L'esquirol

He fet una sortida amb la “caseta dels cargols”.
Una sola nit.
No ha parat de ploure i ploure.
De fet, no ha parat des de fa tres dies.
El sol se’ns fa fugisser…que hi farem.
Però avui al matí, just abans de sortir novament de camí cap a casa:
Un esquirol!.
Si,si. Un esquirolet preciós de pel rogenc i una llarguíssima cua, ha tret el cap per sobre l’autocaravana!.
He fet un OH!!.
I ha baixat llest com una centella. Ha mirat enrere com per assegurar-se que no l’empaitava i ha fugit.
Cap els pins.
Cap a buscar la seguretat dels arbres.
Pot ser que busques aixopluc?.
Potser es que es una bestiola curiosa i un pel xafardera.
Però si.
Aquest matí hi havia un bonic esquirol al sostre de la “caseta dels cargols”….

El tigre dents de sabre!.

El tigre dents de sabre!.
Una fera descomunal, ferotge i despietada.
Un malson.
Unes urpes clavades al cor, a les entranyes.
Una mossegada cruenta que talla l’alè.
Un malson.
Una sensació de terror.
Unes ganes de lluitar, de no deixar-nos vèncer.
Un malson.
No podrà, aquesta fera no podrà.
Juro que l’hi plantarem cara.
Juro que serem molts a lluitar.
Un malson.
S’acaba, s’acaba…..
La fera es extingida.
Ho sabeu?.
La fera no existeix.
El malson s’acaba, s’acaba……

Neva!.

Està nevant!.
Uns flocs gruixuts, que cauen lentament. La neu sempre cau a “càmera lenta”.
No quallarà, suposo que no, perquè ha estat plovent tota la nit i tot el matí. Però el cas, es que neva.
Per poca estona, però neva.
No s’enganxa, però neva.
I tan sols som a finals d’Octubre.
Es la primera “postal” del hivern!.

Caminades

Ahir, vaig fer una caminada preciosa. La Juca i jo, varem anar de Calldetenes a Taradell a peu.
Quina comarca mes bonica que tenim!.
Tot el nostre país es una meravella. I desprès de tantes pluges, està atapeït de plantes, de flors, de bones i males herbes, de teles d’aranya que van d’un extrem a l’altre dels camins com subtils “llançadores” fent un teixit letal per els pobres insectes.
I bassals d’aigua de pluja, marrons i fangosos. La Juca s’ho va passar la mar de be, bevent aigua, mullant-se les potes i rebolcant-se .
Quan la porti a rentar, hem tornaran a dir que aquesta gossa la deixo embrutar massa….peró la fa tant feliç córrer per el bosc!.
Hem passat per masies precioses i francament, molt cuidades. Llàstima que vaig deixar la màquina de retratar a casa.
A la propera sortida (ja tinc engrescada la Pilar per fer-la), m’he l’emportaré segur.
M’han quedat, un munt de noms al cap:
La Gatonera, Cal Cistellaire, Cal Marró, Ca la Natàlia, La Torre dels Frares, La Serra…..
De Calldetenes fins a Santa Eugènia, tot es planer. Desprès, fins a Taradell, es sempre “muntanya amunt” i aquesta nit, m’ha costat agafar el son de tant mal que hem feien les cames. Axó vol dir que he de fer mes caminades com aquesta.
Varem caminar (la Juca i jo), dues hores i mitja amb una parada de cinc minuts abans de començar el tros mes costerut.
Ah!.
I avui, amb la Pilar, hem fet Taradell-Seva!.
Aquesta vegada anada i tornada. De les nou del matí, fins prop de la una, (amb una parada a Seva per fer un “tallat” ).
He arribat el que es diu “sense piles” però molt, molt feliç.
La propera setmana:
Taradell-Aiguafreda.
La Pilar es una bona guia i una bona amiga.
Avui si. Avui he portat la màquina de fotos. Llimacs, bolets, molsa, salts d’aigua, gatets, ocells, cavalls, ovelles i vaques….
Preciós, paraula!.

