diumenge, 12 d’octubre del 2008

La meva experiència vital


Demà farà cinc anys de l,operació quirúrgica que va canviar-me el somriure i la vida.
Sembla impossible que ja hagin passat cinc anys des del dia en que varen donar-me el diagnòstic: “Es un tumor cancerós”.
S’ha d’operar el mes ràpid possible. Avança depressa. Es operable. Lluitarem, no t,angoixis. Serà dur peró d,aquí uns mesos, ja no recordaràs el mal tràngol…….
I si:
En poc mes d,una setmana, varen operar-me.( Doctor. Basses gràcies per una feina excel·lent). El post operatori, i comença el tractament de radioteràpia.
Dur, molt dur…..no vull enganyar ningú dient el contrari, peró va valer la pena, oi tant!.
Si hem torna a tocar…a passar-ho s,ha dit!.
No es un camí per a valents. Es UN SOL CAMÍ per r aconseguir curar-te.
No pots triar.
El maleït càncer no et permet triar.
I tot s,acaba, inclòs el patiment. I ha valgut la pena, ho repeteixo.
La família ha estat el mes important. I els amics (menys dels que hem pensava i mes dels que tenia conceptuats com a tals).
I el temps…..No, no es cert que oblidis el que has viscut peró els mals moments s,envolten d,una boirina que els fa llunyans….
I ara es el present.
I el meu present te tants al·licients per seguir lluitant!.
I soc realment feliç de poder dir que fa cinc anys vaig patir un càncer .
El destí hem va escollir per emmalaltir i també hem va donar l,oportunitat de curar-me.
No tothom te la mateixa sort.
Un record a la memòria de l,Enric, la Marta, la Reies…..la seva lluita no va tenir un final amb victòria. Perquè jo si i ells no?.
Es dur, molt dur acceptar aquesta “loteria” que reparteix sort i dissort d,una manera inexplicablement injusta.
L,Enric només tenia trenta i pocs anys.
La Marta hem va venir a donar ànims i hem va regalar un llibre preciós que guardaré amb afecte. Ha nascut la seva primera neta que ella no ha pogut conèixer.
La Reies era vital als seus seixanta un anys .
I ara lluiten la Joana, la Nuri i……..milions de persones mes contra aquest temible enemic.
Coratge a tots!.
Coratge, esperança, confiança i ….molta sort!!.

3 comentaris:

Solsolet ha dit...

Ups! Valenta, lliutadora!!!
Se'm possa la pell de gallina al llegir les teves paraules, plenes d'optimisme!! felicitats! has triat viure amb alegria.
Jo no he patit un càncer però si la perdua de l'home de la meva vida, del pare dels meus fills. 32 anys tenia i un atac de cor se'l va endur...ara ja fa uns 4 anys, el destí, injust, però real. Res no ho pot canviar. Aceptar-ho i seguir endevant amb ganes, il.lusions, al.licients (com bè dius. Un únic camí. De d'aquí una abraçada energètica i un altre abraçada de Teletubi.
PtoNAS.

Arda ha dit...

Gràcies Esther.
Portes el nom d’una dona forta i segur que n’ets plenament mereixedora.
Vaig entrar al teu bloc i de seguida vaig tenir bones vibracions envers tu. He vist la fotografia d’en Jordi….que guapo que era!.
Els vostres fills també son guapíssims (com el pare i la mare que tenen).
Es entendridor i dolorós, pensar en la vida segada de soca-rel, d’un home tan jove!.
No es just.
Es incomprensible.
Peró la vida es així i no tenim mes remei que acceptar el que ens vingui i no puguem evitar.
Saps que penso?. Segur que en Jordi era un home bo. Un home amb un cor molt gran i potser per això el cor va dir prou.
Al contrari dels homes de cor mesquí, petit i miserable. Potser a ells el cor els aguanta perquè no el fan treballar, perquè el tenen buit.
En un dels primers post que vaig escriure, explicava la meva sensació que la vida m’ha fet un regal:
Vosaltres. Els amics nous que he anat fent aquets darrers anys .
Cuidat molt Esther. Per tu, per els teus petits i per en Jordi. Ell t’ha deixat un llegat meravellós!.
Una forta abraçada i molts petons per tots tres.

Solsolet ha dit...

Gràcies. Ets una gran PERSONA.