Dia a dia, cada dia, hem anat construint una vida ben plena, i ara, aquest corc maleit

que em perfora les entranyes amenaça d´esfondrar-ho tot.

Morir-se és una anécdota, són coses que passen a la vida....

Quina putada !

Les coses que no veuràs....Les coses que no farem....Que injust !

Et ploro. I què ? Si les llàgrimes només em netegen per dins i intenten escombrar la tristor,

però hi ha tants racons perquè s'hi amagui.....

Et parlo, per rutina, per costum de compartir, per necessitat de mantenir-te a prop.....

M'he de duplicar per poder fer una cara amable i alhora afrontar aquesta buidor que

m'esgarrapa per dins, m'he de multiplicar per donar a cada emoció el que em reclama,

coses tan dispars que podrien desequilibrar-me però que, paradoxalment, em restableixen

aquesta mena d'ordre interior entre el caos que plana sobre meu.

Em fa mal, aquí al fons, al centre del meu mon, on abans hi havia la nostra vida i ara hi ha

un potent forat negre egoista i despietat que pretén xuclar-ho tot tan àvidament......

que no !

No li ho permetré !

No ens ho mereixem. Ningú. Ni tu, ni jo, ni els nostres.

Soc prou capaç de sentir-ho tot, i l'Absència, aquesta perversa absència, per més que 

vulgui arrabassar-me les il-lusions, no aconseguirá esborrar-te.

Mai.

Perquè tu ja ets amb mi. Per sempre. I si t'imagino allà on siguis, mirant-me,

acompanyant-me des del nostre centre, vull que em vegis el somriure i que me'l

corresponguis.

Ningú no ha dit que sigui fàcil, però ès que si ho fos, no ho valoraria tot com ho faig.

Dia a dia, cada dia, mantindré el que hem construït, reparant-ne les esquerdes, 

reforçant-ne els fonaments, ampliant-ho quan convingui, decorant-ne les parets.

I serà així com seràs amb mi, encara que no et vegi, perquè arre on miri, 

t'hi trobaré.

                                    

Villa Carmen

VILLA CARMEN

Els somnis, de vegades, esdevenen realitats....

I pots trepitjar quest escenari dels teus somnis. Pots deixar les teves petjades en la pols del terra, acumulada durant anys.......

I sents que, encara que no hi habíes pogut entrar mai, aquest lloc et pertany una mica. Que cada vegada que has passat a prop, no has pogut deixar de  mirarlo i admirarlo ....

Te màgia !!!

Hi ha , segur, una munió de fantasmas que, en son els auténtics senyors d'aquest lloc de somni !!

I jo, els he sentit;

Els renills dels cavalls quan he baixat a les cuadres...

L'olor del menjars que, es cuinaven als ennegrits i bruts fogons....

He obert una finestra i n'ha sortit tot l'abandó actual i n'ha entrat un bri d'esperança que s'ha gronxat en un raig de sol....

Hi he estat. I no una vegada, sinó dues.

I la casa ha canviat.

Ara es mes viva !!. Ara está menys desolada. Ara es, en essència, una mica meva....

Ara quánt passo per el seu costat, me la miro, l'admiro de nou i penso (nomès per a mi):

TORNARÉ A MANDERLEY !!!!!!

VOLS UN MOJITO ?

A la terrassa del pis de dalt, en un racó de la taulada aquest estiu hi tenim un niu d'orenetes. A sota, tres torratxes on hi vaig plantar pipes de gira-sol i ja han sortit les flors grogues, enormes, amb unes llaaaaargues tiges que es dobleguen amb el pes dels Sols que, espero, d'aquí a poc, estaran quallats de pipes que podré recol·lectar, torrar i menjar ....????

Millor dit.
No totes les torratxes tenen la flor del Gira-sol. En una hi he plantat menta. Per poder fer Mojitos que es una de les millors maneres de passar una agradable vetllada amb els amics que venen de tant en tant a casa.
Voleu un Mojito ?
Normalment el SI es unànime. Al vespre a la fresca, es posa millor que una cervesa. Es mes llaminer, està fresc i (no ens enganyem), te mes glamur ...

I aquest capvespre, veien anar i venir  les orenetes alimentant els petits, no me'n he pogut estar i els hi he cridat:
Ei precioses : Voleu un Mojito ?

Nines de porcellana

He llegit el post de l’Agnès Setrill sobre una nina de porcellana que li varen regalar.

I m’ha fet recordar un viatge a França l’Agost del 2010. Vàrem visitar un poble molt petit, prop de Nevers, a la riba del riu Allier. Un poble molt curiós, on totes les cases son propietat del senyor del castell i tothom que hi viu, paga lloguer i no es poden comprar.

Tot plegat, tenia l’encant dels pobles francesos que guarden un regust a temps passats, i una convivència forçosa amb la modernitat. 

Un poble, on un gat negre d’argila, foragitaba des d’una teulada, l’esperit no desitjat d’un altre gat trapella que va morir dintre aquelles parets.

Un poble, on encara recorden els antics pescadors de riu i les seves supersticions, ara que, malauradament, el riu ja no porta prou cabal per continuar guanyant-se la vida amb la pesca.

A l’entrada del Castell, un rètol que avisa de que allò es una propietat privada.

I a les finestres del que varem imaginar  que era la casa del guarda; les nines!.

Tenien un “no se que” inquietant. Eren boniques però .....misterioses. Ens miraven  fixament, sense parpellejar, l’una al costat de l’altre, unes en una finestra, d’altres en una altre. Totes silencioses i immòbils.

Aquella nit, les vaig somiar.

