"VACANEVERA"

Plantar un arbre; tenir un fill; escriure un llibre........

Aquestes son les coses que (segons diuen), una persona ha d’haver pogut fer abans d’acomiadar-se d’aquest mon per sempre.

Jo estic contenta: Marxaré amb els deures fets:

He plantat mes d’un arbre.....

He tingut dos fills......

He escrit un llibre (petit, això si) de poemes.......

I.........

He munyit UNA NEVERA!.

Si, si. No m’he begut l’enteniment, no us ho penséssiu pas!. He tret llet de la nevera de casa meva prement amb les mans la seva “panxa”.

Intentaré explicar aquest fenomen paranormal el millor possible:

Fa pocs dies. Entro a la cuina i veig (tal com ho escric), que de la nostre nevera, surt un rajolí de llet.....

Obro la porta immediatament i el que em cau al damunt, es un bon raig del líquid blanc. Quedo mes o menys com la Cleòpatra després d’un bany dels que diuen que acostumava a donar se amb llet de burra (en el seu cas). En el meu, per la etiqueta de l’ampolla accidentada, va ser amb llet de vaca . Freda, això si, molt molt freda. I jo em quedo “glaçada” davant l’espectacle d’una ampolla de litre i mig de llet, que vessa sense control.

Ja us podeu imaginar la resta:

Uf!. Ja està la nevera neta de nou , el terra fregat i tot en ordre......

Ja,ja....no senyor!.

Surt mes llet de la porta de la nevera!. Surt cada vegada que la premo amb els dits i no para de sortir!.

Per on coi s’ha filtrat?. .... Ah; misteri!.

El cas es que, per la goma que envolta la porta de la “vacanevera”, surt i surt i surt un raig de llet que sembla no tenir fi.

Ressegueixo amb els dits tot el contorn de la porta i “em regala” un bon got de llet recent “munyida” de la meva “vacanevera”.

Espero uns minuts i repeteixo l’operació:

Aquesta vegada ja es una mica menys d’un got.....

A continuació una tassa....mes tard una tasseta de cafè, i dues i tres, i....

Uf!. Fa molta estona que nomes surten gotes. S’haurà acabat la producció lletera de la “vacanevera”?.

Espero l’endemà.

Encara ha sortit un altre rajolí molt petit quan he intentat “munyir” de nou.

I han hagut de passar dos dies sencers perquè s’acabés del tot el degoteig de llet.

En el fons (molt en el fons), em fa una certa tendresa mirar-me aquest electrodomèstic que (crec), que no te vida pròpia, però que un bon dia, va ser capaç de convertir se per unes hores en una “vacanevera” i es va deixar munyir.

Viure per veure!....

Tattoo

Aquest estiu m’ha vingut de gust donar-me un “capritxet” que feia temps que em voltava per el cap.

Primer em vaig informar degudament:

!.- es pot treure amb lasser

2.-Puc continuar sent donant de sang

3.- Anar a un centre on tinguin el corresponent permis i on utilitzin material degudament esterilitzat i d’un sol us.

I, un cop sopesats els “pros” i els “contres”......

Ja tinc el meu tattoo !.

En deixo constància gràfica.

Es bonic oi?.

Detractors.......abstenir-se de fer comentaris.

Es broma. S’accepten tota classe de crítiques. No faltaría més !.

Vacances en "le Petit Palais"

Aquest mes d'Agost ha portat novetats significatives a la meva percepció personal de les coses que m'envolten i de les coses de les que gaudeixo juntament amb gent que estimo.

He fet un viatge meravellós per la vall del Loire junt amb el meu marit i la meva germana Mon.

El viatge tenia un doble objectiu:
Anar primer prop de Nevers, concretament a Le Bec d'Alier, on el nostre oncle Damià juntament amb la seva dona la Chantal, tenen una antiga casa de pescadors de riu que varen comprar ja fa mes de trenta anys i que es una meravella.
A veure com descric en poques paraules els dos dies que varem passar amb ells?......

Entranyables, emotius i enriquidors. Damià i Chantal; gracies per dos dies inoblidables.

El Damià es el germà petit de la meva mare i l'únic que viu dels quatre que eren. La mare tenia per ell una especial predilecció i........

Be. No venen al cas les histories familiars. Seria llarg d'explicar però es pot resumir una mica en que es un home d'una notable intel·ligència i una gran cultura, cosa que fa que les vetllades al seu costat siguin memorables.

El Damià s'ha fet gran. Egoistament, no deixaré d'aprofitar els anys que em quedin per gaudir de la seva companyia. Ja planejo un nou viatge a Nevers o a Paris.

La Chantal, la seva esposa, es una delícia de persona. Tan sols te un any mes que jo, doncs amb el meu oncle, es porten vint i un anys de diferencia. Es varen conèixer a la Sorbona on eren companys de carrera. Es varen enamorar, es varen casar i.....fins ara!.

Com diu el Damià, ell va quedar subjugat per aquella “cara de nina” i a la Chantal, la va enlluernar aquell home de 41 anys, tant senzill i tant savi i amb aquell accent tant peculiar que no ha perdut a pesar de que com ell diu:”Ja penso i somio en francès”.

Una “peculiaritat” del Damià:

Parla i escriu correctament sis idiomes. Català, castellà, italià, alemany, francès i greg. Però NO parla anglès!!.
Cosa que, en els seus viatges a terres anglosaxones, fa que se'l mirin amb una certa desconfiança i recel, la qual cosa, el diverteix enormement.

Com he dit: Dos dies magnífics i en la millor companyìa.

I allà va ser on, la Chantal, després de “visitar” la nostre auto-caravana que jo tenia batejada amb el nom de “la caseta dels cargols”, va exclamar:

C'est tres jolie!. C'est une “Petit Palais”!!.

I....amics i amigues, us faig saber que, a partir d'aquell moment, la “caseta dels cargols”, va ser rebatejada (per sempre mes) com a “PETIT PALAIS”

No puc pas decebre les expectatives d'una ciutadana d'un país que te com a ressenya la Llibertat la Igualtat i la Fraternitat oi que no?.

Queda dit doncs.

La segona part del nostre viatge, va ser per la Vall del Loire.

Varem visitar:

El Castell de Valençay, el de Cheverny, el de Chambord, la ciutat de Blois i el seu Castell, el de Chaumont-Sur-Loire, la ciutat d'Amboise i el seu Chateau Royal, el castell de Villandry, el de Azay-Le-Rideau i finalment, la ciutat de Samur i el seu Castell.

Ens en queden per visitar........uns 50 tan sols!!.

Tornarem.

Oi tant que tornarem. Si res no ens fa la guitza, tenim viatges planejats fins l'any.........

El mes impactant de tots però: Chambord. Com diuen les guies turístiques; “Le Château Absolut”

El va fer construir el rei Francesc I i durant els seus 32 anys de regnat, nomes el va habitar 72 dies !!.

Ai la reialesa!.

Tenen cada cosa!!........

Be. Ja som de nou a casa i fins el proper viatge, somiarem en contes de Prínceps i Princeses, Castells encantats, dracs i fantasmes.

Somiarem......

Aclariment

Aquest post, va una mica dedicat especialment a tu, Agnès.

Per si no has llegit mai el meu blog sencer (cosa que entenc), et faré cinc cèntims del em refereixo quan parlo dels temibles tentacles que , (aviat farà set anys), em varen mossegar la carn i l'ànima.

No soc sola a dir que he patit un càncer....tant de bo!.

Cada vegada que conec alguna altre persona que s'ha d'enfrontar amb aquest enemic silenciós, em produeix el mateix efecte:

En un primer moment, un dolor i una llàstima molt íntims....se'm desperten una colla de records i vivències molt dolorosos. De seguida, peró, el que m'agafa es una ràbia infinita!.

La hi tinc jurada a aquest maleit mal!.

Ja son massa vegades les que s'ha presentat com ho fa sempre, de manera soterrada, silenciosa, sense misericòrdia, a massa persones que estimo, que aprecio o que potser tan sols conec de vista o de referències.........però son persones!. Éssers humans que estimen i tenen qui els estima. Que tenen il·lusions, projectes, ganes de viure....