Fantasmes al jardí

Una nit de misteris.
Son les quatre tocades i encara no he dormit gens.
No hem preocupa aquest insomni recurrent. Tinc molts recursos per combatre’l.
La majoria de les vegades, llegeixo fins que hem ve la son. Altres cops, poso la “tele”, el canal “Viajar” i axó sense posar el so per no despertar en Josep, viatjo per la Toscana, per les cataractes d’Iguazú, faig centenars de kilòmetres còmodament amb l’Orient Express o visito el Taj Mahal.
Avui no.
Avui, uns esperits entremaliats i jo, juguem a la “cuit amagar” a veure qui acaba abans la paciència.
Ha marxat la llum a quarts de dues.
L,alarma ha començat a fer un sorollet, com un finíssim xiulet i no hi havìa manera de parar-ho…fins que ha deixat de sonar.
Torna momentàniament la llum, per poca estona.
Es torna a apagar…tot a les fosques, com una gola de llop…..tot?.No!. La llum de la piscina està encesta!.
Ai l’as!.
Si nomes hi ha dues maneres d’encendre’l aquest llum!. Des de la “caseta” de la maquinària, (filtre, motor, etc.), o des de casa amb un comandament a distància, i ni l’una ni l’altre s’ha fet servir aquesta nit.
Provo d’apagar el focus de la piscina amb el comandament a distància i….res, no s’apaga.
Surto al jardí i fa força fred. Decideixo que ja el tancaré demà amb claror de dia .
Aquesta es la meva decisió, no pas la dels entremaliats fantasmes o esperits juganers. Ens quedem de nou sense llum, aquesta vegada nomes uns curts minuts i…..oh sorpresa!.
Ja no crema el focus de la piscina!.
L’aigua torna a ser del color de la nit.
No es veu un borrall.
Misteri!.
Son dos quarts de cinc i sembla que ha tornat la normalitat…..si es que les nits anteriors i sense que nosaltres pobres mortals ho sapiguem, els esperits de la nit, venen a encendre el llum de la piscina i fan les seves particulars olimpíades….
Avui ja no dormo, segur!.

Una garsa al jardí

Una garsa grossa i descarada, s’ha instal·lat al meu jardí.
Millor dit:
S’instal·la cada dia al capvespre sobre el baixant de la teulada. Es col·loca al punt mes alt, just sobre el baixant de les aigües de la pluja en el punt on fa una corba que l’hi va d’allò mes be per passar-hi la nit.
He dit que es descarada, perquè els primers dies fugia ràpida al veure’m. Ara no. Ara es queda quieta, mirant-me i espera que sigui jo la que marxi!.
On s’ha vist?.
“Hostes vingueren que de casa ens tragueren”
El cas peró, es que no m’hi fa cap nosa. M’agrada veure-la estarrufada i tranqui-la.
Nomes te un inconvenient tenir-la d’okupa:
Es “caga” al baixant i al camí de l’entrada.
Hem toca netejar-ho cada dia!.
Que hi puc fer?. No la vull fer fora perquè m’agrada tenir-la a casa, i la bestiola, desprès de tot el dia d’anar “endrapant” cargols, cucs i demès suculents menjars propis d’una garsa, doncs…..arriba a casa i….a cagar s’ha dit!.
Bona nit senyora garsa.
Demà treurè les cagarades d’avui, avui he tret les d’ahir……..
I quina entrada mes neta que tinc fa una temporada!!!.

La meva experiència vital

Demà farà cinc anys de l,operació quirúrgica que va canviar-me el somriure i la vida.
Sembla impossible que ja hagin passat cinc anys des del dia en que varen donar-me el diagnòstic: “Es un tumor cancerós”.
S’ha d’operar el mes ràpid possible. Avança depressa. Es operable. Lluitarem, no t,angoixis. Serà dur peró d,aquí uns mesos, ja no recordaràs el mal tràngol…….
I si:
En poc mes d,una setmana, varen operar-me.( Doctor. Basses gràcies per una feina excel·lent). El post operatori, i comença el tractament de radioteràpia.
Dur, molt dur…..no vull enganyar ningú dient el contrari, peró va valer la pena, oi tant!.
Si hem torna a tocar…a passar-ho s,ha dit!.
No es un camí per a valents. Es UN SOL CAMÍ per r aconseguir curar-te.
No pots triar.
El maleït càncer no et permet triar.
I tot s,acaba, inclòs el patiment. I ha valgut la pena, ho repeteixo.
La família ha estat el mes important. I els amics (menys dels que hem pensava i mes dels que tenia conceptuats com a tals).
I el temps…..No, no es cert que oblidis el que has viscut peró els mals moments s,envolten d,una boirina que els fa llunyans….
I ara es el present.
I el meu present te tants al·licients per seguir lluitant!.
I soc realment feliç de poder dir que fa cinc anys vaig patir un càncer .
El destí hem va escollir per emmalaltir i també hem va donar l,oportunitat de curar-me.
No tothom te la mateixa sort.
Un record a la memòria de l,Enric, la Marta, la Reies…..la seva lluita no va tenir un final amb victòria. Perquè jo si i ells no?.
Es dur, molt dur acceptar aquesta “loteria” que reparteix sort i dissort d,una manera inexplicablement injusta.
L,Enric només tenia trenta i pocs anys.
La Marta hem va venir a donar ànims i hem va regalar un llibre preciós que guardaré amb afecte. Ha nascut la seva primera neta que ella no ha pogut conèixer.
La Reies era vital als seus seixanta un anys .
I ara lluiten la Joana, la Nuri i……..milions de persones mes contra aquest temible enemic.
Coratge a tots!.
Coratge, esperança, confiança i ….molta sort!!.

