Ja som a la tardor!.

Ja som a la tardor.
Ha començat un nou curs escolar, surten els primers bolets d’una temporada que promet, venen les temudes tempestes tardorenques amb les conseqüents inundacions ; el nostre benvolgut clima mediterrani, te aquestes bromes (i no he volgut fer un joc de paraules).
Comencen a caure les fulles dels arbres, les flors de temporada ja acoten el cap, les nits i les matinades ja refresca.
Es època de veremes, de collites, de moniatos…..i de GRAN HERMANO!.
Ja els tenim aquí, puntuals a la seva cita (la desena) .Amb la Gran Sacerdotessa Mercedes Milà oficiant setmana rere setmana les “nominacions”, “expulsions”, rotllos i mals rotllos etc. etc. del “mega mediàtic” programa.
Es incombustible!.
Els que havien (havíem) pronosticat el fracàs rotund de la fórmula en la seva primera edició i que seria a mes de la primera, la única:
Ens varem equivocar de mig a mig…
I el que es pitjor:
Impossible abstreure’s del fenomen. Tard o d’hora, en alguna cadena que no sigui la 5, en alguna tertúlia o en algun programa de “gags” o de “zapping”…Plaf!. Noticies del Gran Hermano!.
A la perruqueria…..xafarderies de GH
A la consulta del dentista…..revistes que parlen de GH
A la cua del “super”……comentaris de GH
En fi. Ha arribat puntual com la grip: GRAN HERMANO 10!!.
Ara si, ara sabem que som a la tardor.

Woody Allen ....Barcelona

Woody Allen i Barcelona?.
Aquesta vegada no.
Aquest cop, el saxo desafina.
No es una cacofonia peró desafina. S’escapen massa notes de la partitura.
No s’acaba de lligar la melodia….
Potser han estat les meves orelles?...potser si, no ho sé…
No m’ha enganxat ni la historia ni els personatges.
Es la primera vegada que no m’agrada una “peli” del W.Allen, i que consti que
es una opinió personal (podeu no estar-hi d’acord), i em va agradar molt (també amb Scarlett Johanson), “Match point” també d’en Woody Allen . Per aixó potser, per tenir molt recent el bon regust que em va deixar “Match point”, m’ha decebut “Vicky Cristina Barcelona”.
Es el que sol passar quan poses massa expectatives en una cosa….
Un altre dia serà mestre….i per no recordar, no vull recordar ni la banda sonora.
Quina “cançoneta”!.
He enyorat :

La maldición del escorpion de jade

Poderosa Afrodita

Misterioso asesinato en Manhattan

Maridos y mujeres

Hannah y sus hermanas

Interiores

Annie Hall

i un llarg eccétera......

El ball

Ens deixem emportar per la música.
Fem que el cos sencer segueixi el ritme….un, dos, tres…..un,dos,tres….
Es mes fàcil del que sembla.
Es absolutament sa per el cos i per l’esperit!.
Ballem, ballem, ballem sense parar…
Ens ho hem passat tan bé!.
Ens hem divertit molt ballant.
Tot dones!. De molts llocs diferents i de diferents països.
Ara enllaço el meu braç amb Cuba, després amb Colòmbia i l’Equador. I amb Catalunya, es clar!.
Som joves i grans, rosses i morenes de pell blanca i de pell bruna.
Ballem salsa, cúmbia, merengue….country!.
Riem i riem. Ens ho hem passat molt be.
Fins aviat companyes!.
Un, dos, tres….un, dos, tres…..que no pari la música!!.

El Mont Sain Michel

Impressionant i espectacular!!.
De sempre m’ha agradat molt l’arquitectura i aquesta construcció que sembla sortir de l’oceà, es una meravella.
No està en una muntanya, ELLA es la muntanya!.
Te una estructura majestuosa, i impactant.
Ens produeix a tots un efecte visual que recordarem sempre, segur, i es que apareix en la llunyania de sobte, com un miratge o com un encanteri.
Per fer la seva aparició més màgica si cap, l’enorme construcció, s’ha envoltat d’una boirina tènue que amb la llum del capvespre, l’hi dona un aspecte fantasmagòric.
Es senzillament magnífica!.
Ens acostem a l’esplanada que porta cap a la fortalesa i que està plena d’autocaravanes i de cotxes. Hi ha un avís de perill per les marees. En segons quina època de l’any, el pàrking queda negat per les aigües de l' Atlàntic.
Es molt perillós aventurar-se per els voltants del Mont Saint-Michel sense un guia que conegui molt bé el terreny. De fet, està expressament prohibit per la quantitat de llocs on la sorra del terra es una trampa mortal. Axó encara fa que aquest lloc de la Normandía, tingui un atractiu afegit: el del risc de l’aventura.
Les marees, son molt sobtades i com explica l’anecdotari local, una ona gegantina, va ser més ràpida en arribar a la riba, que el galop d’un cavall.
Sigui com vulgui, ens ha captivat el lloc.
Hem arribat plovent a bots i barrals i busquem lloc per dormir per fer la visita l’endemà.
La temperatura es de 18º i després de la calor que hem pasat els darrers dies, s’agraeix aquesta “fresqueta”.
Al matí següent, fa un temps una mica gris, amb molt de vent peró no plou.
Fem la visita al “castell-monestir-fortal.lesa” i ens captiva de nou.
A la part baixa, una munió de botigues, restaurants, i tot el que es pugui imaginar de cara al turisme. Axó provoca una mena de desencís que va desapareixent a mesura que ens enlairem més i més.
De sobte, sembla que la gent sigui molta menys, els espais son enormes i la construcció imponent. Contemplem l’oceà des dels quatre punts cardinals i gaudim de la vista que ens ofereix la enorme atalaia.
Els cotxes, les autocaravanes, i no diguem la gent, son petites taques de color sota nostre. I una curiositat:
En aquesta zona de la Normandía, hi ha molts xais, la carn dels quals, es molt apreciada pel fet que l’herba que mengen, és salada perquè creix en una terra on s’hi filtra l’aigua de l’Atlàntic.
Pernoctem en una àrea preciosa de gespa verda i voltada d’una tanca vegetal que ens dona sensació d’intimitat. Veiem el Mont Saint-Michel il·luminat i esplèndid.
Aquesta nit serà especial perquè el lloc te màgia….Bona nit!.