Taps de plàstic per la Jèssica

Fa molt de temps que no escric en el blog.

No ho sé.....potser es que de sobte, em va semblar que no tenia res a dir o potser, que tinc masses coses i estic una mica “saturada”.

Ara es una ocasió especial. Val la pena que hi dediqui una estona per fer.vos “cinc cèntims” de què va aquesta campanya de recollida de taps de plàstic.

Ho simplificaré;

Hem d’aconseguir que la Jèssica hi pugui sentir!.

No em vull estendre explicant qui es la Jèssica , quin aparell necessita per la seva sordesa, el coratge que te i la fe en que aconseguirà les tones de taps que necessita ....

Entreu a la web de l’Ajuntament de Vilafant i en sabreu tot el que us cal per comprovar que no es una “ensarronada”.

La Jèssica ha engegat aquesta lluita titànica amb l’ajuda principalment de la seva mare, una altre dona amb coratge, fe en els altres i un immens amor a la seva filla.

Per favor;

Si veieu alguna caixeta semblant a les que veieu en aquest post, penseu que, els taps de plàstic que llenceu, son vitals per una noia jove, bonica i vital que no pot rebre cap so si no és amb l’implant d’aquests caríssims aparells.

Ens ajudareu?

Moltíssimes gràcies !!.

Tinc tantes preguntes......

En primer lloc, deixeu me dir que desgraciadament i una vegada mes, la Natura ens ha demostrat el seu immens potencial destructiu. Ella es qui mana a pesar de tot i les seves lleis son inqüestionables i la seva força terrible.

I ara, amb el desastre televisat, moltes vegades a temps real, s’aixequen les veus dels que auguren terribles hecatombes i com que son mes cridaners que els que tenen els coneixements i el seny i son molt mes mediàtics, doncs apa, a deixar.los dir el que vulguin sense parpellejar.

Doncs no senyor!.

Per tenir opinió, s’ha de tenir informació. I la informació, la hem de demanar de les persones que estan veritablement autoritzades per els seus coneixements, els seus estudis i el seu treball, a informar degudament i amb rigor.

No vull que em cridin que s’han de tancar les Centrals Nuclears a corre cuita.

M’estimo molt mes escoltar els que, en comptes de perdre el temps amb manifestacions acolorides i inútils, el dediquen a estudiar i treballar per fer un mon mes just, mes sostenible mes segur i millor.

Risc zero?.

Impossible!.

Minimitzar.los tant com sigui possible, això si.

I ara, un munt de preguntes a les que voldria tenir resposta tant aviat com sigui possible i que TOTS hem d’exigir als que ens governen :

Perquè no es dediquen tants recursos com sigui possible a desenvolupar l’Energia Nuclear de Fusió?

Perquè no expliquen que gràcies a l’energia nuclear tenim aparells de radioteràpia que salven diàriament milers de vides?. I la quantitat de feina de recerca que es fa directament lligada a l’energia Nuclear i que repercuteix directament en benefici de tots?.

I la Medicina Nuclear?.

Perquè no ens diuen com seria la nostra societat si prescindíssim de cop i volta de tota l’energia que proporcionen les Centrals Nuclears?.

Que seria de tota la Industria?.

Seriem capaços de renunciar a l’estat de benestar del que gaudim?.

Sortiran els japonesos reforçats d’aquesta tragèdia monumental d’aquí uns anys i seran capaços de tornar a ser un dels països mes rics del mon gràcies a que disposen d’energia Nuclear, gràcies a que son un poble disciplinat, treballador i savi?.

En quin estat es troba Haití anys després del tsunami que recordem també varen patir, i que va deixar un país en la mes absoluta misèria?.

Aquesta pregunta ja la contesto jo: No s’han recuperat. Estan pitjor que abans del tsunami i no es recuperaran perquè no tenen cap recurs. No disposen d’energia Nuclear ni de cap altre mena. Estan condemnats a una vida que a nosaltres, la gent del “primer mon”, se’ns faria insuportable.

Mes preguntes:

I les Energies Alternatives?

Dissortadament no n’hi ha CAP que pugui garantir el subministrament d’energia que proporciona una Central Nuclear.

Quan hi ha mes demanda pot fallar el vent, el Sol...

Recursos hidràulics?. Senzillament no en tenim. Som un país pobre en cabals d’aigua.

I moltes mes preguntes que em venen al cap una rere l’altre i a les que demano respostes concretes a persones que sàpiguen de que parlen , que argumentin amb coneixements contrastats i raonaments fruit de l’estudi rigorós i el treball científic.


Que la por no ens faci perdre la perspectiva.

No es possible viure amb “risc zero”.....tant de bo!

Però si que es possible aprendre a minimitzar. los al màxim.


El meu cor i la meva admiració mes profunda son al Japó.

Egipte

He anat a passejar amb les meves goses al bosc que hi ha prop de casa.

Tenim el privilegi de viure en plena natura i ja es comença a intuir el canvi de temps que ens portarà la Primavera.

He vist un munt de camps nets de males herbes, amb les vores socarrades, sense ni un bri de malesa, sense ni una mata de bardisses.

I m’ha vingut al cap Egipte.

Aquest poble admirable, acaba de tallar les “males herbes” que els han ofegat durant generacions. I ara cal plantar de nou, noves llavors, fructíferes sements.....

Comença una feina de titans, per una gent que porta sang de faraons. Que és hereva dels constructors de piràmides colossals.

Tant de bo, totes les deïtats dels seus avantpassats, es posin a treballar amb ells, colze a colze, perquè la tasca es gegantina!.