dilluns, 27 d’abril del 2009

L'igualtat es lluny encara....


Avui un altre exemple de l'estupidesa dels programes de televisió. Al menys de molts (que pocs s'en escapen)!.
Es veu que visiten el nostre país, el matrimoni Sarkozy.
Els amfitrions, naturalment, els reis i els prínceps d'Astúries.
I els periodistes s'han entestat en comparar les mides de la Letizia i la Carla, de la Carla i la Letizia ,que per el cas, l'ordre no altera la banalitat del resultat.
I jo pregunto (ingènuament, es clar): Que coi importen uns centímetres mes o menys d'altura?. O de pit?. O de cintura?. O de malucs?.
Importa la persona!.
Perquè les dones permetem que s'ens tracti com a "objectes de consum"?.
Si no protestem, ningú no ho farà per nosaltres.
Doncs jo protesto!.
Volem ser valorades per el que som i no com som!.
Ja n'hi ha prou d'aquest color!.
Ah!.
Si algú no hi està d'acord (cosa que es possible), l'hi vull demanar un favor:
M'agradarìa si no es molta molèstia, saber les "mides" de Felip de Borbó i de monsieur Sarkozy.
Es per allò de la comparativa....sabeu?.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Vull un cervell 90-60-90


Jo vull ser com la Lisa Simpson!.
No m'escolto (no els vull escoltar), els anuncis de cremes, cereals, iogurts, aparells de gimnàstica, clíniques d'estètica, xampús miraculosos etc.
Em nego a netejar la piscina amb vestit de nit i talons d'agulla.
No vestiré pantalons amb la "cintura" a nivell dels malucs.
Ja he fet tard per ensenyar el llombrígol.
No em posaré un pírcing a la comissura del llavi inferior, la llengua, la cella, el nas o.....
Si la mama fa una "barbacoa", no em penso passar cap dia "compensant".
I em nego en rodó que el Corte Inglés s'entesti a dir-me cada any, com m'he de vestir a la primavera.
No i no.
Jo vull ser com la Lisa Simpson!.
Ella es el meu referent. Ho he decidit i ho anuncio als quatre punts cardinals.
Que perquè?.
Perquè la Lisa Simpson te un cervell 90-60-90 !.
I segur, segur, arribarà a ser la Presidenta dels EEUU.
Ho dubteu?. Temps al temps....o es que algú hauria dit que el despatx oval estaria ocupat per un home de color?.
En aquest mon de bojos....tot es possible!.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Gràcies Ana



"SOY VOTANTE SOCIALISTA DESDE 1982. SIN EMBARGO ESTOY EN CONTRA DEL ABORTO. Si estoy en contra de la pena de muerte, en contra de que la sociedad mate a sangre fria a un ser humano por culpable que sea, ¿como voy a estar a favor de que se mate a sangre fria a un ser humano que, además, es inocente? Mientras la ciencia no se defina de manera inequívoca y contundente y me convenza de que un feto de 22, 14 ó 6 semanas no es un ser humano, no puedo estar a favor de despenalizar el aborto. Si un óvulo fecundado e implantado, lo que ya se considera un embarazo, en condiciones razonablemente normales de protección evoluciona hasta convertirse en un bebé ¿con qué criterio decidimos en que momento pasa de no ser humano a serlo? Y si esa frontera la ponemos en un punto, el que sea, ¿que derecho creemos tener para interrumpir el proceso que lleva de un lado a otro de esa frontera?. ¿No debería una sociedad evolucionada esforzarse en proteger a sus hijos desde el mismo momento de la concepción? Al fin y al cabo ¿no lo hacemos así? ¿No protegemos especialmente a la madre y al feto en todas las circunstancias en que necesitan esa protección? ¿No protegemos al neonato prematuro con todos los medios tecnológicos disponibles? ¿No protegemos incluso a los hijos nacidos, de sus propios padres cuando creemos que éstos no ejercen sus deberes adecuadamente? ¿Y qué deber mayor puede tener una madre que la de dar a luz a su hijo en las mejores condiciones a su alcance?

