dimarts, 19 de gener del 2010

Passejada de dilluns a la tarda.


Fa uns dies d'hivern....es clar: SOM a l'hivern!.
De tant en tant, però, s'ens regala una mena de treva meteorològica i cal aprofitar-la.
Això va passar ahir a la tarda a Taradell, el meu poble d'adopció des de fa cinc anys.
Remarco l'o del "meu poble d'adopció",. per deixar constància de que desconec encara molts dels seus atractius paisatgístics i que vaig descobrint i admirant cada vegada mes.
He caigut en l'error aquests passats anys, de fer les passejades per descobrir llocs nous, paisatges nous, varals desconeguts, durant la Primavera, la Tardor o fins i tot durant l'Estiu.
M'equivocava!.
També l'Hivern te dies meravellosos. Paisatges idíl·lics i colors i olors especials.
Aquesta tarda de dilluns, ha sortit una estona el sol.
Feia dies que teníem (i tenim avui també), aquest cel mig ennuvolat, aquesta boira que enteranyina el paisatge i dona aquest toc de malenconia, de ganes de quedar-se a casa, de no sortir si no es precís i encara menys, de passejar per plaer.
Ahir a la tarda, però, el temps convidava a sortir i vaig agafar les dues gosses, les claus i el mòbil i..... a l'aventura!.
No me'n vaig penedir ni un moment.
Varem anar muntanya amunt i varem anar seguint la carena durant una hora mes o menys. Quan mes caminàvem, mes m'engrescava a continuar.
El terra es humit i l'olor del bosc, es una barreja de olor a farigola, a pi a fred....
Varem trobar petjades de persones, peülles de cavalls, rastres de potes de gossos, de (potser) porcs senglars o guineus o ves a saber quina mena d'animals que son els nostres veïns.
Varem veure una munió d'ocells que cridaven i s'amagaven entre el brancatge.
Un esquirol... I ja de tornada cap a casa, en una casa de pagès que no coneixia i ara ja sabré per anar-hi amb les netes. Hi havia xais de totes mides, cabres i cabridets, ànecs, gallines, gossos i una mestressa molt i molt amable que es va oferir a deixar-me veure els animals el dia que hi vagi amb les petites.
Quina tarda mes ben aprofitada!.
Que felices varem ser totes tres, (la Juca, la Xal i jo).
Nomes espero que faci una mica de bo per tornar-hi.
Que bonica es la nostre Catalunya!.

dissabte, 16 de gener del 2010

Un univers de xocolata.


Hi ha dues coses que m'apassionen.....de menjar, vull dir.
Els formatges i la xocolata !.
Dels formatges, en parlaré un altre dia. Avui, encara amb el gust de xocolata negra, potent i un xic amarga a la boca, vull parlar d'una experiència personal altament satisfactòria relacionada amb aquesta delícia dels Deus que es el cacau.
La meva filla em va fer aquest exquisit regal.
Una capsa de bombons salats!.
Una capsa petita, coquetament decorada, molt delicada, com si et preparés per el que vindria al obrir-la.
No eren mes de sis o vuit bombons (no recordo la quantitat), però eren una delícia a la vista i al paladar.
Al primer moment ja impactava l'aroma: Patates xips?, coriandre?, pebre?, nou moscada?... Tot això i més.
Primer calia familiaritzar-se amb l'olor del cacau i les espècies....
Un cop passada aquesta primera etapa, calia mentalitzar-se que el que anaves a paladejar, poc o res tenia a veure amb uns bombons tradicionals i molt menys, amb la dolçor tan llaminera amb que la nostra ment i el nostre paladar els associen.
Res de res.
Absolutament diferents i absolutament exquisits !.
Ei. Torno a dir que aquesta es la meva opinió molt personal.
Sobre gustos, no hi ha res escrit oi?.
Continuo:
Vaig asseurem al sofà còmodament.
Vaig abaixar el so del televisor.
Vaig deixar poca llum.
I.....vaig gaudir d'una experiència sensorial apassionant.
Que la xocolata es el substitutiu del sexe?.....Oi tant !.
Que d'aquesta feta em podeu "acusar" de buscar el plaer en solitari?....Doncs si !.
Que no va quedar ni un bombó per l'endemà?.... També !.
I que us pensàveu?.
Com podia esperar tota una nit per descobrir què s'amagava en la següent porció de cacau negre brillant amb tros-ets de colors minúsculs per sobre?.
Que bons!!!.
Si mai us en regalen o si mai us en compreu, recordeu-vos de mi una mica i seguiu el meu consell...
música suau, poca llum, descalceu-vos i poseu-vos còmodes......mmmmmmmm!!.
Ja m'ho direu.
Ah!.
Amics dels gustos tradicionals; amants del dolç empallegós i covards: Abstenir-se.

