Recuperar records

M'ha sorprès i m'afalaga que una persona com en Carles llegeixi el meu blog.

M'agrada que hi digui la seva. Oi tant que m'agrada!. Perquè en Carles que jo recordo, te unes dots mes que notables a l'hora de escriure.

Llàstima que la vida (vull dir, nosaltres i les nostres circumstàncies), varen fer que perdéssim el contacte durant anys i anys. Peró encara recordo i m'agradaria saber que s'en va fer, d'una carta que em va enviar l'estiu del 1969. Us asseguro que pagava la pena llegir-la una vegada i una altre i fer-se un tip de riure amb la seva ironia intel·ligent i un pel macabra.

L'estiu del 69, va morir ofegada dins el maleter del cotxe del llavors Senador Edward Kennedy, la seva col·laboradora Mary Jo Kopechne. Varen patir l'accident mentre anaven a una festa a Chappaquiddick per celebrar l'èxit de la campanya electoral del Senador.

La dissortada Mary Jo, va morir mentre Ted Kennedy va resultar indemne, però l'escàndol de tot l'afer, l'hi va fer perdre qualsevol possibilitat d'accedir a la Casa Blanca i va fer córrer rius de tinta a la premsa sensacionalista.

Doncs be. Ara que ja us he posat en situació:

En aquells mateixos dies, els meus pares i els pares d'en Carles, varen fer una de les seves excursions per les terres pàtries. Varen anar a "espetegar" ves a saber on (no recordo el lloc), i es veu que feien uns formatges boníssims i "contundents" d'aroma i sabor.

Naturalment, varen comprar-ne per portar-nos-en als fills que ens havíem quedat a casa.

I això passava un calorós estiu del 1969!!. El cotxe sense aire condicionat i uns centenars de kilòmetres per endavant!.

Varen arribar primer a Alfarràs on vivien en Carles i els seus pares, per continuar desprès viatge cap a Aiguafreda on vivíem els meus pares i germans.

I aquí entra en escena la carta d'en Carles.

Va fer un "símil" de l'obertura del maleter del Senador Kennedy, i el maleter del cotxe del meu pare.....genial!.

Dels formatges i de la dissortada Mary Jo Kopechne....sensacional!.

No era en absolut una carta ofensiva per el record de la pobre noia. Era irreverent amb el poder establert. Era irònica, molt descriptiva, punyent, divertida.

Quina llàstima!. No puc recordar que s'en va fer. La vaig guardar anys i anys i cada vegada que la rellegia, em feia somriure de nou.

Benvolgut Carles. Segurament no recordaràs haver escrit aquesta carta, però jo si que ho recordaré sempre. Admiro la gent, que com tu, teniu aquesta capacitat envejable, aquest do amb l'escriptura.

Una abraçada virtual per tu. Fins aviat!.

Disfresses.....

Tothom es disfressa!.

Es molt curiós veure com va disfressada la gent aquests dies en que es celebra el Carnaval a moltes de les nostres poblacions.

A mi, particularment, no m'ha agradat mai disfressar-me. Ja vaig comentar en un post anterior, que l'únic Carnaval al que m'agradaria molt assistir i amb una de les seves magnífiques disfresses, seria el Carnaval de Venècia. Per mi, un punt i apart en les festes de Carnaval.

Diumenge passat, varen fer la festa de disfresses dels mes petits del meu poble, preludi de la rua de Carnaval que es farà aquest diumenge vinent.

Hi va haver ball, amenitzat per un grup de pallassos que varen fer les delícies dels mes petits i varen fer que pares, mares, avis i iaies, saltéssim, balléssim i ens ho passéssim d'allò mes be amb els nostres petits.

La meva neta "apunta maneres" de balladora. S'assemblarà a la seva mare que te una gràcia especial per el ball. Jo crec que aquestes dots son innates, i la meva filla les te, sens dubte (i no es passió de mare). En poden donar fe, tots els que venien a la Festa Major d'estiu de la Molina. La meva petita (llavors), era l'atracció i el grup de músics que venia, la pujaven a l'escenari i ballava al so de les seves cançons amb molta gràcia......fins que va entrar a l'edat de la vergonya i....es va acabar l'espectacle!.

