Dia a dia, cada dia, hem anat construint una vida ben plena, i ara, aquest corc maleit

que em perfora les entranyes amenaça d´esfondrar-ho tot.

Morir-se és una anécdota, són coses que passen a la vida....

Quina putada !

Les coses que no veuràs....Les coses que no farem....Que injust !

Et ploro. I què ? Si les llàgrimes només em netegen per dins i intenten escombrar la tristor,

però hi ha tants racons perquè s'hi amagui.....

Et parlo, per rutina, per costum de compartir, per necessitat de mantenir-te a prop.....

M'he de duplicar per poder fer una cara amable i alhora afrontar aquesta buidor que

m'esgarrapa per dins, m'he de multiplicar per donar a cada emoció el que em reclama,

coses tan dispars que podrien desequilibrar-me però que, paradoxalment, em restableixen

aquesta mena d'ordre interior entre el caos que plana sobre meu.

Em fa mal, aquí al fons, al centre del meu mon, on abans hi havia la nostra vida i ara hi ha

un potent forat negre egoista i despietat que pretén xuclar-ho tot tan àvidament......

que no !

No li ho permetré !

No ens ho mereixem. Ningú. Ni tu, ni jo, ni els nostres.

Soc prou capaç de sentir-ho tot, i l'Absència, aquesta perversa absència, per més que 

vulgui arrabassar-me les il-lusions, no aconseguirá esborrar-te.

Mai.

Perquè tu ja ets amb mi. Per sempre. I si t'imagino allà on siguis, mirant-me,

acompanyant-me des del nostre centre, vull que em vegis el somriure i que me'l

corresponguis.

Ningú no ha dit que sigui fàcil, però ès que si ho fos, no ho valoraria tot com ho faig.

Dia a dia, cada dia, mantindré el que hem construït, reparant-ne les esquerdes, 

reforçant-ne els fonaments, ampliant-ho quan convingui, decorant-ne les parets.

I serà així com seràs amb mi, encara que no et vegi, perquè arre on miri, 

t'hi trobaré.

                                    

Villa Carmen

VILLA CARMEN

Els somnis, de vegades, esdevenen realitats....

I pots trepitjar quest escenari dels teus somnis. Pots deixar les teves petjades en la pols del terra, acumulada durant anys.......

I sents que, encara que no hi habíes pogut entrar mai, aquest lloc et pertany una mica. Que cada vegada que has passat a prop, no has pogut deixar de  mirarlo i admirarlo ....

Te màgia !!!

Hi ha , segur, una munió de fantasmas que, en son els auténtics senyors d'aquest lloc de somni !!

I jo, els he sentit;

Els renills dels cavalls quan he baixat a les cuadres...

L'olor del menjars que, es cuinaven als ennegrits i bruts fogons....

He obert una finestra i n'ha sortit tot l'abandó actual i n'ha entrat un bri d'esperança que s'ha gronxat en un raig de sol....

Hi he estat. I no una vegada, sinó dues.

I la casa ha canviat.

Ara es mes viva !!. Ara está menys desolada. Ara es, en essència, una mica meva....

Ara quánt passo per el seu costat, me la miro, l'admiro de nou i penso (nomès per a mi):

TORNARÉ A MANDERLEY !!!!!!

VOLS UN MOJITO ?

A la terrassa del pis de dalt, en un racó de la taulada aquest estiu hi tenim un niu d'orenetes. A sota, tres torratxes on hi vaig plantar pipes de gira-sol i ja han sortit les flors grogues, enormes, amb unes llaaaaargues tiges que es dobleguen amb el pes dels Sols que, espero, d'aquí a poc, estaran quallats de pipes que podré recol·lectar, torrar i menjar ....????

Millor dit.
No totes les torratxes tenen la flor del Gira-sol. En una hi he plantat menta. Per poder fer Mojitos que es una de les millors maneres de passar una agradable vetllada amb els amics que venen de tant en tant a casa.
Voleu un Mojito ?
Normalment el SI es unànime. Al vespre a la fresca, es posa millor que una cervesa. Es mes llaminer, està fresc i (no ens enganyem), te mes glamur ...

I aquest capvespre, veien anar i venir  les orenetes alimentant els petits, no me'n he pogut estar i els hi he cridat:
Ei precioses : Voleu un Mojito ?

Nines de porcellana

He llegit el post de l’Agnès Setrill sobre una nina de porcellana que li varen regalar.

