dissabte, 27 de setembre del 2008

Alfonsina y el mar


Alfonsina y el mar
(Félix Luna - Ariel Ramírez)
Por la blanda arena que lame el mar
su pequeña huella no vuelve más,
un sendero solo de pena y silencio llegó
hasta el agua profunda.
Un sendero solo de penas mudas llegó
hasta la espuma.
Sabe Dios qué angustia te acompañó
qué dolores viejos calló tu voz
para recostarte arrullada en el canto
de las caracolas marinas.
La canción que canta en el fondo oscuro del mar
la caracola.
Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina, vestida de mar.
Cinco sirenitas te llevarán
por caminos de algas y de coral
y fosforescentes caballos marinos harán
una ronda a tu lado.
Y los habitantes del agua van a jugar
pronto a tu lado.
Bájame la lámpara un poco más,
déjame que duerma nodriza en paz
y si llama él no le digas que estoy
dile que Alfonsina no vuelve.
Y si llama él no le digas nunca que estoy,
di que me he ido.

ALFONSINA STORNI


Alfonsina Storni
Alfonsina Storni (1892-1938), esta escritora argentina nació en Suiza en 1892, en la región de habla italiana. Vivió en Rosario, estudió Magisterio en la Escuela Normal y fue profesora de arte dramático, hizo alguna incursión en el teatro, pero lo más conocido de su obra son sus libros de poemas.
Comenzó su carrera literaria en 1916 con La inquietud del rosal, que recoge las sugestiones intimistas y sentimentales de un post-romanticismo, y publicó El dulce daño (1918), Irremediablemente (1919) y Languidez (1920).
Después realizó viajes a Europa, en 1930 y 1934, que influenciaron en su obra, se sumó a este cambio, su azarosa vida amorosa y su lucha por el papel de la mujer en la sociedad de la época, además de manejar el tema de la sinceridad erótica. Publicó en esta etapa Mundo de siete pozos (1934) y Mascarilla y trébol (1938). Escribe con menos cánones, y con expresión libre y desprejuiciada.
Se suicidó en 1938 en Mar del Plata, sintiendo la impotencia ante el dolor producido por el cáncer. La noche anterior a que se internara en el mar desde la playa La Perla, escribió un poema, que envió al diario argentino La nación, y que fue publicado con su necrológica: “Voy a dormir”, y que se cree estaba dirigida a su hijo.

dijous, 25 de setembre del 2008

La Lluna i les sabates

No em puc estar de penjar aquesta fotografia en el bloc.
La Lluna, de petita, tenia una veritable obsessió per les sabates.
Les seves no (massa petites), les dels grans!.
Venia a casa i no t’avies d’amoïnar per res. Axó si, els armaris de les sabates, tancats amb pany i forrellat.
“Batetas”, “batetas”!!. Cridava i s’enfadava si no es podia posar els “sabatots” del pare, del tiet, del cosí….o sigui, preferentment sabates d’home.
I aquí la teniu, fa uns quanta anys (no massa), amb les sabates del tiet Josep.
Petita princesa que preferies sabatots negres a les sabatetes de cristall.
Un petó estimada Lluna.
Posted by Picasa

dimecres, 24 de setembre del 2008

La Xènia ja camina sola.


La petita Xènia s’ha arrencat a caminar!.
Perquè ho havia de fer abans?. Si gatejant amb la 1ª marxa posada, s’arriba a tot arreu!.
Peró es clar, s’hi arriba a un pam del terra i axó no té massa atractiu. Es veuen les coses tan enlaire!.
El millor: intentar fer-ho com els grans.
Ells be que caminen drets, sense que ningú no els doni la ma i be que en surten sense caure.
No pot ser tan difícil.
Ho prova amb les sabatilles noves que l’hi va comprar la mare i que tenen un elefant pintat.
Son “sabatilles per caminar”. Tenen sola de sabata de veritat, ara ja no valen excuses….apa!. A posar-hi una mica d’esforç i algun cop de cul a terra i a caminar sola s’ha dit.
Com es que els grans no es protegeixen el cul amb un bolquer tovet com els nens petits?.
(Axó pensa la Xènia quan queda asseguda al terra del passadís per enèsima vegada).
Semblen mes llestos que no pas nosaltres i ves per on, una cosa tan fàcil i tan lògica en cas de caure i no s’ho posen. Fan coses ben estranyes la gent gran!.
I torna a fer unes passes mes amb els seus peuets menuts i molsudets, enfundats en les sabatilles noves amb un cap d’elefant.
Apa petitona!. Endavant sense por.
Ara fa quatre passes…ara sis…i set, vuit, nou…..uf!.
Es para un moment, gira el caparró i veu els pares a l,altre punta del passadís que la miren embabaiats i orgullosos.
Ella els somriu, tomba la carona al front i….camina , camina , camina….