diumenge, 10 de gener del 2010

AVATAR


Acabo de tornar del cinema. He anat a veure Avatar.
Normalment, solo escollir les pel·lícules que vaig a veure, en funció del gènere, el director i els actors.
Aquesta vegada hi he anat quasi ve exclusivament per el gènere, doncs les de ciència-ficció, son unes de les meves preferides.
I no m'ha decebut.....m'ha entusiasmat!!.
He arribat a casa i somio en un univers blau.
Quina "peli" mes sensacional!.
Suposo que hi haurà gent a qui no agradi (?)però jo us asseguro que:
a).-la vull tornar a veure aviat.
b).-la vull tenir a la meva particular "cinemateca".
c).-la recomanaré a tot-hom.
d).-desprès dels Barrufets, els habitants de Pandora, son els éssers de color blau que mes m'han enamorat.
e).-He descobert que hi ha algun "marine" bo.
f).-Hem declaro des d'ara: "avatarista". (Potser hauria de dir; fan d'Avatar?).
I un últim apunt:
He anat a veure-la als multicines El Sucre, de Vic i vull deixar constància de dues coses:
1.- La gent d'Osona es una gent educada i que en el cinema, te un comportament absolutament cívic. Normalment, (sempre hi pot haver el "carallot" de torn) la gent es comporta com hauria de ser sempre i a tot arreu. Respectant els demès, cosa que, dissortadament no es pot dir de tots els públics. Hi ha llocs, on anar al cinema, vol dir, aguantar comentaris grollers , crits, sorolls i diverses formes d'in-civisme i mala educació.
2.- Aquest es el "pro". El "contra", es que voldria saber per que caram no es recullen les bosses de crispetes, els envoltoris de caramels i les bosses de "xuxes".
No costa tant!. A veure si som una mica mes polits coi!.
Resumint:
No us perdeu Avatar.
Em donareu les gràcies pel consell!!.

dimecres, 6 de gener del 2010

Diada de Reis.


Ahir va ser de nou, una nit màgica a casa nostre.
De fet, no ho ha deixat de ser mai perquè la Mireia (la meva filla petita), conserva una part de nena que segur no perdrà mai. Te ànima de Peter Pan la Mireia!.
Potser per això, el seu regal de Reis de l'any passat, va ser una nina de carn i ossos que ara ja camina d'aquella manera maldestre en que hem començat tots a fer les primeres passes.
Cada any (i ja en son mes de trenta), la Mireia i en Quim han fet de la nit de Reis, una nit màgica.
Ara ells (els meus fills), ja son pares i amb les tres petites que sumen entre tots dos, tornem a encetar un cicle de somnis, il·lusions i fe en els miracles.
La meva convicció Republicana, queda "aparcada" per una sola nit: la nit de Reis.
De tota manera, jo reivindico els personatges de Melcior, Gaspar i Baltasar, com a astròlegs, no pas com a monarques de cap regne terrenal.
Tres astròlegs que varen seguir el rastre d'un estel i els seus camins es varen creuar precisament per aquesta ànsia comuna de l'estudi de l'univers.
Tres savis.
Un de vell, un de jove i un de color.
La saviesa, la impaciència i l'exotisme.
Tres.....o molts mes. De fet, es diu que eren més d'una vintena!.
Tant se val. Els tres Mags d'Orient, han arribat fidel i puntualment a la seva cita amb els nostres infants.
De nou, la màgia dels somnis.
De nou, la fe en els miracles.
De nou, la il·lusió en aquestes carones dels mes petits.
Deixem que somiïn. Amb seny per part dels grans. No cal que tinguin "milers" de paquets. Es important també, que els somnis tinguin mesura!.
No els farem mes feliços si els omplim de paquets la sala de casa la nit de Reis.
Els farem mes feliços, si els ensenyem el valor del "SER" i l'inutilitat moltes vegades del "TENIR".
I a mi?. Voleu saber que m'han portat els Reis?.
La salud de les persones que mes estimo.
Tan sols demano que duri molt i molt de temps, tant com sigui possible. Pot ser per sempre, Ses Majestats?.....
Milions de gràcies per el regal!!.

divendres, 1 de gener del 2010

Els meus millors desitjos!!.


Sempre!.
Ja ho se; Acabem d'estrenar un nou any, i se suposa que toca felicitar tot-hom i desitjar-los el millor per aquests 365 dies nous de trinca.
A mi, m'agradaria (es una utopia, es clar), que la felicitat fos per a tot-hom i sense data de caducitat.
Però no pot ser.
La vida no es això. No es un "camí de roses". Es mes aviat, un camí amb pujades i baixades, costerut de vegades i de vegades planer.
De tota manera, com que somiar no costa gaire, a tots ens agrada pensar que l'any que tot just estrenem, sigui millor que l'anterior.
Tant de bo sigui així.
I em proposo posar de la meva part, tot el que calgui per ajudar la deessa Fortuna.
No esperaré que la felicitat vingui a trucar la meva porta.
Aniré a buscar-la.
On sigui que s'amagui.
En les carones de les meves netes.
En la bondat de cor de les persones senzilles.
En una abraçada, en un petó, en una carícia.
En la música (beneïda música).
En els llibres pendents de llegir fa tant de temps.
En la companyia i les converses amb el meu pare.
En la complicitat amb els meus fills.
En els silencis tant eloqüents de vegades.
En el contacte amb el que dorm al meu costat i que sento que es amb mi.
En els meus germans que, amb els anys, han esdevingut els meus amics.
En el record de la meva mare.
En els jocs de les meves gosses.
En un got d'aigua fresca quan estigui assedegada.
En el caliu d'una ma amiga.
En una mirada.
En un paisatge.
En els meus somnis, que son molts....
En milers i milers de coses petites, que em facin sentir viva.
En no deixar de tenir esperança.
En posar el cap al coixí, sabent que no he fet mal a ningú.
En fer feliços als que tinc al costat.
En VIURE!!.
Sigueu tant feliços com sigui possible. D'acord?.