I m’ha fet recordar un viatge a França l’Agost del 2010. Vàrem visitar un poble molt petit, prop de Nevers, a la riba del riu Allier. Un poble molt curiós, on totes les cases son propietat del senyor del castell i tothom que hi viu, paga lloguer i no es poden comprar.

Tot plegat, tenia l’encant dels pobles francesos que guarden un regust a temps passats, i una convivència forçosa amb la modernitat. 

Un poble, on un gat negre d’argila, foragitaba des d’una teulada, l’esperit no desitjat d’un altre gat trapella que va morir dintre aquelles parets.

Un poble, on encara recorden els antics pescadors de riu i les seves supersticions, ara que, malauradament, el riu ja no porta prou cabal per continuar guanyant-se la vida amb la pesca.

A l’entrada del Castell, un rètol que avisa de que allò es una propietat privada.

I a les finestres del que varem imaginar  que era la casa del guarda; les nines!.

Tenien un “no se que” inquietant. Eren boniques però .....misterioses. Ens miraven  fixament, sense parpellejar, l’una al costat de l’altre, unes en una finestra, d’altres en una altre. Totes silencioses i immòbils.

Aquella nit, les vaig somiar.

Taps de plàstic per la Jèssica

Fa molt de temps que no escric en el blog.

No ho sé.....potser es que de sobte, em va semblar que no tenia res a dir o potser, que tinc masses coses i estic una mica “saturada”.

Ara es una ocasió especial. Val la pena que hi dediqui una estona per fer.vos “cinc cèntims” de què va aquesta campanya de recollida de taps de plàstic.

Ho simplificaré;

Hem d’aconseguir que la Jèssica hi pugui sentir!.

No em vull estendre explicant qui es la Jèssica , quin aparell necessita per la seva sordesa, el coratge que te i la fe en que aconseguirà les tones de taps que necessita ....

Entreu a la web de l’Ajuntament de Vilafant i en sabreu tot el que us cal per comprovar que no es una “ensarronada”.

La Jèssica ha engegat aquesta lluita titànica amb l’ajuda principalment de la seva mare, una altre dona amb coratge, fe en els altres i un immens amor a la seva filla.

Per favor;

Si veieu alguna caixeta semblant a les que veieu en aquest post, penseu que, els taps de plàstic que llenceu, son vitals per una noia jove, bonica i vital que no pot rebre cap so si no és amb l’implant d’aquests caríssims aparells.

Ens ajudareu?

Moltíssimes gràcies !!.

Tinc tantes preguntes......

En primer lloc, deixeu me dir que desgraciadament i una vegada mes, la Natura ens ha demostrat el seu immens potencial destructiu. Ella es qui mana a pesar de tot i les seves lleis son inqüestionables i la seva força terrible.

I ara, amb el desastre televisat, moltes vegades a temps real, s’aixequen les veus dels que auguren terribles hecatombes i com que son mes cridaners que els que tenen els coneixements i el seny i son molt mes mediàtics, doncs apa, a deixar.los dir el que vulguin sense parpellejar.

Doncs no senyor!.

Per tenir opinió, s’ha de tenir informació. I la informació, la hem de demanar de les persones que estan veritablement autoritzades per els seus coneixements, els seus estudis i el seu treball, a informar degudament i amb rigor.

No vull que em cridin que s’han de tancar les Centrals Nuclears a corre cuita.

M’estimo molt mes escoltar els que, en comptes de perdre el temps amb manifestacions acolorides i inútils, el dediquen a estudiar i treballar per fer un mon mes just, mes sostenible mes segur i millor.

Risc zero?.

Impossible!.

Minimitzar.los tant com sigui possible, això si.

I ara, un munt de preguntes a les que voldria tenir resposta tant aviat com sigui possible i que TOTS hem d’exigir als que ens governen :

Perquè no es dediquen tants recursos com sigui possible a desenvolupar l’Energia Nuclear de Fusió?

Perquè no expliquen que gràcies a l’energia nuclear tenim aparells de radioteràpia que salven diàriament milers de vides?. I la quantitat de feina de recerca que es fa directament lligada a l’energia Nuclear i que repercuteix directament en benefici de tots?.

I la Medicina Nuclear?.

Perquè no ens diuen com seria la nostra societat si prescindíssim de cop i volta de tota l’energia que proporcionen les Centrals Nuclears?.

Que seria de tota la Industria?.