Amb tren !.

Cambrils.
Aquesta vegada amb tren…amb la RENFE es clar.
I, ho he de dir:
Màxima puntualitat, tan en el tren “procedente de La Tour de Carol”, com en el de Sants camí del camp de Tarragona.
Serà que els senyors de la “red Nacional de Ferrocarriles” sabien de la meva urgència per estar amb la meva neta?.
Ho dubto.
Peró ho he de confessar: Vaig gaudir del viatge.
L’estació de Sants molt neta i amb uns punts d’informació amb una gent fàcilment identificables com a empleats de la companyia amb uns “xalecos” fosforescents i amb la pertinent identificació a la solapa.
I el trajecte fins a Cambrils, vorejant la costa….que us diré?. Doncs, que em va agradar. Fins i tot, el fet de passar per el bell mig de la Petroquímica de Tarragona, va ser una experiència nova.
Carai, sembla un anunci ho que hem regalessin els bitllets. Ni una cosa ni l’altre, paraula, el que si es cert, es que quan es tracta d’anar a veure la petitona…..amb globus i tot que hi aniria!.
Ah! I ja diu “iaia”……Ole !.

De cors trencats i de cors guarits

Acabo de rebre una trucada que m’ha posat de molt bon humor.
Una bona noticia que en el meu cas te nom i cognoms peró que qualsevol de vosaltres, segur hi trobarà una cara concreta per posar-hi, o un nom d’un conegut o d’un familiar, ves a saber.
El cas es que la persona que m’ha telefonat te un amic que jo també conec i que aprecio molt.
Aquest podríem dir “amic comú”, ha estat dos anys amb una forta depressió, perquè la seva dona va decidir que volia viure la vida sense obligacions ni maritals ni maternals, que veia escapar-se la joventut i amb el corresponent “ahí te quedas”, va agafar les maletes i va marxar de casa……evidentment, no es ni la primera ni la última que pren una decisió com aquesta peró no deixa de ser un a patacada molt dolorosa i més quan hi ha fills que ho pateixen.
Bé, deixeu-me que em desempallegui de la senyora Francis i vagi directament al grà.
En…..ha presentat la seva nova companya a els amics mes íntims aquest cap de setmana.
Els fills, ja fa uns mesos que saben de la nova relació del seu pare i estan absolutament feliços de veure’l a ell també feliç i enamorat per fi, després de tant patiment.
Els amics, em diuen que es una persona maquíssima, “una passada” (textualment).
Que es veuen molt enamorats i …….
S’haurà acabat el malson d’aquesta família i podran començar de nou?.
Espero i desitjo fermament que sí, perquè el nostre amic i els seus fills, també son “una passada”.
Molta sort. Us la mereixeu!.
Tot en la vida es com un cicle que es repeteix i es repeteix.
Les alegries deixen pas a les tristeses….tornen les alegries….tornen els problemes….som feliços…..som desgraciats….peró:
SEMPRE, SEMPRE, hi ha una llum al final del túnel.
Si mes no, axó desitgem.
Que desprès de la pluja, torni a sortir el sol!!.

AÍNA

La petitona ja ha fet mes de la meitat del camí per arribar als braços dels seus pares.
Ja dona cops de peus….”ei que soc aquí dins, calentona i feliç”.
Levita pel líquid amniòtic del ventre de la seva mare.
Somriu, es “mama” el dir polze d’una de les seves manetes en un gest de succió no aprés peró vital.
S’estira i s’arronsa aprofitant l’espai que dia a dia s’anirà fent mes estret. El que ella no sap, es que l‘espai anirà creixent peró ella també i arribarà a ser incòmode….serà el moment de sortir de l’úter matern, tan acollidor.
Ostres!...el mon per fi.
La llum, els sorolls, les olors, el calor i el fred……
No t’amoïnis petitona: Som tots aquí esperant la teva arribada.
Mentrestant Aïna, deixat gronxar per la cadència del caminar de la teva mare.
Ja ho veuràs, ho notaràs, la mare anirà caminant com una “barqueta” perquè els seus passos siguin plaents per tu.
Dormirà de panxa enlaire perquè no t’hagis d’estar encongida en un recó del seu ventre.
I desitjarà cada dia mes, que arribi el meravellós instant de veure’t i tocar-te i alletar-te i gaudir l’una de l’altre en una comunió única.
Fins al Gener preciosa.
Ah!. Ben mirat, seràs tu qui decidirà quan.
Si ets impacient, potser arribes abans d’estrenar any…sinó, t’ho prendràs amb calma i deixaràs el protagonisme als Mags d’Orient….Ves a saber.
Sigui quan sigui….Benvinguda!!.