I un bon dia, tot s'estronca. La terra es belluga sota els teus peus i busques a que et pots agafar per mantenir-te dret.

I trobes els teus particulars bastons per no caure: La FAMILIA, els AMICS, els METGES i els seus coneixements que sortosament creixen dia a dia, els FÀRMACS (que a la vegada que et curen, et destrossa'n, com un bombardeig que no pot ser tant selectiu com voldríem), la FE , la de cadascú, la fe en un poder superior, la fe en un mateix, la fe en els metges......

I la LLUITA personal. Que solitària que es la malaltia!. I el CORATGE que no sabem que tenim, fins que toca treure'l d'on sigui. I últimament, n'he vist molt en persones que estimo i n'he vist, en persones que he estimat i que varen perdre la seva lluita particular.

A mi, el tumor em va afectar la part dreta de la cara i (com m'agrada dir amb un xic d'ironia), em va “canviar” el somriure. Moltes vegades, ric, parlo i petonejo “de costat”, je,je. A poder triar, m'hauria agradat mes ser “d'esquerres”, però el meu tumor, posats a ser antipàtic, va escollir ser de “dretes”.

Una cosa que no puc fer de cap manera: Xiular!.

Em sap greu, si mai et veig en la distància, no et podré fer girar amb un fiu, fiu, sonor.....

Et cridaré per el teu nom (que també es un dels meus segons noms que em varen posar el dia del bateig).

I et faré un bon peto....de tort o de dret, tan se val. Serà sentit de cor.

Deixo dues fotos mes:

Una, tot just a les 24 hores de l'intervenc ió quirúrgica, i l'altre, la d'un casament on vaig anar fa dos anys i que gràcies al bon ofici del fotògraf, (i les miraculoses mans del meu cirurgià) no se'm veu que tinc la mandíbula ensorrada. Una cosa tinc molt clara: No m'he fet ni em faré cap cirurgia estètica.

Puc somriure, puc parlar, puc fer petons.... i visc!.

Que mes puc desitjar?.

I per acabar de ser feliç, vaig sumant amics i amigues “bloguers” o no, i aquest es el meu gran tresor.

Una abraçada que de moment ha de ser virtual.

Bon estiu !!

M'ha vingut de gust un canvi d'imatge.

El meu “ego” i jo, en deixem mostra gràfica.

Nota aclaridora:

El cabell es pot tallar, deixar.lo créixer, tenyir de colors diversos......

El somriure es genuïnament meu i amb “marca de fàbrica” desprès de passar per les mans del meu estimat doctor Basas que va fer amb la meva mandíbula, el que calia i era absolutament necessari fer.

Bon estiu!.

Meduses

Un mes d'Agost de fa set anys (com passa el temps!),en una platja de Menorca, em va “picar” una medusa.

Va ser un dolor intens i els seus tentacles em varen quedar “tatuats” al pit durant unes quantes setmanes. El dolor se'm va “tatuar” al cervell per sempre mes.

Peró vaig aprendre dues coses importants

1ª- Que els fiblons mes dolorosos em vindrien uns mesos mes tard, també sense avisar, també deixant-me una marca indeleble de per vida al rostre i a l'anima.

2ª- Que no podem nedar ni viure sense riscos.

I que tot, absolutament tot, es un “aprenentatge vital”.

I ara la meva pregunta:

Naturisme o vestit de neoprè?........Per “nedar” vull dir!.

"GROG" : segons el diccionari de la Llengua Catalana.

I em pregunto; en que deuria estar pensant quan vaig escriure el post del "grog" ?.

Dono paraula de que els licors i jo no som compatibles. No gaire, millor dit. Abans un bon vi que un bon licor.

Però vet aquí que, com que no quedo convençuda del perquè vaig escriure "grog" en comptes de "groc", m'he decidit (en soc molt de decidida, dit sia de pas), a consultar el Diccionari de la Llengua Catalana, que per això el tenim, per fer-lo servir quan calgui.

I ara n'és una d'aquestes ocasions en que cal consultar l'Oracle dels que en saben mes que jo.

GROG:

BEGUDA FETA AMB AIGUA GENERALMENT CALENTA A LA QUAL S'AFEGEIX UN LICOR FORT, NORMALMENT ROM, I LLIMONA.

Vet-ho aquí.

I de passada, constato que: Del GROC (el color s'entén), en deriven; groGor, groGuenc, groGuesa, groGuinós, etc.

Apa, "siau"!.

Els nous dinosaures

Formen part de molts dels nostres paisatges.

Feres despietades, destructores, invencibles.....

Monstres d'acer al servei del mes gran depredador del Planeta Terra: L'home.

Destruir per construir.

Cada vegada mes, utilitzant els recursos al nostre favor obviant les necessitats de la nostra flora i fauna tan malmeses.

Es el progrés, es el "peatge" a pagar per avançar en la nostre societat, la dels homes.

De veritat estem convençuts que CONSTRUÏM?.

De vegades no teniu la sensació contrària?.

I que consti que, egoistament, les grans infraestructures, son fantàstiques i milloren molt i molt, els desplaçaments fent-los mes còmodes, ràpids i segurs.

Però no em puc desfer d'aquesta sensació de gran depredador i no puc apartar la vista cada vegada que (recomano la ruta Vic-Ripoll), m'he creuat amb un d'aquests enormes dinosaures d'acer.

XIMO DIXIT

Ximo es "l'alter ego" del meu estimat fill gran.

I sol tenir raó; no sempre, es clar, però força vegades quan "esmena la plana" a una servidora te tots els arguments del mon mundial al seu favor.

No cal que us recordi que en soc la progenitora oi?.

Per tant; una part del mèrit de que el Ximo, sigui com es, me'l apunto. Si mes no, per allò de que soc la mare que el va parir!.

I....torna a tenir raó, ca-sum l'olla!.

GROC es amb C final i no amb G.....si ja ho deia jo, que aquest corrector de català de vegades està a la inòpia!.

O sia:

El post anterior, feu-me el favor de rellegir-lo amb C final.

Moltes gràcies.

Aprofito l'avinentesa, per penjar encapçalant aquest post, una foto del Ximo, que fa un temps, va fer un viatge al Pakistan, per ensenyar-los (entre moltes altres coses), que GROC, s'escriu amb C final....coi!!.

Un mon en grog

Ara si.

Ara, espero que per molt de temps, el meu mon es del color que mes m'agrada.

El grog m'omple d'energia positiva!. I ara, en aquests moments, em sento amb les "piles" carregades per una bona temporada.

Conscient dels problemes i amb ànims per fer-los front.

Ara el meu mon es grog.

Si algú me'l despinta......soc capaç de mossegar!.

Malintencionats; abstenir-se!.

BARÇA, BARÇA, BAAAAAAAARÇA !!.

Estic nerviosa. Estic contenta i soc optimista!.

Tinc al meu costat un altre que està molt mes nerviós que jo, que està eufòric i atemorit alhora i que va "guarnit" de dalt a baix de blau-grana.

Estem com es diu "en capella" des de l'hora de dinar i aviat ens "concentrarem" al bar de sempre amb una colla de "culés" amics amb ganes de celebrar la lliga fins a les tantes...

El cava es en fresc, els ànims alts i els nervis....també.

Força Barça!!.

Demà en parlem eh?....... Uff.

"Pipí de camioner"

Imaginativa aquesta pràctica dels nostres camioners.

En Xavier, te poc mes de trenta anys i porta un camió grandiós. Transporta gasoil i a part de que necessita una "cuba" d'unes dimensions descomunals, també crida l'atenció com llueix el seu camió. El porta impecable. No es estrany doncs, que moltes vegades, camí de Barcelona a primera hora del matí, ens creuem amb ell que torna cap a casa.
En aquestes ocasions, solem dir a l'uníson:- Mira, el Xavier!.

Un dia parlàvem de la duresa de la seva feina i els inconvenients que te circular amb una "bestia" de camió com el seu.

.-Com t'ho fas si has de fer pipí?.- Ah, la pregunta del milió!.

I llavors, ens va aclarir el que per mi (digueu-me ignorant si voleu), era un misteri.