Seriem capaços de renunciar a l’estat de benestar del que gaudim?.

Sortiran els japonesos reforçats d’aquesta tragèdia monumental d’aquí uns anys i seran capaços de tornar a ser un dels països mes rics del mon gràcies a que disposen d’energia Nuclear, gràcies a que son un poble disciplinat, treballador i savi?.

En quin estat es troba Haití anys després del tsunami que recordem també varen patir, i que va deixar un país en la mes absoluta misèria?.

Aquesta pregunta ja la contesto jo: No s’han recuperat. Estan pitjor que abans del tsunami i no es recuperaran perquè no tenen cap recurs. No disposen d’energia Nuclear ni de cap altre mena. Estan condemnats a una vida que a nosaltres, la gent del “primer mon”, se’ns faria insuportable.

Mes preguntes:

I les Energies Alternatives?

Dissortadament no n’hi ha CAP que pugui garantir el subministrament d’energia que proporciona una Central Nuclear.

Quan hi ha mes demanda pot fallar el vent, el Sol...

Recursos hidràulics?. Senzillament no en tenim. Som un país pobre en cabals d’aigua.

I moltes mes preguntes que em venen al cap una rere l’altre i a les que demano respostes concretes a persones que sàpiguen de que parlen , que argumentin amb coneixements contrastats i raonaments fruit de l’estudi rigorós i el treball científic.


Que la por no ens faci perdre la perspectiva.

No es possible viure amb “risc zero”.....tant de bo!

Però si que es possible aprendre a minimitzar. los al màxim.


El meu cor i la meva admiració mes profunda son al Japó.

Egipte

He anat a passejar amb les meves goses al bosc que hi ha prop de casa.

Tenim el privilegi de viure en plena natura i ja es comença a intuir el canvi de temps que ens portarà la Primavera.

He vist un munt de camps nets de males herbes, amb les vores socarrades, sense ni un bri de malesa, sense ni una mata de bardisses.

I m’ha vingut al cap Egipte.

Aquest poble admirable, acaba de tallar les “males herbes” que els han ofegat durant generacions. I ara cal plantar de nou, noves llavors, fructíferes sements.....

Comença una feina de titans, per una gent que porta sang de faraons. Que és hereva dels constructors de piràmides colossals.

Tant de bo, totes les deïtats dels seus avantpassats, es posin a treballar amb ells, colze a colze, perquè la tasca es gegantina!.

Bones Festes de diàri.......

Encetem nou any.

De fet, només es un canvi de números en un calendari. De vegades penso que es una mica absurd “compartimentar” una vida en aquestes caselles que anomenem dies, setmanes, mesos, anys.....

Ja ho se. Es impossible viure sense mesurar.ho absolutament tot. Tot te el seu temps marcat i remarcable.

La música es temps, el cicle de les estacions es temps, la gestació d’una vida nova es temps, els batecs del cor son temps......

Hi ha el temps viscut i el que ens queda per viure....??

Potser m’hauria de mirar l’altre cara de la moneda. Crec que hauré de veure “el got mig ple” a partir d’ara:

Celebraré quan el cos m’ho demani i en la mes estricta intimitat, que ja tinc cinquanta vuit anys, tres mesos i vuit dies de vida. Que estic en el meu cinquanta-novè any segons el calendari Xinès.

Buscaré (a Internet, es clar), un calendari llunar per saber quantes “llunes” em toca celebrar. Si son bones o males llunes, ho deixo en punts suspensius...Normalment i sortosament soc una persona amb “bona lluna”.

A veure que mes se’m acut per celebrar relacionat amb el temps?....

Ah si!. Celebraré CADA DIA que em desperti !. Amb una bona tassa de cafè amb llet, brindaré davant el meu forn microones (que també programo amb el temps que necessita per escalfar.me la tonificant beguda matutina), el fet de poder “sumar” un dia mes en el meu calendari particular.

I que sigui per molts anys!.

I brindaré per tots vosaltres. Perquè aneu afegint dies , mesos i anys en els vostres contes particulars.

Demanaré un desig cada dia, i a mb el vostre permís, pregaré que es faci extensiu també per a tots :

Que veiem créixer el nostre “actiu de temps” amb:
Experiència, paciència, tolerància, estimació, constància, perseverança......arrugues (ho sento, no es poden obviar. Van en el mateix paquet).

I......que ens sigui concedit.......Amen.

Brindo per tots!!.