Ara la seva nena de tretze mesos, fa el que sa mare feia llavors i a mi m'emociona veure com s'hi assembla.

Coses de iaies, es clar!.

Tornant a la festa de Carnestoltes, hi havia disfresses per tots els gustos. I com sempre, els mes petits de tots, eren els que feien mes gràcia. Granotes, pollets, vaquetes, marietes, conillets.....tot el "bestiari"!.

Graciosos de veritat.

I es que aquest binomi "criatura-animalet", es entendridor!. O no ?.

Ser dona amb dignitat. Grácies Esther!.

Dels blogs que cadascú de nosaltres seguim, sempre en podem aprendre.

Sempre podem descobrir maneres de veure la vida, reflexions, experiències, vivències....No seran les mateixes les meves, que les d'una dona mes jove que jo. Tampoc la manera en que jo puc veure les coses, s'ha d'assemblar a com ho veu un dels homes que llegeixo, etc.

De vegades, però, hi ha una absoluta afinitat. De vegades penso: "M'hauria agradat a mi escriure aquest post".

I per aquest motiu, em permeto subscriure tot el que diu l'Esther en la seva darrera entrada i que titula "Pretty Woman".

Llegiu-lo si us plau.

7deviure.blogspot. com

Golfas!!.

Espero que ningú es quedi amb la foto i l'encapçalament.....tots dos tenen trampa!.

No se perquè m'ha vingut a la memòria aquesta anècdota de ja fa uns quants anys però la recordaré tota la vida de tant que em va fer riure.

Ens havíem comprat una casa i des del primer moment, ens varem proposar que quan poguéssim, faríem una escala d'accés ben feta (no volíem una escala plegable) per on poder accedir a un "estudi" que estava per obrar i que un cop varem poder fer la escala en qüestió, va resultat ser un espai magnífic on els nostres fills podien jugar, estudiar, escoltar música etc.

Les obres ens les varen fer uns paletes, els únics que no es varen "acovardir" d'haver de portar el material des del garatge fins a la tercera planta, a pes de braços.

Pobres!. Era un mes de Juny i feia una calor de mil dimonis. Ells feien viatges amunt i avall amb el ciment, i jo els feia amb ampolles d'aigua fresca.

Un d'aquests paletes es deia Badillo (el recordaré sempre aquest nom), i per fer-se un "sobresou", els caps de setmana feia alguna petita (o gran) obra per el seu compte.

Un dilluns, arriba a casa i l'hi diu al meu marit:

.- Quiero contarle una cosa, pero que no nos oiga su mujer.

I jo que el sento, vaig i l'hi dic que, sigui el que sigui, o vull sentir...oi tant!.
Soc dona i soc "curiosa" i mes quan d'entrada ja es pretén amagar-me quelcom.

L'home visiblement violent, accedeix a explicar el que portava al cap des del dissabte i que no volia que jo sentís per no "escandalitzar-me".

.- Es que sabe, señor José - comença.

.-Yo, los fines de semana estoy trabajando por mi cuenta con un compañero que hace poco ha llegado a Cataluña. Yo llevo ya mas de 30 años aqui, pero él......
El es de Alcalá de Henares y no sabe nada de catalán, claro, ni siquiera lo entiende.
La cuestión es que me preguntó donde trabajaba yo entre semana.
Y yo le explico: Estoy haciéndole a un cliente, una escalera para subir a las golfas.

El se queda callado y al cabo de un momento me pregunta:

.- Oiga Badillo, este señor está casado?.

.-Si.

.- Y usted, ha visto a su mujer?. La conoce?. Ella sabe que hace usted esta escalera para subir a "las golfas"?.

.-Pues claro que lo sabe!. No lo va a saber?. Vive en esta casa!!.

El noi queda estorat, calla i continua treballat sense dir res en tot el matí. Està com pensatiu.