Que hi fan a les voreres de les carreteres, aquelles ampolles d'aigua plenes d'un liquid grog, que es veu clarament que no es aigua.

Podria ser cervesa?

Vi blanc de garrafa?.

Cava sense etiquetar?.

Doncs no. Es "pipí de camioner" collita del 2009-2010.....Suposo que el MOPU, s'encarrega de que les collites no vagin gaire mes enredera i en retira els estocs.

I avui, camí de Barcelona he vist una cosa molt curiosa; Un pilot d'ampolles de les que generosament recullen les miccions dels nostres camioners.

M'agradaria que abans de llençar-les al voral, les etiquetessin i així sabríem la procedència dels esforçats homes de la carretera. Es podria portar una estadística:

-Mes de Maig:.- 56 italians (16 de Nàpols, 21 Romans i la resta de la Regió de Calàbria). 103 romanesos (regió de procedència, sense especificar). 47 francesos (11 de la Bretanya, 26 de la Normandia i 10 del Rosselló). 208 espanyols (200 de El Ejido i 8 de l'Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma)......etc. etc.

No crec que prosperi la meva proposta.

"Pijos"...

Es mouen en estol.

S'assemblen en el vestir, en el caminar, en el parlar..... son "clons" els uns dels altres.

Han desat els esquis i es preparen per treure les nàutiques, els jerseis del cocodril, del cavallet, de la corona de llor....

Emigren de la muntanya al mar i del mar a la muntanya en els seus esportius, en els seus tot-terrenys, darrera de les ulleres de sol de marca (les ulleres).

No m'agraden. No m'agraden gens. Jo que soc (perdoneu l'immodestia), una persona tolerant, no els suporto!.

I menys, quan els sento parlar en castellà, a ells, que han nascut, crescut (es un dir), i viuen a Catalunya.

Detesto a qui es creu per sobre dels demès, detesto a qui fa ostentació de poder econòmic, detesto la prepotència i detesto a qui no s'estima la terra que l'ha vist néixer.



O sea.......sabes?....

ESPRIU

........

Peró no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car soc també molt covard i salvatge

i estimo a mes amb un desesperat dolor

aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria......

El meu marit i l'aspiradora......un "amor" impossible.

El meu estimat marit, va tenir la sort de poder-se pre-jubilar als cinquanta set anys, el Febrer de l'any passat.

O sigui:

Fa uns mica mes d'un any, que l'aspiradora i jo, el perseguim, l'assetgem, l'hem arribat a "acorralar" literalment, jo l'hi he demanat per activa i per passiva que col·laborés amb mi, en aquesta tasca quotidiana.

.-La feina de casa s'ha de compartir (li dic absolutament convençuda de que les coses han de fer-se conjuntament).

I finalment....HO HA ENTÈS !!. No m'ho puc creure!. Ha costat tot un any però finalment està disposat a col.laborar.

Trec l'aspiradora de l'armari...... ei, on va?...s'escaqueja una altre vegada?....no,no. Diu que ja torna de seguida....esperem que sigui veritat i compleixi el que ha promès.

Tarda tan sols deu minuts!.

Ve eufòric i feliç i em fa saber que "m'ha comprat" un regal. El tindré dilluns a la tarda.

.-Estàs contenta?, em diu.

.-Si, molt, (contesto no massa convençuda de que el regal sigui només per mi).

Miro la meva estimada aspiradora. Penso en els anys i anys que fa que nosaltres dues si que hem col.laborat a tenir la casa el mes neta possible, m'emociono, deixo caure un llagrimeig (sobre l'aspiradora, es clar), i l'hi faig saber que ella, també te dret a la prejubilació....

Em sembla que m'ha somrigut.....imaginacions meves, es clar!.

Llibres i roses - Sant Jordi

El meu llibreter "de sempre", es diu Jordi. La llibreria es a la Plaça Major de Vic, un lloc preciós amb l'encant especial que tenen tants racons de Catalunya.

I cada any, quan s'acosta la diada de sant Jordi, vaig a veure que em recomana. De fet, el vaig a veure sovint, xafardejo, pregunto, m'informa i parlem de llibres.

M'agrada acostar-me de tant en tant i solo comprar el llibre que ell em recomana. Perquè?: Doncs, perquè fins ara, mai m'ha decebut ans al contrari, he descobert gràcies al seu coneixement literari, llibres magnífics, autors que m'eren desconeguts i dels que ara en tinc mes d'una de les seves obres.

Aquest any he regalat "El mejor amigo del oso" (no està editat en català) de Arto Paasilinna. Me'l va recomanar la meva amiga Lina que es una lectora empedreïda i els seus consells paga la pena tenir-los en compte.

A mi m'han regalat (jo no em conformo nomes amb la rosa, je,je) "El que el dia deu a la nit" de Yasmina Khadra, pseudònim de Mohamed Moulessehoul, ex comandant de l'exèrcit algerià i actual director del Centre Cultural algerià a França.

Es un dels llibres recomanats per en Jordi. M'agradaria que el poguéssiu sentir parlar de llibres. El seu entusiasme es encomanadís. Coneix i estima la seva feina i es, sens dubte, un enamorat de la lectura.

Vull felicitar a tots els Jordis i Jordinas i de manera molt especial a en Jordi de la llibreria de la Plaça Major de Vic.

També una felicitació a tots els catalans i catalanes en el dia del nostre Patró i a tots els lectors i lectores, amants de la bona literatura.

Bona jornada del "llibre i la rosa" a tots!.

ABDOMINALS

El cap de setmana al càmping, sol ser una festa. Sobretot si hi ha l'Ignasi. Es una d'aquestes persones que et fa riure sense voler, o que sense voler, fa riure.

Nosaltres anem sempre "per lliure" amb l'autocaravana, però de tant en tant, ens agrada visitar els amics campistes i passar un parell de dies amb ells.

Dissabte ens varem retrobar per primer cop aquesta temporada i inevitablement, va sortir el tema de lo be que ens ha provat l'hivern.....

Com sempre hi ha qui està en plena "operació biquini", qui es mentè mes o menys dintre del seu pes i qui ha guanyat uns quilos de mes.

I vinga parlar de l'edat, del molt que costa perdre uns miserables grams, de que s'han de fer molts sacrificis i t'has d'estar de moltes coses que t'agraden si vols conservar la línia, etc. etc.

L'Ignasi, anava escoltant la seva dona, la seva cunyada, les seves amigues i veïnes del càmping, sense perdre's ni una coma de la conversa i amb cara d'estar-so passant la mar de be. Ell, que llueix amb orgull, una generosa "tripa cervecera".

I com que algú menciona el seu estomac prominent, ell, es posa seriós de cop i diu molt convençut:

.-Ai coi de dones!. Esteu entusiasmades amb els que porten la "rajola de xocolata" a l'estomac i a mi, em critiqueu perquè hi guardo la "capsa dels bombons"!!.

Rialla general i fi de la tediosa conversa. Be per l'Ignasi!.

Estiguem mes prims o mes grassos quan arribi l'estiu; L'important es, que arribi!.

Curset de cuina amb Thermomix

Aquesta màquina i jo, estem entrant en una relació de ple enamorament (jo estic enamorada de la màquina; ella de mi....no ho puc saber).

La Maria, la meva "assessora" i amiga, n'està molt orgullosa de la meva creixent admiració i o dependència de la màquina que ho cuina TOT!.

A part del tortell de Reis que surt fantàstic, la coca de Sant Joan extraordinària, els canelons, les cremes, el caramel·litzat de pebrots amb formatge Philadelphia i un llarg etcètera, avui hem vist fer i hem tastat:

Crema de pebrots del "Piquillo"

Fideuà

Pollastre amb escabetx i tonyina amb escabetx.

Truita de patates.

Crema blanca amb taronja i maduixes.

Coca de forner.

I una sangria!.....hips!!...quina sangria.....que bona, hips!!.....molt, molt, hips, bona......HIPS !!!!!!

Voleu la recepta de la sangria?.

Demaneu-mela. Us la penjaré al blog, quan aquest coi d'ordinador s'estigui quiet!. Hips...

Il periccolo numero uno

M'agradava quan desprès d'un dur hivern, els senyors publicitaris del Corte Inglès, ens feien saber que ja era Primavera!.