No, la despenalización del aborto no es un logro para nosotras. Al final, los problemas (muchos o pocos) siguen siendo nuestros porque el embarazo problemático o no deseado sigue siendo nuestra carga. Y encima cargamos con el coste moral de matar a un inocente. No, las mujeres solo seremos verdaderas dueñas de nuestra sexualidad y de nuestro cuerpo cuando podamos decidir embarazo si o no en el 100% de nuestros encuentros sexuales. El problema es que actualmente para muchas mujeres el porcentaje es muy inferior. Y no por culpa de los métodos anticonceptivos sino por culpa de la ignorancia, la falta de información y formación y por un estado de opinión generalizado que hace el aborto moralmente equivalente al preservativo. Que buena parte de la culpa de esta equivalencia mental la tenga la Iglesia Católica no le quita responsabilidad a los políticos y legisladores para los que es más fácil despenalizar un lucrativo negocio que invertir en educación moral y afectiva además de en promoción sexual. No, la sociedad se engaña si asocia aborto a progresismo y peor, engaña a las mujeres de las generaciones futuras. Las mujeres reivindicamos nuestro derecho a no quedarnos embarazadas si no queremos, a que el legislador nos asegure ese derecho, que nuestros compañeros aprendan a no coaccionarnos, que no nos violen, que si nos violan no se nos culpabilice por ello y dispongamos de apoyo físico, psicológico y tecnológico para que el embarazo no se llegue a producir. Las mujeres debemos reivindicar que somos responsables, que nos tomamos en serio nuestra responsabilidad y exigimos que la sociedad se corresponsabilice con nosotras, no para deshacerse del problema sino para evitar que se produzca. Y que en aquellos casos en los que inevitablemente haya que tomar la dolorosa decisión de interrumpir un embarazo, la medicina primero y la justicia después, nos den las garantías suficientes de que la decisión era inevitable y, por lo tanto, no punible. Las leyes y los jueces estan para garantizar que cuando se contraponen dos derechos fundamentales (dos vidas por ejemplo) la decisión final es proporcionada. Hoy por hoy, sean cuales sean las graves consecuencias que pueda sufrir una mujer embarazada, pocas veces estará en proporción con disponer de la vida de un inocente. En todo caso, para eso están los jueces.

He dicho al principio que siempre voto al Partido Socialista. En 1996 voté de nuevo porque el Partido Popular no llevó en su programa derogar la Ley de despenalización del aborto. Hoy entiendo que mis convicciones morales se ponen a prueba. Un gobierno que en la misma legislatura se plantea regular que una menor NO pueda decidir sin la autorización de sus padres someterse a ciertas operaciones de cirugía plástica pero SI pueda abortar sin dicho consentimiento, adolece de valores morales cuando menos confusos. Como madre y por tanto educadora me sublevo. Si en las próximas elecciones el Partido Popular propone derogar, al menos, la ampliación que pueda aprobarse ahora, no me quedará más remedio que replantearme el voto. En todo caso tal despropósito no se aporbará en mi nombre.

Ana Gallardo"

Enviado a:

www.leirepajin.com como comentario
www.laslinces.blogspot.com como comentario
laslinces@gmail.com un email
infopsoe@psoe.es un email
https://www.mujeresenred.net/spip.php?page=contact un email
http://pzerolo.blogspot.com/2009/04/laicismo-es-libertad.html como comentario
pulidoruiz@gmail.com un email
http://derechoavivir.org/contacto/ un email
participa@prisacom.com un email
redaccion@elpais.es un email
http://blogs.rtve.es/asuntospropios/posts un email en "contacto"
http://blogs.rtve.es/endiascomohoy/posts un email

Llegiu atentament aquest post si us plau. Voldria haver-lo escrit jo però no ho hauria sabut fer tant be. I com que subscric cada una de les seves paraules, el penjo en el meu blog perquè val la pena que el conegueu. L'Ana es un DONA amb majúscules. Gràcies pel teu post tant valent Ana.

dijous, 16 d’abril del 2009

Venècia


Aquest es el primer quadre a l'oli que vaig pintar: Venècia.
Aquesta ciutat em va enamorar. Des del primer moment. Varem anar-hi per celebrar els 25 anys de casats.
Era a primers de setembre del 2000. Tot son bons records. La ciutat estava neta, els canals també, feia una temperatura molt agradable i varem poder gaudir de l'espectacle de les góndoles antigues amb la "Regatta Stórica" que es celebra cada any el dia 8.
Un viatge preciós.
I es clar, tocava pintar el Gran Canal i l'església de Nostra Senyora de la Salutte.
Així a part de les fotografies, ens queda quelcom mes personal com a record del viatge de les nostres "bodes d'argent".

dimecres, 15 d’abril del 2009

Feliç aniversari filla !.


Avui es l'aniversari de la meva filla. Me la miro amb la seva petita als braços i no m'ho puc creure.
Si tan sols fa dos dies (exactament 31 anys), ella era així de menuda. I ara es mare i la seva filleta la recorda molt.
M'he fet un tip de fer fotos, millor dit, em faig un tip de fer fotos de les meves netes, dels meus fills....de tot i tots els que s'hem posen al davant. Aviso: Soc una "fotoadicte" i el que avisa no és traïdor. Qualsevol que sigui al·lèrgic a la càmera fotogràfica, si em veu apropar-me ja es pot amagar ràpidament.
I es que per mi, es un dels millors records, la fotografia.
I avui he repassat els àlbums familiars i m'ho he passat molt be veient i recordant.
Ho faig sovint.
I es molt curiós, tot i sabent de memòria cada una de les imatges (les he mirat dotzenes de vegades), sempre descobreixo quelcom de nou.
I em fan feliç!.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Pluja


Em ve a la memòria una cançó que sentia fa uns anys endarrere. No la se tota, no se qui la cantava ni de qui era, però aquests dies i d'una manera recurrent, una petita estrofa em ve una vagada i una altre a la memòria. Perquè serà?.
El petit tros de cançó que recordo diu:

Plou, plora el cel llàgrimes celestials.

Que trist que està el cel aquests dies!. No deixa de ploure. Malgrat que els pobres mortals estem de mini vacances de Setmana Santa i tenim ganes de sol. Malgrat que ja sabem que la Primavera te aquestes coses, ens volíem estalviar tanta mullena.

Avui he sentit cantar les Caramelles al meu poble. A pesar de la persistent pluja i el temps desavinent, cal no perdre una tradició tant nostre. I no, no la perdrem. Encara que el cel s'entesti a plorar i plorar.

dijous, 9 d’abril del 2009

l'estupidessa d'en Berlusconi


Cap país es mereix un personatge com aquest com a principal mandatari.
Se suposa que hauria de ser una persona altament qualificada, amb una formació sòlida, amb una humanitat i sentit del deure envers els seus compatriotes mes sòlid encara.
Peró no es així. Dissortadament no es aquesta la realitat.
El senyor Berlusconi (senyor es un dir), els diu al les pobres persones que han patit una tragèdia que no oblidaran mai, que s'imaginin que estan de camping!.
I jo em permeto esmenar-li la plana al primer mandatari italià.
Sap que vol dir estar en un camping senyor meu?. Jo que he sigut junt amb la meva família, usuària d'aquests espais de convivència, companyonia i camaraderia que vostè desconeix, l'in farè cinc céntims:
Estar de camping vol dir:
Viure i gaudir de l'aire lliure, d'una sensació plena de llibertad. Vol dir, conviure amb altres persones amb absolut respecte mútu (salvant algunes excepcions). Vol dir vida sana, esports, excursions, platja o montanya. Vol dir jocs, bon humor, rialles, ambient distés i dies feliços.
L'hi sembla que aixó s'assembla ni de lluny amb el que estàn vivint els disortats compatriotes seus?.
Senyor Berlusconi:
Potser convindría que per una temporada deixes els hotels de cinc estrelles i es donés un bany de realitat. Veuría el mon des d'una altre perspectiva l'hi ho asseguro.
Ah!. No cal que s'en vagi de camping. Hem temo que no es l'ambient en el que vosté se sentiría mes a gust....i nosaltres tampoc volem aquesta mena de persones compartint dies de lleure i relax.
Vosté que te tant poder....creu que sería possible fer.se amb una "sobredosi" d'humanitat?.
No es cara, no pateixi.

diumenge, 5 d’abril del 2009

dones escriptores


Estic acabant una col·lecció que vaig començar fa uns mesos. No soc gaire amant de les coses "per entregues" però aquesta em va interessar particularment i no em penedeixo d'haver.la començat i la vull acabar. Ja falta molt poc.
Es tracta de 37 volums, de literatura escrita per dones i prologada per altres dones (totes escriptores consagrades, es clar) .
I perquè aquesta col.lecció i no qualsevol altre?.
Perquè no comprar els llibres que m'interessin fent jo mateixa la selecció segons els meus gustos?.
Doncs, perquè aquesta concretament, inclou una serie d'escriptores que m'agraden i m'interessen, d'altres que no conec i espero anar descobrint, i perquè es literatura feta per dones i prologada per dones.
No vull menysprear els escriptors masculins, de cap manera!. Ni ha molts que m'agraden, m'interessen, m'emocionen, em meravellen, m'atrauen i em subjuguen.
Els meus llibres preferits, han estat escrits per homes.
Peró....ara em ve de gust una "sobredosi" de sentiments eminentment femenins.
Perquè una dona te una perspectiva diferent a l'hora de veure el mon.
Perquè els seus sentiments, s'acosten mes als meus.
Perquè conec les seves inquietuds, les seves pors, els seus amors i desamors.
Perquè m'emociona veure la vida a traves dels seus ulls, mes semblants als meus ulls.
Deu ser el tant anomenat "etern femení"?. Segurament.
En deixo un petit extracte a tall d'exemple:
Aquestes son algunes de les dones escriptores que ara mateix tenen un lloc preeminent en les lleixes de la biblioteca de casa meva.

JANE AUSTEN prologada per ROSA REGÀS
FRANÇOISE SAGAN " SOLEDAD PUERTOLAS
ELIZABETH GARKELL " ANA BECCIU
ANA MARÍA MATUTE " CARME RIERA
AGATHA CHRISTIE " CLARA USÓN
CARMEN LAFORET " NURIA AMAT
VIRGINIA WOOLF " MARTA PESSARRODONA
PEARL S. BUCK " MARUJA TORRES
CHARLOTTE BRONTË " NORA CATELLI

I axi fins a 37 dones, escriptores i .......dones. Llegint els prólegs i les biografíes, es constata que no els ha sigut fàcil el reconeixament a la seva feina.
I son unes excel'lents escriptores.
Per aixó les vull llegir ( o rellegir, en alguns casos).
Tinc per endevant tot un univers per gaudir!.

divendres, 3 d’abril del 2009

matrimoni feliç


Qui diu que el matrimoni es el final de l'amor?.
Jo ho nego categòricament.
I si no, vegeu quin matrimoni mes feliç!.
Serrat-Sabina .... o Sabina-Serrat.
Un bon casament de dues àguiles imperials.
Una unió perfecte i perpètua.
I amb ells he volat alt, molt alt, fins als cims de l'amor a la música i a la poesia. De denúncia, d'esgarrada, de barri baix, de baixes passions i d'amors absoluts, de fina ironia, de versos robats i de versos prestats.
Gràcies mestres!.

dijous, 2 d’abril del 2009

Cuina casolana


Avui després de fer un munt de kilòmetres de bon matí, (Andorra, el Vilar d'Urtx, Berga....) volíem ser a casa a l'hora de dinar per allò de menjar be i barat.
Peró estàvem cansats de tant cotxe, amb ganes d'estirar les cames i amb gana de posar-nos alguna cosa a l'estómac.
I ens hem proposat fer un dinar econòmic, per sortir del pas vaja. Qualsevol cosa ens anava be.
Hem parat a Bagà.
A l'atzar.
Hem vist un bar i com que plovia a bots i barrals i estava pràcticament davant d'on havíem aparcat, no ens ho hem pensat dues vegades i tampoc teníem massa on triar.
Tenien menú.
Tres primers, tres segons i....uns sis o set postres diferents.
Senzill i net, inclosos els lavabos (cosa d'agrair i dissortadament no gaire freqüent).
I el dinar?.
Fantàstic!. I per 7,-euros!.
Aquella cuina de les nostres avies. Sana, abundant i ben elaborada.
Un pa dels d'abans. Un vi negre de la casa (amb ampolla de vidre i tap de gasosa) amb un punt dolç molt llaminer.
Tomàquet amb gust de tomàquet (no es un acudit, no us ho penseu).
Mongetes del ganxet amb cloïsses.
I....be, no us vull fer venir salivera enumerant els plats, però estava ple de gom a gom i ens ha semblat que tenien una clientela assídua.
Hem dinat com uns reis!. I per catorze euros!!.
No hem busqueu mai al Bulli.....no hi seré.