diumenge, 28 de març del 2010

Fulles....milers i milers de fulles seques!.


Avui ha fet un dia esplèndid (tot i ser diumenge). M'ha vingut de gust recollir les fulles i branquillons secs que la nevada va deixar sota la tanca vegetal del jardí de casa.

Hi he passat una llarga estona i em semblava que hi havia algun fullet juganer amagat entre el follam.


Quantes mes en treia, mes en veia a terra!.

Ho he provat de totes les maneres possibles per intentar que m'acompanyes l'èxit i deixar de sentir com les sargantanes, els ocells, els ratolins de bosc i alguna serp (en dono fe que n'hi han, doncs les he vist), es passegen amunt i avall per sota de la tanca que comença a estar farcida de brots nous.

Finalment m'he desdit. He tret dos carretons plens a vessar i encara en queden un bon munt.

Un altre dia serà. De tota manera ha estat divertit i també es una manera de fer exercici físic que bona falta fa. Es un "ara m'ajupo", "ara m'aixeco" que dintre d'un gimnàs, em costaria una pila de "cales" i estaria tancada entre quatre parets.

Qui no es consola, es perquè no vol.

Penjo una foto que poc te a veure amb les meves fulles i es mes de Tardor que de Primavera però son fulles a terra, al cap i a la fi.

Ah!. I sort que no pesen!. Estaria mes "baldada" del que estic.

divendres, 26 de març del 2010

Juan Diego Flórez - "Ah mes amis"




Ahir vaig tenir el plaer d'escoltar per segona vegada el Tenor Líric Juan Diego Flórez al Gran Teatre del Liceu.

El teatre es va rendir quan Flórez va cantar l'ària de l'opera de Donizetti "La fille du Regiment", coneguda com l'ària dels nou "do de pit".

Ho va fer amb una precisió insolent. Com va dir Plácido Domingo: Molts pocs tenors s'atreveixen amb aquesta peça tant exigent.

Va estar sublim!. Jutgeu vosaltres mateixos i gaudiu d'una veu excepcional.

dimecres, 24 de març del 2010

L'excel-lència d'un Còctel


Un còctel per ser excel-lent, ha de portar els ingredients en la seva justa mesura i no s'en pot estalviar cap.

No val posar-se a "fer invents" sobre el que ja ha estat inventat, provat, mesurat, tastat i adquirit la categoria d'excel·lència.

Si de cas, el que si es lícit es crear-ne un de nou. Perquè estem parlant de malmetre un elixir dels deus fent barreges matusseres i això es intolerable.

Moltes vegades tardem anys i anys en aconseguir aquesta "beguda personal", aquest "còctel" del que només nosaltres coneixem tots els ingredients, sabem com s'han de barrejar, com s'han de servir, com s'han de pedalejar.

I vet aquí que un bon dia perdem la fórmula!.

I recorrem a la memòria (a la desmemòria, mes aviat diria jo).

Fem la barreja.

Agitem delicadament la coctelera.

Ens posem a la boca el beuratge que recordem deliciós i......

No es aquest el gust que recordàvem. El que ens donava tants moments de plaer. Alguna cosa ha fallat.... on ens hem equivocat?.

La veritat es que no està gens malament. Continua sent un bon còctel però ha perdut l'excel-lència!.

Queda un llarg camí per intentar recuperar el que s'ha perdut. Potser durarà la resta de la vida o potser mai mes tornarà a ser igual.

Tenim tot el temps del mon i ens hem de posar a la feina.

A veure, com era?......

Mig vas de comprensió , unes gotes de saviesa, un raig d'estimació, un polsim d'optimisme, unes cullerades de complicitat, uns centilitres d'il·lusió.....

dilluns, 15 de març del 2010

Estimats Rostres Pàl-lids...


Estimats Rostres Pàl·lids:

Per les meves venes corre sang índia!.

Ja se que costa de creure donat que soc blanca, blanca com la llet (sense cafè, es clar)i que tinc els ulls clars (no tant com la llet eh?).

El cas es que des d'aquesta mateixa tarda, crec haver tingut una revelació que m'ha fet veure, que algun dels meus avantpassats llunyans, va ser com a mínim, un guerrer caçador de búfals a les planes de l'Amèrica del Nord, quan no era ni tan sols Amèrica.

