dilluns, 5 d’abril de 2010

El meu germà Esteve.


Llegint un post d'en garbi24 en que juga amb les "frases fetes" i amb els "jocs de paraules",d'una manera subtil i divertida, m'ha vingut a la memòria el meu germà petit i les seves particulars reflexions sobre la nostre llengua.

Ara ja te mes de quaranta anys i la seva fina ironia, la seva agilitat a l'hora de "treure punta" a qualsevol cosa que es digui, la seva manera de fer acudits de qualsevol situació, de desdramatitzar, de (en definitiva)de fer-nos riure fins a plorar i demanar-li clemència per les nostres pobres i desencaixades mandíbules, es va aguditzant amb l'edat. Dono fe però, que aquesta seva manera de ser, ja ve de lluny. De quan tan sols era un nen petit.

Esteve; vols que et peli una taronja?. I ell contestava seriós:
.- Ja ho està de pelada. Despelala!. (em sembla que aquesta paraula no figura al diccionari).

Si dèiem que el papa portava el volant del cotxe, ell contestava:
.- Es diu "guiant"!. Els "volants" son d'els avions home!.

De les vacances, en deia "vagant-ces" doncs es tractava de "fer el vago" oi?.

Si ens sentia dir: "fa fred" també ens contradeia.
.-El fred no es fa, el fred es te!.

I com aquestes.....tantes i tantes que ens feien riure i ell no entenia perquè rèiem tant, l'abraçàvem i dèiem: Ai senyor!.

I es que a mes a mes, es el petit de quatre germans i l'únic nen.

El mimat, es clar!.

Va per tu Esteve. No canviïs mai, m'ho promets?.

3 comentaris:

garbi24 ha dit...

Veus com el vocabulari dona molt per jugar-hi....molt bo el teu germà i a més te tota la raó del món, ja li pots dir

mon-elizabeth ha dit...

I recordant les genialitats de l, Esteve em ve a la memoria el cas de un company de classe molt ros i molt blanc de pell.
L´esteve va arribar a casa el primer dia d´escola quan l´havia conegut per primera vegada i va dir a la mama:
-Els nens del col-legi son tontos. Hi ha un nen molt blanc, molt blanc i l´hi diuen "Al-bert"

Genial Esteve llavors ja prometía i ara seguim "patint" les seves genialitats verbals.

Mil i un petons de conte!

Mon

Trencanous ha dit...

Sou unes trapelles publicant aquestes meves infantils reflexions. Sobretot tu, Carme. I tu també Mon.
I a més a més... us estimo amb bogeria!.
No canvieu mai, d'acord?.
Però tampoc m'afalagueu, o al final em creuré que certament sóc tan espavilat com crec que sóc ;-)
--------------------
Darrerament he visitat poc els vostres blocs. Crec que he comès un error i penso esmerçar-lo a partir d'ara.