"VACANEVERA"

Plantar un arbre; tenir un fill; escriure un llibre........

Aquestes son les coses que (segons diuen), una persona ha d’haver pogut fer abans d’acomiadar-se d’aquest mon per sempre.

Jo estic contenta: Marxaré amb els deures fets:

He plantat mes d’un arbre.....

He tingut dos fills......

He escrit un llibre (petit, això si) de poemes.......

I.........

He munyit UNA NEVERA!.

Si, si. No m’he begut l’enteniment, no us ho penséssiu pas!. He tret llet de la nevera de casa meva prement amb les mans la seva “panxa”.

Intentaré explicar aquest fenomen paranormal el millor possible:

Fa pocs dies. Entro a la cuina i veig (tal com ho escric), que de la nostre nevera, surt un rajolí de llet.....

Obro la porta immediatament i el que em cau al damunt, es un bon raig del líquid blanc. Quedo mes o menys com la Cleòpatra després d’un bany dels que diuen que acostumava a donar se amb llet de burra (en el seu cas). En el meu, per la etiqueta de l’ampolla accidentada, va ser amb llet de vaca . Freda, això si, molt molt freda. I jo em quedo “glaçada” davant l’espectacle d’una ampolla de litre i mig de llet, que vessa sense control.

Ja us podeu imaginar la resta:

Uf!. Ja està la nevera neta de nou , el terra fregat i tot en ordre......

Ja,ja....no senyor!.

Surt mes llet de la porta de la nevera!. Surt cada vegada que la premo amb els dits i no para de sortir!.

Per on coi s’ha filtrat?. .... Ah; misteri!.

El cas es que, per la goma que envolta la porta de la “vacanevera”, surt i surt i surt un raig de llet que sembla no tenir fi.

Ressegueixo amb els dits tot el contorn de la porta i “em regala” un bon got de llet recent “munyida” de la meva “vacanevera”.

Espero uns minuts i repeteixo l’operació:

Aquesta vegada ja es una mica menys d’un got.....

A continuació una tassa....mes tard una tasseta de cafè, i dues i tres, i....

Uf!. Fa molta estona que nomes surten gotes. S’haurà acabat la producció lletera de la “vacanevera”?.

Espero l’endemà.

Encara ha sortit un altre rajolí molt petit quan he intentat “munyir” de nou.

I han hagut de passar dos dies sencers perquè s’acabés del tot el degoteig de llet.

En el fons (molt en el fons), em fa una certa tendresa mirar-me aquest electrodomèstic que (crec), que no te vida pròpia, però que un bon dia, va ser capaç de convertir se per unes hores en una “vacanevera” i es va deixar munyir.

Viure per veure!....

Tattoo

Aquest estiu m’ha vingut de gust donar-me un “capritxet” que feia temps que em voltava per el cap.

Primer em vaig informar degudament:

!.- es pot treure amb lasser

2.-Puc continuar sent donant de sang

3.- Anar a un centre on tinguin el corresponent permis i on utilitzin material degudament esterilitzat i d’un sol us.

I, un cop sopesats els “pros” i els “contres”......

Ja tinc el meu tattoo !.

En deixo constància gràfica.

Es bonic oi?.

Detractors.......abstenir-se de fer comentaris.

Es broma. S’accepten tota classe de crítiques. No faltaría més !.

Vacances en "le Petit Palais"

Aquest mes d'Agost ha portat novetats significatives a la meva percepció personal de les coses que m'envolten i de les coses de les que gaudeixo juntament amb gent que estimo.

He fet un viatge meravellós per la vall del Loire junt amb el meu marit i la meva germana Mon.

El viatge tenia un doble objectiu:
Anar primer prop de Nevers, concretament a Le Bec d'Alier, on el nostre oncle Damià juntament amb la seva dona la Chantal, tenen una antiga casa de pescadors de riu que varen comprar ja fa mes de trenta anys i que es una meravella.
A veure com descric en poques paraules els dos dies que varem passar amb ells?......

Entranyables, emotius i enriquidors. Damià i Chantal; gracies per dos dies inoblidables.

El Damià es el germà petit de la meva mare i l'únic que viu dels quatre que eren. La mare tenia per ell una especial predilecció i........

Be. No venen al cas les histories familiars. Seria llarg d'explicar però es pot resumir una mica en que es un home d'una notable intel·ligència i una gran cultura, cosa que fa que les vetllades al seu costat siguin memorables.

