diumenge, 30 de novembre del 2008

MANDALA I DANSES DE PAU UNIVERSAL







Aquest matí de diumenge, a la Plaça Major de Vic, s’ha fet un Mandala per la pau i en contra de tot tipus de violència.
També s’han ballat dues danses de Pau Universal.
Entre mig i per tots els que ho han volgut, un got de Xocolata i un tall de coca.
Ha estat esplèndid!.
Bonic, emotiu, colorista, reivindicatiu, participatiu……
Una festa complerta.
La plaça plena de gent de totes edats i de tota la comarca d’Osona i també de fora de la comarca.
M’ha fet feliç!.
Penjo en aquest post, una petita explicació dels Mandales i de les danses de Pau Universal que ens han donat les organitzadores.
Es interessant.

MANDALA

Literalment cercle o rodona en sànscrit, és un dibuix o pintura amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central fins a formar una figura circular o concèntrica, de manera que tot el dibuix està subordinat i equidistant respecte d’aquest punt central.

Simbolitza l’univers i representa un tot i una unitat alhora.

El seu objectiu és servir d’instrument de contemplació i de concentració.
Té una funció unificadora.

Moltes de les figures que composen la vida són circulars o esfèriques: la terra, les flors, un cargol, les cèl·lules, els planetes, el sistema solar, les galàxies… són mandales.

D’altra banda, la majoria de les tradicions tenen configuracions mandàliques com podem observar en l’art sagrat Hindú i Budista, la màndorla de l’art Cristià medieval, els rosetons en les esglésies gòtiques, els diagrames dels indígenes de Nord Amèrica i d’altres.


DANSES DE PAU UNIVERSAL

Veritable moviment d’energia destinat a irradiar pau al voltant de la terra, les Danses de Pau Universal (Danses of Universal Peace), actualment conegudes i dansades en molts països arreu del món, van ser donades en el seu origen per Samuel Lewis als anys 60.

Jardiner i mestre sufí, aquest home de cor va rebre la inspiració de crear, a partir de diferents tradicions espirituals del món, unes danses en cercle cantades pels propis participants, establint així un pont per damunt de les nostres diferències culturals i religioses.

El seu credo era: Dansant, menjant i resant junts podem crear la pau al món.

Aquestes danses són una forma activa de meditació i faciliten l’obertura del cor.

L’objectiu és unificar cos, psique i esperit dins d’un mateix, i també sentir-se unificat amb el grup i amb l’univers sencer.

Les Danses de Pau Universal són una celebració de la vida i aporten amor, èxtasi, intimitat, alegria, compartir… oferint-nos una manera joiosa d’entrar en contacte amb la pròpia essència espiritual i la dels demés.

divendres, 28 de novembre del 2008

El blau i el grog


Soc amb tu.
Sempre i per sempre.
T’estimo.
Tant que nomes ho pots saber ara que ets pare.
Se que comptes amb mi.
Se que compto amb tu.
Ja hem perdonaràs si a soles ploro.
Ja hem coneixes, soc de llàgrima fàcil (beneïdes llàgrimes).
Mai t’he sentit tant proper.
Conec molt be el camí que comences. Ja ho saps, l’he fet abans.
Arribarem a bon port, segur!.
Una cosa mes:
He vist poques vegades uns ulls mes bonics.
Saps que m’agraden molt els seus ulls….perquè parlen el que ella calla!.
Digues-li que l’estimo.
Ara mes que mai.

dijous, 27 de novembre del 2008

NO als covards.


Dia mundial contra la violència de gènere?
Si, es veu que un cop a l’any, ens recordaran que milions de persones son víctimes de la violència que exerceixen sobre elles els seus companys, pares, germans, superiors i ves a saber qui mes pot ser un maltractador o maltractadora (de tot hi ha dissortadament).
Ens recordaran els milions de persones que reben vexacions, humiliacions, descrèdit…..
Tortura psicològica, tortura física, tortura de qualsevol índole.
I les excelses cadenes de televisió, estatals o no, es posaran “les botes” perquè ja tenen el tema del dia.
Això si, tots els presentadors i presentadores lluiran en les seves solapes, en els seus pits de forma ben notòria, els solidaris llaços morats!.
Ah!.
Si algú de nosaltres, sap, coneix, sospita, que algú proper es víctima d’aquesta execrable conducta d’un esser humà en contra d’un altre, NO VAL MIRAR CAP UN ALTRE CANTO!.
Nomes amb valentia, es pot fer front a la violència d’un covard!.
En tinc una experiència familiar que hem permetreu que no reveli.
Només puc dir, que estic orgullosa de la decisió que vaig prendre fa ja onze anys i que vaig comptar (gràcies company) amb l’ajuda inestimable d’en Josep.
Avui una dona que estimo viu lliure del seu calvari.
Igualtat i respecte mutu….no hi ha cap mes fórmula.
Pengem-nos un llaç morat cada dia!.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Estimats Reis Mags d'Orient.....


