Bones Festes de diàri.......

Encetem nou any.

De fet, només es un canvi de números en un calendari. De vegades penso que es una mica absurd “compartimentar” una vida en aquestes caselles que anomenem dies, setmanes, mesos, anys.....

Ja ho se. Es impossible viure sense mesurar.ho absolutament tot. Tot te el seu temps marcat i remarcable.

La música es temps, el cicle de les estacions es temps, la gestació d’una vida nova es temps, els batecs del cor son temps......

Hi ha el temps viscut i el que ens queda per viure....??

Potser m’hauria de mirar l’altre cara de la moneda. Crec que hauré de veure “el got mig ple” a partir d’ara:

Celebraré quan el cos m’ho demani i en la mes estricta intimitat, que ja tinc cinquanta vuit anys, tres mesos i vuit dies de vida. Que estic en el meu cinquanta-novè any segons el calendari Xinès.

Buscaré (a Internet, es clar), un calendari llunar per saber quantes “llunes” em toca celebrar. Si son bones o males llunes, ho deixo en punts suspensius...Normalment i sortosament soc una persona amb “bona lluna”.

A veure que mes se’m acut per celebrar relacionat amb el temps?....

Ah si!. Celebraré CADA DIA que em desperti !. Amb una bona tassa de cafè amb llet, brindaré davant el meu forn microones (que també programo amb el temps que necessita per escalfar.me la tonificant beguda matutina), el fet de poder “sumar” un dia mes en el meu calendari particular.

I que sigui per molts anys!.

I brindaré per tots vosaltres. Perquè aneu afegint dies , mesos i anys en els vostres contes particulars.

Demanaré un desig cada dia, i a mb el vostre permís, pregaré que es faci extensiu també per a tots :

Que veiem créixer el nostre “actiu de temps” amb:
Experiència, paciència, tolerància, estimació, constància, perseverança......arrugues (ho sento, no es poden obviar. Van en el mateix paquet).

I......que ens sigui concedit.......Amen.

Brindo per tots!!.

"VACANEVERA"

Plantar un arbre; tenir un fill; escriure un llibre........

Aquestes son les coses que (segons diuen), una persona ha d’haver pogut fer abans d’acomiadar-se d’aquest mon per sempre.

Jo estic contenta: Marxaré amb els deures fets:

He plantat mes d’un arbre.....

He tingut dos fills......

He escrit un llibre (petit, això si) de poemes.......

I.........

He munyit UNA NEVERA!.

Si, si. No m’he begut l’enteniment, no us ho penséssiu pas!. He tret llet de la nevera de casa meva prement amb les mans la seva “panxa”.

Intentaré explicar aquest fenomen paranormal el millor possible:

Fa pocs dies. Entro a la cuina i veig (tal com ho escric), que de la nostre nevera, surt un rajolí de llet.....

Obro la porta immediatament i el que em cau al damunt, es un bon raig del líquid blanc. Quedo mes o menys com la Cleòpatra després d’un bany dels que diuen que acostumava a donar se amb llet de burra (en el seu cas). En el meu, per la etiqueta de l’ampolla accidentada, va ser amb llet de vaca . Freda, això si, molt molt freda. I jo em quedo “glaçada” davant l’espectacle d’una ampolla de litre i mig de llet, que vessa sense control.

Ja us podeu imaginar la resta:

Uf!. Ja està la nevera neta de nou , el terra fregat i tot en ordre......

Ja,ja....no senyor!.

Surt mes llet de la porta de la nevera!. Surt cada vegada que la premo amb els dits i no para de sortir!.

Per on coi s’ha filtrat?. .... Ah; misteri!.

El cas es que, per la goma que envolta la porta de la “vacanevera”, surt i surt i surt un raig de llet que sembla no tenir fi.

Ressegueixo amb els dits tot el contorn de la porta i “em regala” un bon got de llet recent “munyida” de la meva “vacanevera”.

Espero uns minuts i repeteixo l’operació:

Aquesta vegada ja es una mica menys d’un got.....

A continuació una tassa....mes tard una tasseta de cafè, i dues i tres, i....

Uf!. Fa molta estona que nomes surten gotes. S’haurà acabat la producció lletera de la “vacanevera”?.

Espero l’endemà.

Encara ha sortit un altre rajolí molt petit quan he intentat “munyir” de nou.

I han hagut de passar dos dies sencers perquè s’acabés del tot el degoteig de llet.

En el fons (molt en el fons), em fa una certa tendresa mirar-me aquest electrodomèstic que (crec), que no te vida pròpia, però que un bon dia, va ser capaç de convertir se per unes hores en una “vacanevera” i es va deixar munyir.