El Damià s'ha fet gran. Egoistament, no deixaré d'aprofitar els anys que em quedin per gaudir de la seva companyia. Ja planejo un nou viatge a Nevers o a Paris.

La Chantal, la seva esposa, es una delícia de persona. Tan sols te un any mes que jo, doncs amb el meu oncle, es porten vint i un anys de diferencia. Es varen conèixer a la Sorbona on eren companys de carrera. Es varen enamorar, es varen casar i.....fins ara!.

Com diu el Damià, ell va quedar subjugat per aquella “cara de nina” i a la Chantal, la va enlluernar aquell home de 41 anys, tant senzill i tant savi i amb aquell accent tant peculiar que no ha perdut a pesar de que com ell diu:”Ja penso i somio en francès”.

Una “peculiaritat” del Damià:

Parla i escriu correctament sis idiomes. Català, castellà, italià, alemany, francès i greg. Però NO parla anglès!!.
Cosa que, en els seus viatges a terres anglosaxones, fa que se'l mirin amb una certa desconfiança i recel, la qual cosa, el diverteix enormement.

Com he dit: Dos dies magnífics i en la millor companyìa.

I allà va ser on, la Chantal, després de “visitar” la nostre auto-caravana que jo tenia batejada amb el nom de “la caseta dels cargols”, va exclamar:

C'est tres jolie!. C'est une “Petit Palais”!!.

I....amics i amigues, us faig saber que, a partir d'aquell moment, la “caseta dels cargols”, va ser rebatejada (per sempre mes) com a “PETIT PALAIS”

No puc pas decebre les expectatives d'una ciutadana d'un país que te com a ressenya la Llibertat la Igualtat i la Fraternitat oi que no?.

Queda dit doncs.

La segona part del nostre viatge, va ser per la Vall del Loire.

Varem visitar:

El Castell de Valençay, el de Cheverny, el de Chambord, la ciutat de Blois i el seu Castell, el de Chaumont-Sur-Loire, la ciutat d'Amboise i el seu Chateau Royal, el castell de Villandry, el de Azay-Le-Rideau i finalment, la ciutat de Samur i el seu Castell.

Ens en queden per visitar........uns 50 tan sols!!.

Tornarem.

Oi tant que tornarem. Si res no ens fa la guitza, tenim viatges planejats fins l'any.........

El mes impactant de tots però: Chambord. Com diuen les guies turístiques; “Le Château Absolut”

El va fer construir el rei Francesc I i durant els seus 32 anys de regnat, nomes el va habitar 72 dies !!.

Ai la reialesa!.

Tenen cada cosa!!........

Be. Ja som de nou a casa i fins el proper viatge, somiarem en contes de Prínceps i Princeses, Castells encantats, dracs i fantasmes.

Somiarem......

Aclariment

Aquest post, va una mica dedicat especialment a tu, Agnès.

Per si no has llegit mai el meu blog sencer (cosa que entenc), et faré cinc cèntims del em refereixo quan parlo dels temibles tentacles que , (aviat farà set anys), em varen mossegar la carn i l'ànima.

No soc sola a dir que he patit un càncer....tant de bo!.

Cada vegada que conec alguna altre persona que s'ha d'enfrontar amb aquest enemic silenciós, em produeix el mateix efecte:

En un primer moment, un dolor i una llàstima molt íntims....se'm desperten una colla de records i vivències molt dolorosos. De seguida, peró, el que m'agafa es una ràbia infinita!.

La hi tinc jurada a aquest maleit mal!.

Ja son massa vegades les que s'ha presentat com ho fa sempre, de manera soterrada, silenciosa, sense misericòrdia, a massa persones que estimo, que aprecio o que potser tan sols conec de vista o de referències.........però son persones!. Éssers humans que estimen i tenen qui els estima. Que tenen il·lusions, projectes, ganes de viure....

I un bon dia, tot s'estronca. La terra es belluga sota els teus peus i busques a que et pots agafar per mantenir-te dret.

I trobes els teus particulars bastons per no caure: La FAMILIA, els AMICS, els METGES i els seus coneixements que sortosament creixen dia a dia, els FÀRMACS (que a la vegada que et curen, et destrossa'n, com un bombardeig que no pot ser tant selectiu com voldríem), la FE , la de cadascú, la fe en un poder superior, la fe en un mateix, la fe en els metges......

