DIENTES DE FLORES, COFIA DE ROCÍO...
Último poema antes de suicidarse.
Dientes de flores, cofia de rocío,manos de hierbas, tú, nodriza fina,tenme prestas las sábanas terrosas y el edredón de musgos escardados.Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.Ponme una lámpara en la cabecera;una constelación, la que te guste;todas son buenas, bájala un poquito.Déjame sola; oyes romper los brotes...te acuna un pie celeste desde arriba y un pájaro te traza unos compases para que olvides... Gracias... Ah, un encargo:si él llama nuevamente por teléfono le dices que no insista, que he salido.
Escoltant la cançó “Alfonsina y el mar” vaig interessar-me per aquesta poeta Argentina. La cançó que li varen fer en record seu i en el del seu tràgic final, per mi, es d’una bellesa colpidora.
Per axó he volgut conèixer la seva obra.
No m’ha decebut.
Al contrari.
La seva poesia i la seva vida son una mateixa cosa.
Em sembla que mai sem havia fet tant evident el lligam entre poesia i vivències.
El 1918, va publicar “El dulce daño”. En aquest llibre, es troba un poema que estava destinat a canviar la manera masclista de veure a les dones durant aquells anys.
Es tracta del memorable “Tu me quieres blanca” que parla de la injusta obligació de les dones, de romandre pures, verges, mentre els homes socialment no hi estaven obligats.
Amb la seva obra, Alfonsina Storni, aconseguirà contribuir a desenredar el rol de la dona en aquesta época.
“El feminismo es el ejercicio del pensamiento de la mujer, en cualquier campo de la actividad”
Després que l’hi diagnostiquessin un càncer de mama, la varen operar amb èxit, però va deixar el tractament de radioteràpia perquè l.hi resultava massa dolorós.
Es va suïcidar, ofegant-se al mar.
Va deixar un llegat de poesies meravelloses.............
Adéu Alfonsina!.
Último poema antes de suicidarse.
Dientes de flores, cofia de rocío,manos de hierbas, tú, nodriza fina,tenme prestas las sábanas terrosas y el edredón de musgos escardados.Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.Ponme una lámpara en la cabecera;una constelación, la que te guste;todas son buenas, bájala un poquito.Déjame sola; oyes romper los brotes...te acuna un pie celeste desde arriba y un pájaro te traza unos compases para que olvides... Gracias... Ah, un encargo:si él llama nuevamente por teléfono le dices que no insista, que he salido.
Escoltant la cançó “Alfonsina y el mar” vaig interessar-me per aquesta poeta Argentina. La cançó que li varen fer en record seu i en el del seu tràgic final, per mi, es d’una bellesa colpidora.
Per axó he volgut conèixer la seva obra.
No m’ha decebut.
Al contrari.
La seva poesia i la seva vida son una mateixa cosa.
Em sembla que mai sem havia fet tant evident el lligam entre poesia i vivències.
El 1918, va publicar “El dulce daño”. En aquest llibre, es troba un poema que estava destinat a canviar la manera masclista de veure a les dones durant aquells anys.
Es tracta del memorable “Tu me quieres blanca” que parla de la injusta obligació de les dones, de romandre pures, verges, mentre els homes socialment no hi estaven obligats.
Amb la seva obra, Alfonsina Storni, aconseguirà contribuir a desenredar el rol de la dona en aquesta época.
“El feminismo es el ejercicio del pensamiento de la mujer, en cualquier campo de la actividad”
Després que l’hi diagnostiquessin un càncer de mama, la varen operar amb èxit, però va deixar el tractament de radioteràpia perquè l.hi resultava massa dolorós.
Es va suïcidar, ofegant-se al mar.
Va deixar un llegat de poesies meravelloses.............
Adéu Alfonsina!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada