Pastis de pastanaga

Ingredients per 6 persones.

300 g. d'ametlles

200 g. de sucre

La pell d'una llimona (només la part groga)

300 g. de pastanagues pelades

4 ous

80 g. de farina

1 sobre de llevat Royal

Un pessic de sal

mantega i farina per el motlle

Sucre glass

Preparació:

Ratllar les ametlles fins a deixar-les ben fines.
Ratllar les pastanagues.
Es tamisa la farina i la barregem amb el llevat, a continuació, afegim l'ametlla i la pastanaga.
Es baten els ous amb el sucre, s'hi afegeix la pell de la llimona ratllada i el polsim de sal.
Ho triturem tot amb la batedora.
Untem un motlle amb mantega i l'enfarinem, fent saltar el sobrant de farina, només que quedi "nevat".
Escalfem el forn a 180º
Posem la barreja en el motlle i l'enfornem uns 40 o 45 minuts.
El "punxem" per veure si ja es cuit i després de desmot-llar-lo, l'empolvorem amb el sucre glass.

Aquesta es la manera com jo el faig, però mirant a Internet, he vist que hi ha qui hi posa una cobertura de xocolata, altres coco, altres nous etc.

A gust de cadascú. Es faci com es faci, surt molt bo. Prove-ho i bon profit!.

Agnès, aquesta recepta, va dedicada a tu especialment. Per quan tornis a trobar una pastanaga especial que mereixi una "mort dolça".

Jet lag

En qüestió de menys de 24 hores. Escassament en 16 o 17. Tant se val. El cas es que, el "jetlag" del que habitualment es parla, es correspon als símptomes que produeix en el nostre organisme, quan fem un viatge llarg, en el que es creuen diferents franges horàries.
De fet, el seu nom científic, es - "síndrome del canvi de franges horàries".
El nostre organisme, està programat per viure el dia i la nit.
L'acció de la llum del sol, sobretot la melanina, travessa els neurotransmissors. Molts processos corporals, es regeixen segons aquest "rellotge fisiològic" de 24 hores.
Aquest cicle d'activitat cada 24 hores, s'anomena "ritma circadià".
Si viatgem a una altre franja horària, es distorsiona el ritma circadià lo que pot provocar transtorns físics aguditzats per el propi cansament que produeix un viatge d'aquestes característiques.
I jo em pregunto:
Com es deu dir el trastorn que produeixen els canvis sobtats de temperatura?.
No, no.
No es val dir ni febre, ni grip, ni constipat, ni calfreds ni....res de tot això tant vulgar.
El que jo vull, es un nom científic o en el seu defecte, un nom al menys tan sonor i "pijo" com el de Jetlag!.
Un nom que estigui en consonància amb haver volat de Bankok a Helsinki i de Helsinki a Barcelona, passant dels 36º als -30º i als 8º.
Que no hi ha cos que ho aguanti senyores i senyors!!.
De tota manera:- Benvingut a casa fill!.

Cansada!!.

Me'n vaig a dormir!!.
Estic molt cansada. Molt.
Potser no us ho creureu, però he fet vuit trasllats de casa i he ajudat als meus fills en un parell dels seus i ara a la Mon i....
M'esgoten!.
M'esgoten però m'agrada ser al mig del "merder".
Omplir caixes i mes caixes.
Precintar-les amb la cinta que porta el "logo" de l'empresa de mudances.
Escriure el contingut de cadascuna i on s'han de deixar.
Embolicar les coses fràgils una per una.
Fer capses i mes capses amb la vaixella, la coberteria, la cristalleria, llibres i mes llibres, embalatjar quadres, productes de neteja, cassoles, olles, paelles, roba de taula, roba de llit, roba de bany, roba de "vestir", roba de .....
Buidar i descongelar la nevera. Rentadora, assecadora, ordinador, planxa, aspiradora.....
Les torratxes!. No ens descuidem les torratxes amb les seves flors i una petita olivera que va plantar el meu nebot Àngel i que està creixent de meravella.
I que me'n dieu dels "pongos"?.
Aquestes desenes d'objectes absolutament inútils que hi ha a totes les cases.
Ja pots "fer neteja" ja, que s'entesten en venir amb vosaltres a la nova llar!.
L'un, perquè ens el va portar la sogra d'un viatge a Galicia.
L'altre, perquè es un record d'un altre viatge una mica mes llunyà, que varem fer amb la parella.
Un tercer, que la veïna ens va obsequiar perquè l'hi varem regar les flors durant les seves vacances.
I el dels cunyats, i el de ves a saber qui, i el de no hi ha manera d'e recordar-me qui em va regalar una cosa tan horrorosa, i aquest altre i.....
En fi.
Ara potser us cansaré a vosaltres i tot.
El que he dit abans. Me'n vaig al llit. Em fan malt les cames, els braços, la ronyonada, la cintura, els peus.....i estic contenta. Per la Mon i la seva nova llar.
Encara queda molt per fer. Demà hi tornem.
Bona nit!.

La Mon canvia de casa!!.

La Mon es la meva germana bessona.
Jo soc la germana bessona de la Mon.
Ho deixo així, perquè cadascú esculli, qui es la bessona de qui. O sia:
Decidiu qui es l'original i qui es la còpia.
No us vull pressionar, però.....oi que seguiu el meu blog?. Doncs au, a mullar-vos!.
De fet, no te cap importància saber qui va ser la primera, ni quina es la gran, ni quina es la dominant, ni que si naps, que si cols.....
El que ara importa (en aquest moment,vull dir), es que son les dues tocades de la matinada, que no tinc ni mica de son i que a les set, em passa a buscar la Mon perquè demà (avui), es canvia de casa.
I jo vaig a ajudar-la.
Perquè hi ha molta feina a fer i desfer.
Perquè de passada, la "fem petar" com dues mallerengues.
Perquè ens divertim molt i riem molt quan estem juntes.
Perquè tenim una complicitat molt especial.
Perquè som tant diferents i tant iguales a l'hora.
Perquè es una dona vital.
Perquè l'estimo molt.
........
intentaré dormir les escasses quatre hores que em queden. Demà (avui), ens espera un "curro" important.
Ei!.
Sta. Mª. de Corcó, QUE VE LA MON !!!!!!

Cambrils

He conegut una altre cara de Cambrils.
Diferent de la de l'estiu quan els seus carrers "bullen" de vida.
Força diferent.
Estem en plena tardor, acostant-nos a l'hivern i Cambrils no ho sap. Al menys a mi no em sembla que el fred es vulgui instal·lar en aquest racó de la Costa Daurada que estic aprenent a estimar tant.
Es curiós.
Durant els primers anys de casats, a el meu marit i a mi, ens agradava anar a celebrar el seu Sant (Sant Josep), a Cambrils. Com que llavors era festiu, passàvem el dia fent un munt de kilòmetres (vivíem a Manresa i després a Granollers), tan sols, per anar a gaudir del sol, de l'olor de mar, d'una primavera avançada en uns paratges de clima mes suau i (com no), d'una cuina excel·lent!.
I ara, el destí ha volgut que el meu cor estigui repartit entre Taradell i Cambrils. Cambrils i Taradell.
I m'agrada.
M'agrada aquest "mar i muntanya" meu particular.
M'estimo el verd i el blau.
L'olor del bosc i l'olor del salnitre.
I durant l'any, aniré (aixi ho espero), intercalant el "naltros" amb el "nosaltres", el vent fort amb algun dia de boira, les matinades gebrades amb les nits temperades....
Fins aviat Cambrils....fins aviat!.

Una caseta per les gosses

Densa que tenim dues gosses a casa i una encara es un cadell, hi ha uns problemes de logística que ha calgut solucionar.
Hem comprat una segona menjadora. Cadascuna de les gosses, te la seva amb el seu nom. L'aigua no. L'aigua es compartida. No crec que hi tinguin cap objecció en beure del mateix recipient, en tot cas, no es queixen pas.
Hi ha dos sacs de pinso diferents. La Juca ja es adulta i la Xal encara es un cadell, per tant, a cada una, l'hi correspon un menjar adequat a l'edat que te.
I ara ve el problema logístic que mes maldecaps ens porta: La caseta!.
Els hi hem posat una caseta al jardí per mor de que s'hi puguin aixoplugar quan plogui, quan faci massa fred o massa calor...
No els agrada!.
No s'hi fiquen, no hi entren, no se la miren!. I ha costat una "pasta" renoi!.
El de la botiga (que entén amb gossos i amb casetes de gossos), ens diu que paciència, que tots fan igual al principi, que ho veuen com una cosa estranya i es malfien però que tots hi acaben entrant i quedant unes bones estones.
Tant de bo no s'equivoqui.
El meu temor, es que (llestes com son), no hagin entrat a Internet i hagin vist un altre model de casa que els hagi semblat mes adient.
Els hem comprat "una caseta" i elles potser somiaven en un "xalet per a gossos" amb tots els "ets" i "uts".....
Ens les estimem molt, però tot te un límit senyores i senyors!.

Reencarnació

Acabo de decidir en que m'agradaria reencarnar-me.

I ho he decidit sense que,(en cap moment), tingués ni el mes mínim dubte sobre la mena de persona que vull ser en la propera vida.

Les opcions que fins el dia d'avui tenien més números en el meu "ranking" particular, eren:

Una "Primma Donna" hereva de la veu de Maria Callas.

Una actriu de teatre com la Sara Bernard.

Una ballarina com la Pavlova.

Una pintora com la Frida Kahlo

Una escriptora com l'Agatha Christie.

Una científica com la Marie Curie.

Per posar alguns exemples i donar-li al Destí, una serie de "pistes" sobre com voldria ser la propera vegada que em toqui tornar a venir a aquest coi de mon, i suposant que m'hagi merescut "repetir" com a persona, i el que em tinguin preparat, no sigui reencarnar-me en un rat penat, en una serp d'aigua o en una rata de claveguera (axó, seria el pitjor del pitjor. No suporto les clavegueres!!).

Ara però, l'hi ho facilitaré enormement al encarregat/ada , de repartir sobre el mapamundi, les ànimes, amb els seus corresponents cossos, que "gaudiran" d'una nova vida.

Vull ser la segona Mary Poppins!!.

Si us plau, si us plau, si us plau......

Concediu-me aquest favor que us demano de cor!. No es un caprici, no, no. Es una necessitat!.

Vull ser com "ELLA".

Necessito els seus poders!.

Tinc TRES NETES !!!!!!.

Ho entén ara senyor amo del Destí?. Vull fer felices aquestes tres princeses i he de ser una "Supercalifragilistiespialidosa-iaia"!!.

Tampoc es demanar tant! (dic jo).....

L'Aina i l'equip del Barça

Diuen que hi ha passa de gastroenteritis. Segurament es veritat, perquè aquesta setmana a la meva família n'hi ha hagut bastants d'episodis de vòmits i "cagarrines"...
La petita Aina amb nomes 9 mesos, ha pagat el "peatge" de la llar d'infants i ha portat a casa els maleits microbis amb els conseqüents "efectes" tant desagradables.
Ara ja està molt millor, però feia molta llàstima, tant petita veure-la sense forces i sense humor, ella que es tant riallera.
El primer dia, ens va agafar a tots per sorpresa i com que jo la vaig anar a buscar a la llar d'infants, no tenia a casa cap recanvi per posar-l'hi (cosa que no tornarà a passar; paraula de iaia escarmentada).
Vomita una primera vegada i ella i jo, quedem plenes de...
La despullo, em despullo i totes dues cap a la banyera.
Poso la roba a rentar i em refio de tenir-la neta i eixuta en poca estona gràcies a la secadora. Mentrestant, la tinc embolicada en una manta i penso que sort que encara no fa gaire fred.
Peró torna a vomitar......
I una altre vegada.....
Fins a sis cops en poc mes de dues hores.
Fa tanta llàstima pobra petita!.
I ja estic acabant els recursos de la roba. Estem soles, els seus pares treballen i l'avi Josep es a recuperació de la seva intervenció de genoll.
I llavors me'n recordo. Tinc un equip del Barça !!.
Es per una criatura de dos anys, però una emergència, es una emergència.
Al menys, els mitjons, son llargs i l'hi taparan fins i tot les cuixes.
I si, fa molt riure perquè l'hi va molt gran. La camiseta l'hi queda enorme i sembla un vestit i les mitges l'hi arriben fins el cul. Es igual, fan la feina que han de fer, que es "vestir" el millor possible la petita.
I me'n alegro de, (tot i tenir tres netes), haver comprat l'equipament del Barça.
"blau grana al vent, un crit valent......."

Barak Obama, premi Nobel de la Pau.

S'en parlarà abastament. Es clar que si. Es el President dels EEUU, te carisma i la premsa, s'en farà l'oportú ressò.
No em toca a mi, escriure i descriure les virtuts de Mr. Obama. Ja ho faran (i molt millor), els professionals del periodisme.
El meu "granet de sorra" als rius de tinta de lloances, als editorials dels diaris, els informatius de televisió, fins i tor, als programes del cor, es una fotografia.
Aquesta que veieu.
La d'una mare amb el seu fill de pocs anys.
I perquè?.....Doncs, perquè aquí (i abans segurament), varen començar les lliçons que l'han fet ser com es.
De petit. De ben petit.
No es pot esperar res de l'arbre que no es rega amb amor, que no es poda, que no s'he l'hi treuen les males herbes.
I si, del que s'en te cura dia a dia, veient com creix, com s'adreça, com dona fruits.
Amb amor i disciplina.
Amb valors.
Axí es fan els grans homes i les grans dones.
Aquest es el tipus de persona que necessitem per dirigent.
No ens calen prepotents bocamolls i immorals de cabells tintats i verb groller.
No ens fan cap falta.
L'enhorabona, mister Obama.

Un cafè amb llet.....si us plau!.

Estic fent cua a la cafeteria d'una Clínica de Barcelona on està ingressat el meu marit, recent operat del genoll.

La cafeteria en qüestió, es del tipus "self service", o sigui que el cambrer nomes ha de servir els cafès amb llet i cobrar el que cadascú porta a la seva safata: entrepà de pernil, de formatge o de truita, ensaïmada, croissant, "donut", torradetes amb mantega i melmelada (de préssec, de maduixa, de pruna etc).

Peró se l'hi gira una feina "acollonant" amb els cafès amb llet.

Si mai teniu ocasió, fixeu.vos en la quantitat de variants que te aquesta barreja tant popular i quotidiana en els nostres esmorzars.

Jo he arribat a la conclusió, que hi ha tantes maneres de fer el cafè amb llet, com persones que en beuen.

.- Un cafè amb llet curt de cafè, si us plau.....

.- Un cafè amb llet descremada....

.- Un cafè amb llet molt calenta i got de vidre.....

.- Un cafè amb llet, amb llet de soja, natural i sacarina....(aquest es el meu).

.- Un cafè amb llet freda i sacarina....

.- Un cafè amb llet descremada i.... no, no, no el vull amb sacarina, el vull amb sucre...

.- Un cafè amb llet, llarg de cafè.....

.- Un cafè amb llet freda.... si, si, directament de la nevera, si us plau....(la llet calenta fa venir "cagarrines")...

.- Un cafè amb llet!.

I...res mes?, diu el cambrer com si no s'ho acabés de creure: Algú que demana simplement: "Un cafè amb llet"!!.

Però ha estat un miratge!.

El client recula i demana: Dos sucres !.

Ai senyor!. Tan senzill que fora que tothom sortís de casa havent-se pres el cafè amb llet a la mida del seu gust.

Recordaré per molt de temps, la cara malhumorada del cambrer mirant cadascú dels clients que fèiem cua davant la màquina endimoniada dels cafès, amb una expressió de desafiament i un deix un xic impertinent.....

.- i vostè, com el vol el seu cafè amb llet?. Curt, llarg, calent, natural, fred, amb sucre integral, sucre blanc, sacarina, llet de soja, descremada, sencera, calenta, que cremi, freda de nevera, amb glaçons, amb tassa, got de vidre, per emportar, ??????????

Abduccions

Sempre m'ha interessat el tema de la vida extraterrestre.

Soc una ferma convençuda de que hi ha altres mons lluny del nostre, que estan habitats.

Com va dir una vegada un reconegut científic, no recordo si va ser Karl Sagan o Steven Hopkins;

-Si som els únics habitants de l'Univers; quin malbaratament d'espai!!.


I crec, com moltes altres persones, que no estem sols. Segur que no.

I ara en tinc una prova tangible. HE ESTAT ABDUÏDA!.