Classes d,àrab a Taradell

Ahir va ser el segon dissabte de les classes d,àrab per nens i nenes provinents del Marroc , que hem engegat des del Som Dones de Taradell.
Tenim 29 criatures de 6 a 12 anys.
Axó ens obliga a replantejar-nos el curs de la següent manera:
En comptes de fer una sola classe d,una hora i mitja de durada, hem decidit fer dues classes d,una hora cada una i partir el grup.
Un 1er. grup, amb nens i nenes de 9 a 12 anys i un 2on grup amb la resta de 6 a 8 anys.
L,experiència es enriquidora i alliçonadora.
Després de dues setmanes faig el meu balanç molt personal:
Les nenes, hem tenen absolutament fascinada!.
Son llestes, intuïtives , respectuoses i molt treballadores. Sembla que et prenguin com a referent i volen ser com nosaltres en un futur. Moltes diuen que volen ser mestres i ensenyar (estimen l,estudi i tenen set de coneixements). Jo tinc moltes esperances en aquestes menudes. Tant de bo no m,equivoqui.
Els nens, al contrari, son moguts, trapelles i barroers.
Sembla que tenen molt assumit que la seva condició de “mascles” ja els garanteix un futur per el cal esforçar-se el mínim (pobrets).
Han de canviar tantes coses en aquesta cultura!.
I canviaran, segur que si.
Elles seran el canvi.
Potser no en aquesta generació, no ho se, peró s,ha obert la ment d,aquestes nenes a la cultura i l,estudi i les seves m,ares en son còmplices. Elles també participen en aquesta lluita a la seva manera.
El coneixement i la cultura son la clau de volta d,un futur millor.
Endavant dones!.

La gallina dels ous d'or

I ara……a matar la gallina s’ha dit!.
El problema,es que han alimentat tan i tan l’au dels ous d’or, que no ha quedat prou blat per alimentar la resta del galliner.
S’ha inflat la gallina ponedora dels ous d’or, fins a provocar-li un “empatx” monumental.
A la resta, a les humils gallinetes ponedores d’ous de rovells grocs, (això si), però no pas del vil metall com la favorita, se les ha deixat en el mes absolut règim de cucs i trocets d’enciam podrit.
I ara, es lamenten!.
La il·lustre ponedora, la “number one” de tots els galliners del mon, ha quedat amb el cul sec.
Ha quedat estèril.
Ha fet el “crac”.
Ja no pon ous senyores i senyors!. Ja es una gallina vella, prima, trista, desnodrida…..
I les altres?.
Ponen uns ous “de misèria”. Es clar, amb la dieta tan magra que els hi han donat durant anys i panys….que volen: ous d’estruç?.
No hi ha mes que una solució.
S’ha d’alimentar a tot el galliner.
Que no hi ha prou blat?...Doncs a plantar-ne s’ha dit, i ràpid que les gallinetes tenen fam!.
A deixar les poltrones dels despatxos i ajupir l’esquena en els camps.
Ara toca “suar la cansalada”. Per no haver-ho previst abans. Per ser una colla d’ineptes , egoistes i curts de gambals.
Que la gallina dels ous d’or havia de viure sempre?.
I doncs: Que hi ha res d’etern en aquest mon de mones?.
Si això ho sap un nen de primària!.
Ai,ai,ai……posarem una mica de seny d’una “punyetera” vegada?.
I els ous d’or mentrestant…on son?.
Ah, heus aquì el misteri!.
Desapareguts, fosos, ……..La gallina ha dit que no!. Visca la Revolució!!.

56 "tacos".......ostres!!.