I la LLUITA personal. Que solitària que es la malaltia!. I el CORATGE que no sabem que tenim, fins que toca treure'l d'on sigui. I últimament, n'he vist molt en persones que estimo i n'he vist, en persones que he estimat i que varen perdre la seva lluita particular.

A mi, el tumor em va afectar la part dreta de la cara i (com m'agrada dir amb un xic d'ironia), em va “canviar” el somriure. Moltes vegades, ric, parlo i petonejo “de costat”, je,je. A poder triar, m'hauria agradat mes ser “d'esquerres”, però el meu tumor, posats a ser antipàtic, va escollir ser de “dretes”.

Una cosa que no puc fer de cap manera: Xiular!.

Em sap greu, si mai et veig en la distància, no et podré fer girar amb un fiu, fiu, sonor.....

Et cridaré per el teu nom (que també es un dels meus segons noms que em varen posar el dia del bateig).

I et faré un bon peto....de tort o de dret, tan se val. Serà sentit de cor.

Deixo dues fotos mes:

Una, tot just a les 24 hores de l'intervenc ió quirúrgica, i l'altre, la d'un casament on vaig anar fa dos anys i que gràcies al bon ofici del fotògraf, (i les miraculoses mans del meu cirurgià) no se'm veu que tinc la mandíbula ensorrada. Una cosa tinc molt clara: No m'he fet ni em faré cap cirurgia estètica.

Puc somriure, puc parlar, puc fer petons.... i visc!.

Que mes puc desitjar?.

I per acabar de ser feliç, vaig sumant amics i amigues “bloguers” o no, i aquest es el meu gran tresor.

Una abraçada que de moment ha de ser virtual.

Bon estiu !!

M'ha vingut de gust un canvi d'imatge.

El meu “ego” i jo, en deixem mostra gràfica.

Nota aclaridora:

El cabell es pot tallar, deixar.lo créixer, tenyir de colors diversos......

El somriure es genuïnament meu i amb “marca de fàbrica” desprès de passar per les mans del meu estimat doctor Basas que va fer amb la meva mandíbula, el que calia i era absolutament necessari fer.

Bon estiu!.

Meduses

Un mes d'Agost de fa set anys (com passa el temps!),en una platja de Menorca, em va “picar” una medusa.

Va ser un dolor intens i els seus tentacles em varen quedar “tatuats” al pit durant unes quantes setmanes. El dolor se'm va “tatuar” al cervell per sempre mes.

Peró vaig aprendre dues coses importants

1ª- Que els fiblons mes dolorosos em vindrien uns mesos mes tard, també sense avisar, també deixant-me una marca indeleble de per vida al rostre i a l'anima.

2ª- Que no podem nedar ni viure sense riscos.

I que tot, absolutament tot, es un “aprenentatge vital”.

I ara la meva pregunta:

Naturisme o vestit de neoprè?........Per “nedar” vull dir!.

"GROG" : segons el diccionari de la Llengua Catalana.

I em pregunto; en que deuria estar pensant quan vaig escriure el post del "grog" ?.

Dono paraula de que els licors i jo no som compatibles. No gaire, millor dit. Abans un bon vi que un bon licor.

Però vet aquí que, com que no quedo convençuda del perquè vaig escriure "grog" en comptes de "groc", m'he decidit (en soc molt de decidida, dit sia de pas), a consultar el Diccionari de la Llengua Catalana, que per això el tenim, per fer-lo servir quan calgui.

I ara n'és una d'aquestes ocasions en que cal consultar l'Oracle dels que en saben mes que jo.

GROG:

BEGUDA FETA AMB AIGUA GENERALMENT CALENTA A LA QUAL S'AFEGEIX UN LICOR FORT, NORMALMENT ROM, I LLIMONA.

Vet-ho aquí.

I de passada, constato que: Del GROC (el color s'entén), en deriven; groGor, groGuenc, groGuesa, groGuinós, etc.

Apa, "siau"!.

Els nous dinosaures

Formen part de molts dels nostres paisatges.

Feres despietades, destructores, invencibles.....

Monstres d'acer al servei del mes gran depredador del Planeta Terra: L'home.

Destruir per construir.

Cada vegada mes, utilitzant els recursos al nostre favor obviant les necessitats de la nostra flora i fauna tan malmeses.

Es el progrés, es el "peatge" a pagar per avançar en la nostre societat, la dels homes.

De veritat estem convençuts que CONSTRUÏM?.