No es broma, no. Un ésser petit, que parla un llenguatge que s'assembla al meu però que no es ben be igual, m'ha abduït completament. Fa de mi el que vol. M'ha deixat sens voluntat pròpia.

Se que m'observa, analitza el meu comportament, imita els meus gestos, atrau la meva atenció constantment....

Estic a les seves mans!.

Sort del meu estimat fill, que m'he n'ha fet adonar. L'hi dec agraïment etern.

-Mare: estàs abduïda per aquesta petita extraterrestre!.

I si. Es del tot cert.

Aquest petit ésser que em te absolutament a la seva mercer, tan sols te dos anys i es diu Xènia!.

Foto

El meu fill, l'hi envia a el seu pare, una fotografia seva.

-"A veure si saps on soc?"

Renoi. Es complicat. Me la ensenya, la comentem i arribem a la conclusió que sí, que es una imatge que no ens es del tot desconeguda.

Fem memòria:

-Jo crec que això ja ho hem vist abans- diu el pare del meu fill.

- A mi també em resulta familiar, ves per on, però no l'ubico noi!.- dic jo (la mare del fill en qüestió)

Pensem, rumiem, reflexionem, fem memòria......

Ens connectem a Internet per consultar l'oracle de Google, i......


Eureka!!!.

Hem trobat la mateixa foto (be, quasi la mateixa), amb un noi molt eixerit també.

No es ta guapo com el nostre fill, però fa un posat simpàtic i a mes a mes (capteu?),
dona la casualitat, que s'ha fet l'instantània, al mateix lloc i amb les mateixes copes que el nostre nen.

Quines coses oi?.

Viure per veure!.

La Xal

Per fi tenim la Xal a casa.

La varem anar a buscar fa nomes tres dies. De moment estem en la fase d'adaptació però som optimistes.

La primera nit, va plorar força fins que a les cinc de la matinada, en Josep es va llevar i s'en va anar a la sala amb ella. Llavors va callar.

Aquesta nit passada, ja ha dormit fins les vuit del matí i tan sols va estar plorant una estona abans d'adormir se.

Aquest matí han jugat ella i la Juca una bona estona, perseguint-se la una a l'altre i movent les cues alegrament.

M'han comentat quer el període d'adaptació, sol ser d'una setmana i crec que "progressem adequadament".

Ara, mentre escric, la tinc a la falda. Son dos kilograms de bestiola que fan de bon suportar. Es molt bonica i eixerida. Seran amigues amb la Juca, sens dubte.

Es qüestió de temps. No gaire, em penso....ja ho veurem.

Un "Cinc estrelles"...no gràcies.

Els hotels no m'acaben de convèncer. Ves per on. Conec molta gent que "es pirra" per fer vacances a un hotel de luxe, que es el que més s'apropa a la idea que tenen del paradís terrenal.

Jo no.

Ho sento per la gent del gremi. Un meu oncle, va ser una persona molt reconeguda i de molta vàlua en el mon dels hotels de renom del nostre país. Em sap greu però jo soc una mica "anti-hotel".

Segurament per axó, he optat per la "caseta dels cargols" altrament dita autocaravana, per els meus viatges i les meves vacances.

Es que els trobo tan impersonals els hotels!.

Fan olor d'altra gent. Encara que estiguin impecable-ment nets, fan aquesta mena d'olor a cosos aliens. Al menys jo la percebo.

I com que acabo d'arribar de fer una sortida amb la "caseta dels cargols" i ens ho hem passat d'allò mes be, torno a recordar la meva estada durant unes vacances a un "cinc estrelles" de renom.

Va ser un obsequi del meu marit. A ell l'hi feia il.lusió anar a aquest hotel i va aprofitar la setmana del meu sant per donar-me la sorpresa:

- Anem a passar vuit dies a l'hotel "X". Estàs contenta?.

I jo:

-Si, es clar que si, però no serà excessiu?. Es molt car i per aquest preu podríem fer un viatge ben maco!.

No. Ja estava decidit, encarregat i la paga i senyal donada.....doncs apa!, cap a l'hotel s'ha dit.

Només arribar, ja ens ensenyen un heliport que tenen al costat i que els pertany. Jo miro el meu marit amb cara de: "Ja ho sabia que ens deixàvem alguna cosa...l'helicòpter!!.

Anam a recepció i fem els tràmits pertinents.

Em sento a dir "senyora" unes dotzenes de vegades i amb uns cinc o sis accents diferents. Fa una calor de mil dimonis, i els empleats van rigorosament uniformats, encorbatats, , elles amb mitges i vestit jaqueta.....

Ei!. Que som a l'estiu i a fora cau foc!.

Anem a l'habitació. Graaaaannnnnnn......eco, eco!!!.

Perquè volem tants metres?. Ah, ja ho se. Cobren a "tant el m2". Per axó es tan card aquest hotel.

La nevera no funciona. Primer fracàs. Escalfa en comptes de refredar.

Vaig a recepció i ho dic a un noi que sembla un maniquí. Te un posat impertorbable i un aspecte com d'acabat de planxar, (em sembla que no sap somriure).

-.La nevera no funciona.-dic.

I mirant-me amb condescendència em respon:-.Se refiere usted al "minibar"?.

Ostres!.

Quina vergonya!!. Ho memoritzo...."minibar", "minibar", "minibar".....

Estic a punt de demanar-li perdó i tot.

Anem a la piscina.

Ens hi acompanyen amb un cotxe elèctric (un bugui)com els dels camps de golf. Jo dic que hi podem anar a peu i....m'han mirat com si fos d'un altre planeta!.

Apa!. A la piscina en cotxe.

Unes tombones fantàstiques amb unes tovalloles impecable-ment posades, esperen els nostres cosos molls. Ara si!. Començo a pensar que m'agradarà l'experiència!.
No es pot cantar victòria tan aviat.

CADA VEGADA, si, si, he dit CADA VEGADA que vaig a l'aigua....em posa'n una tovallola eixuta, neta, impecable-ment estirada sobra la meva tombona!. I jo soc de les que entro i surto cinquanta vegades de la piscina. No prenc mai el sol.

Demano al noi que, per favor, deixi la meva tovallola tranquil·la. Que la vull molla. Que el que està fent, es ecològicament insostenible i bla, bla, bla.
No hi ha manera. No em fa cas i finalment i davant la seva incomoditat (que no la meva), opto per emportar-me la tovallola molla amb mi i estirar-mi quan surto de l'aigua.

Per una estada de vuit dies, jo he portat dos banyadors (els que tinc, vaja) i constato que al menys, n'hauria d'haver portat cinc o sis.....com a mínim!.
I arriba l'hora de sopar del primer dia.

Ens vestim. Vull dir que "ens empolainem" amb les nostres millors gales. Nets, perfumats, mudats, clenxinats, tal i com manen les bones costums.

El primer plat es un "self-service".

S'ens acosta el "maitre" a demanar que voldrem de segon i jo demano lluç.

.-Lo siento señora, se ha terminado la merluza.

.-Pues....traigame lenguado.

(Compungit).-Tampoco queda lenguado.

Ijo.-Pues rape.

I ell amb cara de circumstàncies:.-Tampoco nos queda señora, lo siento!.

I jo al veurel tant tris pobret, l'hi dic:

.-Traigame lo que tengan, me da igual, no hay problema.

Respira alleugerit i marxa.

Torna amb un plat amb peix (no se exactament que es) i em diu:

.-Señora quiero felicitarla.

.-No es mi santo ni mi cumpleaños.- l'hi dic.

.-No, no, ya lo se. Quiero felicitarla por su comprensión y su paciencia...

I davant la meva estranyesa, conclou:

.-En este hotel, señora, el cliente exige, JAMÁS DA FACILIDADES.

Caram!!. Una altre cosa atenir en compte la propera vegada.

M'ho apunto. A saber: per ser client d'un hotel de cinc estrelles, cal ser:

MANDRÓS.
EXIGENT.
UNA MICA "GILIP..." AMB EL PERSONAL.
PREPOTENT.

Venen manuals?. Ho miraré......o no.

Per favor:

Vull anar per lliureeeee!!!!!

Vull sopar am la claror de la lluna. Vull poder riure fort sense por de molestar ningú. Vull "xuclar" els caps de les gambes. Vull fer una partida de Rumi. Vull gaudir de l'aire lliure!!!!.

Hotels de cinc estrelles?.

No, gracies.