Encara em va agradar mes, una temporada en que em podia mirar al mirall cada matí (de Primavera, es clar), i creure'm que era "La inspiración del Corte Inglés"!.

Peró.....em nego en rodó, a ser "Il periccolo numero uno"!.

Jo diria (i sense por a equivocar'me gaire), que moltes vegades, aquest perill número u, es.....

La Publicitat!!!.

UN HOME DE SENY

El meu estimat i admirat pare, sempre te tendència a catalogar les persones per les seves qualitats mes destacables.

Tinc l'orgull de dir, que poques, molt poques vegades, l'hem sentit criticar ningú. Jo penso que el que mes practica en la seva vida diària, el meu pare, es el respecte envers els altres.

Als seus envejables 84 anys, es un gran conversador, de ment clara , de bon criteri i capacitat d'anàlisi. Es un goig compartir una vetllada amb ell.

En la seva vida professional, que va durar fins els 75 anys, el meu pare va dirigir una empresa on hi va deixar tota una vida de treball, sacrifici, dedicació, responsabilitat, i un sens fi de preocupacions, maldecaps i angoixes.

En aquest camí, va tenir una companya i una còmplice immillorable; la meva mare.

Amb tot això, vull dir, que veig moltes similituds amb el "tarannà" del meu pare i el d'en Pep Guardiola. He escoltat les declaracions del "mister" novament (ja les vaig sentir ahir desprès del partit), i no se'm acut res mes que dir que es un HOME DE SENY !.

Com segur que diria el meu pare. Sense mes adjectius qualificatius.

ES UN HOME DE SENY...(com també ho es el meu pare).

Humor negre

Rebo una trucada al mòbil, a les onze del matí, mentre estic triant unes torratxes per el jardí de casa, en una botiga de la Bisbal d'Empordà.
Es la Mon, la meva germana bessona.
.-On ets?- Em diu
.-A la Bisbal d'Empordà, comprant torratxes.-L'hi contesto.
I ella:
.-Encarrega una placa de ceràmica per mi, ja que hi ets, aprofita el viatge.
I jo que l'hi dic en to de broma, es clar:
.-Una làpida t'encarregaré!.
Es posa a riure i em diu:
.- D'acord, però hi vull aquesta inscripció:

"Rip, Rip,Rip.....HURRA!!.

I ara, la que ric amb ganes, soc jo. M'ha fet gràcia l'ocurrència de la Mon. De tant en tant, te bones "sortides" aquesta germana meva.

Ei Mon; et prometo que ho tindré en compte en un futur molt, molt i molt llunyà....

MESSI

Aquest home ha fet el miracle!.

Aquest home ho ha aconseguit!.

Aquest home es un mag!.

No tinc paraules!.

En Messi ha fet que JO parli de futbol!!!!.

Salou......i la "mala llet".

Si senyor. Mala llet es el que m'agafa cada vegada que veig i sento les noticies del que està passant a Salou.

Que conegui i estimi la Costa Daurada per qüestions sentimentals, no hi te res a veure o molt poc. El que si que puc dir que m'encén la sang, es veure com es permet a uns energúmens, aquest comportament incívic, insolidari, bestia (amb perdó de les besties que son molt mes respectuoses), descervellat, imbecil, destructiu i autodestructiu ....no acabaria mai us ho prometo, de buscar adjectius per aquests impresentables i la seva conducta.

Soc dona de pau....però que no em trepitgin l'ull de poll!.

Us asseguro que si fos veïna de Salou, proposaria a tots els meus convilatans, fer un boicot a l'Ajuntament, la Guàrdia local, els Mossos d'Esquadra locals i a totes les autoritats (desautoritzades per els energúmens i el seu comportament), i no pagaria ni un euro dels impostos municipals.

Si no vetllen per el benestar dels veïns, tampoc es mereixen ni els càrrecs que tenen, ni els diners que en treuen.

Se'm posa una "mala llet", una "mala baba", una ràbia que us asseguro que em faria actuar amb la política del "dent per dent".

Se'm estan acudint una quantitat de maneres, de fer que els passi la borratxera de cop.....

No hi ha dret coi!. I son universitaris!!. Es a dir; persones amb una formació (se suposa).

Que Deu ens empari, el dia que vinguin en estol (o en "manades"), els considerats "la púrria" del país. Del que sigui. Tan se val, anglesos, francesos, alemanys, italians o del nostre propi país.

Davant la passivitat i la inoperància de les nostres autoritats i l'impotencia dels ciutadans.....

Que els Deus ens ajudin !!!!!!.

El meu germà Esteve.

Llegint un post d'en garbi24 en que juga amb les "frases fetes" i amb els "jocs de paraules",d'una manera subtil i divertida, m'ha vingut a la memòria el meu germà petit i les seves particulars reflexions sobre la nostre llengua.

Ara ja te mes de quaranta anys i la seva fina ironia, la seva agilitat a l'hora de "treure punta" a qualsevol cosa que es digui, la seva manera de fer acudits de qualsevol situació, de desdramatitzar, de (en definitiva)de fer-nos riure fins a plorar i demanar-li clemència per les nostres pobres i desencaixades mandíbules, es va aguditzant amb l'edat. Dono fe però, que aquesta seva manera de ser, ja ve de lluny. De quan tan sols era un nen petit.

Esteve; vols que et peli una taronja?. I ell contestava seriós:
.- Ja ho està de pelada. Despelala!. (em sembla que aquesta paraula no figura al diccionari).

Si dèiem que el papa portava el volant del cotxe, ell contestava:
.- Es diu "guiant"!. Els "volants" son d'els avions home!.

De les vacances, en deia "vagant-ces" doncs es tractava de "fer el vago" oi?.

Si ens sentia dir: "fa fred" també ens contradeia.
.-El fred no es fa, el fred es te!.

I com aquestes.....tantes i tantes que ens feien riure i ell no entenia perquè rèiem tant, l'abraçàvem i dèiem: Ai senyor!.

I es que a mes a mes, es el petit de quatre germans i l'únic nen.

El mimat, es clar!.

Va per tu Esteve. No canviïs mai, m'ho promets?.

La Mona de Pasqua.

Com a tantes llars Catalanes, de Ses Illes i del Llevant Espanyol, avui hem menjat la "Mona".

De fet, avui hem menjat la tercera Mona d'aquestes vacances. Això ja no es el que era!.

Si volem trobar-nos Padrins i Fillols per complir amb aquesta dolça tradició, resulta que ens veiem "obligats" per un problema d'agendes, a avançar el regal de la Mona de Pasqua a el dissabte Sant, a el diumenge de Resurrecció, o fins i tot a la nit del divendres.

No crec que sigui cap "sacrilegi". Manen les vacances de cadascú i la impossibilitat geogràfica i numèrica, de reunir-nos tots d'una sola "tongada".

La d'avui ha sigut la de casa el meu pare Esteve. Ell es el Padrí del Pau, el mes petit dels seus nets i acostuma a convidar-nos a tots.

Hi havia un enorme ou de xocolata per en Pau i un de petit per cadascú de nosaltres. La "tortada" era bonìssima, molt suau i que no ens ha "enfarfegat" gens.
Un bon cava i una bona conversa de sobretaula amb rialles i bon humor. Que mes es pot demanar?.

Res mes. Oi que no?.

Bona Pasqua a tots!.

ANIVERSARIS

Aniversaris.

Tothom te els seus dies especials per un o altre efemèride en la vida de cadascú. Son aquests dies en que ens ha passat quelcom important.

Avui es un d'aquests dies marcats per sempre en el meu calendari particular per un doble motiu; un de feliç i un de trist.

Ironies de la vida. Un quatre d'Abril, vaig viure l'experiència mes gran que tenim la sort de experimentar les dones: la maternitat.

Al cap de vint anys, un altre quatre d'Abril, em va tocar passar el tràngol de veure morir la meva mare.

Recordo molt be aquell dia. Recordo mol be les hores prèvies a el final que ja es veia imminent de la meva mare. L'angoixa, la tristesa de veure com s'ens en va una persona puntal en la nostra vida. Avui fa tretze anys i encara l'enyoro.