El clarinet del mestre.


Vaig córrer massa en criticar el mestre i s’ha venjat de mi.
Volia dir CLARINET i no saxo….
En que estaria jo pensant?.
Rectifico Sr. Allen
Ho podem deixar en “empat tècnic”?.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Ja som a la tardor!.


Ja som a la tardor.
Ha començat un nou curs escolar, surten els primers bolets d’una temporada que promet, venen les temudes tempestes tardorenques amb les conseqüents inundacions ; el nostre benvolgut clima mediterrani, te aquestes bromes (i no he volgut fer un joc de paraules).
Comencen a caure les fulles dels arbres, les flors de temporada ja acoten el cap, les nits i les matinades ja refresca.
Es època de veremes, de collites, de moniatos…..i de GRAN HERMANO!.
Ja els tenim aquí, puntuals a la seva cita (la desena) .Amb la Gran Sacerdotessa Mercedes Milà oficiant setmana rere setmana les “nominacions”, “expulsions”, rotllos i mals rotllos etc. etc. del “mega mediàtic” programa.
Es incombustible!.
Els que havien (havíem) pronosticat el fracàs rotund de la fórmula en la seva primera edició i que seria a mes de la primera, la única:
Ens varem equivocar de mig a mig…
I el que es pitjor:
Impossible abstreure’s del fenomen. Tard o d’hora, en alguna cadena que no sigui la 5, en alguna tertúlia o en algun programa de “gags” o de “zapping”…Plaf!. Noticies del Gran Hermano!.
A la perruqueria…..xafarderies de GH
A la consulta del dentista…..revistes que parlen de GH
A la cua del “super”……comentaris de GH
En fi. Ha arribat puntual com la grip: GRAN HERMANO 10!!.
Ara si, ara sabem que som a la tardor.

Woody Allen ....Barcelona


Woody Allen i Barcelona?.
Aquesta vegada no.
Aquest cop, el saxo desafina.
No es una cacofonia peró desafina. S’escapen massa notes de la partitura.
No s’acaba de lligar la melodia….
Potser han estat les meves orelles?...potser si, no ho sé…
No m’ha enganxat ni la historia ni els personatges.
Es la primera vegada que no m’agrada una “peli” del W.Allen, i que consti que
es una opinió personal (podeu no estar-hi d’acord), i em va agradar molt (també amb Scarlett Johanson), “Match point” també d’en Woody Allen . Per aixó potser, per tenir molt recent el bon regust que em va deixar “Match point”, m’ha decebut “Vicky Cristina Barcelona”.
Es el que sol passar quan poses massa expectatives en una cosa….
Un altre dia serà mestre….i per no recordar, no vull recordar ni la banda sonora.
Quina “cançoneta”!.
He enyorat :

La maldición del escorpion de jade

Poderosa Afrodita

Misterioso asesinato en Manhattan

Maridos y mujeres

Hannah y sus hermanas

Interiores

Annie Hall

i un llarg eccétera......