Confrontació

Com la vida mateixa.
No es podia saber ben ve que passava. Si era un problema de mal veïnatge, una qüestió amorosa, de gelosia, de la propietat d'un cubell d'escombraries, de si jo soc mes valent que tu.....de que si naps, que si cols......
El cas es que aquests dos felins, estaven encarats de mala manera.
Amb una mena d'udols amenaçadors i continuats, mirant.se cara a cara i sense que cap dels dos, reculès ni un centímetre.
No varen cedir ni un pam de terreny a l'enemic, cap dels dos enfurismats gats.
I nosaltres ens varem quedar una estona per mirar d'esbrinar que es deien.
De que anava la baralla?.
Hi hauria sang?.
Es pactaria una treva fins que sortís la lluna?.
Era una discussió puntual o eren enemics irreconciliables?.
Que es deien?.
Qui cediria abans?.
Res. No hi va haver manera de saber com va acabar aquest peculiar "duel al sol".
Això passava el passat dimecres cap a les dues del migdia en un carrer de l'Espluga de Francolí.
Algú va presenciar el final?......S'agrairà informació.

Priorat

Vinyes verdes vora el mar

(Josep Maria de Sagarra - Lluís Llach)

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Hem visitat el Priorat. Preciosa terra!. En un altre post, potser explicaré sensacions, vivències, colors i olors d'aquest viatge.
Ara no.
Ara deixo que siguin Josep Maria de Segarra i Lluís Llach els que ens transportin a les "vinyes verdes vora el mar"......
Si no coneixeu aquest poema de Segarra musicat per Llach, no us el perdeu.
Es d'una bellesa impressionant.

El poni

Aquest post va per la meva neta gran.
Està a punt de fer els dos anys i es un riure constant la convivència amb ella.
Te una retentiva formidable. es espavilada, desperta i riallera.
I els animals la tenen fascinada. Gossos, gats, ocells, insectes, peixos, tortugues, cavalls.....
Tota mena de fauna.
Prop de casa seva hi han unes quadres de cavalls i se senten els renills del matí al vespre. Quan els sent, ja crida: "callall" i imita els renills a la seva manera i mira cap al camí on solen passar, entusiasmada i expectant.
I aquests dies els hem pogut veure diverses vegades, amb els seus genets a sobre les selles i seguint l'un darrera l'altre amb un trot elegant.
Un dia a la tarda, varem sortir a passejar vora el mar.
De sobte, apareix un poni de color canyella, amb una menuda sobre el llom, molt a prop d'on érem nosaltres.
A la nostre neta, els ulls l'hi fan estrelletes.
Un "callall petit", crida entusiasmada i s'arrenca a córrer cap a ell.
El senyor que porta el petit poni de les regnes, convida la petita a acariciar la crinera del cavallet.
I ella, amb la seva maneta petita, acaricia el coll del cavall amb emoció i delicadesa. Ens mira de cua d'ull al seu avi i a mi i riu feliç.
El senyor es dirigeix a mi i em diu que si la nena vol pujar una estona.
-Xènia, vols pujar?- L'hi pregunto.
Siiiii....
Tant d'entusiasme es sospitós.
La pujo al llom del poni i ella continua rient......
El cavallet que fins aquell moment estava tant quiet que semblava de joguina, es posa a caminar!.
"Llalla"!....crida la meva neta.
_A coll, a coll!!.
L'agafo, l'amanyago, l'hi explico que el cavallet la volia portar a passeig....i ella m'agafa fort el coll i somriu.
-Vols tornar a pujar?- pregunto.
Nooooo.....
I es que penso que nosaltres veiem un cavall nan, ella però, segur que ha vist un cavall gran amb una alçada enorme!.
Qüestió de perspectiva.
Ni mes, ni menys!.

La Nyoca.

A casa meva, de sempre, havia sentit nomenar nyoca a les famoses "postres de músic", o sia, fruits secs variats.

Ara, m'assabento que segons el Diccionari de la llengua Catalana, la definició de nyoca, es la següent:

Ametlles, avellanes,pinyons, panses, etc., que es donen per el bateig d'una criatura.

Com que "cada terra fa sa guerra", això d'anomenar "nyoca" o "postres de músic" a la varietat de fruits secs que se solen menjar per postres amb o sense gotet de vi dolç, deu ser propi d'un lloc concret. En el meu cas, ho he sentit anomenar així a la comarca d'Osona.

I al Baix Camp?

Aquesta propera setmana miraré d'esbrinar-ho. Dedueixo però que no perquè la meva estimada Luthien, (alter ego de l'Andrea), em fa un comentari al respecte preguntant.me: que es nyoca?.

Espero haver-ho aclarit.

Per tots els que els agrada menjar les ametlles del Priorat, els pinyons del Montseny i les excel·lents avellanes de Reus.

Que vagi de gust!.

"febre" de la nit de dissabte.

Vaig dir que ho explicaria i el que es promet es deute.

Nit de dissabte:

Els nostres marits es queden en un pati d'una casa particular, amb una ingent quantitat de cargols "a la llauna", cerveses, embotits varis, pa, vi i nyoca.

Nosaltres les dones, fem cap al Viena, ja se sap: menjar ràpid al cap i a la fi, però millor que qualsevol McDonald's, això sens dubte.

Després dels entrepans a demanda, anem al centre de la ciutat, al passeig a fer un gelat....els homes al pati.

A continuació, a la Plaça Major on hi ha un concert dels Gossos. Aquests manresans son la canya!.....i els homes al pati.

Després, ens acostem a la zona del "Sucre", on hi ha l'arribada del Ralli Osona.
Veiem arribar els cotxes, els pilots, parlem amb dos dels mecànics que son germans de dues de les companyes d'aquesta nit.
Ha quedat primer en Xevi Pons i l'Albert Orriols ha fet el tercer lloc, (dos osonencs que conec personalment). Be per els pilots de casa!......els homes continuen al pati amb els cargols.

Ja son prop de les (?) de la nit i decidim que ens entornem cap a casa.

Passem per davant del pati per si els nostres "cargolaires" encara hi son.
I si, hi son i ens esperen.
Entrem i fem una estona mes de tertúlia.

S'ho han passat be, sens dubte, però.....no han sortit del pati.

Han planejat un sopar a casa d'en Miquel per fer un xai a la brasa, aquesta vegada amb les dones. "Ens agradarà que vingueu", ens diuen.

Es que ens han trobat a faltar entre cargol i cargol?. Es que han vist que quan ells es queden "al pati", nosaltres busquem espais oberts?. Es que fa una mandra terrible haver de recollir closques, ampolles, plats i gots bruts, tasses de cafè amb un cul de sucre enganxat, ampolles de vi i de licor enganxoses i demés restes de la cargolada al pati?.

Els hem dit que si, que vindrem a la festa del xai.

Ens han mirat i tots a una han dit.......beeeeeeeee,beeeeeee,beeeeeee!!.

No vull ser amiga de la reina.

No vull ser amiga de la reina. De quina?. De cap!.
Es que avui tindré la ocasió de fer noves amiga's.
Els marits respectius, molt amants dels "cargols a la llauna" tots ells, han organitzat una "cargolada" d'homes sols.
Ja ho tenen això els homes.
Quan es tracta de vetllades gormandes, prescindeixen de les abnegades companyes, esposes, mares dels seus fills, per deixar.se endur per el plaer solitari de xuclar amb delit una (dotzenes segurament) closca de cargol a la llauna.
I nosaltres (sacrificades com som), ens en anem al "Viena" recentment inaugurat a Vic.
Desplegarem la Maggie Simpson que portem dins.
Reivindicarem el nostre paper imprescindible de mares, esposes i dones alliberades.
Ens direm les unes a les altres que que farien sense nosaltres "pobres".
Cadascuna dirà que el seu home, en el fons, es un tros de pa beneit.
Parlarem dels fills, dels nets, de nosaltres.
Riurem.
Sempre em sorprèn la capacitat que tenim les dones per riure tant inclús sense coneixens.
Només conec la Pilar i es un encant de persona.
Les demès son amigues seves i per tant, estic segura que també m'agradaràn.
Son dones sencilles.
De poble.
De les que mai convidaria a prendre el té la reina d'Anglaterra.
Son sens dubte "Maggies" en potència.
I per això em fa il·lusió aquesta sortida de dissabte amb elles.
Ja us ho explicaré.

la por

La meva petita neta de dos anys, està incorporant cada dia, paraules noves en el seu vocabulari, cosa per altre banda no gens extraordinària ja que es el que toca en una criatura que va descobrint el mon que l'envolta.
El mes interessant però, es que les paraules no son mes que els vehicles per definir conceptes, sensacions i vivències.
I experimenta les primeres pors.
Les que l'hi pertoquen a la seva edat:
Por a la foscor, a les onades, als sorolls, als insectes, a.......totes aquelles coses que poden fer por a una nena de tan sols dos anys.
I es molt tendra poder-la abraçar i protegir de les seves pors infantils.
Ara es tendra.....
Com serà quan ella creixi i no la pugui consolar de les seves pors de persona adulta?.
Qui la protegirà de la por a la violència gratuïta?
Qui de la por a les injustícies?
Com superarà la por a les decepcions?, a les infidelitats?, a les traïcions?.
A l'odi, a les guerres, a la fam, a les malalties......
Ho farà!.
Perquè tindrà les armes per fer-ho.
Confio en els seus pares, en els mestres que pugui tenir, en les persones de be que es pugui trobar.
I confio a demés, que trobi bons amics, lleials i nobles.
Es el millor bagatge per fer aquest camí costerut del viure sense por.