La primera carta als Reis Mags d’Orient de la nostre primera neta.
La primera joguina que portaran ses Majestats.
Una cuineta de la Hello Kitty de color rosa (la de la foto).
Una joguina de nena?.
No ho se segur. Pot ser que en Ferrà Adrià ja de petit jugues a les cuinetes.
Jo , les meves dues germanes, i un veí nostre de la mateixa edat, jugàvem a “fer dinars” amb una meravellosa cuina de fusta amb cassoles i pots petitons que eren una copia exacta dels de les nostres mares peró en miniatura.
I (ara veig que avançades varem ser) tant cuinàvem les nenes com el nostre amiguet.
Teníem verdures, peixos, carns i embotits de plàstics de colors per posar a la cassola i de la cassola al plat.
El que mes ens agradava, però, era que les mares ens deixessin macarrons, mongetes, cigrons, llenties i trocets de formatge etc. tot “de veritat”, perquè així, el joc es feia molt mes divertit i ens sentíem mes importants de cuinar com ho feien les mares.
Es un dels joguets que vaig tenir de nena que hem porta mes bons records. Aquesta cuineta i una escola també de fusta amb unes nines diminutes vestides d’uniforme, la mestra (una monja amb el seu hàbit i tot), pupitres, pissarra etc.
Les nenes, tenien totes la mateixa cara i portaven un llacet al cap idèntic totes. Les galtes calorejades de rosa i amb les cametes i els bracets articulats per poder-les asseure als seus respectius pupitres.
Tant de bo s’haguessin conservat aquets joguets.
Que se’n devia fer?.
Ves a saber quin va ser el seu final….el que si es ben cert, es que mentre varen estar amb nosaltres ens varen fer molt i molt feliços i varem passar estones màgiques en la seva companyia.
I no tenien piles ni bateries!!.
No “anaven sols”.!!.
Eren…..fantàsticament creatius.
La meva particular carta als Reis d’Orient:
Recuperar una mica l’esperit de les joguines en les que els verdaders protagonistes, siguin els nens!!!.

dissabte, 22 de novembre del 2008

El meu marit, jo i "ella".


Som tres!!.
No m’ho hauria pensat mai…peró som tres en el meu matrimoni!.
Si senyors…..tinc una rival!.
El meu marit la te sempre amb ell.
Esmorza, dina i sopa amb ella.
Viatja amb ella.
La porta a tot arreu on ell va!.
No estan mai lluny l’un de l’altre.
Constantment l’acaricia, hi juga, l’i fa confidències i l’hi confia secrets.
Ella sap sempre on es ell. Sap que fa avui, el que farà demà i fins i tot l’any que ve.
Coneix tots els seus amics i parents.
La seva música preferida.
Les imatges que mes l’hi agraden.
La informació que mes l’hi interessa……
Ho sap TOT.
El complau en TOT.
Es llesta i bonica…..
Es una rival difícil de vèncer….es massa perfecta…..
Coi de maquineta del dimoni!!.

divendres, 14 de novembre del 2008

Carmita


Ahir varem dinar juntes. Feia molts dies que no ens veiem i que no parlàvem peró es igual. La Carme ( la Carmita per la família i per mi), es la meva amiga.
Amb majúscules. AMIGA de veritat, incondicional.
Se que puc comptar amb ella per el que calgui. M’ho ha demostrat en escreix.
Ens hem divertit moltíssim en un passat recent jugant a golf.
Era del tot impossible que jo progresses en aquest esport si sortíem al camp i tot era riure i fer broma…..Ara ja no jugo. Ja fa temps que en Josep i jo, varem canviar els pals de golf per les excursions amb l’autocaravana.
La Carmita si que juga. Oi tant que juga!. De fet no fa altre cosa (je,je).
Jo crec que en el Muntanyà, es la jugadora que mes hores passa al camp. Llàstima que jo ja no en sigui socia. Proposaria una taxa extra per la Carmita de “desgaste por uso y disfrute excesivo del campo”.
Aquest paràgraf l,he escrit en castellà perquè es una “taxa” i……
Ahir a casa la Carmita , varem parlar dels blocs.
Hi varem entrar i va començar a descobrir aquest mon immens.
Benvinguda al mon dels “blocaires” amiga!.
Espero que de tant en tant, em facis una visita i t’entretinguis (entre “put” i “put” ), a llegir el meu bloc. Pensa que ara venen els mesos d’hivern i mooooolts dies no podràs jugar perquè el camp estarà glaçat o nevat o emboirat o moll.
Tindràs algun dia per dedicar-me’l a mi desprès?.
Hem d’anar al cinema, ja fa temps que no hi anem.
Hem de prendre un “capuchino” amb la seva nata i la seva xocolata, sense presses i parlant ( tu i jo en sabem molt d’axó).
Carmita: Gràcies per tot el que has fet per mi. En tots els mals moments t’he tingut al costat i en moltíssim de bons també.
Ne perdis mai la teva vitalitat, l’alegria de viure i la teva encantadora “mala llet”.
Una forta abraçada amiga!.