De vegades no teniu la sensació contrària?.

I que consti que, egoistament, les grans infraestructures, son fantàstiques i milloren molt i molt, els desplaçaments fent-los mes còmodes, ràpids i segurs.

Però no em puc desfer d'aquesta sensació de gran depredador i no puc apartar la vista cada vegada que (recomano la ruta Vic-Ripoll), m'he creuat amb un d'aquests enormes dinosaures d'acer.

XIMO DIXIT

Ximo es "l'alter ego" del meu estimat fill gran.

I sol tenir raó; no sempre, es clar, però força vegades quan "esmena la plana" a una servidora te tots els arguments del mon mundial al seu favor.

No cal que us recordi que en soc la progenitora oi?.

Per tant; una part del mèrit de que el Ximo, sigui com es, me'l apunto. Si mes no, per allò de que soc la mare que el va parir!.

I....torna a tenir raó, ca-sum l'olla!.

GROC es amb C final i no amb G.....si ja ho deia jo, que aquest corrector de català de vegades està a la inòpia!.

O sia:

El post anterior, feu-me el favor de rellegir-lo amb C final.

Moltes gràcies.

Aprofito l'avinentesa, per penjar encapçalant aquest post, una foto del Ximo, que fa un temps, va fer un viatge al Pakistan, per ensenyar-los (entre moltes altres coses), que GROC, s'escriu amb C final....coi!!.

Un mon en grog

Ara si.

Ara, espero que per molt de temps, el meu mon es del color que mes m'agrada.

El grog m'omple d'energia positiva!. I ara, en aquests moments, em sento amb les "piles" carregades per una bona temporada.

Conscient dels problemes i amb ànims per fer-los front.

Ara el meu mon es grog.

Si algú me'l despinta......soc capaç de mossegar!.

Malintencionats; abstenir-se!.

BARÇA, BARÇA, BAAAAAAAARÇA !!.

Estic nerviosa. Estic contenta i soc optimista!.

Tinc al meu costat un altre que està molt mes nerviós que jo, que està eufòric i atemorit alhora i que va "guarnit" de dalt a baix de blau-grana.

Estem com es diu "en capella" des de l'hora de dinar i aviat ens "concentrarem" al bar de sempre amb una colla de "culés" amics amb ganes de celebrar la lliga fins a les tantes...

El cava es en fresc, els ànims alts i els nervis....també.

Força Barça!!.

Demà en parlem eh?....... Uff.

"Pipí de camioner"

Imaginativa aquesta pràctica dels nostres camioners.

En Xavier, te poc mes de trenta anys i porta un camió grandiós. Transporta gasoil i a part de que necessita una "cuba" d'unes dimensions descomunals, també crida l'atenció com llueix el seu camió. El porta impecable. No es estrany doncs, que moltes vegades, camí de Barcelona a primera hora del matí, ens creuem amb ell que torna cap a casa.
En aquestes ocasions, solem dir a l'uníson:- Mira, el Xavier!.

Un dia parlàvem de la duresa de la seva feina i els inconvenients que te circular amb una "bestia" de camió com el seu.

.-Com t'ho fas si has de fer pipí?.- Ah, la pregunta del milió!.

I llavors, ens va aclarir el que per mi (digueu-me ignorant si voleu), era un misteri.

Que hi fan a les voreres de les carreteres, aquelles ampolles d'aigua plenes d'un liquid grog, que es veu clarament que no es aigua.

Podria ser cervesa?

Vi blanc de garrafa?.

Cava sense etiquetar?.

Doncs no. Es "pipí de camioner" collita del 2009-2010.....Suposo que el MOPU, s'encarrega de que les collites no vagin gaire mes enredera i en retira els estocs.

I avui, camí de Barcelona he vist una cosa molt curiosa; Un pilot d'ampolles de les que generosament recullen les miccions dels nostres camioners.

M'agradaria que abans de llençar-les al voral, les etiquetessin i així sabríem la procedència dels esforçats homes de la carretera. Es podria portar una estadística:

-Mes de Maig:.- 56 italians (16 de Nàpols, 21 Romans i la resta de la Regió de Calàbria). 103 romanesos (regió de procedència, sense especificar). 47 francesos (11 de la Bretanya, 26 de la Normandia i 10 del Rosselló). 208 espanyols (200 de El Ejido i 8 de l'Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma)......etc. etc.

No crec que prosperi la meva proposta.