quan pretén explicar-li al meu marit l'anècdota. Davant la meva insistència, ens l'explica a tots dos amb la gràcia que tenen la gent del sud i ens fem un tip de riure. Com podeu suposar, aquell lloc, per nosaltres (fins i tot després de vendre'ns la casa per canviar de lloc de residència), va ser l'estudi si parlàvem seriosament, i "les golfas" si teníem ganes de conya.

Com molt be deien els de La Trinca: Coses de l'idioma!.