Es clar que també podria ser que fos el pare dels meus fills el que portes sang índia.
Ben mirat, ell es morè, de pell i ulls foscos.....

No, no.

Oi que el blog es el meu blog i el post l'escric jo?. Doncs.....tornem al començament, si us plau.

Deia que crec que per les meves venes corre sang pellroja.

La revelació m'ha estat feta aquesta mateixa tarda. Parlant amb la meva neta gran per telèfon.

.-Quan vas al Zoo amb el cole?.- He preguntat jo.

I la resposta ha sigut:

.-QUAN HAGIN PASSAT MOLTES LLUNES.

Vet aquí!. La mostra palpable dels meus (i seus) orígens Lakotas (o Siux), o potser Apaches, Arapahoes, Navajos, Menomines o........

I pensaré i ho preguntaré al meu pare...per Manitú!.

TENIR O PERDRE


Dos verbs antagònics (o no). Depèn de que, de qui, de com.....

Tenir mes moltes vegades, vol dir perdre mes.

Perdre, moltes vegades vol dir guanyar mes.

M'explicaré:

Les coses no son com semblen moltes vegades. El blanc i el negre es fonen i es confonen en el gris.

La riquesa, en algunes ocasions, ve acompanyada d'una pobresa extrema.

Algú pot dir que el mesquí es feliç?.

Algú pensa que els diners compren el son, l'amistat (la lleial i incondicional), l'amor (el de debò, no el mercenari), la salud, la joventut, l'alegria de viure?.

De cap manera!.

Es dorm plàcidament quan un s'en va al llit en pau en si mateix i amb els altres.

Una amistat comprada, es una amistat forçada. Amics en majúscules, es veuen en els moments difícils. En el camí planer no n'hi ha d'amics i ha companys en el millor dels casos i oportunistes i aprofitats la majoria de les vegades.

I l'amor?....ai l'amor!. Aquest menys que cap altre sentiment s'acosta a la persona mesquina que nomes pot aspirar a un amor mercenari, a un amor interessat o a una estona d'amor comprat.

La salud no es patrimoni dels rics sortosament. La salud es el be mes preuat que tenim i....que fàcil que es de perdre!.

La joventut. S'en va inexorablement amb el pas del temps. Tant se val apedaçar el que no te pedaç possible. I si mes no: Es pot "disfressar" la façana i deixar en estat precari els interiors.

L'alegria de viure?. Aquesta ens la donen les persones que ens estimen i estimem.

Aquesta es i no cap altre, l'autèntica riquesa.

I no m'ho discutiu!. Mireu al vostre voltant i dieu-me si m'equivoco.

Se que no m'equivoco i en tic la certesa per molts motius i experiències personals.

Aquesta seria una altre història......

divendres, 12 de març del 2010

MARE EXPLICA'M


No sóc l'Arda. Sóc la seva filla però li he demanat permís per robar-li una petita part del seu mon personal, perquè vull compartir amb vosaltres la meva sort i el meu orgull.
Sempre s'ha dit que la família no es tria i et toca la que et toca. A mi m'ha tocat la loteria dos cops a la vida (no tothom ho pot dir això eh?).
Primer amb els pares i el meu germà. Per mi han sigut els meus puntals sempre i el mirall en el qual m'intento reflexar moltes vegades.
Després amb el marit i la filla que tinc.
Fa poc temps la meva mare m'ha fet el millor regal del mon. Un llibre que es titula: "Mare explica'm". És com una espècie de diari que recull tota la seva infantesa, adolescència, primers amors, feines, pares, amics...També hi ha una part, on explica com era jo de petita, d'adolescent, els sentiments que li despertava el fet de ser mare. Tot això acompanyat de fotos de totes les èpoques viscudes per ella. He pogut descobrir una part dels meus pares que m'era desconeguda, que encara fa que mels estimi més (si és possible)i que m'ajudarà en el meu nou paper de mare.
Aquest tresor el guardaré tota la vida i, si puc, en faré un per la meva filla.
Sempre he cregut que les millors coses del mon no es poden comprar amb diners i aquest és el més clar exemple. L'amor incondicional que he tingut a casa, no ho canvio per res.
La gent que llegiu aquest blog i coneixeu una mica a l'Arda, sabeu del que us parlo, però tot i així us quedeu curts si intenteu imaginar-vos la sort que he tingut amb la meva mare.
Gràcies per deixar-me compartir això amb vosaltres.