Sentia nostàlgia de la seva estimada Cuba, molta nostàlgia.
Peró tenia les filles aquí, al Vell Continent. I la neta, i per tant, el cor!.
Peró l'ànima no.
L'ànima de la Claudina es va quedar a Cuba.
Amb l'escalfor del seu sol que tant enyorava.
La Claudina era una mulata amb la pell cremada i seca. Amb una mirada d'ulls entel.lats per unes incipients cataractes.
La Claudina buscava (i trobava) l'escalfor, el caliu de la gent.
I a les portes de l'estiu, ha volgut marxar.
Siguis on siguis Claudina, no tinguis cap dubte que recordarem per sempre la musicalitat de les teves paraules i aquella frase que repeties i que et feia ser tant tendra:
>Por favor: no me olviden.
I no.
No t'oblidarem Claudina. Sempre mes seràs la cubana que enyorava tant la calor del sol, que als hiverns (durs hiverns) de casa nostre, semblaves un ocell desvalgut, de pell fosca i arrugada però eres una ànima d'au tropical acolorida i cantaire.
Feliç vol Claudina.
Segur, ben segur, que hores d'ara, t'estàs apropant al sol.
3 comentaris:
Jo no la conneixia, però de segur m'hagués agradat escoltar-la parlant de la seva terra. I hagués pogut sentir empatia al captar l'enyor.
Llàstima, sembla a ser que ja no serà possible.
Yo también brindo por tí con un mojito, Claudina.
Gràcies Carme és un retrat molt bonic de la Claudina.
Brindo també per a tu Claudina.
No oblidaré mai el teu "Maria, mi amor"
Fins sempre
És una sort que en aquest mon hi hagi gent com tu que amb un simple escrit sàpiga fer emocionar i recordar a algú que ja no hi és. Gràcies a tu, la Claudina serà recordada per molta gent. Estic orgullosa de tu mare.
Publica un comentari a l'entrada