diumenge, 21 de setembre del 2008

El ball


Ens deixem emportar per la música.
Fem que el cos sencer segueixi el ritme….un, dos, tres…..un,dos,tres….
Es mes fàcil del que sembla.
Es absolutament sa per el cos i per l’esperit!.
Ballem, ballem, ballem sense parar…
Ens ho hem passat tan bé!.
Ens hem divertit molt ballant.
Tot dones!. De molts llocs diferents i de diferents països.
Ara enllaço el meu braç amb Cuba, després amb Colòmbia i l’Equador. I amb Catalunya, es clar!.
Som joves i grans, rosses i morenes de pell blanca i de pell bruna.
Ballem salsa, cúmbia, merengue….country!.
Riem i riem. Ens ho hem passat molt be.
Fins aviat companyes!.
Un, dos, tres….un, dos, tres…..que no pari la música!!.

dissabte, 20 de setembre del 2008

El Mont Sain Michel



Impressionant i espectacular!!.
De sempre m’ha agradat molt l’arquitectura i aquesta construcció que sembla sortir de l’oceà, es una meravella.
No està en una muntanya, ELLA es la muntanya!.
Te una estructura majestuosa, i impactant.
Ens produeix a tots un efecte visual que recordarem sempre, segur, i es que apareix en la llunyania de sobte, com un miratge o com un encanteri.
Per fer la seva aparició més màgica si cap, l’enorme construcció, s’ha envoltat d’una boirina tènue que amb la llum del capvespre, l’hi dona un aspecte fantasmagòric.
Es senzillament magnífica!.
Ens acostem a l’esplanada que porta cap a la fortalesa i que està plena d’autocaravanes i de cotxes. Hi ha un avís de perill per les marees. En segons quina època de l’any, el pàrking queda negat per les aigües de l' Atlàntic.
Es molt perillós aventurar-se per els voltants del Mont Saint-Michel sense un guia que conegui molt bé el terreny. De fet, està expressament prohibit per la quantitat de llocs on la sorra del terra es una trampa mortal. Axó encara fa que aquest lloc de la Normandía, tingui un atractiu afegit: el del risc de l’aventura.
Les marees, son molt sobtades i com explica l’anecdotari local, una ona gegantina, va ser més ràpida en arribar a la riba, que el galop d’un cavall.
Sigui com vulgui, ens ha captivat el lloc.
Hem arribat plovent a bots i barrals i busquem lloc per dormir per fer la visita l’endemà.
La temperatura es de 18º i després de la calor que hem pasat els darrers dies, s’agraeix aquesta “fresqueta”.
Al matí següent, fa un temps una mica gris, amb molt de vent peró no plou.
Fem la visita al “castell-monestir-fortal.lesa” i ens captiva de nou.
A la part baixa, una munió de botigues, restaurants, i tot el que es pugui imaginar de cara al turisme. Axó provoca una mena de desencís que va desapareixent a mesura que ens enlairem més i més.
De sobte, sembla que la gent sigui molta menys, els espais son enormes i la construcció imponent. Contemplem l’oceà des dels quatre punts cardinals i gaudim de la vista que ens ofereix la enorme atalaia.
Els cotxes, les autocaravanes, i no diguem la gent, son petites taques de color sota nostre. I una curiositat:
En aquesta zona de la Normandía, hi ha molts xais, la carn dels quals, es molt apreciada pel fet que l’herba que mengen, és salada perquè creix en una terra on s’hi filtra l’aigua de l’Atlàntic.
Pernoctem en una àrea preciosa de gespa verda i voltada d’una tanca vegetal que ens dona sensació d’intimitat. Veiem el Mont Saint-Michel il·luminat i esplèndid.
Aquesta nit serà especial perquè el lloc te màgia….Bona nit!.

Amb tren !.