Papa

 

Avui es l'aniversari del meu pare.

El meu pare compleix 84 esplèndids anys.

I durant el matí, m'han vingut a la memòria moltes vivències relacionades amb ell. De la seva "manera de ser", de la seva enorme personalitat, de la seva fina ironia que tant m'agrada, de la seva capacitat d'emocionar-se, d'estimar, de comprendre....

Els primers records, son de quan era molt petita i tornàvem d'alguna excursió amb cotxe (com podíem cabre tots en aquell minúscul Seat 600?). Arribàvem a casa dormint apilonades al darrera les tres germanes i el pare ens anava traient d'una en una a pes de braços fins a deixar-nos suaument sobre el llit. Feia (i fa encara), tant bona olor el meu pare, que moltes vegades fingia dormir per mor de que em portes en braços i sentir que no em podia passar res de dolent.

Un altre dels records que tinc mes vius, es el de les llargues, íntimes i profitoses converses que manteníem durant el trajecte de casa a la feina mentre no vaig tenir cotxe i ell m'acompanyava cada dia. Converses dic?...no exactament. Mes aviat eren monòlegs que jo escoltava atentament i se'm anaven ficant a l'ànima com ho fa la pluja fina, fina, que va cala'n dins de la pell.

El pare es als seus esplèndids 84 anys, un home vital, actiu, d'una lucidesa envejable, d'una mentalitat oberta, un home "actual" que navega per Internet, llegeix, escolta música, fa gimnàstica, i porta una vida sana que el manté en bona forma física.

Que no te cap "si no fos"?...oi tant que en te!. Una mica de dolor (o molt, depenen del temps), una visita al cardiòleg de tant en tant, un "repas" a la carrosseria, una estada a la Clínica Sant Josep on les monges l'atenen i el mimen tant que sembla que vagi a un hotel de cinc estrelles, una baixada de pressió, un......menudeses, ja us ho dic jo!.

I es un goig discutir amb ell. Es un conversador nat. Es un home d'arguments i apassionat en les seves conviccions, però alhora, respectuós amb les dels altres. Te una memòria prodigiosa per recordar llocs i vivències i es un bon comunicador.

Es fa estimar. Molt. Ara més que mai, perquè s'ha convertit en un pare mes proper. Lluny de les obligacions de la feina que l'absorbia tant i a la que va dedicar anys i esforços, molts mes dels que els fills ens podrem imaginar mai, ara el seu temps es mes nostre.

En vida de la mare, ella era la nostre còmplice, la nostra consellera i amiga.

Ara, després de dotze anys d'ençà de la seva mort, es el pare el que de mica en mica, ha anat agafant el relleu d'aquesta part emocional i afectiva dels fills.
El pare i la Ramona, la nostre nova mare.
Ho dic sense embuts, es una vertadera "segona mare" per tots nosaltres. No podies haver triat millor papa. Ho saps i ho sabem!.

I avui que es el teu aniversari, he dedicat el dia a pensar en tu. En com lluny d'anar "minvant", ha anat creixent la meva admiració i el meu amor vers tu. Ets un valor en alça estimat pare. Gràcies per tantes coses!.

Tant de bo, els teus fills, nets, "sobrevinguts" i besnéts (de moment en son sis), poguem gaudir de tu durant molt de temps.

Perquè t'estimem i ens fas molta falta.

Que tinguis un aniversari molt feliç papa!.

Trencaclosques

La vida es com un immens trencaclosques on voldries que encaixessin totes les peces perfectament i no hi ha manera. No es possible.
Sempre falta alguna peça i sempre n'hi ha que no encaixen, com si les haguessin tretes d'algun altre trencaclosques que no es el que t'ha tocat a tu.
Es desesperant!.
Peró es clar; la ironia està en que tots volem el mateix model:
El de la salud garantida.
El de l'amor correspost.
El del benestar econòmic.
Senyor venedor dels trencaclosques de la vida....no en te mes d'aquells que fan viure sense sobresalts?.
Ah!. Que ja no en queden?...
Perdoni, no l'havia entès. El que m'està dient es que d'aquest model no n'ha tingut mai cap?. Que no existeix?.
Llàstima. Seria tot un èxit, no l'in càpiga dubte Senyor.
En fi.
No tinc altre remei que continuar amb el que m'ha tocat....a veure?...aquesta peça va aquí...aquella es d'allà dalt....aquesta sembla que em sobra....aquesta no encaixa enlloc....
Uf!.
I es cas es que tinc el deure vital de completar el meu trencaclosques.
Fins que encaixin totes les peces!.

CARLOS, en majúscules.

Carlos ha mort.

Una mort física. espiritualment, serà amb mi per sempre. Amb mi,i amb la gent que l'ha conegut, com jo, a través del seu blog.

No he pogut veure el seu somriure, la seva mirada, escoltar la seva veu, no conec cap dels seus gestos, ni el só de les seves rialles, però Carlos ens ha fet el regal de la seva ànima.

Preciosa ànima!.

Un regal etern. El mes valuós de tots els regals que un ésser humà pot fer als altres.

Ha compartit amb tots els que l'hem estat seguin,l'esperança, el dolor, el fred, la ràbia, el desconcert, la felicitat, l'amor...

Va embarcar-nos a tots en una nau de vida i d'esperança. De coratge i de lluita. Un vaixell que finalment ha arribat a port.

I ell n'ha estat el Capità. Per tant, ell sabia on volia arribar i nosaltres estarem amb ell allà on vagi. Incondicionalment.

No qüestionarem el final del viatge.

Ens deixa tant d'enyor!.

Peró no ens deixa pas orfes. De cap manera!. Ha delegat en la seva estimada Capitana el comandament de la nau. I als seus pares. I els seus germans. I els seus amics que ara som legió!.

Carlos es una d'aquestes persones que deixa'n empremta. Si no heu seguit el seu blog, no podeu saber del que parlo amb tot el que comporta aquesta paraula "empremta".

Us convido a llegir-lo. Us recomano de tot cor que el llegiu. Descobrireu un ésser humà d'una vàlua impressionant. Un home jove, amb la vida recent estrenada, amb tantes il·lusions i projectes com qualsevol persona de la seva edat. I sincerament, no crec, que en Carlos no les vegi mai complertes.

Ha tingut uns companys i companyes en el seu curt viatge, que moltes persones que arribaran a velles, no hauran somiat poder gaudir mai.

Carlos no ha estat vençut per una greu malaltia. A Carlos no el venceran mai ni les pitjors onades, ni els mars mes embravits, ni les pitjors tempestes, ni els vents huracanats.....ara no. Mai!.

Perquè te tants cors rema'n al seu costat!.

Capità: Estàs embolcallat per el blau del teu oceà. I ens tens amb tu. Ensenye'ns el rumb si et plau.

Ensenye'ns el rumb......


El regal d'en Carlos: enisticblogspot.com

Ha nascut la Xal

Ha nascut la Xal.

Només te tres dies i es una gosseta schnauzer miniatura color sal i pebre.

Serà la companya de jocs, de viatges, de vivències de la Juca, la nostra gossa schnauzer miniatura color plata.

