diumenge, 31 de maig del 2009

Dones del mon


De tant en tant, la meva filla i jo, ens "escapem" per dinar juntes, parlar de les nostres coses i gaudir de la mútua companyia.
Ens agrada un restaurant xinés que coneixem molt. El menú?. Molt poc original, sens dubte, però com que ens agrada molt, solem repetir els mateixos plats: amanida xinesa, rollo primavera (quines salses!) i fideus tres delícies, arros tres delícies, porc agredolç o pollastre amb verdures.
Divendres va ser un d'aquests "dies d'escapada mare-filla-neta" (la peque s'ha afegit al grup).
Aquest restaurant, sempre es ple. Es en un barri obrer de la ciutat amb molta immigració i això fa que sigui d'allò més colorista i es un altre dels seus atractius.
Avui hi havia una taula llarga amb una colla de dones que celebraven alguna cosa.
La celebració era el de menys, perquè el que cridava l'atenció, era la diversitat de vestuaris, colors de pell, accents i actituds. S'ho passaven d'allò mes be, rient i gaudint de la seva festa particular.
Hi havien dones africanes, sud-americanes, asiàtiques, marroquines, catalanes....
Un preciós ram de flors de tots colors!.
A mi, particularment i també a la meva filla, ens fa felices aquesta comunió entre les dones vingudes de llocs tant diferents i que ara son convilatanes nostres.
Totes som mares. Tenim les mateixes pors, les mateixes inquietuds i el mateix patiment per els nostres fills. Son mes, moltes mes, les coses que ens apropen que les que ens separen.
Benvingudes!!.
Serem nosaltres, les dones, que farem un mon mes just i menys desigual.
Paraula de dona!!.

diumenge, 24 de maig del 2009

Costa Brava


Avui he fet un tros del camí de ronda que va de La Fosca a Cap Roig.
La família s,han quedat a la platja i jo he preferit fer una excursió pel meu compte.
Com que encara no hi ha massa gent, ha sigut molt bonic i relaxant. I una vegada més, m'he enamorat de la Costa Brava.
La dels penya-segats.
La de les ones batent contra les roques.
La dels vents tramuntanals.
La dels pins a tocar de l'aigua.
Cada racó m'ha donat un motiu per parar i admirar el paisatge. He trobat gent que feia el mateix camí que jo, no massa per sort (encara no som a l'època de les aglomeracions a la costa), i m'he adonat que anàvem tots com en una processó on imperava un silenci respectuós i un posat reverent.
Perquè la Mare Natura, ha estat generosa amb aquest racó de la nostra terra i ha esdevingut un santuari per la pau de l'ànima i el goig dels sentits.
Que bonica que es la Costa Brava!.
La que es pot gaudir des dels camins de ronda!.

divendres, 22 de maig del 2009

Som a la ONU !!.


Passem uns dies vora el mar en la nostra caseta de quatre rodes.
El primer dia, estem sols. Pernoctem sols. Estem absolutament sols en un tros de costa privilegiat.
A les set del matí (i abans inclús), comencen a passar per el passeig que segueix la línia de la costa, gent amb bicicleta, caminant a pas lleuger o corrent.
Després s'hi afegiran els patinadors, els jubilats, els que van a la feina i els que passegen el gos.
I nosaltres, ens mirem l'espectacle de la vida en moviment, des de la "caseta dels cargols", davant el primer cafè amb llet del mati.
I el mar, imponentment blau.
Els dies següents, la cosa s'anima.
Primer, arriba una parella d'autocaravanistes que ens saluden i els saludem....en francès. Ell es d'origen japonès i ella holandesa. Ens entenem "xampurrejant" la llengua gala, amb signes, en castellà i en català. Una mena d'aiguabarreig la mar de divertit.
La següent autocaravana, porta una família anglesa.
També ens saludem....i ens intercanviem somriures cada vegada que ens creuem.
Durant els dies següents, hem tingut com a veïns ocasionals, una parella cubana (ell de pell blanca i ella molt fosca), amb un petit mulato preciós.
Una altre família d'algun país de l'est d'Europa (o això ens va semblar).
I....el que dic; la ONU !.
Una petita "volta al mon", sense moure'ns de Cambrils.

dimecres, 13 de maig del 2009

Una "dita" popular.


M'ha trucat un amic per felicitar.me per el naixement de la meva tercera neta.
Tot nenes!.
Espero que algú, estigui fent nens....o ho tenim malparat.
De tota manera, el que m'ha fet gràcia, ha sigut la "dita" popular que ha afegit a la seva felicitació i que jo, fins avui, desconeixia.

A la casa que Deu l'hi vol be,
porta la nena primer.

I jo afegeixo, que com que sempre ens agrada "escombrar cap a casa" (oi que si?), doncs que ja m'està be la dita.
Me la apunto i la subscric.
Per alguna cosa soc avia de tres princeses.
La iaia Carme "dixit".

dimarts, 12 de maig del 2009

Un "mojito" a la teva memória Claudina.


Sentia nostàlgia de la seva estimada Cuba, molta nostàlgia.
Peró tenia les filles aquí, al Vell Continent. I la neta, i per tant, el cor!.
Peró l'ànima no.
L'ànima de la Claudina es va quedar a Cuba.
Amb l'escalfor del seu sol que tant enyorava.
La Claudina era una mulata amb la pell cremada i seca. Amb una mirada d'ulls entel.lats per unes incipients cataractes.
La Claudina buscava (i trobava) l'escalfor, el caliu de la gent.
I a les portes de l'estiu, ha volgut marxar.
Siguis on siguis Claudina, no tinguis cap dubte que recordarem per sempre la musicalitat de les teves paraules i aquella frase que repeties i que et feia ser tant tendra:
>Por favor: no me olviden.
I no.
No t'oblidarem Claudina. Sempre mes seràs la cubana que enyorava tant la calor del sol, que als hiverns (durs hiverns) de casa nostre, semblaves un ocell desvalgut, de pell fosca i arrugada però eres una ànima d'au tropical acolorida i cantaire.
Feliç vol Claudina.
Segur, ben segur, que hores d'ara, t'estàs apropant al sol.

dissabte, 9 de maig del 2009

Les "bestioles" de la mama.


Recopilo una serie de fotografies familiars en les que hi surten "els animalons" de la mama.
El que la meva mare sentia per tota classe de criatures vivents, era una autèntica passió.
Tan era que fossin bestioles reptadores, saltadores, amb pel, amb escates, amb ploma...era exactament igual!.
La mare els recollia a tots. Ja en vaig parlar en un post anterior, però, es que com que vaig trobant noves fotografies, penso fer un recopila tori que anomenaré així: "Els animalons de la mama".
Gossos, gats, tortugues, conillets d'índies, ànecs, conills de bosc, papallones, caderneres, un esparver, una rateta blanca, una oreneta, un porc espí, pardals, garses, cucs de seda, serps (si, si, també una serp que va retornar al bosc)....
granotes reineta, gripaus, i tota classe d'animals que es trobés o arribessin casualment al pati de casa.
No era massa estrany doncs vivíem a tocar del bosc en una colònia tèxtil, apartada del poble.
Avui penjo una imatge de la "Queca", la nostre rateta blanca.
Els meus germans i jo, varem passar molt bones estones amb ella.
Les millors joguines que em tingut, sens dubte: Els animalons de la mama!.