He llegit el post de l’Agnès Setrill sobre una
nina de porcellana que li varen regalar.
I m’ha fet recordar un viatge a França l’Agost
del 2010. Vàrem visitar un poble molt petit, prop de Nevers, a la riba del riu
Allier. Un poble molt curiós, on totes les cases son propietat del senyor del
castell i tothom que hi viu, paga lloguer i no es poden comprar.
Tot plegat, tenia l’encant dels pobles francesos
que guarden un regust a temps passats, i una convivència forçosa amb la
modernitat.
Un poble, on un gat negre d’argila, foragitaba des d’una teulada, l’esperit no desitjat d’un altre gat trapella que va morir
dintre aquelles parets.
Un poble, on encara recorden els antics
pescadors de riu i les seves supersticions, ara que, malauradament, el riu ja
no porta prou cabal per continuar guanyant-se la vida amb la pesca.
A l’entrada del Castell, un rètol que
avisa de que allò es una propietat privada.
I a les finestres del que varem imaginar que era la
casa del guarda; les nines!.
Tenien un “no se que” inquietant. Eren boniques però .....misterioses. Ens miraven fixament, sense parpellejar, l’una al costat de
l’altre, unes en una finestra, d’altres en una altre. Totes silencioses i immòbils.
Aquella nit, les vaig somiar.
3 comentaris:
Aquestes fan molta més por que la meva! Semblen retingudes amb ganes d'escapar...no em vull ni imaginar de nit per aquí. Hhaha!
Benvinguda de nou!
(costa una mica deixa't un comentari amb les paraules que fan escriure per demostrar que no som robots)
Tens raò Agnès. La meva germana va dir-me el mateix i el cas, es que abans no eren tan complicades. No se si es pot arreglar. Mirarè de veure si hi poso remei.
Una abraçada.
Això ho veu l'IKER JIMÉNEZ i li dedica un programa.
Publica un comentari a l'entrada