Havien estat dies i dies de lluita contra la malaltia que al final ens va guanyar la partida i que ens havien deixat a tots atordits, cansats i desconsolats.

Peró era l'aniversari del meu fill!. I a demès eren els seus vint anys. Tothom recorda segurament l'important que es entrar en una nova dècada. Vint anys!. Un home amb totes les de la llei!!.

I, recordo, que vaig sortir del tanatori sense saber ben be on anava. Volia trobar un regal per el meu fill. No podia deixar passar el dia sense fer-li saber que a pesar de tot, era el seu dia.

I cada any, cada quatre d'Abril, parlo de nou amb el record de la meva mare i se que ella m'entén quan li dic:
.-Avui es l'aniversari d'en Quim mama. Oi que me'l vetllaràs i també a la seva germana i les meves netes?. (ja se sap, es llei de vida, cada any l'hi encomano mes feina).

I tinc la certesa que ella m'escolta.

He trobat una de les poques fotografies en que estan tots dos sols. La iaia Montserrat, te el Quim en braços i es veu el seu reflex en una làmpara.
Per mi, particularment, es una foto molt emotiva. Per això la incloc en el post.

Avui es l'aniversari del meu fill gran. Avui en Quim fa trenta-tres esplèndids anys.

Moltes felicitats fill!!.

Avis i iaies....."xafarranxo" de combat !!.

Atenció avis i iaies.

Ja tenim aquí les vacances de Setmana Santa.....o sigui: Batallons, a formar!!.

Ha arribat l'hora de l'acció!.

Ens hem d'Organitzar, Sindicar o Federar.

Hem de reivindicar cursets per tal de saber:

A).Plegar i desplegar cotxets en temps rècord.

B).Muntar i desmuntar les cadiretes del cotxe (aquests estris endimoniats).

C).Lligar i deslligar les criatures sense perdre la meitat de les ungles i treure els petits del cotxe sense que perillin els seus caparrons.

D).Aprendre a fer "slalom" sortejant obstacles, pujar i baixar voreres i fer equilibris sobre quatre rodes quan aquestes (les voreres) son quasi-ve inexistents.

E).Fer una "posta a punt" dels nostres genolls, braços, esquenes, cervicals i demès parts del cos, susceptibles a patir lesions per un sobre esforç puntual.

F).Un "mini-curset" de com menjar en temps rècord i amb un nadó a la falda que intenta fer que quelcom tant rutinari, sembli una odissea.

G).Resistir al xantatge emocional dels "morrets" i les llàgrimes.

H).Repassar els contes i les cançons infantils que teníem tant ben sabudes fa uns anys.

I).Recordar que un petó i un "sana, sana, culito de rana....", curen la major part de les ferides dels menuts.

J).Memoritzar el següent: "Seguiré les instruccions donades per els seus pares i no prendré decisions sense consultar".

K).Com prendre un cafè o dos per mantenir-se despert, sense tornar a caure en l'addicció a la cafeïna que el metge ens ha prohibit des de la menopausa (a les iaies, es clar).

L).Aprendre (re-aprendre, mes aviat) a reaccionar amb celeritat, davant la irresistible atracció que senten els nostres nets, per els llocs alts, els objectes punxants, les coses que tallen, les que cremen etc.

I el mes important de tot:

Suplir amb molt d'amor i molta paciència, la falta de l'energia que teníem quan érem mes joves i tan sols érem pares i mares.

Avis i iaies.....

Endavant i ànims que tornaran els dies d'escola i guarderies i llavors nosaltres....farem vacances !!!.

Fulles....milers i milers de fulles seques!.

Avui ha fet un dia esplèndid (tot i ser diumenge). M'ha vingut de gust recollir les fulles i branquillons secs que la nevada va deixar sota la tanca vegetal del jardí de casa.

Hi he passat una llarga estona i em semblava que hi havia algun fullet juganer amagat entre el follam.


Quantes mes en treia, mes en veia a terra!.

Ho he provat de totes les maneres possibles per intentar que m'acompanyes l'èxit i deixar de sentir com les sargantanes, els ocells, els ratolins de bosc i alguna serp (en dono fe que n'hi han, doncs les he vist), es passegen amunt i avall per sota de la tanca que comença a estar farcida de brots nous.

Finalment m'he desdit. He tret dos carretons plens a vessar i encara en queden un bon munt.

Un altre dia serà. De tota manera ha estat divertit i també es una manera de fer exercici físic que bona falta fa. Es un "ara m'ajupo", "ara m'aixeco" que dintre d'un gimnàs, em costaria una pila de "cales" i estaria tancada entre quatre parets.

Qui no es consola, es perquè no vol.

Penjo una foto que poc te a veure amb les meves fulles i es mes de Tardor que de Primavera però son fulles a terra, al cap i a la fi.

Ah!. I sort que no pesen!. Estaria mes "baldada" del que estic.

Juan Diego Flórez - "Ah mes amis"

Ahir vaig tenir el plaer d'escoltar per segona vegada el Tenor Líric Juan Diego Flórez al Gran Teatre del Liceu.

El teatre es va rendir quan Flórez va cantar l'ària de l'opera de Donizetti "La fille du Regiment", coneguda com l'ària dels nou "do de pit".

Ho va fer amb una precisió insolent. Com va dir Plácido Domingo: Molts pocs tenors s'atreveixen amb aquesta peça tant exigent.

Va estar sublim!. Jutgeu vosaltres mateixos i gaudiu d'una veu excepcional.

L'excel-lència d'un Còctel

Un còctel per ser excel-lent, ha de portar els ingredients en la seva justa mesura i no s'en pot estalviar cap.

No val posar-se a "fer invents" sobre el que ja ha estat inventat, provat, mesurat, tastat i adquirit la categoria d'excel·lència.

Si de cas, el que si es lícit es crear-ne un de nou. Perquè estem parlant de malmetre un elixir dels deus fent barreges matusseres i això es intolerable.

Moltes vegades tardem anys i anys en aconseguir aquesta "beguda personal", aquest "còctel" del que només nosaltres coneixem tots els ingredients, sabem com s'han de barrejar, com s'han de servir, com s'han de pedalejar.

I vet aquí que un bon dia perdem la fórmula!.

I recorrem a la memòria (a la desmemòria, mes aviat diria jo).

Fem la barreja.

Agitem delicadament la coctelera.

Ens posem a la boca el beuratge que recordem deliciós i......

No es aquest el gust que recordàvem. El que ens donava tants moments de plaer. Alguna cosa ha fallat.... on ens hem equivocat?.

La veritat es que no està gens malament. Continua sent un bon còctel però ha perdut l'excel-lència!.

Queda un llarg camí per intentar recuperar el que s'ha perdut. Potser durarà la resta de la vida o potser mai mes tornarà a ser igual.

Tenim tot el temps del mon i ens hem de posar a la feina.

A veure, com era?......

Mig vas de comprensió , unes gotes de saviesa, un raig d'estimació, un polsim d'optimisme, unes cullerades de complicitat, uns centilitres d'il·lusió.....

Estimats Rostres Pàl-lids...

Estimats Rostres Pàl·lids:

Per les meves venes corre sang índia!.

Ja se que costa de creure donat que soc blanca, blanca com la llet (sense cafè, es clar)i que tinc els ulls clars (no tant com la llet eh?).

El cas es que des d'aquesta mateixa tarda, crec haver tingut una revelació que m'ha fet veure, que algun dels meus avantpassats llunyans, va ser com a mínim, un guerrer caçador de búfals a les planes de l'Amèrica del Nord, quan no era ni tan sols Amèrica.

Es clar que també podria ser que fos el pare dels meus fills el que portes sang índia.
Ben mirat, ell es morè, de pell i ulls foscos.....

No, no.

Oi que el blog es el meu blog i el post l'escric jo?. Doncs.....tornem al començament, si us plau.

Deia que crec que per les meves venes corre sang pellroja.

La revelació m'ha estat feta aquesta mateixa tarda. Parlant amb la meva neta gran per telèfon.

.-Quan vas al Zoo amb el cole?.- He preguntat jo.