Avui es el meu aniversari.
Segons el nostre calendari, compleixo 56 anys.
Segons el calendari Xinès, avui entro en el meu 57é. any de vida.
Segons el nostre horòscop, soc balança.
Segons l’horòscop xinès, soc un drac d’aigua (serè la Nessie i jo sense saber-ho?).
Segons el meu particular calendari i el meu horòscop particular, avui començo un nou any de la meva vida.
Espero sumar-ne molts i molts mes.
I el meu horòscop personal, m’agradaria que digués que soc una bona persona.
Voldria que hem tinguessin per una bona esposa, una bona mare, una bona filla i germana i una MAGNIFICA IAIA!!.
I es que desprès d’haver estrenat aquest títol de “iaia”, no en vull d’altre .
El d’esposa hem va fer molt feliç i encara m’hi fa….amb les pinzellades en blanc i negre de la convivència.
El de mare, va ser i es la plenitud com a dona.
El de filla i germana son circumstancials per arribar a els altres títols. S’ha de “progressar adequadament” per assolir la llicenciatura dels anys.
I el de iaia?.
Ah!. Aquest es la culminació.
El final del trajecte.
La maduresa.
La felicitat que ve mitjançant un cosset menut, menut. Uns plors que son una cançó de bressol. Unes rialles que son el millor bàlsam per el cor.
Una tendresa infinita!.
Avui brindaré per això:
Per la neta que tinc, per la neta que està en camí i per el net/a que també vindrà una mica mes endavant i que ja es una meravellosa i diminuta realitat.
I per a tots vosaltres, gent que estimo i que m’estimeu…..faré dringar les copes desitjant-vos i desitjant-me:
Felicitat!!.

AAAAATTTTTXISSSS !!!

Ja hi som, ja el tenim aquí, el primer mega-refredat de la temporada!.
Mocs, tos, esternuts, calfreds, caparra….aaaatttttxis!.
I es que no som res davant un simple refredat.
Demà es el meu “cumple”….i estaré amb el nas vermell com un pallasso per les fotos!.
Cagumdena!.
Ostres noi, potser una copeta de cava m’ajudarà a “suar el refredat”….
Com ho puc cel.lebrar?.
Propostes:

Una sopeta de farigola, un tallet de lluç bullit i una tisana ben calentona amb mel?.

Una sopa de peix “de roca”, un llenguado a la “menieur” i un tros de Sacher?.

Uns canelons o un pollastre a l’ast de la botiga de menjars per emportar?.

Al restaurant encarregant-los un pastís d.aniverssari (amb????espelmes) i que els de les altres taules aplaudeixin i hem felicitin com si ens coneguéssim de tota la vida?.

Al llit amb una “Aspirina Complex” entre pit i esquena?.

Tinc temps fins demà per decidir-me….

Aaaaaaatttchumm!!!!….

YouTube - Alfonsina y el mar

YouTube - Alfonsina y el mar

http://www.youtube.com/watch?v=GN9z585ziww

Monument en record d'Alfonsina Storni

DIENTES DE FLORES, COFIA DE ROCÍO...
Último poema antes de suicidarse.
Dientes de flores, cofia de rocío,manos de hierbas, tú, nodriza fina,tenme prestas las sábanas terrosas y el edredón de musgos escardados.Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.Ponme una lámpara en la cabecera;una constelación, la que te guste;todas son buenas, bájala un poquito.Déjame sola; oyes romper los brotes...te acuna un pie celeste desde arriba y un pájaro te traza unos compases para que olvides... Gracias... Ah, un encargo:si él llama nuevamente por teléfono le dices que no insista, que he salido.

Escoltant la cançó “Alfonsina y el mar” vaig interessar-me per aquesta poeta Argentina. La cançó que li varen fer en record seu i en el del seu tràgic final, per mi, es d’una bellesa colpidora.
Per axó he volgut conèixer la seva obra.
No m’ha decebut.
Al contrari.
La seva poesia i la seva vida son una mateixa cosa.
Em sembla que mai sem havia fet tant evident el lligam entre poesia i vivències.
El 1918, va publicar “El dulce daño”. En aquest llibre, es troba un poema que estava destinat a canviar la manera masclista de veure a les dones durant aquells anys.
Es tracta del memorable “Tu me quieres blanca” que parla de la injusta obligació de les dones, de romandre pures, verges, mentre els homes socialment no hi estaven obligats.
Amb la seva obra, Alfonsina Storni, aconseguirà contribuir a desenredar el rol de la dona en aquesta época.
“El feminismo es el ejercicio del pensamiento de la mujer, en cualquier campo de la actividad”

Després que l’hi diagnostiquessin un càncer de mama, la varen operar amb èxit, però va deixar el tractament de radioteràpia perquè l.hi resultava massa dolorós.
Es va suïcidar, ofegant-se al mar.
Va deixar un llegat de poesies meravelloses.............
Adéu Alfonsina!.