Cambrils.
Aquesta vegada amb tren…amb la RENFE es clar.
I, ho he de dir:
Màxima puntualitat, tan en el tren “procedente de La Tour de Carol”, com en el de Sants camí del camp de Tarragona.
Serà que els senyors de la “red Nacional de Ferrocarriles” sabien de la meva urgència per estar amb la meva neta?.
Ho dubto.
Peró ho he de confessar: Vaig gaudir del viatge.
L’estació de Sants molt neta i amb uns punts d’informació amb una gent fàcilment identificables com a empleats de la companyia amb uns “xalecos” fosforescents i amb la pertinent identificació a la solapa.
I el trajecte fins a Cambrils, vorejant la costa….que us diré?. Doncs, que em va agradar. Fins i tot, el fet de passar per el bell mig de la Petroquímica de Tarragona, va ser una experiència nova.
Carai, sembla un anunci ho que hem regalessin els bitllets. Ni una cosa ni l’altre, paraula, el que si es cert, es que quan es tracta d’anar a veure la petitona…..amb globus i tot que hi aniria!.
Ah! I ja diu “iaia”……Ole !.

dilluns, 15 de setembre del 2008

De cors trencats i de cors guarits


Acabo de rebre una trucada que m’ha posat de molt bon humor.
Una bona noticia que en el meu cas te nom i cognoms peró que qualsevol de vosaltres, segur hi trobarà una cara concreta per posar-hi, o un nom d’un conegut o d’un familiar, ves a saber.
El cas es que la persona que m’ha telefonat te un amic que jo també conec i que aprecio molt.
Aquest podríem dir “amic comú”, ha estat dos anys amb una forta depressió, perquè la seva dona va decidir que volia viure la vida sense obligacions ni maritals ni maternals, que veia escapar-se la joventut i amb el corresponent “ahí te quedas”, va agafar les maletes i va marxar de casa……evidentment, no es ni la primera ni la última que pren una decisió com aquesta peró no deixa de ser un a patacada molt dolorosa i més quan hi ha fills que ho pateixen.
Bé, deixeu-me que em desempallegui de la senyora Francis i vagi directament al grà.
En…..ha presentat la seva nova companya a els amics mes íntims aquest cap de setmana.
Els fills, ja fa uns mesos que saben de la nova relació del seu pare i estan absolutament feliços de veure’l a ell també feliç i enamorat per fi, després de tant patiment.
Els amics, em diuen que es una persona maquíssima, “una passada” (textualment).
Que es veuen molt enamorats i …….
S’haurà acabat el malson d’aquesta família i podran començar de nou?.
Espero i desitjo fermament que sí, perquè el nostre amic i els seus fills, també son “una passada”.
Molta sort. Us la mereixeu!.
Tot en la vida es com un cicle que es repeteix i es repeteix.
Les alegries deixen pas a les tristeses….tornen les alegries….tornen els problemes….som feliços…..som desgraciats….peró:
SEMPRE, SEMPRE, hi ha una llum al final del túnel.
Si mes no, axó desitgem.
Que desprès de la pluja, torni a sortir el sol!!.

dijous, 11 de setembre del 2008

AÍNA


La petitona ja ha fet mes de la meitat del camí per arribar als braços dels seus pares.
Ja dona cops de peus….”ei que soc aquí dins, calentona i feliç”.
Levita pel líquid amniòtic del ventre de la seva mare.
Somriu, es “mama” el dir polze d’una de les seves manetes en un gest de succió no aprés peró vital.
S’estira i s’arronsa aprofitant l’espai que dia a dia s’anirà fent mes estret. El que ella no sap, es que l‘espai anirà creixent peró ella també i arribarà a ser incòmode….serà el moment de sortir de l’úter matern, tan acollidor.
Ostres!...el mon per fi.
La llum, els sorolls, les olors, el calor i el fred……
No t’amoïnis petitona: Som tots aquí esperant la teva arribada.
Mentrestant Aïna, deixat gronxar per la cadència del caminar de la teva mare.
Ja ho veuràs, ho notaràs, la mare anirà caminant com una “barqueta” perquè els seus passos siguin plaents per tu.
Dormirà de panxa enlaire perquè no t’hagis d’estar encongida en un recó del seu ventre.
I desitjarà cada dia mes, que arribi el meravellós instant de veure’t i tocar-te i alletar-te i gaudir l’una de l’altre en una comunió única.
Fins al Gener preciosa.
Ah!. Ben mirat, seràs tu qui decidirà quan.
Si ets impacient, potser arribes abans d’estrenar any…sinó, t’ho prendràs amb calma i deixaràs el protagonisme als Mags d’Orient….Ves a saber.
Sigui quan sigui….Benvinguda!!.

