AÍNA

La petitona ja ha fet mes de la meitat del camí per arribar als braços dels seus pares.
Ja dona cops de peus….”ei que soc aquí dins, calentona i feliç”.
Levita pel líquid amniòtic del ventre de la seva mare.
Somriu, es “mama” el dir polze d’una de les seves manetes en un gest de succió no aprés peró vital.
S’estira i s’arronsa aprofitant l’espai que dia a dia s’anirà fent mes estret. El que ella no sap, es que l‘espai anirà creixent peró ella també i arribarà a ser incòmode….serà el moment de sortir de l’úter matern, tan acollidor.
Ostres!...el mon per fi.
La llum, els sorolls, les olors, el calor i el fred……
No t’amoïnis petitona: Som tots aquí esperant la teva arribada.
Mentrestant Aïna, deixat gronxar per la cadència del caminar de la teva mare.
Ja ho veuràs, ho notaràs, la mare anirà caminant com una “barqueta” perquè els seus passos siguin plaents per tu.
Dormirà de panxa enlaire perquè no t’hagis d’estar encongida en un recó del seu ventre.
I desitjarà cada dia mes, que arribi el meravellós instant de veure’t i tocar-te i alletar-te i gaudir l’una de l’altre en una comunió única.
Fins al Gener preciosa.
Ah!. Ben mirat, seràs tu qui decidirà quan.
Si ets impacient, potser arribes abans d’estrenar any…sinó, t’ho prendràs amb calma i deixaràs el protagonisme als Mags d’Orient….Ves a saber.
Sigui quan sigui….Benvinguda!!.

FELIÇ DIADA

Avui els telenotícies parlen del mes destacat del dia….
Els funerals d’estat per les víctimes de l’accident d’aviació d’aquest passat Agost.
De l’homenatge en la Zona Zero (amb la presencia d’en Bush, faltaria mes) per les dissortades víctimes de l’atemptat terrorista de ja fa set anys a NY.
De les tempestes que venen….meteorològiques i financeres.
De la “conxorxa” judicial.
De la lliga (de futbol es clar).
I……..Valguem Deu!.
Del centenar d’ajuntaments que avui ha hissat L’ESTELADA!!.
Senyors periodistes:
Hem sento desinformada, o millor, molt mal informada.
Funerals d’estat a les pobres persones que varen agafar el vol que no haurien d’haver agafat mai?. I perquè no es fan funerals d’estat a totes les pobres víctimes de la carretera que: no ha consumit alcohol ni drogues ni excedeixen els límits de velocitat, i desgraciadament, la mala sort els posa en el camí d’un boig?.
Homenatge als pobres desgraciats que l’atzar va fer que el seu lloc de treball, d’esbarjo o la seva visita turística d’aquell dia nefast fos en les mastodòntiques torres en la ciutat dels gratacels?
No hi estic d’acord.
El meu particular homenatge, va per :
Els homes i les dones que cuiden CADA DIA els seus vells.
Els homes i les dones que ANÒNIMAMENT fan labors de reinserció a les presons.
Els homes i les dones que MES RERE MES, lluiten en els camps de refugiats intentant amb els seus coneixements (que no amb els suficients recursos), guarir una població que pateix el pitjor desarrelament.
Els homes i les dones que LLUITEN contra els causants d’una de les mes execrables lacres de la societat i de la que en son víctimes els mes petits.
Els homes i les dones ANÒNIMS que diàriament es veuen obligats a seguir endavant, a tirar endavant una família o una col·lectivitat, mancats del mes elemental.
A la BONA GENT en un temps en que els mitjans de comunicació i la societat (que som tots), devalua la bondat, l’altruisme i la generositat.
Ah!.....
I avui, agradi o no, ho celebreu o no, cadascú es prou lliure (o hauria de ser-ho), es LA DIADA.
Avui es la Festa Nacional de Catalunya.
A tots i totes: Feliç Diada!.