Viure per veure!....

Tattoo

Aquest estiu m’ha vingut de gust donar-me un “capritxet” que feia temps que em voltava per el cap.

Primer em vaig informar degudament:

!.- es pot treure amb lasser

2.-Puc continuar sent donant de sang

3.- Anar a un centre on tinguin el corresponent permis i on utilitzin material degudament esterilitzat i d’un sol us.

I, un cop sopesats els “pros” i els “contres”......

Ja tinc el meu tattoo !.

En deixo constància gràfica.

Es bonic oi?.

Detractors.......abstenir-se de fer comentaris.

Es broma. S’accepten tota classe de crítiques. No faltaría més !.

Vacances en "le Petit Palais"

Aquest mes d'Agost ha portat novetats significatives a la meva percepció personal de les coses que m'envolten i de les coses de les que gaudeixo juntament amb gent que estimo.

He fet un viatge meravellós per la vall del Loire junt amb el meu marit i la meva germana Mon.

El viatge tenia un doble objectiu:
Anar primer prop de Nevers, concretament a Le Bec d'Alier, on el nostre oncle Damià juntament amb la seva dona la Chantal, tenen una antiga casa de pescadors de riu que varen comprar ja fa mes de trenta anys i que es una meravella.
A veure com descric en poques paraules els dos dies que varem passar amb ells?......

Entranyables, emotius i enriquidors. Damià i Chantal; gracies per dos dies inoblidables.

El Damià es el germà petit de la meva mare i l'únic que viu dels quatre que eren. La mare tenia per ell una especial predilecció i........

Be. No venen al cas les histories familiars. Seria llarg d'explicar però es pot resumir una mica en que es un home d'una notable intel·ligència i una gran cultura, cosa que fa que les vetllades al seu costat siguin memorables.

El Damià s'ha fet gran. Egoistament, no deixaré d'aprofitar els anys que em quedin per gaudir de la seva companyia. Ja planejo un nou viatge a Nevers o a Paris.

La Chantal, la seva esposa, es una delícia de persona. Tan sols te un any mes que jo, doncs amb el meu oncle, es porten vint i un anys de diferencia. Es varen conèixer a la Sorbona on eren companys de carrera. Es varen enamorar, es varen casar i.....fins ara!.

Com diu el Damià, ell va quedar subjugat per aquella “cara de nina” i a la Chantal, la va enlluernar aquell home de 41 anys, tant senzill i tant savi i amb aquell accent tant peculiar que no ha perdut a pesar de que com ell diu:”Ja penso i somio en francès”.

Una “peculiaritat” del Damià:

Parla i escriu correctament sis idiomes. Català, castellà, italià, alemany, francès i greg. Però NO parla anglès!!.
Cosa que, en els seus viatges a terres anglosaxones, fa que se'l mirin amb una certa desconfiança i recel, la qual cosa, el diverteix enormement.

Com he dit: Dos dies magnífics i en la millor companyìa.

I allà va ser on, la Chantal, després de “visitar” la nostre auto-caravana que jo tenia batejada amb el nom de “la caseta dels cargols”, va exclamar:

C'est tres jolie!. C'est une “Petit Palais”!!.

I....amics i amigues, us faig saber que, a partir d'aquell moment, la “caseta dels cargols”, va ser rebatejada (per sempre mes) com a “PETIT PALAIS”

No puc pas decebre les expectatives d'una ciutadana d'un país que te com a ressenya la Llibertat la Igualtat i la Fraternitat oi que no?.

Queda dit doncs.

La segona part del nostre viatge, va ser per la Vall del Loire.

Varem visitar:

El Castell de Valençay, el de Cheverny, el de Chambord, la ciutat de Blois i el seu Castell, el de Chaumont-Sur-Loire, la ciutat d'Amboise i el seu Chateau Royal, el castell de Villandry, el de Azay-Le-Rideau i finalment, la ciutat de Samur i el seu Castell.

Ens en queden per visitar........uns 50 tan sols!!.

Tornarem.

Oi tant que tornarem. Si res no ens fa la guitza, tenim viatges planejats fins l'any.........

El mes impactant de tots però: Chambord. Com diuen les guies turístiques; “Le Château Absolut”

El va fer construir el rei Francesc I i durant els seus 32 anys de regnat, nomes el va habitar 72 dies !!.

Ai la reialesa!.

Tenen cada cosa!!........

Be. Ja som de nou a casa i fins el proper viatge, somiarem en contes de Prínceps i Princeses, Castells encantats, dracs i fantasmes.