FELIÇ DIADA


Avui els telenotícies parlen del mes destacat del dia….
Els funerals d’estat per les víctimes de l’accident d’aviació d’aquest passat Agost.
De l’homenatge en la Zona Zero (amb la presencia d’en Bush, faltaria mes) per les dissortades víctimes de l’atemptat terrorista de ja fa set anys a NY.
De les tempestes que venen….meteorològiques i financeres.
De la “conxorxa” judicial.
De la lliga (de futbol es clar).
I……..Valguem Deu!.
Del centenar d’ajuntaments que avui ha hissat L’ESTELADA!!.
Senyors periodistes:
Hem sento desinformada, o millor, molt mal informada.
Funerals d’estat a les pobres persones que varen agafar el vol que no haurien d’haver agafat mai?. I perquè no es fan funerals d’estat a totes les pobres víctimes de la carretera que: no ha consumit alcohol ni drogues ni excedeixen els límits de velocitat, i desgraciadament, la mala sort els posa en el camí d’un boig?.
Homenatge als pobres desgraciats que l’atzar va fer que el seu lloc de treball, d’esbarjo o la seva visita turística d’aquell dia nefast fos en les mastodòntiques torres en la ciutat dels gratacels?
No hi estic d’acord.
El meu particular homenatge, va per :
Els homes i les dones que cuiden CADA DIA els seus vells.
Els homes i les dones que ANÒNIMAMENT fan labors de reinserció a les presons.
Els homes i les dones que MES RERE MES, lluiten en els camps de refugiats intentant amb els seus coneixements (que no amb els suficients recursos), guarir una població que pateix el pitjor desarrelament.
Els homes i les dones que LLUITEN contra els causants d’una de les mes execrables lacres de la societat i de la que en son víctimes els mes petits.
Els homes i les dones ANÒNIMS que diàriament es veuen obligats a seguir endavant, a tirar endavant una família o una col·lectivitat, mancats del mes elemental.
A la BONA GENT en un temps en que els mitjans de comunicació i la societat (que som tots), devalua la bondat, l’altruisme i la generositat.
Ah!.....
I avui, agradi o no, ho celebreu o no, cadascú es prou lliure (o hauria de ser-ho), es LA DIADA.
Avui es la Festa Nacional de Catalunya.
A tots i totes: Feliç Diada!.

dimarts, 9 de setembre del 2008

La Rochelle


De nou, l’anecdotari del viatge per França:
Som a La Rochelle.
Preciosa ciutat. Hem trobat un aparcament d’autocaravanes fantàstic (vive la France). Es baratíssim, només 6 euros al dia i ens hi podem estar el temps que calgui. Per mes comoditat per els turistes “autocaravaners”, hi ha una “navette” (petit autobús elèctric), GRATUÏT, que surt cada deu minuts del pàrking i ens deixa al centre del port.
Repeteixo: “vive la France”!.
I ara, l’anècdota protagonitzada (com no) per l’Esteve.
Ens convé rentar roba i veiem una bugaderia molt a prop don som. Es tancada perquè es festiu peró demà anirem a fer la bugada.
L’endemà, en Josep, agafa la moto petita i carrega l’Esteve, el “farcell” de roba bruta i…..a rentar s’ha dit.
Els descarrega a tots dos (a l’Esteve i la roba) a la porta de l’establiment que en aquell moment es ple de francesos que fan anar les respectives màquines en unes espirals coloristes i sorolloses.
Entra l’Esteve….
Se sent un “espetec” i les màquines com una de sola, deixen de funcionar!...
Els francesos es miren l’Esteve….ell se’ls mira a ells amb cara de “que passa”?. Ells el miren amb cara de “que coi has fotut”?.
I comencen a rondinar i continuen “regardant” l’Esteve per fer-lo sentir culpable de ves a saber que.
Les màquines que no renten i ni un telèfon enlloc per contactar amb el propietari i avisar del problema.
Creix l’estat d’indignació popular……”Es prepara una nova Revolució Francesa i perilla el meu coll”? (pensa l’Esteve). I decideix “llançar la tovallola”, els tovallons, tovalles, pantalons i samarretes, mitjons, calçotets i demés objectes tèxtils susceptibles de ser rentats i torna sense entretenir-se ni mirar enrere com a home prudent que es ( i acompanyat de la bogada encara bruta, home una mica pudent) i com un “no heroi” es bat en retirada cap a la seguretat del campament de les casetes dels cargols.

dilluns, 8 de setembre del 2008

33 anys de casats!!.