La Rochelle

De nou, l’anecdotari del viatge per França:
Som a La Rochelle.
Preciosa ciutat. Hem trobat un aparcament d’autocaravanes fantàstic (vive la France). Es baratíssim, només 6 euros al dia i ens hi podem estar el temps que calgui. Per mes comoditat per els turistes “autocaravaners”, hi ha una “navette” (petit autobús elèctric), GRATUÏT, que surt cada deu minuts del pàrking i ens deixa al centre del port.
Repeteixo: “vive la France”!.
I ara, l’anècdota protagonitzada (com no) per l’Esteve.
Ens convé rentar roba i veiem una bugaderia molt a prop don som. Es tancada perquè es festiu peró demà anirem a fer la bugada.
L’endemà, en Josep, agafa la moto petita i carrega l’Esteve, el “farcell” de roba bruta i…..a rentar s’ha dit.
Els descarrega a tots dos (a l’Esteve i la roba) a la porta de l’establiment que en aquell moment es ple de francesos que fan anar les respectives màquines en unes espirals coloristes i sorolloses.
Entra l’Esteve….
Se sent un “espetec” i les màquines com una de sola, deixen de funcionar!...
Els francesos es miren l’Esteve….ell se’ls mira a ells amb cara de “que passa”?. Ells el miren amb cara de “que coi has fotut”?.
I comencen a rondinar i continuen “regardant” l’Esteve per fer-lo sentir culpable de ves a saber que.
Les màquines que no renten i ni un telèfon enlloc per contactar amb el propietari i avisar del problema.
Creix l’estat d’indignació popular……”Es prepara una nova Revolució Francesa i perilla el meu coll”? (pensa l’Esteve). I decideix “llançar la tovallola”, els tovallons, tovalles, pantalons i samarretes, mitjons, calçotets i demés objectes tèxtils susceptibles de ser rentats i torna sense entretenir-se ni mirar enrere com a home prudent que es ( i acompanyat de la bogada encara bruta, home una mica pudent) i com un “no heroi” es bat en retirada cap a la seguretat del campament de les casetes dels cargols.

33 anys de casats!!.

Demà fa 33 anys del nostre casament.
33 anys de vida en comú, aviat es dit!....
Han passat moltes coses. Hem viscut moments meravellosos, moments durs, moments…..dies de sol i dies de pluja.
Dies clars i lluminosos d’estiu i dies amb boira..
Com tothom, vaja!.
En aquest caminar junts, hem vist créixer els nostres fills, fer-se un home i una dona dels que ens sentim molt orgullosos. A la seva vegada, ells també han format la seva pròpia llar i criaran com nosaltres els seus fills en un cicle continuat de vida i de relleu generacional.
I ara, amb la perspectiva dels anys i de les experiències viscudes, faig un balanç de la meva vida amb en Josep:
Millor encara; faré un resum . No em calen gaires paraules.
L’estimo…..
Per tot el que diu i per el que calla.
Per quan em mira, el miro i ens adonem que anem suma’n anys i arrugues.
Perquè endevino que pensa.
Perquè tem el que jo pensi.
Perquè coneixem les debilitats l’un de l’altre.
Perquè m’agafa la ma abans de dormir.
Perquè fa 33 anys que diu que faig el millor arròs que ha menjat.
Perquè he aprés a llegir els seus ulls
Perquè ell també llegeix els meus silencis.
Perquè som dos que caminem i ens entrebanquem junts.
Perquè ens hem descobert fràgils.
Perquè es maldestre amb el “bricolatge”.
Perquè es un amant de l’ordre i fa la vida fàcil.
Perquè se quan menteix.
Perquè sap si menteixo.
Perquè es l’home que vaig triar com a pare dels meus fills.
Perquè em va escollir com a mare dels seus.
Perquè a pesar de les males estones, dels disgustos, de les discussions……Hi ha hagut mes bones estones, moltes mes, mes alegries, moltes mes i moltes reconciliacions i moments d’afecte, molts mes.
Josep:
Vols viure amb mi els 33 anys propers?.
Espero resposta.

mama Mireia

M’emociona veure’t filla, gestant la teva primera petita.
Em commou com t’agafes el ventre amb quina delicadesa, amb quin amor.
Saps que dintre teu, una nova vida va prenent forma.
Milions i milions de dones hem tingut el privilegi de ser mares…..peró quan el miracle es repeteix i es tan a prop….quina meravella!.
Pren-te una estona cada dia per estar tranquil·la i parla amb la teva nena.
Que sàpiga com l’estimes, com la desitges, com la somies.
Ho sabrà, sens dubte.
Ho sap.
Us estimo tan a totes dues!!.

la mama i les "bestioles"