I la resposta ha sigut:

.-QUAN HAGIN PASSAT MOLTES LLUNES.

Vet aquí!. La mostra palpable dels meus (i seus) orígens Lakotas (o Siux), o potser Apaches, Arapahoes, Navajos, Menomines o........

I pensaré i ho preguntaré al meu pare...per Manitú!.

TENIR O PERDRE

Dos verbs antagònics (o no). Depèn de que, de qui, de com.....

Tenir mes moltes vegades, vol dir perdre mes.

Perdre, moltes vegades vol dir guanyar mes.

M'explicaré:

Les coses no son com semblen moltes vegades. El blanc i el negre es fonen i es confonen en el gris.

La riquesa, en algunes ocasions, ve acompanyada d'una pobresa extrema.

Algú pot dir que el mesquí es feliç?.

Algú pensa que els diners compren el son, l'amistat (la lleial i incondicional), l'amor (el de debò, no el mercenari), la salud, la joventut, l'alegria de viure?.

De cap manera!.

Es dorm plàcidament quan un s'en va al llit en pau en si mateix i amb els altres.

Una amistat comprada, es una amistat forçada. Amics en majúscules, es veuen en els moments difícils. En el camí planer no n'hi ha d'amics i ha companys en el millor dels casos i oportunistes i aprofitats la majoria de les vegades.

I l'amor?....ai l'amor!. Aquest menys que cap altre sentiment s'acosta a la persona mesquina que nomes pot aspirar a un amor mercenari, a un amor interessat o a una estona d'amor comprat.

La salud no es patrimoni dels rics sortosament. La salud es el be mes preuat que tenim i....que fàcil que es de perdre!.

La joventut. S'en va inexorablement amb el pas del temps. Tant se val apedaçar el que no te pedaç possible. I si mes no: Es pot "disfressar" la façana i deixar en estat precari els interiors.

L'alegria de viure?. Aquesta ens la donen les persones que ens estimen i estimem.

Aquesta es i no cap altre, l'autèntica riquesa.

I no m'ho discutiu!. Mireu al vostre voltant i dieu-me si m'equivoco.

Se que no m'equivoco i en tic la certesa per molts motius i experiències personals.

Aquesta seria una altre història......

MARE EXPLICA'M

No sóc l'Arda. Sóc la seva filla però li he demanat permís per robar-li una petita part del seu mon personal, perquè vull compartir amb vosaltres la meva sort i el meu orgull.
Sempre s'ha dit que la família no es tria i et toca la que et toca. A mi m'ha tocat la loteria dos cops a la vida (no tothom ho pot dir això eh?).
Primer amb els pares i el meu germà. Per mi han sigut els meus puntals sempre i el mirall en el qual m'intento reflexar moltes vegades.
Després amb el marit i la filla que tinc.
Fa poc temps la meva mare m'ha fet el millor regal del mon. Un llibre que es titula: "Mare explica'm". És com una espècie de diari que recull tota la seva infantesa, adolescència, primers amors, feines, pares, amics...També hi ha una part, on explica com era jo de petita, d'adolescent, els sentiments que li despertava el fet de ser mare. Tot això acompanyat de fotos de totes les èpoques viscudes per ella. He pogut descobrir una part dels meus pares que m'era desconeguda, que encara fa que mels estimi més (si és possible)i que m'ajudarà en el meu nou paper de mare.
Aquest tresor el guardaré tota la vida i, si puc, en faré un per la meva filla.
Sempre he cregut que les millors coses del mon no es poden comprar amb diners i aquest és el més clar exemple. L'amor incondicional que he tingut a casa, no ho canvio per res.
La gent que llegiu aquest blog i coneixeu una mica a l'Arda, sabeu del que us parlo, però tot i així us quedeu curts si intenteu imaginar-vos la sort que he tingut amb la meva mare.
Gràcies per deixar-me compartir això amb vosaltres.

Recuperar records

M'ha sorprès i m'afalaga que una persona com en Carles llegeixi el meu blog.

M'agrada que hi digui la seva. Oi tant que m'agrada!. Perquè en Carles que jo recordo, te unes dots mes que notables a l'hora de escriure.

Llàstima que la vida (vull dir, nosaltres i les nostres circumstàncies), varen fer que perdéssim el contacte durant anys i anys. Peró encara recordo i m'agradaria saber que s'en va fer, d'una carta que em va enviar l'estiu del 1969. Us asseguro que pagava la pena llegir-la una vegada i una altre i fer-se un tip de riure amb la seva ironia intel·ligent i un pel macabra.

L'estiu del 69, va morir ofegada dins el maleter del cotxe del llavors Senador Edward Kennedy, la seva col·laboradora Mary Jo Kopechne. Varen patir l'accident mentre anaven a una festa a Chappaquiddick per celebrar l'èxit de la campanya electoral del Senador.

La dissortada Mary Jo, va morir mentre Ted Kennedy va resultar indemne, però l'escàndol de tot l'afer, l'hi va fer perdre qualsevol possibilitat d'accedir a la Casa Blanca i va fer córrer rius de tinta a la premsa sensacionalista.

Doncs be. Ara que ja us he posat en situació:

En aquells mateixos dies, els meus pares i els pares d'en Carles, varen fer una de les seves excursions per les terres pàtries. Varen anar a "espetegar" ves a saber on (no recordo el lloc), i es veu que feien uns formatges boníssims i "contundents" d'aroma i sabor.

Naturalment, varen comprar-ne per portar-nos-en als fills que ens havíem quedat a casa.

I això passava un calorós estiu del 1969!!. El cotxe sense aire condicionat i uns centenars de kilòmetres per endavant!.

Varen arribar primer a Alfarràs on vivien en Carles i els seus pares, per continuar desprès viatge cap a Aiguafreda on vivíem els meus pares i germans.

I aquí entra en escena la carta d'en Carles.

Va fer un "símil" de l'obertura del maleter del Senador Kennedy, i el maleter del cotxe del meu pare.....genial!.

Dels formatges i de la dissortada Mary Jo Kopechne....sensacional!.

No era en absolut una carta ofensiva per el record de la pobre noia. Era irreverent amb el poder establert. Era irònica, molt descriptiva, punyent, divertida.

Quina llàstima!. No puc recordar que s'en va fer. La vaig guardar anys i anys i cada vegada que la rellegia, em feia somriure de nou.

Benvolgut Carles. Segurament no recordaràs haver escrit aquesta carta, però jo si que ho recordaré sempre. Admiro la gent, que com tu, teniu aquesta capacitat envejable, aquest do amb l'escriptura.

Una abraçada virtual per tu. Fins aviat!.

Disfresses.....

Tothom es disfressa!.

Es molt curiós veure com va disfressada la gent aquests dies en que es celebra el Carnaval a moltes de les nostres poblacions.

A mi, particularment, no m'ha agradat mai disfressar-me. Ja vaig comentar en un post anterior, que l'únic Carnaval al que m'agradaria molt assistir i amb una de les seves magnífiques disfresses, seria el Carnaval de Venècia. Per mi, un punt i apart en les festes de Carnaval.

Diumenge passat, varen fer la festa de disfresses dels mes petits del meu poble, preludi de la rua de Carnaval que es farà aquest diumenge vinent.

Hi va haver ball, amenitzat per un grup de pallassos que varen fer les delícies dels mes petits i varen fer que pares, mares, avis i iaies, saltéssim, balléssim i ens ho passéssim d'allò mes be amb els nostres petits.

La meva neta "apunta maneres" de balladora. S'assemblarà a la seva mare que te una gràcia especial per el ball. Jo crec que aquestes dots son innates, i la meva filla les te, sens dubte (i no es passió de mare). En poden donar fe, tots els que venien a la Festa Major d'estiu de la Molina. La meva petita (llavors), era l'atracció i el grup de músics que venia, la pujaven a l'escenari i ballava al so de les seves cançons amb molta gràcia......fins que va entrar a l'edat de la vergonya i....es va acabar l'espectacle!.

Ara la seva nena de tretze mesos, fa el que sa mare feia llavors i a mi m'emociona veure com s'hi assembla.

Coses de iaies, es clar!.

Tornant a la festa de Carnestoltes, hi havia disfresses per tots els gustos. I com sempre, els mes petits de tots, eren els que feien mes gràcia. Granotes, pollets, vaquetes, marietes, conillets.....tot el "bestiari"!.

Graciosos de veritat.

I es que aquest binomi "criatura-animalet", es entendridor!. O no ?.

Ser dona amb dignitat. Grácies Esther!.

Dels blogs que cadascú de nosaltres seguim, sempre en podem aprendre.

Sempre podem descobrir maneres de veure la vida, reflexions, experiències, vivències....No seran les mateixes les meves, que les d'una dona mes jove que jo. Tampoc la manera en que jo puc veure les coses, s'ha d'assemblar a com ho veu un dels homes que llegeixo, etc.

De vegades, però, hi ha una absoluta afinitat. De vegades penso: "M'hauria agradat a mi escriure aquest post".

I per aquest motiu, em permeto subscriure tot el que diu l'Esther en la seva darrera entrada i que titula "Pretty Woman".

Llegiu-lo si us plau.

7deviure.blogspot. com

Golfas!!.

Espero que ningú es quedi amb la foto i l'encapçalament.....tots dos tenen trampa!.

No se perquè m'ha vingut a la memòria aquesta anècdota de ja fa uns quants anys però la recordaré tota la vida de tant que em va fer riure.

Ens havíem comprat una casa i des del primer moment, ens varem proposar que quan poguéssim, faríem una escala d'accés ben feta (no volíem una escala plegable) per on poder accedir a un "estudi" que estava per obrar i que un cop varem poder fer la escala en qüestió, va resultat ser un espai magnífic on els nostres fills podien jugar, estudiar, escoltar música etc.

Les obres ens les varen fer uns paletes, els únics que no es varen "acovardir" d'haver de portar el material des del garatge fins a la tercera planta, a pes de braços.

Pobres!. Era un mes de Juny i feia una calor de mil dimonis. Ells feien viatges amunt i avall amb el ciment, i jo els feia amb ampolles d'aigua fresca.

Un d'aquests paletes es deia Badillo (el recordaré sempre aquest nom), i per fer-se un "sobresou", els caps de setmana feia alguna petita (o gran) obra per el seu compte.

Un dilluns, arriba a casa i l'hi diu al meu marit:

.- Quiero contarle una cosa, pero que no nos oiga su mujer.

I jo que el sento, vaig i l'hi dic que, sigui el que sigui, o vull sentir...oi tant!.
Soc dona i soc "curiosa" i mes quan d'entrada ja es pretén amagar-me quelcom.

L'home visiblement violent, accedeix a explicar el que portava al cap des del dissabte i que no volia que jo sentís per no "escandalitzar-me".

.- Es que sabe, señor José - comença.

.-Yo, los fines de semana estoy trabajando por mi cuenta con un compañero que hace poco ha llegado a Cataluña. Yo llevo ya mas de 30 años aqui, pero él......
El es de Alcalá de Henares y no sabe nada de catalán, claro, ni siquiera lo entiende.
La cuestión es que me preguntó donde trabajaba yo entre semana.
Y yo le explico: Estoy haciéndole a un cliente, una escalera para subir a las golfas.

El se queda callado y al cabo de un momento me pregunta:

.- Oiga Badillo, este señor está casado?.

.-Si.

.- Y usted, ha visto a su mujer?. La conoce?. Ella sabe que hace usted esta escalera para subir a "las golfas"?.

.-Pues claro que lo sabe!. No lo va a saber?. Vive en esta casa!!.

El noi queda estorat, calla i continua treballat sense dir res en tot el matí. Està com pensatiu.

A el senyor Badillo l'hi estranya aquest canvi d'actitud del noi, però no es fins al cap d'un parell de dies que no "lliga caps". Llavors, el primer que fa en retrobar-se amb el seu company de feina (el d'Alcalá de Henares), es mirar d'aclarir el "malentès".

.-Oye chaval. Que te crees que son unas "golfas"?.

I el pobre noi, sorprès del to de veu del "veterà", l'hi contesta:

.-Pes eso: "Golfas", o sea, mujerzuelas....

El senyor Badillo es posa a riure i l'hi explica que a Catalunya, anomenem "golfas" a la "buhardilla" castellana.
Que com que ell fa tants anys que es a casa nostre, ja diu moltes "catalanades" i d'aquí el malentès.

Riuen tots dos i el dilluns següent, al arribar a la feina es quan pretén explicar-li al meu marit l'anècdota. Davant la meva insistència, ens l'explica a tots dos amb la gràcia que tenen la gent del sud i ens fem un tip de riure. Com podeu suposar, aquell lloc, per nosaltres (fins i tot després de vendre'ns la casa per canviar de lloc de residència), va ser l'estudi si parlàvem seriosament, i "les golfas" si teníem ganes de conya.

Com molt be deien els de La Trinca: Coses de l'idioma!.

Un llibre: El millor regal!.

Això ho saben els meus amics i amigues, i tinc la sort de que amb alguns d'ells compartim aquesta passió per la lectura.
La Lina es amiga meva des de fa molts anys.
Parlaria d'ella abastament per l'estimació i l'admiració que l'hi tinc però se que a ella això no l'hi agradaria gens.
Ella te el do de la discreció i de la senzillesa.
La Lina es tan gran per dins, que no l'hi cal demostrar res per fora.
Es, com jo l'hi he dit moltes vegades: "Una dona de closca dura". La closca nomes, perquè l'interior es d'una fragilitat i d'una humanitat extraordinàries!.
La vida de la Lina no ha sigut un regal. De cap manera!.
Ha sigut una lluita dura i de vegades molt dura.
Ara es quan, el destí l'hi concedeix una treva.
Molt merescuda, us ho puc assegurar. Mes que merescuda, guanyada amb escreix.
Ens coneixem molt.
Hem parlat molt.
Hem tingut la sort que els nostres homes, han congeniat be i això ens permet gaudir a tots quatre d'un racó del Somontano on ells hi tenen una casa.
Els nostres homes van "a la seva" i nosaltres "garlem" com dues mallerengues i passem moltes hores llegint o be a l'ombra fora el jardí, o be al costat de la llar de foc, depenent de l'època de l'any en que ens trobem.
I, de tant en tant, la Lina es presenta a casa meva amb un llibre.
Sempre sembla que se'l ha trobat "per casualitat".
Que: Passava per davant la llibreria i.....he pensat.- "Aquest llibre l'hi agradarà a la Mari Carmen"
Es curiós:
Ens varem conèixer als 19 anys treballant al mateix lloc. Jo quan vaig entrar a formar part de la plantilla, ja hi havien dues "Carmes" i per evitar confusions, em varen adjudicar el Maricarmen amb el que em vaig quedar per tota la gent de l'empresa.
I la Lina ha estat incapaç de "catalanitzar-me" el nom!.
Tant se val.
Te la seva gràcia que, per tot-hom soc la Carme menys per ella. Que em digui com vulgui, no hi tinc cap inconvenient i se'm faria estrany sentir que em diu d'una altre manera.
I be:
M'ha vingut a veure i m'ha portat un llibre:
ASTRID Y VERONIKA de la Linda Olsson.
Amb aroma de maduixes de bosc.
Amb colors d'aurores boreals.
Amb el relat intimista de l'amistat casual entre dues dones, una de jove i una de vella.
Una petita joia, us ho asseguro!.
L'he llegit en un sospir i m'ha emocionat de veritat.
Si passeu per una llibreria, us agrada llegir i busqueu quelcom diferent, "Astrid y Veronika" es el vostre llibre.
No es un "best-seller"
No es un "boom" editorial.
Es...... un bocí de bosc farcit de maduixes!.

Passejada de dilluns a la tarda.