Volíem fer criar la Juca però es massa petita de tamany i el veterinari ho desaconsella. Hauríem de trobar un mascle tan perit que no es possible. Per aquesta raó, el criador que ens la va vendre, no se la va voler quedar. Perquè no es bona per tenir cadells.

Tan se val. Hem decidit que tingui una companya.

Volem que no estigui sola, que tingui amb qui jugar, amb qui compartir viatges, carícies, divertiments i pinso.

D'aquí a quinze dies, la podrem anar a veure. Ara es massa petita, es cob el "ratolí" de l'ordinador.

Farem fotos perquè encara no ens la podrem emportar a casa fins d'aquí dos mesos.

Ei petites!. Arriba un nou membre a la família i en honor vostre, porta les vostres tres inicials per nom: XAL

Vacances a la Molina

Ja fa uns quants anys....no masses eh?.

Suposo que te'n recordes.

M'ha vingut a la memòria i no he resistit la temptació de "penjar-la".

Trencanous "l'alter ego" de l'Esteve

Ni en el teu blog ni en el meu.
Ha sigut en un altre lloc d'aquest univers fascinant, intimista, exasperant, subtil, simpàtic, immens, dels internautes lectors-escriptors.
He llegit el millor text que has escrit mai!.
Se que t'ha arribat al fons de l'ànima la dura travessia del nostre admirat Capità.
I se (et conec prou be), que has plorat.
I val la pena, molt, plorar, emocionar-se per les coses que ens arriben a l'ànima d'aquesta manera tant viva.
No deixis el vaixell, si et plau.
Se que no ho faràs. Tu no ets dels que "abandonen" els companys a la seva sort.
Saps que t'estimo germà....
Molt!.

Eleccions

Que si he anat a votar?......doncs si.

Que si no estic desenganyada de la classe política?.....també.

Que m.he esgarrifat en veure la quantitat de paperetes?.....oi tant!.

Que perquè hi he anat doncs?.

Perquè m'esgarrifa pensar en qui pot dirigir en un futur el destí d'Europa.

I la única manera que conec per evitar-ho, es anant a votar la gent que crec "menys dolenta".

No em quedaré a casa decebuda, desencisada, enfadada i tots els "adas" possibles i sense moure un dit.

El meu vot, es a les urnes. A partir d'ara, tinc dret a criticar la feina dels que han escollit representar-me. Jo no els he pas triat a ells. Son ells els que per idealisme, per altruisme, per orgull, per patriotisme, per oportunisme, per egoisme i per tots els "ismes" posibles, es posen en aquest merder de la política.

I em pregunto: Hi haurà un sol home bo i honest entre tanta porqueria?.

Ai els primers amors!!.

Aquells que es recorden tota la vida. Son com el primer cigarret, la primera sortida de nit, el primer cotxe (de segona mà i gràcies), la primera bicicleta "de dues rodes", la primera copa, el primer vestit de nit, la primera revetlla, el primer ball....

Jo crec recordar el meu primer amor prop dels deu anys.

I ara tinc un dilema:

La meva neta de 22 mesos, no en te un, no, no, en te al menys tres (que jo sàpiga), i l'hi vull fer un regal, relacionat amb un d'aquests amors incondicionals que sent ara mateix, a una edat tant i tant tendra!.

M'agradaria que algú m'ajudes.

Que l'hi compro?.....

El Mickey Mouse?

El Winnie the Pooh?

La Hello Kitty?

Tots tres?.

Ep!, que ja m'ho deia la mama, "tres son multitud".....

Ho consultaré amb el coixí.

Dones del mon

De tant en tant, la meva filla i jo, ens "escapem" per dinar juntes, parlar de les nostres coses i gaudir de la mútua companyia.
Ens agrada un restaurant xinés que coneixem molt. El menú?. Molt poc original, sens dubte, però com que ens agrada molt, solem repetir els mateixos plats: amanida xinesa, rollo primavera (quines salses!) i fideus tres delícies, arros tres delícies, porc agredolç o pollastre amb verdures.
Divendres va ser un d'aquests "dies d'escapada mare-filla-neta" (la peque s'ha afegit al grup).
Aquest restaurant, sempre es ple. Es en un barri obrer de la ciutat amb molta immigració i això fa que sigui d'allò més colorista i es un altre dels seus atractius.
Avui hi havia una taula llarga amb una colla de dones que celebraven alguna cosa.
La celebració era el de menys, perquè el que cridava l'atenció, era la diversitat de vestuaris, colors de pell, accents i actituds. S'ho passaven d'allò mes be, rient i gaudint de la seva festa particular.
Hi havien dones africanes, sud-americanes, asiàtiques, marroquines, catalanes....
Un preciós ram de flors de tots colors!.
A mi, particularment i també a la meva filla, ens fa felices aquesta comunió entre les dones vingudes de llocs tant diferents i que ara son convilatanes nostres.
Totes som mares. Tenim les mateixes pors, les mateixes inquietuds i el mateix patiment per els nostres fills. Son mes, moltes mes, les coses que ens apropen que les que ens separen.
Benvingudes!!.
Serem nosaltres, les dones, que farem un mon mes just i menys desigual.
Paraula de dona!!.

Costa Brava

Avui he fet un tros del camí de ronda que va de La Fosca a Cap Roig.
La família s,han quedat a la platja i jo he preferit fer una excursió pel meu compte.
Com que encara no hi ha massa gent, ha sigut molt bonic i relaxant. I una vegada més, m'he enamorat de la Costa Brava.
La dels penya-segats.
La de les ones batent contra les roques.
La dels vents tramuntanals.
La dels pins a tocar de l'aigua.
Cada racó m'ha donat un motiu per parar i admirar el paisatge. He trobat gent que feia el mateix camí que jo, no massa per sort (encara no som a l'època de les aglomeracions a la costa), i m'he adonat que anàvem tots com en una processó on imperava un silenci respectuós i un posat reverent.
Perquè la Mare Natura, ha estat generosa amb aquest racó de la nostra terra i ha esdevingut un santuari per la pau de l'ànima i el goig dels sentits.
Que bonica que es la Costa Brava!.
La que es pot gaudir des dels camins de ronda!.

Som a la ONU !!.

Passem uns dies vora el mar en la nostra caseta de quatre rodes.
El primer dia, estem sols. Pernoctem sols. Estem absolutament sols en un tros de costa privilegiat.
A les set del matí (i abans inclús), comencen a passar per el passeig que segueix la línia de la costa, gent amb bicicleta, caminant a pas lleuger o corrent.
Després s'hi afegiran els patinadors, els jubilats, els que van a la feina i els que passegen el gos.
I nosaltres, ens mirem l'espectacle de la vida en moviment, des de la "caseta dels cargols", davant el primer cafè amb llet del mati.
I el mar, imponentment blau.
Els dies següents, la cosa s'anima.
Primer, arriba una parella d'autocaravanistes que ens saluden i els saludem....en francès. Ell es d'origen japonès i ella holandesa. Ens entenem "xampurrejant" la llengua gala, amb signes, en castellà i en català. Una mena d'aiguabarreig la mar de divertit.
La següent autocaravana, porta una família anglesa.
També ens saludem....i ens intercanviem somriures cada vegada que ens creuem.
Durant els dies següents, hem tingut com a veïns ocasionals, una parella cubana (ell de pell blanca i ella molt fosca), amb un petit mulato preciós.
Una altre família d'algun país de l'est d'Europa (o això ens va semblar).
I....el que dic; la ONU !.
Una petita "volta al mon", sense moure'ns de Cambrils.

Una "dita" popular.

M'ha trucat un amic per felicitar.me per el naixement de la meva tercera neta.
Tot nenes!.
Espero que algú, estigui fent nens....o ho tenim malparat.
De tota manera, el que m'ha fet gràcia, ha sigut la "dita" popular que ha afegit a la seva felicitació i que jo, fins avui, desconeixia.

A la casa que Deu l'hi vol be,
porta la nena primer.

I jo afegeixo, que com que sempre ens agrada "escombrar cap a casa" (oi que si?), doncs que ja m'està be la dita.
Me la apunto i la subscric.
Per alguna cosa soc avia de tres princeses.
La iaia Carme "dixit".

Un "mojito" a la teva memória Claudina.