Somiarem......

Aclariment

Aquest post, va una mica dedicat especialment a tu, Agnès.

Per si no has llegit mai el meu blog sencer (cosa que entenc), et faré cinc cèntims del em refereixo quan parlo dels temibles tentacles que , (aviat farà set anys), em varen mossegar la carn i l'ànima.

No soc sola a dir que he patit un càncer....tant de bo!.

Cada vegada que conec alguna altre persona que s'ha d'enfrontar amb aquest enemic silenciós, em produeix el mateix efecte:

En un primer moment, un dolor i una llàstima molt íntims....se'm desperten una colla de records i vivències molt dolorosos. De seguida, peró, el que m'agafa es una ràbia infinita!.

La hi tinc jurada a aquest maleit mal!.

Ja son massa vegades les que s'ha presentat com ho fa sempre, de manera soterrada, silenciosa, sense misericòrdia, a massa persones que estimo, que aprecio o que potser tan sols conec de vista o de referències.........però son persones!. Éssers humans que estimen i tenen qui els estima. Que tenen il·lusions, projectes, ganes de viure....

I un bon dia, tot s'estronca. La terra es belluga sota els teus peus i busques a que et pots agafar per mantenir-te dret.

I trobes els teus particulars bastons per no caure: La FAMILIA, els AMICS, els METGES i els seus coneixements que sortosament creixen dia a dia, els FÀRMACS (que a la vegada que et curen, et destrossa'n, com un bombardeig que no pot ser tant selectiu com voldríem), la FE , la de cadascú, la fe en un poder superior, la fe en un mateix, la fe en els metges......

I la LLUITA personal. Que solitària que es la malaltia!. I el CORATGE que no sabem que tenim, fins que toca treure'l d'on sigui. I últimament, n'he vist molt en persones que estimo i n'he vist, en persones que he estimat i que varen perdre la seva lluita particular.

A mi, el tumor em va afectar la part dreta de la cara i (com m'agrada dir amb un xic d'ironia), em va “canviar” el somriure. Moltes vegades, ric, parlo i petonejo “de costat”, je,je. A poder triar, m'hauria agradat mes ser “d'esquerres”, però el meu tumor, posats a ser antipàtic, va escollir ser de “dretes”.

Una cosa que no puc fer de cap manera: Xiular!.

Em sap greu, si mai et veig en la distància, no et podré fer girar amb un fiu, fiu, sonor.....

Et cridaré per el teu nom (que també es un dels meus segons noms que em varen posar el dia del bateig).

I et faré un bon peto....de tort o de dret, tan se val. Serà sentit de cor.

Deixo dues fotos mes:

Una, tot just a les 24 hores de l'intervenc ió quirúrgica, i l'altre, la d'un casament on vaig anar fa dos anys i que gràcies al bon ofici del fotògraf, (i les miraculoses mans del meu cirurgià) no se'm veu que tinc la mandíbula ensorrada. Una cosa tinc molt clara: No m'he fet ni em faré cap cirurgia estètica.

Puc somriure, puc parlar, puc fer petons.... i visc!.

Que mes puc desitjar?.

I per acabar de ser feliç, vaig sumant amics i amigues “bloguers” o no, i aquest es el meu gran tresor.

Una abraçada que de moment ha de ser virtual.

Bon estiu !!

M'ha vingut de gust un canvi d'imatge.

El meu “ego” i jo, en deixem mostra gràfica.

Nota aclaridora:

El cabell es pot tallar, deixar.lo créixer, tenyir de colors diversos......

El somriure es genuïnament meu i amb “marca de fàbrica” desprès de passar per les mans del meu estimat doctor Basas que va fer amb la meva mandíbula, el que calia i era absolutament necessari fer.

Bon estiu!.

Meduses

Un mes d'Agost de fa set anys (com passa el temps!),en una platja de Menorca, em va “picar” una medusa.

Va ser un dolor intens i els seus tentacles em varen quedar “tatuats” al pit durant unes quantes setmanes. El dolor se'm va “tatuar” al cervell per sempre mes.

Peró vaig aprendre dues coses importants

1ª- Que els fiblons mes dolorosos em vindrien uns mesos mes tard, també sense avisar, també deixant-me una marca indeleble de per vida al rostre i a l'anima.

2ª- Que no podem nedar ni viure sense riscos.

I que tot, absolutament tot, es un “aprenentatge vital”.

I ara la meva pregunta:

Naturisme o vestit de neoprè?........Per “nedar” vull dir!.