Fa uns dies d'hivern....es clar: SOM a l'hivern!.
De tant en tant, però, s'ens regala una mena de treva meteorològica i cal aprofitar-la.
Això va passar ahir a la tarda a Taradell, el meu poble d'adopció des de fa cinc anys.
Remarco l'o del "meu poble d'adopció",. per deixar constància de que desconec encara molts dels seus atractius paisatgístics i que vaig descobrint i admirant cada vegada mes.
He caigut en l'error aquests passats anys, de fer les passejades per descobrir llocs nous, paisatges nous, varals desconeguts, durant la Primavera, la Tardor o fins i tot durant l'Estiu.
M'equivocava!.
També l'Hivern te dies meravellosos. Paisatges idíl·lics i colors i olors especials.
Aquesta tarda de dilluns, ha sortit una estona el sol.
Feia dies que teníem (i tenim avui també), aquest cel mig ennuvolat, aquesta boira que enteranyina el paisatge i dona aquest toc de malenconia, de ganes de quedar-se a casa, de no sortir si no es precís i encara menys, de passejar per plaer.
Ahir a la tarda, però, el temps convidava a sortir i vaig agafar les dues gosses, les claus i el mòbil i..... a l'aventura!.
No me'n vaig penedir ni un moment.
Varem anar muntanya amunt i varem anar seguint la carena durant una hora mes o menys. Quan mes caminàvem, mes m'engrescava a continuar.
El terra es humit i l'olor del bosc, es una barreja de olor a farigola, a pi a fred....
Varem trobar petjades de persones, peülles de cavalls, rastres de potes de gossos, de (potser) porcs senglars o guineus o ves a saber quina mena d'animals que son els nostres veïns.
Varem veure una munió d'ocells que cridaven i s'amagaven entre el brancatge.
Un esquirol... I ja de tornada cap a casa, en una casa de pagès que no coneixia i ara ja sabré per anar-hi amb les netes. Hi havia xais de totes mides, cabres i cabridets, ànecs, gallines, gossos i una mestressa molt i molt amable que es va oferir a deixar-me veure els animals el dia que hi vagi amb les petites.
Quina tarda mes ben aprofitada!.
Que felices varem ser totes tres, (la Juca, la Xal i jo).
Nomes espero que faci una mica de bo per tornar-hi.
Que bonica es la nostre Catalunya!.

Un univers de xocolata.

Hi ha dues coses que m'apassionen.....de menjar, vull dir.
Els formatges i la xocolata !.
Dels formatges, en parlaré un altre dia. Avui, encara amb el gust de xocolata negra, potent i un xic amarga a la boca, vull parlar d'una experiència personal altament satisfactòria relacionada amb aquesta delícia dels Deus que es el cacau.
La meva filla em va fer aquest exquisit regal.
Una capsa de bombons salats!.
Una capsa petita, coquetament decorada, molt delicada, com si et preparés per el que vindria al obrir-la.
No eren mes de sis o vuit bombons (no recordo la quantitat), però eren una delícia a la vista i al paladar.
Al primer moment ja impactava l'aroma: Patates xips?, coriandre?, pebre?, nou moscada?... Tot això i més.
Primer calia familiaritzar-se amb l'olor del cacau i les espècies....
Un cop passada aquesta primera etapa, calia mentalitzar-se que el que anaves a paladejar, poc o res tenia a veure amb uns bombons tradicionals i molt menys, amb la dolçor tan llaminera amb que la nostra ment i el nostre paladar els associen.
Res de res.
Absolutament diferents i absolutament exquisits !.
Ei. Torno a dir que aquesta es la meva opinió molt personal.
Sobre gustos, no hi ha res escrit oi?.
Continuo:
Vaig asseurem al sofà còmodament.
Vaig abaixar el so del televisor.
Vaig deixar poca llum.
I.....vaig gaudir d'una experiència sensorial apassionant.
Que la xocolata es el substitutiu del sexe?.....Oi tant !.
Que d'aquesta feta em podeu "acusar" de buscar el plaer en solitari?....Doncs si !.
Que no va quedar ni un bombó per l'endemà?.... També !.
I que us pensàveu?.
Com podia esperar tota una nit per descobrir què s'amagava en la següent porció de cacau negre brillant amb tros-ets de colors minúsculs per sobre?.
Que bons!!!.
Si mai us en regalen o si mai us en compreu, recordeu-vos de mi una mica i seguiu el meu consell...
música suau, poca llum, descalceu-vos i poseu-vos còmodes......mmmmmmmm!!.
Ja m'ho direu.
Ah!.
Amics dels gustos tradicionals; amants del dolç empallegós i covards: Abstenir-se.

AVATAR

Acabo de tornar del cinema. He anat a veure Avatar.
Normalment, solo escollir les pel·lícules que vaig a veure, en funció del gènere, el director i els actors.
Aquesta vegada hi he anat quasi ve exclusivament per el gènere, doncs les de ciència-ficció, son unes de les meves preferides.
I no m'ha decebut.....m'ha entusiasmat!!.
He arribat a casa i somio en un univers blau.
Quina "peli" mes sensacional!.
Suposo que hi haurà gent a qui no agradi (?)però jo us asseguro que:
a).-la vull tornar a veure aviat.
b).-la vull tenir a la meva particular "cinemateca".
c).-la recomanaré a tot-hom.
d).-desprès dels Barrufets, els habitants de Pandora, son els éssers de color blau que mes m'han enamorat.
e).-He descobert que hi ha algun "marine" bo.
f).-Hem declaro des d'ara: "avatarista". (Potser hauria de dir; fan d'Avatar?).
I un últim apunt:
He anat a veure-la als multicines El Sucre, de Vic i vull deixar constància de dues coses:
1.- La gent d'Osona es una gent educada i que en el cinema, te un comportament absolutament cívic. Normalment, (sempre hi pot haver el "carallot" de torn) la gent es comporta com hauria de ser sempre i a tot arreu. Respectant els demès, cosa que, dissortadament no es pot dir de tots els públics. Hi ha llocs, on anar al cinema, vol dir, aguantar comentaris grollers , crits, sorolls i diverses formes d'in-civisme i mala educació.
2.- Aquest es el "pro". El "contra", es que voldria saber per que caram no es recullen les bosses de crispetes, els envoltoris de caramels i les bosses de "xuxes".
No costa tant!. A veure si som una mica mes polits coi!.
Resumint:
No us perdeu Avatar.
Em donareu les gràcies pel consell!!.

Diada de Reis.

Ahir va ser de nou, una nit màgica a casa nostre.
De fet, no ho ha deixat de ser mai perquè la Mireia (la meva filla petita), conserva una part de nena que segur no perdrà mai. Te ànima de Peter Pan la Mireia!.
Potser per això, el seu regal de Reis de l'any passat, va ser una nina de carn i ossos que ara ja camina d'aquella manera maldestre en que hem començat tots a fer les primeres passes.
Cada any (i ja en son mes de trenta), la Mireia i en Quim han fet de la nit de Reis, una nit màgica.
Ara ells (els meus fills), ja son pares i amb les tres petites que sumen entre tots dos, tornem a encetar un cicle de somnis, il·lusions i fe en els miracles.
La meva convicció Republicana, queda "aparcada" per una sola nit: la nit de Reis.
De tota manera, jo reivindico els personatges de Melcior, Gaspar i Baltasar, com a astròlegs, no pas com a monarques de cap regne terrenal.
Tres astròlegs que varen seguir el rastre d'un estel i els seus camins es varen creuar precisament per aquesta ànsia comuna de l'estudi de l'univers.
Tres savis.
Un de vell, un de jove i un de color.
La saviesa, la impaciència i l'exotisme.
Tres.....o molts mes. De fet, es diu que eren més d'una vintena!.
Tant se val. Els tres Mags d'Orient, han arribat fidel i puntualment a la seva cita amb els nostres infants.
De nou, la màgia dels somnis.
De nou, la fe en els miracles.
De nou, la il·lusió en aquestes carones dels mes petits.
Deixem que somiïn. Amb seny per part dels grans. No cal que tinguin "milers" de paquets. Es important també, que els somnis tinguin mesura!.
No els farem mes feliços si els omplim de paquets la sala de casa la nit de Reis.
Els farem mes feliços, si els ensenyem el valor del "SER" i l'inutilitat moltes vegades del "TENIR".
I a mi?. Voleu saber que m'han portat els Reis?.
La salud de les persones que mes estimo.
Tan sols demano que duri molt i molt de temps, tant com sigui possible. Pot ser per sempre, Ses Majestats?.....
Milions de gràcies per el regal!!.