dimecres, 12 de novembre del 2008

El Petit Príncep


I ja van…..
No se quants n’he regalat, peró pel cap baix, deuen ser uns deu o dotze. I en penso seguir regalant!.
I es que m’entusiasma “El Petit Príncep”.
N’he regalat als meus fills, a la meva neta, als meus nebots, als fills de les meves amigues….Ui, segur que quedo curta amb els dotze exemplars ( o no, no ho se). Algun dia faré el recompte per pura curiositat.
Es un regal barat quan el compres i que augmenta de valor dia a dia quan el llegeixes.
Es un tresor literari.
I avui, posant ordre a la biblioteca de casa, he fet una descoberta curiosa.
El meu “Petit Príncep” que tinc des de fa….una pila d’anys, està subratllat amb llapis, i al costat dels subratllats, hi veig la lletra inconfusible del meu fill Quim.
Va posar una mena de titulars en cada ù dels textos.
Probablement va ser un treball a l’escola, no ho recordo, peró transcriure els textos amb el seu titular.
Rellegir trocets del “Petit Príncep”, sempre es un plaer.

AUTORITAT:

Perquè el rei volia essencialment que la seva autoritat fos respectada. No tolerava la desobediència de cap de les maneres. Era un monarca absolut.

DOMINI:

-Senyor, on és que regneu vós?
-Per tot, respongué el rei amb gran senzillesa.

PODER:

-I els estels us obeeixen?
-Naturalment, digué el rei. Obeeixen tot seguit. No la tolero pas la indisciplina.


RAONABLE:

-Exacte. Cal exigir de cadascú el que cadascú pot donar, observà encara el rei. L’autoritat reposa primer de tot sobre la raó. Si manes el teu poble de tirar-se al mar, farà la revolució. Jo tinc el dret d’exigir l’obediència perquè les meves ordres són raonables.

I encara hi ha mes textos subratllats i titulats. Un altre dia continuaré. De tota manera avui ja hi ha prou material per una reflexió i……si no l’heu llegit mai (cosa que dubto), compreu-vos aquesta petita gran joia de la literatura.
Descobrireu tantes coses!.
S’apropen festes. Pot ser un bon regal també.
Feliç lectura a tots!.

dilluns, 10 de novembre del 2008

el ball de la paperina


M’ha fet gràcia.

El meu germà Esteve hem telefona i al contestar jo al telèfon, va ell i hem diu:

Que tal jove?.
I ric perquè hem ve al cap una mena de vers que la mare ens recitava quan érem petits.

Jo que començo recitant el que recordo:

Jove d’amunt
(i l’Esteve contesta)
Jove d’avall
(i tots dos)
Voleu venir per aquí en avall?.
No, que tinc massa feineta!.
Quina feineta teniu?.
Rentar els plats i la bugadeta!.
On teniu el marit?.
A la plana de Vic.
Que us portarà?.
L’esmorzar.
Vos jove m’heu robat un gall!.
I vos una gallina!.
Ballarem el ball de la paperina
Ballarem el ball de la paperina….


I ja està. Això es el que l’Esteve i jo recordem d’aquesta “cançoneta” (ara en diríem un RAP) de la nostre infància.

No sabem si era ben be així, peró així l’hem cantada tots dos a una sola veu.

I riu que riuràs. I sempre s’acaben igual les converses amb l’Esteve. Rient. Rient i agafant records d’aquí i d’allà. Molts bons records!.
Un petonàs germanet.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Oscar Pistorius


Un altre “colós” en el meu univers particular.
L’atleta sud-africà Oscar Pistorius.
El coratge i la lluita d’un esser humà davant una minusvalia física .
Una lluita que varen començar primer els seus pares en el moment de néixer l’Oscar amb una greu malformació de les seves dues cames i que els va portar a la duríssima decisió d’autoritzar la seva amputació.
Quantes persones excepcionals, han tingut pares i mares també excepcionals!.
Avui he seguit un reportatge sobre l’Oscar.
Sobre el seu naixement, la seva infància i adolescència. Sobre la seva família, en especial la seva mare. Una dona d’un coratge admirable. Dissortadament va morir sobtadament quan l’Oscar tenia quinze anys, i no ha pogut gaudir del èxit esportiu del seu fill.
Tothom que coneix l’Oscar Pistorius, coincideix en dir d’ell que és excepcional.
Una persona fora del comú.
Un colós!.
Un heroi amb cames de fibra de carboni.
Una persona d’un valor (i amb uns valors) extraordinaris.
La meva sincera admiració per ell.

Randy Pausch


Dels meus blocs recomanats, en el “7 de viure”, trobareu un post sobre Randy Pausch.
No cal que jo afegeixi res mes.
Entreu-hi si us plau.
Es admirable i deixa sense paraules.
Gràcies Esther .

divendres, 7 de novembre del 2008

Benvingut Mister Obama!.


Llegint notes biogràfiques del fins ara president dels Estats Units, George Bush i llegint també les del president electa Barack Obama, la sensació que hem queda es:
Alegria per la fi de l’era Bush. Nefasta en tots els sentits.
L’era del genocidi del poble Iraquià.
El mes flagrant menyspreu per la salut del planeta.
La indecent política econòmica.
La prepotència d’un home (i d’un equip), amb ínfules de deïtats modernes. Axó de creure’s totpoderosos els ha fet creure’s deus.
No hi ha hagut projecte social.
No hi ha hagut el mes mínim respecte mediambiental.
No hi ha hagut respecte a la sobirania d’altres nacions que no combreguessin amb la doctrina Bush.
No hi ha hagut res mes que prepotència, egocentrisme, ànsia il·limitada de poder, inoperància davant catàstrofes naturals (tenint axó si, la millor tecnologia existent per detectar-les i els millors recursos per pal·liar els efectes del desastre).
Però, perquè gastar-se milions de dòlars en un estat de majoria negra i pobresa endèmica?.
Han implantat la política del terror.
Amb aquesta cortina negra, han tapat la seva inoperància en altres qüestions vitals per tots.
La por al terrorisme, quan ells han estat els terroristes i genocides en una guerra absolutament injusta.
Com diu la frase en aquets casos: La Historia els jutjarà.
Benvingut mister Obama.
Que importa el color de la pell?.
Quina importància te el seu somriure i l’atractiu del la seva imatge?.
Nomes mediàtic.
L’important es el seu discurs polític.
La seva preparació acadèmica .
La seva qualitat humana.
Tant de bo compleixi les expectatives que milions de persones de tot el planeta hem dipositat en ell.
El meu vot per Barack Obama.
Un home que ha insistit reiteradament en el valor de la família. La seva adoració per la seva àvia materna, la seva mare, la seva esposa i les seves filles.
Una promesa de canvi que esperem es torni una realitat.
Necessitarà la força d’un colós……
Necessitarà tota l’ajuda dels Deus!.

diumenge, 2 de novembre del 2008

l'Esparver


Com que plou i plou i plou tot el sant dia, m’he dedicat a repassar fotografies familiars de les moltes que tinc escanejades .
He fet una altre “troballa” una vegada mes. Un dels animals que la meva mare recollia, cuidava i deixava en llibertat, una vegada els havia ajudat a guarir-se de les ferides, a refer-se del fred o ves a saber de quines penúries que els havien portat a buscar aixopluc al pati de casa.
Com que vivíem a les afores del poble i a tocar del bosc, no era estrany que de tant en tant, algun dels nostres petits veïns, s’acostés buscant ajuda.
He arribat a pensar que alguna cosa els dirigia cap a la mama.
Es curiós, peró no recordo cap d’aquestes bestioles que no es deixes agafar per ella sense provar de mossegar-la , esgarrapar-la o clavar-li el bec.
Estic convençuda que tenía un do especial .
I els animals sabien que no els faría cap mal.
Penjo aquesta fotografia d’un esparver que va estar un temps amb nosaltres. Just el necessari per refer-se i poder tornar al bosc.
El meu germà Esteve, l’aguanta mentre el pare fa la foto.
L’Esteve també ha heretat aquest incondicional amor per els animals.
Una fantàstica herència segons el meu parer.
Una abraçada mare…..siguis on siguis!.

Víctors
















No he trobat el “Víctor” peró he trobat els seus amics.
El Víctor, es el “peluix-xumet-antiestrès” de la meva neta.
En te dos de “Víctors”.
El de casa i el de la guarderia….per si de cas.
Sense el seu ninotet, suau i dolç, no sabria dormir. Seria un petit drama que no tinguéssim els Víctors a l’abast a l’hora de les migdiades o a les nits.
I per el que he llegit als “fòrums” de pares/mares a Internet, molts nadons tenen una “dependència” tipus xumet, per els seus ninotets predilectes.
Ah!.
No es diuen “peluixos”…no,no.
He descobert que son Dudús!.
Si algú hem sap dir que significa aquesta paraula, li ho agrairé (per alló d’estar degudament informada). Jo no ho he sabut esbrinar tot i consultar-ho amb l’oracle del Google.
En fi. Aquí teniu uns Dudús com el Víctor.
Son tendres oi?.
Que bonics que son………