Demà fa 33 anys del nostre casament.
33 anys de vida en comú, aviat es dit!....
Han passat moltes coses. Hem viscut moments meravellosos, moments durs, moments…..dies de sol i dies de pluja.
Dies clars i lluminosos d’estiu i dies amb boira..
Com tothom, vaja!.
En aquest caminar junts, hem vist créixer els nostres fills, fer-se un home i una dona dels que ens sentim molt orgullosos. A la seva vegada, ells també han format la seva pròpia llar i criaran com nosaltres els seus fills en un cicle continuat de vida i de relleu generacional.
I ara, amb la perspectiva dels anys i de les experiències viscudes, faig un balanç de la meva vida amb en Josep:
Millor encara; faré un resum . No em calen gaires paraules.
L’estimo…..
Per tot el que diu i per el que calla.
Per quan em mira, el miro i ens adonem que anem suma’n anys i arrugues.
Perquè endevino que pensa.
Perquè tem el que jo pensi.
Perquè coneixem les debilitats l’un de l’altre.
Perquè m’agafa la ma abans de dormir.
Perquè fa 33 anys que diu que faig el millor arròs que ha menjat.
Perquè he aprés a llegir els seus ulls
Perquè ell també llegeix els meus silencis.
Perquè som dos que caminem i ens entrebanquem junts.
Perquè ens hem descobert fràgils.
Perquè es maldestre amb el “bricolatge”.
Perquè es un amant de l’ordre i fa la vida fàcil.
Perquè se quan menteix.
Perquè sap si menteixo.
Perquè es l’home que vaig triar com a pare dels meus fills.
Perquè em va escollir com a mare dels seus.
Perquè a pesar de les males estones, dels disgustos, de les discussions……Hi ha hagut mes bones estones, moltes mes, mes alegries, moltes mes i moltes reconciliacions i moments d’afecte, molts mes.
Josep:
Vols viure amb mi els 33 anys propers?.
Espero resposta.

divendres, 5 de setembre del 2008

mama Mireia


M’emociona veure’t filla, gestant la teva primera petita.
Em commou com t’agafes el ventre amb quina delicadesa, amb quin amor.
Saps que dintre teu, una nova vida va prenent forma.
Milions i milions de dones hem tingut el privilegi de ser mares…..peró quan el miracle es repeteix i es tan a prop….quina meravella!.
Pren-te una estona cada dia per estar tranquil·la i parla amb la teva nena.
Que sàpiga com l’estimes, com la desitges, com la somies.
Ho sabrà, sens dubte.
Ho sap.
Us estimo tan a totes dues!!.

dijous, 4 de setembre del 2008

la mama i les "bestioles"