No hem puc estar d’incloure una “pinzellada” en el meu bloc, en record de la meva mare.
Tenia passió per totes les bestioles del mon, ja volessin, reptessin, caminessin a quatre potes, nedessin…..tan era: ella els estimava a tots, cuidava qualsevol criatura que l’atzar poses a les seves mans.
Vull fer especial esment a la Daka, una gosa grossa de color de blat, que va arribar a casa una nit de tardor, famèlica, desnodrida i temorenca. Ens la varem quedar, la mama la va refer amb molta dedicació i molt d’amor, i els anys que va viure amb nosaltres, varen ser molt feliços per ella i per nosaltres molt tendres i alliçonadors.
Una altre de les seves “adoptades”, va ser l’Amiga.
Una gosseta poc agraciada, fruit d’un creuament d’un gos amb una guineu (axó dit per el veterinari ).
La va trobar perduda al bosc, també desnodrida i la va portar a casa.
I axó va ser una constant a la seva vida i de retruc a la nostra durant els anys d’infantesa i l’adolescència fins que cadascú de nosaltres va deixar el “niu”.
Avui, escanejant diapositives familiars, he trobat un altre dels “adoptats” per la mare i el vull incloure al bloc.
El procés era sempre el mateix, excepte en el cas de les gosses:
Trobava un animalet malalt, ferit o perdut.
El portava a casa (encara em sorprèn com es deixaven tocar i cuidar per ella).
Es dedicava a curar-los, alimentar-los i el que calgués fer en cada cas.
Els teníem en un lloc tranquil i no ens deixava que els molestéssim. Podíem ajudar-la, es clar, ens involucràvem en el “rescat”…..peró deixava ben clar que no es tractava d’un joc sinó d’un deure envers els nostres amics desvalguts.
Son innombrables les fotografiés que estic recopilant amb la mama i els seus animalons.
M’he proposat fer un àlbum tan sols amb aquestes fotos. Encara hi tinc una bona feina perquè tan sols tinc escanejades fins l’any 1981 i la mare va morir el 1997….queden encara moltes “troballes” o axó espero.
Mama: on siguis, segur que estàs voltada dels teus estimats amics.
L’enyorem!.

Saint Girons a Les Landes (Aquitània)

Es la nostre segona nit a França.
Volem veure l,Atlàntic.
Arribem a Saint Girons sur Plage i …..oh sorpresa!. Tots els francesos, TOTS, son allà!.
Impossible moure’s, impossible trobar lloc per l,autocaravana.
Entre tots, estem acumulant un estrés important.
Reculem.
Trobem un càmping, COMPLET. Un altre uns quilometres mes enllà, COMPLET. Una parella de Guadalajara que també viatgen amb la seva “caseta dels cargols”, estan mes estressats que nosaltres: “Imposible acampar”, ens diuen, i reculem.
Anem fins a un poblet a uns 15 quilometres de Saint Girons. Aparquem al pàrking municipal peró ens fan marxar. Ens indiquen un càmping proper (10 o 15 Km.).
Arribem de fosc, amb cara de circumstàncies i molt cansats.
Per fi!. Podem quedar-nos al seu aparcament, pagant 20 euros (10 per persona) i axó ens dona dret a utilitzar les seves instal·lacions. Miro a la Diana i l,hi dic que ni en broma digui que son 4 a la seva autocaravana. 20 euros per dormir en un aparcament, em sembla un abús…axó si, tindrem vigilància durant la nit…..
BEN CERT …L,Esteve i la Diana ho poden comprovar.
Comença a ploure fort….molt fort.
Sopem i anem a dormir, demà serà un altre dia.
A les dues de la matinada, l,Esteve i la Diana (que no poden dormir), fan una “incursió” als lavabos del càmping. Per necessitat o per curiositat….ves a saber.
Tot es fosc, ni una llum enlloc.
Tot està en silenci.
De cop i volta….l,Esteve queda enlluernat per una llanterna a la cara.
I els “segurates” XXL del càmping, que amb una veu també XXL i “encanyonant-lo” am la llanterna, l,increpen mes que no pas el pregunten:
C,est vous le propietaire?. (referint-se es clar a l,autocaravana ).
I l,Esteve:
Oui, c,est moi.
I el “segurata”, sense deixar que les retines de l,Esteve es recuperin, torna a preguntar:
C,est votre autocaravane?
I l,Esteve (i aquí ve la part còmica que hi posa ell de la seva collita):
Monsieur; je suis un “ petit catalàn” inofensif. Sil vous plait, je voler aller a dormir tout suitte….d,acord?.
Finalment una mica esparverats per la mirada “o te vas o te doy” de la Diana, els XXL es retiren i l,Esteve va recuperant poc a poc la capacitat de veure sense tantes “estrelletes” dansant en les seves pupil·les.
Dormim tranquils.
Estem ben vigilats, sens dubte.
Bona nit!.