A el senyor Badillo l'hi estranya aquest canvi d'actitud del noi, però no es fins al cap d'un parell de dies que no "lliga caps". Llavors, el primer que fa en retrobar-se amb el seu company de feina (el d'Alcalá de Henares), es mirar d'aclarir el "malentès".

.-Oye chaval. Que te crees que son unas "golfas"?.

I el pobre noi, sorprès del to de veu del "veterà", l'hi contesta:

.-Pes eso: "Golfas", o sea, mujerzuelas....

El senyor Badillo es posa a riure i l'hi explica que a Catalunya, anomenem "golfas" a la "buhardilla" castellana.
Que com que ell fa tants anys que es a casa nostre, ja diu moltes "catalanades" i d'aquí el malentès.

Riuen tots dos i el dilluns següent, al arribar a la feina es quan pretén explicar-li al meu marit l'anècdota. Davant la meva insistència, ens l'explica a tots dos amb la gràcia que tenen la gent del sud i ens fem un tip de riure. Com podeu suposar, aquell lloc, per nosaltres (fins i tot després de vendre'ns la casa per canviar de lloc de residència), va ser l'estudi si parlàvem seriosament, i "les golfas" si teníem ganes de conya.

Com molt be deien els de La Trinca: Coses de l'idioma!.

Un llibre: El millor regal!.

Això ho saben els meus amics i amigues, i tinc la sort de que amb alguns d'ells compartim aquesta passió per la lectura.
La Lina es amiga meva des de fa molts anys.
Parlaria d'ella abastament per l'estimació i l'admiració que l'hi tinc però se que a ella això no l'hi agradaria gens.
Ella te el do de la discreció i de la senzillesa.
La Lina es tan gran per dins, que no l'hi cal demostrar res per fora.
Es, com jo l'hi he dit moltes vegades: "Una dona de closca dura". La closca nomes, perquè l'interior es d'una fragilitat i d'una humanitat extraordinàries!.
La vida de la Lina no ha sigut un regal. De cap manera!.
Ha sigut una lluita dura i de vegades molt dura.
Ara es quan, el destí l'hi concedeix una treva.
Molt merescuda, us ho puc assegurar. Mes que merescuda, guanyada amb escreix.
Ens coneixem molt.
Hem parlat molt.
Hem tingut la sort que els nostres homes, han congeniat be i això ens permet gaudir a tots quatre d'un racó del Somontano on ells hi tenen una casa.
Els nostres homes van "a la seva" i nosaltres "garlem" com dues mallerengues i passem moltes hores llegint o be a l'ombra fora el jardí, o be al costat de la llar de foc, depenent de l'època de l'any en que ens trobem.
I, de tant en tant, la Lina es presenta a casa meva amb un llibre.
Sempre sembla que se'l ha trobat "per casualitat".
Que: Passava per davant la llibreria i.....he pensat.- "Aquest llibre l'hi agradarà a la Mari Carmen"
Es curiós:
Ens varem conèixer als 19 anys treballant al mateix lloc. Jo quan vaig entrar a formar part de la plantilla, ja hi havien dues "Carmes" i per evitar confusions, em varen adjudicar el Maricarmen amb el que em vaig quedar per tota la gent de l'empresa.
I la Lina ha estat incapaç de "catalanitzar-me" el nom!.
Tant se val.
Te la seva gràcia que, per tot-hom soc la Carme menys per ella. Que em digui com vulgui, no hi tinc cap inconvenient i se'm faria estrany sentir que em diu d'una altre manera.
I be:
M'ha vingut a veure i m'ha portat un llibre:
ASTRID Y VERONIKA de la Linda Olsson.
Amb aroma de maduixes de bosc.
Amb colors d'aurores boreals.
Amb el relat intimista de l'amistat casual entre dues dones, una de jove i una de vella.
Una petita joia, us ho asseguro!.
L'he llegit en un sospir i m'ha emocionat de veritat.
Si passeu per una llibreria, us agrada llegir i busqueu quelcom diferent, "Astrid y Veronika" es el vostre llibre.
No es un "best-seller"
No es un "boom" editorial.
Es...... un bocí de bosc farcit de maduixes!.