Sentia nostàlgia de la seva estimada Cuba, molta nostàlgia.
Peró tenia les filles aquí, al Vell Continent. I la neta, i per tant, el cor!.
Peró l'ànima no.
L'ànima de la Claudina es va quedar a Cuba.
Amb l'escalfor del seu sol que tant enyorava.
La Claudina era una mulata amb la pell cremada i seca. Amb una mirada d'ulls entel.lats per unes incipients cataractes.
La Claudina buscava (i trobava) l'escalfor, el caliu de la gent.
I a les portes de l'estiu, ha volgut marxar.
Siguis on siguis Claudina, no tinguis cap dubte que recordarem per sempre la musicalitat de les teves paraules i aquella frase que repeties i que et feia ser tant tendra:
>Por favor: no me olviden.
I no.
No t'oblidarem Claudina. Sempre mes seràs la cubana que enyorava tant la calor del sol, que als hiverns (durs hiverns) de casa nostre, semblaves un ocell desvalgut, de pell fosca i arrugada però eres una ànima d'au tropical acolorida i cantaire.
Feliç vol Claudina.
Segur, ben segur, que hores d'ara, t'estàs apropant al sol.

Les "bestioles" de la mama.

Recopilo una serie de fotografies familiars en les que hi surten "els animalons" de la mama.
El que la meva mare sentia per tota classe de criatures vivents, era una autèntica passió.
Tan era que fossin bestioles reptadores, saltadores, amb pel, amb escates, amb ploma...era exactament igual!.
La mare els recollia a tots. Ja en vaig parlar en un post anterior, però, es que com que vaig trobant noves fotografies, penso fer un recopila tori que anomenaré així: "Els animalons de la mama".
Gossos, gats, tortugues, conillets d'índies, ànecs, conills de bosc, papallones, caderneres, un esparver, una rateta blanca, una oreneta, un porc espí, pardals, garses, cucs de seda, serps (si, si, també una serp que va retornar al bosc)....
granotes reineta, gripaus, i tota classe d'animals que es trobés o arribessin casualment al pati de casa.
No era massa estrany doncs vivíem a tocar del bosc en una colònia tèxtil, apartada del poble.
Avui penjo una imatge de la "Queca", la nostre rateta blanca.
Els meus germans i jo, varem passar molt bones estones amb ella.
Les millors joguines que em tingut, sens dubte: Els animalons de la mama!.

L'igualtat es lluny encara....

Avui un altre exemple de l'estupidesa dels programes de televisió. Al menys de molts (que pocs s'en escapen)!.
Es veu que visiten el nostre país, el matrimoni Sarkozy.
Els amfitrions, naturalment, els reis i els prínceps d'Astúries.
I els periodistes s'han entestat en comparar les mides de la Letizia i la Carla, de la Carla i la Letizia ,que per el cas, l'ordre no altera la banalitat del resultat.
I jo pregunto (ingènuament, es clar): Que coi importen uns centímetres mes o menys d'altura?. O de pit?. O de cintura?. O de malucs?.
Importa la persona!.
Perquè les dones permetem que s'ens tracti com a "objectes de consum"?.
Si no protestem, ningú no ho farà per nosaltres.
Doncs jo protesto!.
Volem ser valorades per el que som i no com som!.
Ja n'hi ha prou d'aquest color!.
Ah!.
Si algú no hi està d'acord (cosa que es possible), l'hi vull demanar un favor:
M'agradarìa si no es molta molèstia, saber les "mides" de Felip de Borbó i de monsieur Sarkozy.
Es per allò de la comparativa....sabeu?.

Vull un cervell 90-60-90

Jo vull ser com la Lisa Simpson!.
No m'escolto (no els vull escoltar), els anuncis de cremes, cereals, iogurts, aparells de gimnàstica, clíniques d'estètica, xampús miraculosos etc.
Em nego a netejar la piscina amb vestit de nit i talons d'agulla.
No vestiré pantalons amb la "cintura" a nivell dels malucs.
Ja he fet tard per ensenyar el llombrígol.
No em posaré un pírcing a la comissura del llavi inferior, la llengua, la cella, el nas o.....
Si la mama fa una "barbacoa", no em penso passar cap dia "compensant".
I em nego en rodó que el Corte Inglés s'entesti a dir-me cada any, com m'he de vestir a la primavera.
No i no.
Jo vull ser com la Lisa Simpson!.
Ella es el meu referent. Ho he decidit i ho anuncio als quatre punts cardinals.
Que perquè?.
Perquè la Lisa Simpson te un cervell 90-60-90 !.
I segur, segur, arribarà a ser la Presidenta dels EEUU.
Ho dubteu?. Temps al temps....o es que algú hauria dit que el despatx oval estaria ocupat per un home de color?.
En aquest mon de bojos....tot es possible!.

Gràcies Ana

"SOY VOTANTE SOCIALISTA DESDE 1982. SIN EMBARGO ESTOY EN CONTRA DEL ABORTO. Si estoy en contra de la pena de muerte, en contra de que la sociedad mate a sangre fria a un ser humano por culpable que sea, ¿como voy a estar a favor de que se mate a sangre fria a un ser humano que, además, es inocente? Mientras la ciencia no se defina de manera inequívoca y contundente y me convenza de que un feto de 22, 14 ó 6 semanas no es un ser humano, no puedo estar a favor de despenalizar el aborto. Si un óvulo fecundado e implantado, lo que ya se considera un embarazo, en condiciones razonablemente normales de protección evoluciona hasta convertirse en un bebé ¿con qué criterio decidimos en que momento pasa de no ser humano a serlo? Y si esa frontera la ponemos en un punto, el que sea, ¿que derecho creemos tener para interrumpir el proceso que lleva de un lado a otro de esa frontera?. ¿No debería una sociedad evolucionada esforzarse en proteger a sus hijos desde el mismo momento de la concepción? Al fin y al cabo ¿no lo hacemos así? ¿No protegemos especialmente a la madre y al feto en todas las circunstancias en que necesitan esa protección? ¿No protegemos al neonato prematuro con todos los medios tecnológicos disponibles? ¿No protegemos incluso a los hijos nacidos, de sus propios padres cuando creemos que éstos no ejercen sus deberes adecuadamente? ¿Y qué deber mayor puede tener una madre que la de dar a luz a su hijo en las mejores condiciones a su alcance?

No, la despenalización del aborto no es un logro para nosotras. Al final, los problemas (muchos o pocos) siguen siendo nuestros porque el embarazo problemático o no deseado sigue siendo nuestra carga. Y encima cargamos con el coste moral de matar a un inocente. No, las mujeres solo seremos verdaderas dueñas de nuestra sexualidad y de nuestro cuerpo cuando podamos decidir embarazo si o no en el 100% de nuestros encuentros sexuales. El problema es que actualmente para muchas mujeres el porcentaje es muy inferior. Y no por culpa de los métodos anticonceptivos sino por culpa de la ignorancia, la falta de información y formación y por un estado de opinión generalizado que hace el aborto moralmente equivalente al preservativo. Que buena parte de la culpa de esta equivalencia mental la tenga la Iglesia Católica no le quita responsabilidad a los políticos y legisladores para los que es más fácil despenalizar un lucrativo negocio que invertir en educación moral y afectiva además de en promoción sexual. No, la sociedad se engaña si asocia aborto a progresismo y peor, engaña a las mujeres de las generaciones futuras. Las mujeres reivindicamos nuestro derecho a no quedarnos embarazadas si no queremos, a que el legislador nos asegure ese derecho, que nuestros compañeros aprendan a no coaccionarnos, que no nos violen, que si nos violan no se nos culpabilice por ello y dispongamos de apoyo físico, psicológico y tecnológico para que el embarazo no se llegue a producir. Las mujeres debemos reivindicar que somos responsables, que nos tomamos en serio nuestra responsabilidad y exigimos que la sociedad se corresponsabilice con nosotras, no para deshacerse del problema sino para evitar que se produzca. Y que en aquellos casos en los que inevitablemente haya que tomar la dolorosa decisión de interrumpir un embarazo, la medicina primero y la justicia después, nos den las garantías suficientes de que la decisión era inevitable y, por lo tanto, no punible. Las leyes y los jueces estan para garantizar que cuando se contraponen dos derechos fundamentales (dos vidas por ejemplo) la decisión final es proporcionada. Hoy por hoy, sean cuales sean las graves consecuencias que pueda sufrir una mujer embarazada, pocas veces estará en proporción con disponer de la vida de un inocente. En todo caso, para eso están los jueces.

