Lola

Hi ha persones que passen per la vida de puntetes, amb silenci, amb una enorme discreció, com si mai haguessin triat ser visibles, i moltes, moltes vegades, no les sabem veure al nostre voltant.
Son com els trocets d’or que l’aigua empeny tan barrejats amb la sorra, que s’ha d’agafar un sedàs finíssim per poder fer la tria i descobrir el preciós metall.
La Lola era una d’aquestes persones.
Es la meva apreciació personal després de conèixer-la una mica (massa poc), i de parlar ahir amb el seu fill.
El seu plor era un homenatge a la seva mare. Absolutament sincer, absolutament sentit, i absolutament encomanadís.
Hem va dir:
-La meva mare, hem recorda la teva.
I si, es cert. Tan diferents i l’una recorda l’altre.
Per la seva discreció.
Per el seu amor a la natura.
Per la seva afició i traça en les labors de ganxet.
Per el seu enorme cor.
Per escriure poemes i vivències que ens deixen com a llegat i que son trocets d’elles mateixes.
Per ser dues valuoses joies, enmig de tanta sorra!.
Adéu Lola.
Fins sempre. Potser no vas triar com viure, peró vas triar com morir.
Vas dir adéu a les persones que estimaves per adormir-te després per sempre.
Fes una abraçada a la mare i guardeu-nos un lloc amb vosaltres allà on sigueu.
En els nostres cors, hi sou per sempre!.