No hem puc estar d’incloure una “pinzellada” en el meu bloc, en record de la meva mare.
Tenia passió per totes les bestioles del mon, ja volessin, reptessin, caminessin a quatre potes, nedessin…..tan era: ella els estimava a tots, cuidava qualsevol criatura que l’atzar poses a les seves mans.
Vull fer especial esment a la Daka, una gosa grossa de color de blat, que va arribar a casa una nit de tardor, famèlica, desnodrida i temorenca. Ens la varem quedar, la mama la va refer amb molta dedicació i molt d’amor, i els anys que va viure amb nosaltres, varen ser molt feliços per ella i per nosaltres molt tendres i alliçonadors.
Una altre de les seves “adoptades”, va ser l’Amiga.
Una gosseta poc agraciada, fruit d’un creuament d’un gos amb una guineu (axó dit per el veterinari ).
La va trobar perduda al bosc, també desnodrida i la va portar a casa.
I axó va ser una constant a la seva vida i de retruc a la nostra durant els anys d’infantesa i l’adolescència fins que cadascú de nosaltres va deixar el “niu”.
Avui, escanejant diapositives familiars, he trobat un altre dels “adoptats” per la mare i el vull incloure al bloc.
El procés era sempre el mateix, excepte en el cas de les gosses:
Trobava un animalet malalt, ferit o perdut.
El portava a casa (encara em sorprèn com es deixaven tocar i cuidar per ella).
Es dedicava a curar-los, alimentar-los i el que calgués fer en cada cas.
Els teníem en un lloc tranquil i no ens deixava que els molestéssim. Podíem ajudar-la, es clar, ens involucràvem en el “rescat”…..peró deixava ben clar que no es tractava d’un joc sinó d’un deure envers els nostres amics desvalguts.
Son innombrables les fotografiés que estic recopilant amb la mama i els seus animalons.
M’he proposat fer un àlbum tan sols amb aquestes fotos. Encara hi tinc una bona feina perquè tan sols tinc escanejades fins l’any 1981 i la mare va morir el 1997….queden encara moltes “troballes” o axó espero.
Mama: on siguis, segur que estàs voltada dels teus estimats amics.
L’enyorem!.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Saint Girons a Les Landes (Aquitània)


Es la nostre segona nit a França.
Volem veure l,Atlàntic.
Arribem a Saint Girons sur Plage i …..oh sorpresa!. Tots els francesos, TOTS, son allà!.
Impossible moure’s, impossible trobar lloc per l,autocaravana.
Entre tots, estem acumulant un estrés important.
Reculem.
Trobem un càmping, COMPLET. Un altre uns quilometres mes enllà, COMPLET. Una parella de Guadalajara que també viatgen amb la seva “caseta dels cargols”, estan mes estressats que nosaltres: “Imposible acampar”, ens diuen, i reculem.
Anem fins a un poblet a uns 15 quilometres de Saint Girons. Aparquem al pàrking municipal peró ens fan marxar. Ens indiquen un càmping proper (10 o 15 Km.).
Arribem de fosc, amb cara de circumstàncies i molt cansats.
Per fi!. Podem quedar-nos al seu aparcament, pagant 20 euros (10 per persona) i axó ens dona dret a utilitzar les seves instal·lacions. Miro a la Diana i l,hi dic que ni en broma digui que son 4 a la seva autocaravana. 20 euros per dormir en un aparcament, em sembla un abús…axó si, tindrem vigilància durant la nit…..
BEN CERT …L,Esteve i la Diana ho poden comprovar.
Comença a ploure fort….molt fort.
Sopem i anem a dormir, demà serà un altre dia.
A les dues de la matinada, l,Esteve i la Diana (que no poden dormir), fan una “incursió” als lavabos del càmping. Per necessitat o per curiositat….ves a saber.
Tot es fosc, ni una llum enlloc.
Tot està en silenci.
De cop i volta….l,Esteve queda enlluernat per una llanterna a la cara.
I els “segurates” XXL del càmping, que amb una veu també XXL i “encanyonant-lo” am la llanterna, l,increpen mes que no pas el pregunten:
C,est vous le propietaire?. (referint-se es clar a l,autocaravana ).
I l,Esteve:
Oui, c,est moi.
I el “segurata”, sense deixar que les retines de l,Esteve es recuperin, torna a preguntar:
C,est votre autocaravane?
I l,Esteve (i aquí ve la part còmica que hi posa ell de la seva collita):
Monsieur; je suis un “ petit catalàn” inofensif. Sil vous plait, je voler aller a dormir tout suitte….d,acord?.
Finalment una mica esparverats per la mirada “o te vas o te doy” de la Diana, els XXL es retiren i l,Esteve va recuperant poc a poc la capacitat de veure sense tantes “estrelletes” dansant en les seves pupil·les.
Dormim tranquils.
Estem ben vigilats, sens dubte.
Bona nit!.