He dicho al principio que siempre voto al Partido Socialista. En 1996 voté de nuevo porque el Partido Popular no llevó en su programa derogar la Ley de despenalización del aborto. Hoy entiendo que mis convicciones morales se ponen a prueba. Un gobierno que en la misma legislatura se plantea regular que una menor NO pueda decidir sin la autorización de sus padres someterse a ciertas operaciones de cirugía plástica pero SI pueda abortar sin dicho consentimiento, adolece de valores morales cuando menos confusos. Como madre y por tanto educadora me sublevo. Si en las próximas elecciones el Partido Popular propone derogar, al menos, la ampliación que pueda aprobarse ahora, no me quedará más remedio que replantearme el voto. En todo caso tal despropósito no se aporbará en mi nombre.

Ana Gallardo"

Enviado a:

www.leirepajin.com como comentario
www.laslinces.blogspot.com como comentario
laslinces@gmail.com un email
infopsoe@psoe.es un email
https://www.mujeresenred.net/spip.php?page=contact un email
http://pzerolo.blogspot.com/2009/04/laicismo-es-libertad.html como comentario
pulidoruiz@gmail.com un email
http://derechoavivir.org/contacto/ un email
participa@prisacom.com un email
redaccion@elpais.es un email
http://blogs.rtve.es/asuntospropios/posts un email en "contacto"
http://blogs.rtve.es/endiascomohoy/posts un email

Llegiu atentament aquest post si us plau. Voldria haver-lo escrit jo però no ho hauria sabut fer tant be. I com que subscric cada una de les seves paraules, el penjo en el meu blog perquè val la pena que el conegueu. L'Ana es un DONA amb majúscules. Gràcies pel teu post tant valent Ana.

Venècia

Aquest es el primer quadre a l'oli que vaig pintar: Venècia.
Aquesta ciutat em va enamorar. Des del primer moment. Varem anar-hi per celebrar els 25 anys de casats.
Era a primers de setembre del 2000. Tot son bons records. La ciutat estava neta, els canals també, feia una temperatura molt agradable i varem poder gaudir de l'espectacle de les góndoles antigues amb la "Regatta Stórica" que es celebra cada any el dia 8.
Un viatge preciós.
I es clar, tocava pintar el Gran Canal i l'església de Nostra Senyora de la Salutte.
Així a part de les fotografies, ens queda quelcom mes personal com a record del viatge de les nostres "bodes d'argent".

Feliç aniversari filla !.

Avui es l'aniversari de la meva filla. Me la miro amb la seva petita als braços i no m'ho puc creure.
Si tan sols fa dos dies (exactament 31 anys), ella era així de menuda. I ara es mare i la seva filleta la recorda molt.
M'he fet un tip de fer fotos, millor dit, em faig un tip de fer fotos de les meves netes, dels meus fills....de tot i tots els que s'hem posen al davant. Aviso: Soc una "fotoadicte" i el que avisa no és traïdor. Qualsevol que sigui al·lèrgic a la càmera fotogràfica, si em veu apropar-me ja es pot amagar ràpidament.
I es que per mi, es un dels millors records, la fotografia.
I avui he repassat els àlbums familiars i m'ho he passat molt be veient i recordant.
Ho faig sovint.
I es molt curiós, tot i sabent de memòria cada una de les imatges (les he mirat dotzenes de vegades), sempre descobreixo quelcom de nou.
I em fan feliç!.

Pluja

Em ve a la memòria una cançó que sentia fa uns anys endarrere. No la se tota, no se qui la cantava ni de qui era, però aquests dies i d'una manera recurrent, una petita estrofa em ve una vagada i una altre a la memòria. Perquè serà?.
El petit tros de cançó que recordo diu:

Plou, plora el cel llàgrimes celestials.

Que trist que està el cel aquests dies!. No deixa de ploure. Malgrat que els pobres mortals estem de mini vacances de Setmana Santa i tenim ganes de sol. Malgrat que ja sabem que la Primavera te aquestes coses, ens volíem estalviar tanta mullena.

Avui he sentit cantar les Caramelles al meu poble. A pesar de la persistent pluja i el temps desavinent, cal no perdre una tradició tant nostre. I no, no la perdrem. Encara que el cel s'entesti a plorar i plorar.

l'estupidessa d'en Berlusconi

Cap país es mereix un personatge com aquest com a principal mandatari.
Se suposa que hauria de ser una persona altament qualificada, amb una formació sòlida, amb una humanitat i sentit del deure envers els seus compatriotes mes sòlid encara.
Peró no es així. Dissortadament no es aquesta la realitat.
El senyor Berlusconi (senyor es un dir), els diu al les pobres persones que han patit una tragèdia que no oblidaran mai, que s'imaginin que estan de camping!.
I jo em permeto esmenar-li la plana al primer mandatari italià.
Sap que vol dir estar en un camping senyor meu?. Jo que he sigut junt amb la meva família, usuària d'aquests espais de convivència, companyonia i camaraderia que vostè desconeix, l'in farè cinc céntims:
Estar de camping vol dir:
Viure i gaudir de l'aire lliure, d'una sensació plena de llibertad. Vol dir, conviure amb altres persones amb absolut respecte mútu (salvant algunes excepcions). Vol dir vida sana, esports, excursions, platja o montanya. Vol dir jocs, bon humor, rialles, ambient distés i dies feliços.
L'hi sembla que aixó s'assembla ni de lluny amb el que estàn vivint els disortats compatriotes seus?.
Senyor Berlusconi:
Potser convindría que per una temporada deixes els hotels de cinc estrelles i es donés un bany de realitat. Veuría el mon des d'una altre perspectiva l'hi ho asseguro.
Ah!. No cal que s'en vagi de camping. Hem temo que no es l'ambient en el que vosté se sentiría mes a gust....i nosaltres tampoc volem aquesta mena de persones compartint dies de lleure i relax.
Vosté que te tant poder....creu que sería possible fer.se amb una "sobredosi" d'humanitat?.
No es cara, no pateixi.

dones escriptores

Estic acabant una col·lecció que vaig començar fa uns mesos. No soc gaire amant de les coses "per entregues" però aquesta em va interessar particularment i no em penedeixo d'haver.la començat i la vull acabar. Ja falta molt poc.
Es tracta de 37 volums, de literatura escrita per dones i prologada per altres dones (totes escriptores consagrades, es clar) .
I perquè aquesta col.lecció i no qualsevol altre?.
Perquè no comprar els llibres que m'interessin fent jo mateixa la selecció segons els meus gustos?.
Doncs, perquè aquesta concretament, inclou una serie d'escriptores que m'agraden i m'interessen, d'altres que no conec i espero anar descobrint, i perquè es literatura feta per dones i prologada per dones.
No vull menysprear els escriptors masculins, de cap manera!. Ni ha molts que m'agraden, m'interessen, m'emocionen, em meravellen, m'atrauen i em subjuguen.
Els meus llibres preferits, han estat escrits per homes.
Peró....ara em ve de gust una "sobredosi" de sentiments eminentment femenins.
Perquè una dona te una perspectiva diferent a l'hora de veure el mon.
Perquè els seus sentiments, s'acosten mes als meus.
Perquè conec les seves inquietuds, les seves pors, els seus amors i desamors.
Perquè m'emociona veure la vida a traves dels seus ulls, mes semblants als meus ulls.
Deu ser el tant anomenat "etern femení"?. Segurament.
En deixo un petit extracte a tall d'exemple:
Aquestes son algunes de les dones escriptores que ara mateix tenen un lloc preeminent en les lleixes de la biblioteca de casa meva.

JANE AUSTEN prologada per ROSA REGÀS
FRANÇOISE SAGAN " SOLEDAD PUERTOLAS
ELIZABETH GARKELL " ANA BECCIU
ANA MARÍA MATUTE " CARME RIERA
AGATHA CHRISTIE " CLARA USÓN
CARMEN LAFORET " NURIA AMAT
VIRGINIA WOOLF " MARTA PESSARRODONA
PEARL S. BUCK " MARUJA TORRES
CHARLOTTE BRONTË " NORA CATELLI

I axi fins a 37 dones, escriptores i .......dones. Llegint els prólegs i les biografíes, es constata que no els ha sigut fàcil el reconeixament a la seva feina.
I son unes excel'lents escriptores.
Per aixó les vull llegir ( o rellegir, en alguns casos).
Tinc per endevant tot un univers per gaudir!.